LLIBRE I

 

 

1     Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és demostrat), mas per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens desp­ullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejant­s solen dormir.

     Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament.

 

2     E quan haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d’aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí’m terriblement. Lladoncs ell me dix:

     —Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses.

     Quan jo l’oí parlar, coneguí’l tantost; puis tremolant diguí:

     —Oh senyor! Com sóts vós ací? E no morís l’altre dia?

     —No morí —dix ell—, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l’espirit a Déu, qui el m’havia donat.

     —Com l’espirit? —diguí jo—. No puc creure que l’espirit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té.

     —E doncs, què entens —dix ell— que sia jo? No saps que l’altre dia passé de la vida corporal en què era?

     —Oït ho he dir —responguí jo—, mas ara no ho crec, car, si fóssets mort, no fórets ací; e entén que sóts viu. Mas la gent, o per tal com ho volria (car totstemps s’alegra de novitats, e especialment de novella senyoria), o per alguna barateria que vol fer, ha mes en fama que sóts mort.

     —La fama —dix ell— és vera que jo he pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab tu.

     —Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen.

     —Ver és —dix ell— que els morts no parlen; mas l’espirit no mor, e per consegüent no li és impossible parlar.

     —No em par —diguí jo— que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades; mas totstemps he creegut que ço que hom diu espirit e ànima no fos àls sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la discrepància de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quan és corromput lo subjecte en què és, qui s’apaga e d’aquí avant no el veu hom.

 

3    —Molt ést enganat —dix ell—; apar que no faces diferència entre espirit e espirit.

     —No n’hi faç alguna —diguí jo—, que totes les coses animades veig morir en una manera.

     —No és ver que en una manera muiren —dix ell—, car de tres maneres d’espirits vidals ha creat nostre senyor Déu: uns que en la creació del món hagueren començament d’Ell e no són coberts de carn, e aquests són los àngels; altres, que han novell principi del Creador e són coberts de carn, mas no moren ab aquella, e aquests són los hòmens; altres, qui són coberts de carn, e neixen e moren ab aquella, e aquests són los animals bruts. L’hom és estat creat en lo mig, per tal que fos pus baix que els àngels e pus alt que les bèsties, e que hagués alguna cosa comuna ab lo sobirà e ab lo jussà, ço és a saber, immortalitat ab los àngels e mortalitat de la carn ab les bèsties, entrò que la resurrecció reparàs la mortalitat.

     —Ja us he dit, senyor, que totes les coses animades he vist morir en una forma, e jamés no viu lo contrari; e per consegüent àls no crec, majorment quan veig que Salomó, en lo llibre apellat Eclesiastès, fou de l’opinió en què jo són, dient: «Una és la mort dels hòmens e de les bèsties, e egual la condició de cascú; així com moren los hòmens, moren les bèsties e totes coses que espiren, e l’home no ha res més avant que la bèstia».

     —No apar —dix ell— que hages clara coneixença de la intenció del savi que has al·legat, car ell no dix açò en persona sua, mas dels impiadosos e infirmants; e així ha plagut a sant Gregori en lo Diàleg, e a sant Tomàs, Contra los gentils. E apar bé que així sia, car en la fi del dit Eclesiastès, quaix determenant, hi ajusta: «Tro que sia tornada la pols en la sua terra, d’on era, e l’espirit retorn a aquell qui l’ha donat». E aprés un poc, dix: «La fi de les paraules totes, ensems ojam: tem Déu e serva los seus manaments; a açò fer és creat tot hom». En les quals paraules apar que Salomó en persona de molts parlava; puis, dient que l’oïssen tots ensems, exprimí a aquells la dita sua conclusió vertadera. Noresmenys, bé saps tu que moltes coses creu hom que no pot veure.

     —Ver és —diguí jo—, mas no els tenc per savis aquells qui n’usen. Ço que veig crec, e del pus no cur.

 

4    —Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?

     —Ço que seré aprés la mort —diguí jo.

     —E què seràs?

     —No res

     —Doncs, no res eres abans que fosses engenrat?

     —Així ho crec —diguí jo.

     —E per què ho creus?

     —Per tal com cascun jorn veig que la dona, per l’ajustament de l’hom, se fa prenys, e d’abans no ho era; e puis pareix alguna creatura, la qual de no ésser ve a ésser.

     —Hoc, mas —dix ell— ço que tu has vist en altres no ho has vist en tu mateix. Emperò, digues-me si et recorda què eres abans que fosses engenrat.

     —A mi —diguí jo— no em recorda ni són cert què era, car no ho viu; mas ben crec que no era res, car hom són així com los altres e cové que seguesca llurs petjades.

     —Doncs —dix ell—, tu creus ço que no has vist.

     —Ver és, senyor, que algunes coses crec que no he vistes. E per ço que he atorgat, no ho puc negar; e a la veritat, com més hi pens, pus clar ho veig, car moltes vegades he creegut diverses coses que no es podien clarament provar. E majorment una cosa fort comuna a totes gents: si hom demanava a cascun hom qui és estat son pare, ell nomenaria aquell qui es pensa que ho sia, però no ho sabria certament, sinó per sola creença.

     —Bé està —dix ell— açò: gran plaer és a l’argüint com lo responent no solament atorga la sua conclusió, ans la prova.     

 

5    Lladoncs l’espaordiment me començà a passar; e dubtant encara en ço que em deïa, volguí-m’hi acostar per besar-li les mans.

     —Tira’t —dix ell—, car aquest cos de què em veus cobert, fantàstic és e no el pories ne t’és llegut tocar. Aquell al qual tu solies servir e fer reverència e honor, convertit és en pols.

Dels meus ulls isqueren lladoncs fort espesses llàgremes e del cor gemecs e sospirs grans; les plagues me refrescaren e tots los meus ossos cruixiren, e aquella hora fou a mi pus dolorosa que aquella en la qual sabí que ell havia pagat lo deute a natura.

     —No plors —dix ell— ne sies trist, car de remei inútil usaries. Quant és per mon interès, no et cal plorar, car covinentment estic per gràcia divinal, e per ésser monarca no volria tornar en lo món, e ja menys per lo teu plant. Car si a mi has perdut, qui era ton senyor, tan bo o millor l’has cobrat. Ell te gitarà, a ta honor, de la presó en què ést e no soferrà que et sia fet tort; car fort és just e virtuós e coneixerà tost la mala intenció dels teus perseguidors, jatsia que, per comportar aquells per raó de la sua novella senyoria, no t’espatxarà tan tost com tu volries e mereixs per justícia. Puis, si el serveixs, te’n sabrà ben remunerar. Però a tu no te’n cal fer grans noves, car bé el coneixs.

     —Senyor —diguí jo—, ver és, e aital esperança he jo en ell; mas a present no en veig venir les mars.

 

     —Ab que vinga qualque dia, senyor —diguí jo—, bé en seré content, car prou se fa tost ço que bé es fa. Quant és a present, d’açò no cur molt; ço que a nostre senyor Déu plaurà e a ell, serà plasent a mi. Solament, senyor, si no us és enuig, vos suplic que em vullats dir què és espirit e que em donets a entendre la sua immortalitat, si possible és, car en gran congúixa estic de saber-ho, per tal com no ho puix entendre; e vós havets-me dit que l’havets retut a Déu. E segueix-se, per consegüent, que espirit sia alguna cosa immortal.

     —La tua conclusió —dix ell— és vera. E no em meravell si no ho pots entendre, car tu no hi vols primament especular. No és cosa en lo món, per fàcil que sia, qui no torn difícil o quaix impossible al no volent fer aquella.

     —Jo, senyor, de bon grat ho faria, mas lo meu grosser enginy no és suficient a comprendre tan alta matèria sens ajuda vostra.

 

7    —Ara, doncs —dix ell—, atén diligentment a açò que et diré. Molts doctors de l’Esgleia de Déu, filòsofs, poetes e altres escients e devots hòmens tractants d’aquesta matèria, han fet llur poder de donar a entendre als hòmens del món, així de paraula com ab escriptura, què és espirit o ànima, car en lo cos humanal una mateixa cosa són. Mas segons la diversitat dels oficis que la dita ànima exerceix, és en moltes maneres nomenada. Car vivificant lo cos és apellada ànima; e, volent, coratge; sabent, pensa; remembrant, memòria; justament judicant, raó; e inspirant, espirit. Emperò la sua essència una sola és e simple. E entenents-ho molt mills que no ho saberen dir, no ho han pogut perfetament explicar; ne jo, dementre que sia cobert d’aquesta vestedura que em veus portar, no t’hi poria molt més dir que ells han dit; car entrò que sia passat lo temps per nostre Senyor a ma penitència ordonat, obligat són en partida als defalliments d’aquells, no molt menys que si encara era ajustat a la carn. Una cosa tan solament hi puix enadir: que et dic certament, per ço com ho veig en mi mateix, que ço que els doctors de l’Esgleia de Déu han sabut per revelació divinal e per relació de molts ressuscitats e dit de l’ànima racional és ver; e molts filòsofs e poetes se són acostats assats a la veritat en quant humanal enginy ho pot comprendre.

     —Senyor —diguí jo—, aitant ne sé com ne sabia. No veig que d’àls sia crescut mon saber a present, sinó de vostre testimoni.

     —No és poc —dix ell— en tan dubtós fet haver testimoni que sens altre mijà depòs de certa ciència; majorment que els altres concordants ab ell sien majors de tota excepció e irrepel·libles.

     —Sia vostra mercè, doncs, senyor, que em digats què n’han escrit los dits doctors, e vós què en sentits, per tal que mills ne romanga instruït.

 

8   Lladoncs ell baixà los ulls e, ab cara quaix irada, dix:

     —A mi cové dir ço que et farà poc fruit, car aitampoc ho entendràs; emperò valrà’t ço que porà. Entre los antics filòsofs fo gran qüestió què era l’ànima. E dix Nasica que el cor; Empèdocles, la sang; altres digueren que una part del cervell tenia lo principat de l’ànima; altres, que el lloc e cadira de l’ànima eren en lo cor; altres, en lo cervell; Zenó dix que l’ànima era foc; Aristoxen, harmonia de sons; Xenòcrates, nombre; Plató fenyé triplicitat en l’ànima, lo principat de la qual, ço és la raó, posà en lo cap, e les dues parts, ço és ira e cupiditat, volgué separar, posant ira en los pits e cupiditat dejús les entràmenes; Dicearc dix que l’ànima no era res, e que vanament deïa hom ‘animals’ e ‘coses animades’; Galè dix que l’ànima era complexió; altres, que era cos; Aristòtil, que aprés de Plató s’acostà més a la veritat que els dessús nomenats, dix que era ‘endelecheia’, vocable grec que vol dir ‘continuat moviment e perdurable’. E cascú dels dessús dits s’esforçà a provar la sua opinió com mills pogué.

     Emperò los doctors de l’Esgleia de Déu, los quals molt profundament e bé hi han vist, afermen, jatsia que en diverses maneres ho diguen, que l’ànima de l’hom és creada per Déu substància espiritual pròpia, vivificadora del seu cos, racional e immortal e en ben e en mal convertible. E sàpies certament que així és; emperò, per tal que mills ho entenes, declarar-t’ho he breument.

     L’ànima ésser creada per Déu, alcú que raó haja no ho ignora; car tota cosa qui ha existència, o és creador o és creatura. Mas alguna creatura no pot ésser substància creadora, car tota cosa qui ha haver substància cové que l’haja de Déu, puis no la pot donar a altres, car per ço l’ha reebuda tan solament que l’haja per si, car en altra manera seria creadora. Resta, doncs, atorgar que nostre senyor Déu l’haja creada, qui evidentment pot crear coses mortals e immortals.

     Que l’ànima sia substància espiritual, qui ho pot negar? Totes coses corporals per tres línees són contengudes, ço és, longitud, latitud e profunditat, les quals no es pot provar que sien en l’ànima, que, jatsia que mentre és acompanyada al cos sia agreujada per lo càrrec d’aquell, les opinions de les coses ab curiosa sol·licitud entén, les coses celestials profundament pensa, les naturals ab subtil indagació cerca, e del seu Creador grans coses desija saber. E si era corporal, ab les sues cogitacions les coses espirituals no veuria.

     Que sia pròpia substància clar és, com algun altre espirit no reeba carn que es dolga o s’alegre de les sues passions, qui són: amor, oi, desig, abominació, delectació, tristor, esperança, desesperació, temor, audàcia, ira e mansuetud.

 

9  Vivificadora és del seu cos, car encontinent que li és donada, ama de gran amor lo seu càrcer; ama-lo per tal com no pot ésser franca. Turmentada és fortment per ses dolors; dubta la mort e no pot morir, segons que per avant veuràs. E així és temerosa del cas del seu cos per tal que més per ell sia sostenguda. E ella ab los ulls del cos s’adelita en veure belles coses, ab les orelles oir melodia, ab lo nas sentir odors plasents, ab lo gust bones sabors, ab lo tocament coses molles, dures, aspres e llises tocar. E jatsia ella d’aquestes coses no ús ne se’n sostenga, emperò, com li són llevades, ha d’açò gran tristor desijant aquelles, no així com a profitoses ne plasents a ella naturalment, mas al cos seu, e a vegades per complaure-li peca. La vida, doncs, del cos és presència de l’ànima per ell rebuda, e la mort és departiment d’aquella, la qual, vivent lo cos, és tota en les sues parts, e en un lloc no és menor que en altre. Bé, però, és veritat que en algun lloc s’ha pus ardentment e en altre pus flacament; però en cascun lloc del cos s’estén e li dóna vidal força e nodriment competent, e no pot eixir del cos com se vol, ni romanir-hi com lo seu Creador la’n mana eixir. Quan a ella és manat estar, totes les portes li són tancades; puis obren-se com li és manat lo contrari. E pots-ho veure cascun jorn, car molts hòmens seran terriblement nafrats e no morran; altres, per fort lleugeres ocasions, retran l’espirit.

     Racional és: no em pens que algú hi dubte quan veu que tracta coses divinals, sap les humanals, aprèn moltes arts e nobles disciplines e per raó tots los animals sobrepuja; donat és a ella comprendre les cogitacions e ab la llengua exprimir aquelles. Ella, posada en lo cos, veu moltes coses, e quaix per tot lloc s’estén e del cos no es departeix. Mou-se, e en si mateixa, així com en un gran espai corrent, discorre e presenta a si ço que ab la sua cogitació veu. E dotada de raó, ha trobades diverses figures de lletres, utilitat de diverses arts e disciplines, ha cinyides ciutats de mur, los fruits de la terra ha millorats ab indústria, discorre les terres e la mar, forada grans muntanyes, fabrica ports a utilitat dels navigants, e ha ornada la terra ab bells edificis. Doncs, qui pot dubtar de la sua raó, com il·luminada per lo seu Creador, fa ésser vistes coses tan meravelloses fetes per art?

     Immortal és, encara més, l’ànima racional, e no em pens que hi dubtes.

 

10  —Com no dubtar! —diguí jo—. En provar-ho serà la maestria.

     —E com! —dix ell—. No és assats provat en mi, que visc sens cos?

     —Per ma fe, senyor, bé em tenits per ignorant, que us pensets que jo creega fermament que vós siats ànima o espirit.

     —E com! —dix ell—. No atorgues ésser espirit?

     —Sí atorg, mas no que visca sens cos, així com lo cos no viu sens ell; car, senyor, per molt que hajats dit, no m’havets provat, a mon juí, per raons necessàries, sinó ab persuasions mesclades ab fe, que l’espirit de l’hom sia immortal, ne veig coses evidents per què ho deja creure.

     —E qui et daria raons necessàries —dix ell— a provar les coses invisibles, e majorment que tu hi volguesses malignar? Si et recorda, ja m’has atorgat que moltes coses ha hom a creure que no veu.

     —Ver és, senyor. Mas, què faré? Creure tot ço que hom me dirà?

     —No pas, mas deus creure ço que la major part de la gent diu e creu, e majorment pus s’acost molt a raó, car en cascuna cosa l’atorgament de totes les gents virtut e força ha de llei de natura.

     —Aparellat són de creure, senyor, si em provats que la major part de la gent sia de vostra opinió.

 

11  Lladoncs ell esclarí un poc la cara, e dix:

     —Ab autoritats primerament de gentils, jueus, cristians e sarraïns, puis ab raons e demostracions, te provaré tant com possible serà (car matèria difícil a plenerament provar tenim entre mans, majorment que l’adversari no vulla atorgar ço a què raonablement és tengut), que l’ànima racional viu sens cos e és immortal.

     —Gran plaer n’hauré, senyor. Mas si em volíets fer tanta gràcia que de les raons e demostracions usàssets primerament, molt pus plasent me seria.

     —Ja t’entén —dix ell—; tu dubtes en aquelles, e desijant-les tost oir, vols dir que d’autoritats prou n’has llestes. E no t’hi contradic. Però jo te’n diré de tals que tu per ventura ignores. E plau-me ço que demanes; mas si raó dic atorga-la’m.

     —Així com vós, senyor, manarets.

     —Ara, doncs, atén diligentment, e dir-te’n he algunes que els maestres de les lletres seculars, e altres que els teòlegs vertaders han posades.

     No és res en natura que record les coses passades e preveja les esdevenidores e puixa abraçar les presents (les quals coses són soles divinals), sinó l’ànima racional; ne es pot trobar que puixa pervenir sinó de Déu, així que tot ço que sent, que sap e que viu, ressemblant és a Déu. Com l’ànima racional, doncs, senta, sàpia e visca, segueix-se que és semblant a Déu, e per consegüent immortal.

     Més encara, tota substància intel·lectual, per tal com és separada e no dependent del cos, és incorruptible. Mas l’ànima racional és substància intel·lectual; cové, doncs, que sia incorruptible. Plus avant, totes les coses simples e sens composició, així com Déu, àngel e semblants, són immortals, car són privades de contrarietat, que és causa de corrupció, la qual no pot ésser sinó en coses compostes. Mas l’ànima racional és simple naturalment e sens composició, car de no res la creà Déu; doncs, és immortal.

 

12  Encara més, alguna forma no es corromp sinó per acció de son contrari o per corrupció de son subjecte o per defalliments de la sua causa. Per acció de son contrari, així com per la calor, que es destroveix per acció de fredor; per corrupció de son subjecte, així com destrovit l’ull, se destroveix la virtut visiva; per defalliment de la sua causa, així com la claredat de l’àer, que cessa defallint la presència del sol, que era causa d’aquell. Mas l’anima humanal no es pot corrompre per acció de son contrari, car alguna cosa no és a ella contrària, com per l’enteniment possible ella sia coneixedora e receptiva de tots los contraris; semblantment, ne per corrupció del seu subjecte, com ella sia forma no dependent del cos, segons son ésser; ne per defalliment de la sua causa, car no pot haver alguna causa sinó eternal. En alguna manera, doncs, no es pot corrompre, e per consegüent és immortal.

     Noresmenys, si l’ànima se corromp per la corrupció del cos, cové que el seu ésser sia debilitat per debilitació d’aquell. Si, emperò, alguna virtut de l’ànima és debilitada, debilitat lo cos, açò no ve sinó per accident, en quant, ço és a saber, la virtut de l’ànima freitura d’orgue corporal; així com la vista és debilitada, debilitat l’orgue, però per accident. E apar per la raó següent: car si a aquella virtut venia per si alguna debilitació, nulltemps se restauraria reparat l’orgue, e veem, però, que per molt que la virtut visiva sia vista debilitada, si l’orgue és reparat, la virtut visiva és restaurada. Com, doncs, l’enteniment sia virtut de l’ànima, que no freitura d’orgue, segons que dessús apar, ell no es debilita per si, ni per accident, per vellesa o per altra qualsevol debilitació del cos. Si, però, en l’operació de l’enteniment esdevé fatigació o empatxament per infirmitat del cos, açò no ve per debilitació de l’enteniment, mas de les forces de les quals aquell freitura, ço és a saber de les virtuts imaginativa, memorativa e cogitativa. Apar, doncs, que l’enteniment és incorruptible, e per consegüent l’ànima humanal, que és substància intel·lectiva.

 

13  Més avant, tota cosa que per si mateixa se mou és eternal, car nulltemps se desempara de si, e per consegüent no cessa de moure, car en altra manera morria, com vida no puixa ésser sens moviment, e a totes coses que són mogudes aquella és la font e principi de moure. E saps bé que el principi no ha naiximent, car d’ell ixen totes coses, e d’alguna no pot néixer, ne seria principi, si d’altre era engendrat; lo qual, si jamés no nasc, aitampoc pot morir, car, mort lo principi, ne ell naixeria d’altre ne de si crearia. Així que necessari és que del principi nasquen totes coses e que principi de moviment sia, per ço com per si mateix se mou. E aquella cosa no pot néixer ni morir, o és necessari que tota creatura ces de moure e que no aconseguesca alguna força, per la qual primerament empesa, sia moguda. Com, doncs, sia clar aquella cosa ésser eternal que mou si mateixa, qui és qui puixa negar aquesta natura aital ésser donada a l’ànima racional, que sent ésser moguda per força sua e no per estranya, e no perpensa que es puixa esdevenir que jamés sia desemparada de si mateixa?

     Més encara, l’ànima racional és creada a fi que tostemps entena, am e record Déu; e si era mortal no faria sempiternalment ço per què seria creada. Doncs, segueix-se que és immortal. Més, cascun jorn veus que molt hom de bona vida sofer pobrea, malalties, pèrdues e grans persecucions e mor en aquelles; e molt hom de mala vida és prosperat així com vol e jamés no sofer adversitat. Si l’ànima d’aitals moria ab lo cos, Déu seria fort injust, car no retribuiria a cascú ço que mereix. Com sia, doncs, necessari que la justícia de Déu s’exercesca, cové que l’ànima racional visca aprés la mort corporal, e que qualque temps haja premi o punició d’açò que merescut haurà. Si, doncs, vivent lo cos, no l’ha, necessari és que aprés mort d’aquell l’haja; o hauries a atorgar que Déu és injust, la qual cosa és impossible e lluny de la comuna opinió dels hòmens. Vols a açò res dir, o què et va per lo cor?

 

14  —Senyor, no us vull àls dir a present, sinó que us atorg que molta bona persuasió m’havets feta, emperò algunes n’hi ha, que, a mon juí, sens fe no concloen tan necessàriament que hom no hi pogués raonablement contradir. A la veritat, senyor, les cinc darreres m’aparen molt pus fundades que les altres e fort raonables e exemptes de tota contradicció. E és-me vijares que aquella qui comença que tota cosa que per si mateixa se mou és eternal, haja posada Ciceró en lo seu Tusculà.

     —Ver és —dix ell—, e ja abans l’havia posada ell mateix en lo setè llibre De republica, e molt abans l’havia dita Plató al Fedre. Si res saps que poguesses dir a les altres raons, digues-ho.

     —Moltes coses, senyor, hi poria dir, mas ben conec que a la fi en arena hauria llaurat. Fe m’hi indueix a creure, posat que algun escrúpol de dubitació m’hi acórrega. Jo són content. Anem avant, senyor, si vostra mercè serà, e vullats-me dir les autoritats que m’havets ofertes.

     —Plau-me —dix ell—. Mas, què farem, que no hi poràs raonablement contrastar? E segons que veig, gran delit hi trobes.

     —Delit —diguí jo—, senyor, parlant ab vostra reverència, no l’hi trob. Mas disputant e ruminant bé les coses pervé hom mills a vera coneixença d’aquelles.

 

15  —Ver és —dix ell—. E pus de tal intenció és, obre les orelles, e si algun dubte t’hi acorre, digues ço que et vulles.

     Job, que testificant nostre senyor Déu, no havia par en la terra, dix: «Infern és la mia casa e en tenebres he parat lo meu llit». Emperò, un poc aprés, presa per ell esperança de deslliurament, hi ajustà: «Car jo sé que el meu redemptor viu, e en lo darrer dia ressuscitaré de la terra, e altra vegada seré vestit de la mia pell, e en la mia carn veuré Déu, salvador meu». Si aquesta esperança havia Job, no creïa que la sua ànima fos mortal.

     —Senyor, vós m’havets dit que començaríets als gentils, e veig que havets començat als jueus. Suplic-vos que em digats si ho fets per oblit o de certa ciència.

     —Jo començ —dix ell— allà on deig, car Job no fou jueu, ans fou ben gentil; bé és veritat que fou del llinatge d’Esaú. E he’l posat primer per tal com entre los gentils fo lo millor e es pres a profetar profundament e clara de Jesucrist, qui puis vénc per reembre los jueus e los gentils. Veges, doncs, si mereix principat entre els seus.

     —Verament, senyor, bé el mereix. Mas tro ací tostemps fui d’intenció que fos estat jueu, per tal com en lo Vell Testament és haüt en fort gran reputació, e veig que profetà clarament la resurrecció dels cossos humanals.

     —E ara has tu a saber —dix ell— que gentils hagen profetat? E què et par de Barlaam, Sibil·la Eritrea, de Virgili e Ovidi? Decebut eres. Anem avant.

 

16  Enni, poeta fort antic e dignament famós, dix que molts savis hòmens antics, los quals apellaven ‘castos’, deïen que quan lo cos de l’hom moria, l’ànima romania. Entre les altres coses que els induïen a creure açò era una, ço és, quan veïen que els hòmens de gran enginy havien ordonat lo dret pontifical e les cerimònies de les sepultures; e ab tan gran cura no les hagueren observades si en llurs penses no haguessen per clar que la mort no destroveix l’ànima, sinó lo cos tan solament, e que la mort no era altra cosa sinó traspassament e mudament de vida, la qual era camí de pujar al cel als hòmens e a les dones de vida virtuosa. E per aquesta opinió, la qual seguiren los romans gentils, fou per molts creegut que Ròmul, Hèrcules, Líber, Càstor e Pòl·lux e molts altres se n’eren pujats al cel aprés llur mort.

     Tul·li, en la primera disputació del seu Tusculà, diu que aprés que l’hom és mort, los seus amics no el ploren per tal que es pensen que no sia res, mas per ço com lo veen destituït e privat dels béns temporals; car si aqueixa opinió no era, no el ploraria algú. E açò ens dóna a sentir natura sens alguna raó o doctrina. Molt gran argument és natura jutjar tan grans coses de la immortalitat de l’ànima, com tothom ha tan gran cura de les coses esdevenidores aprés sa mort.

     L’hom sovent planta arbres dels quals no espera haver fruit. Lo savi ordona lleis e estituts. Què et penses àls que signific procreació d’infants, propagació de nom, adopció de fills, diligència de fer testaments, edificació de sepultures, sinó cogitar encara les coses esdevenidores aprés la mort?

     No és millor natura en lo llinatge dels hòmens que d’aquells qui imaginen que són nats per ajudar, defendre e conservar los altres; ne puix creure per res que tan notable hom per la cosa pública se fos donat a mort, si pensàs que el seu nom finís ab la vida, ne que jamés algú, sens gran esperança d’immortalitat, exposàs a mort lo seu cos per la pàtria. Ne sé com s’acosta a les penses dels hòmens una prenosticació o devinació dels segles esdevenidors, e majorment en los grans enginys e alts coratges. La qual cosa tolta, qui seria tan foll que incessantment visqués en treballs e perills grans, així com fan los prínceps terrenals? E què em diràs del poetes e dels subtils mecànics? No volen ésser ennobleïts aprés la mort? E los filòsofs, en los llibres que escriuen, no hi meten llurs noms per haver-ne glòria? Cert, sí ha fet la major part d’ells.

     Doncs, si l’atorgament de tots és veu de natura, e cascuns atorguen ésser alguna cosa que a ells pertanga aprés llur mort, aitambé ho devem atorgar. Tots los hòmens han opinió que Déu és, e coneixen-ho naturalment, e de semblant coneixença e opinió són de la immortalitat de l’ànima. E doncs, creegam que així és, e no ens llunyem del comú atorgament d’aquells.

     Ferecides, fort antic filòsof de Síria, dix primerament que les ànimes eren sempiternals; e aquesta opinió seguí Pitàgores, deixeble seu, lo qual era de tan gran autoritat, que altres sinó ell e sos deixebles per llong espai de temps no foren tenguts ne reputats per savis. Plató vénc en Itàlia, on florien lladoncs los deixebles de Pitàgores, per tal que els veés e aprengués d’ells; e la primera cosa que sentí fo la immortalitat de les ànimes, la qual cosa no solament atorgà ans hi donà raons per què aparia que devien ésser immortals, de les quals n’has oïdes algunes dessús. Aristòtil tenc expressament, segons que dessús he dit, les ànimes ésser immortals; Diògenes creegué fermament e dix que les ànimes eren immortals, e se’n pujaven al cel, si estant en lo cos havien virtuosament obrat.

 

17  Leli, aprés que sabé la mort de Publi Escipió Africà, cordial amic seu, dix a Escèvola: «Si jo negava que em dolgués la mort d’Escipió mentiria, car greu m’és que sia destituït de tal amic, lo qual segons que crec, no serà, e segons que puc afirmar, no fou aital en lo món. Mas no freitur de consolació; jo mateix m’aconsol, e majorment d’un remei: que són cert que en mi no és aquella error que en molts és, que turmenten si mateixs per la mort de llurs amics, creents que llurs ànimes sien mortes ab lo cos o que sien damnades. No pens que mal sia esdevengut a Escipió, car virtuosament ha viscut; a mi és vengut, si esdevengut és. Ésser greument torbat per son propri damnatge no és d’amic, mas d’amant si mateix». En les quals paraules pots conèixer què sentia de la immortalitat de les ànimes.

     Aquesta mateixa opinió havia haüda lo dit Escipió, qui per tres jorns abans que morís disputà molt sobre lo bon regiment de la cosa pública, de la qual disputació fou la darrera part de la immortalitat de les ànimes. E dix aquelles coses que son pare, Publi Escipió, li havia dit sobre la dita immortalitat, quan aprés sa mort li era aparegut en lo somni que féu, lo qual recita Tul·li en lo llibre De republica, e Petrarca semblantment en l’Africa; l’exposició del qual, si et recorda, feta per Macrobi, te prestí en Mallorca, e la’t fiu diligentment estudiar, per tal que jo e tu ne poguéssem a vegades conferir.

     —Ver és, senyor —diguí jo—. Anem avant, si vostra mercè serà, car assats me recorda e no us hi cal tenir temps.

     —Sòcrates —dix ell—, aprés que fou condemnat a mort, per tal com no creïa pluralitat de déus, lo darrer jorn de sa vida dix moltes provants la immortalitat de l’ànima; e com tengués en la mà lo verí que devia beure, dix que no li era vijares que morís, mas que se’n pujàs al cel. Car dues carreres eren aparellades a les ànimes que eixien del cos: l’una era de privació del consell dels déus, e açò era quan havia viscut lo cos viciosament e havia violat la cosa pública e comès molts fraus; e l’altra era de retornament als déus, d’on era venguda, e açò quan havia viscut lo cos castament e, llunyant-se de vicis, havia ressemblat a la vida dels déus.

     Cató volent esquivar les mans de Cèsar aprés la mort de Pompeu, se matà a Útica; però, havent per clar que les ànimes eren immortals, abans que proceís a matar-se lligí lo llibre de Plató sobre la immortalitat de l’ànima, per tal que ab plaer morís e hagués major fortitud en son coratge. Valeri Màxim dix en diversos llocs e creegué la dita immortalitat; però bé ho saps tu, qui l’has assats familiar.

 

18  —Ver és, senyor, que dit ho ha, mas no em dóna vijares que així ho creegués ell.

     —Com no? E què t’hi indueix?

     —Ço que dix dels francesos —diguí jo—, que creents que les ànimes no morissen, prestaven pecúnia ab condició que hom la los retés en infern; e que diguera que orats eren sinó per tal com creïen ço que Pitàgores havia creegut sobre la dita immortalitat.

     —No m’és semblant —dix ell— que per haver dit aqueixes paraules creegués ell lo contrari, ne ho diu a aquella fi que tu et penses. Bé és ver que ell, veent que difícil cosa és provar la immortalitat dessús dita, dix que si Pitàgores no ho hagués dit, tots los afermants la dita opinió tengra per orats, per tal com és cosa que no es pot visiblement provar, e alguns ineptes creen-ne lo contrari. Mas no diu pas que no ho creega, car en molts llocs de son llibre veig que tracta de la dita immortalitat. E no et recorda si dix de Juli Cèsar que aquells qui l’havien mort, volent-lo llunyar del nombre dels hòmens, l’havien ajustat al consell dels déus? E no dix de Càstor e Pòl·lux que aprés llur mort se combateren algunes vegades ab la part del romans contra llurs enemics? Si ell creegués que les ànimes morissen ab lo cos, no haguera dit açò.

     Marc Cató dix a Escipió e a Leli: «No puc creure que vostres pares, los quals foren mentre visqueren hòmens fort insignes e grans amics meus, sien morts; ans viuen en aquella vida que solament se deu vida apellar. Car mentre som enclosos en los cossos, a necessària servitud som donats, per tal com l’ànima és celestial e, així com a gitada del cel en terra, és molt opremuda mentre és ab lo cos. Mas hajats per clar los déus immortals haver escampades les ànimes en los cossos humanals per tal que fos qui defenés les terres e contemplàs les ordes de les coses celestials e els ressemblàs en la manera de vida e en la constància. E no tan solament raó e disputació m’empeny a creure açò, mas la noblesa e autoritat dels sobirans filòsofs qui açò han dit, e especialment de Pitàgores e de sos deixebles, qui tengueren que les ànimes eren divinals e immortals».

     De Virgili, Sèneca, Ovidi, Horaci, Lucà, Estaci, Juvenal e molts altres poetes te diria ço que n’han escrit, mas tu has aquells tan familiars, que no seria àls sinó empènyer ab la mà la nau quan ha bon vent.

 

19  Pus t’he dit les autoritats e dits dels gentils qui a present me són ocorreguts e seran, a mon juí, a tu de major utilitat, temps és que et diga algunes dels jueus sobre la immortalitat dessús dita. Moisès, dient ab espirit de profecia la creació del món, testifica que nostre senyor Déu dix: «Façam home a image e semblança nostra», e així fou fet. Si doncs a image e semblança sua lo féu, qui gosarà dir que el faés mortal? No podem dir que ho digués del cos, lo qual veem que mor; covenia, doncs, que ho digués de l’ànima tan solament; en altra manera, la divinal paraula fóra lluny de veritat, car en alguna forma no poguera ésser image o semblança sua si no fos immortal així com Ell, qui eternalment viu, totes coses conté, totes coses dispon. E pus immortal és sens tot dubte, poderós és a fer (e fa de fet) coses immortals. E si atens bé a la creació del món, no trobaràs que sinó de l’hom nostre senyor Déu digués ‘façam’, car en totes les altres coses dix ‘sia fet’. E pots pensar com ab deliberació de la santa Trinitat ho feu, que dignitat li donà major que a les altres coses que havia creades.

     Jacob, aprés que li hagueren dit sos fills que bèsties feres havien mort son fill Josep, dix: «Davallaré en infern plorant mon fill». Si en infern devia plorar, aparia que era sa intenció que les ànimes fossen immortals. Saül dix a una fembra pitonissa que li faés ressuscitar Samuel, qui era mort; e així fou fet, e parlà ab ell. Lo qual Samuel li dix que l’endemà morria ab sos fills e seria ab ell; puis seguí’s així com li havia dit. Alguns, emperò, afermen que no li aparec l’ànima de Samuel, mas un diable ab forma sua; altres dien que sí féu. Sia què es vulla, la santa Escriptura diu que Samuel li aparec. La història és llargament contenguda en lo Primer Llibre dels Reis, vers la fi; dic-la’t superficialment; en aquella poràs veure si les ànimes viuen aprés la mort corporal. Elies féu ressuscitar un fadrí mort, a precs de la mare d’aquell, qui molt lo plorava, segons que testifica lo Terç Llibre dels Reis; e dien los jueus que aquest fadrí fou Jonàs profeta.

     Per virtut dels ossos d’Eliseu, mort e soterrat, ressuscità e es llevà en peus un hom que lladres havien mort e gitat en lo sepulcre del dit Eliseu, encontinent que hagué tocat los ossos d’aquell, si lo Quart Llibre dels Reis diu veritat. Considera, doncs, si les ànimes d’aquests moriren ab la carn.

     David, sobirà profeta, sabent clarament la dita immortalitat, dix: «Senyor, no jaquesques la mia ànima en infern»; e en altre lloc: «Nostre senyor Déu reembrà la mia ànima de la mà d’infern, com haurà reebut mi»; e plus avant: «Senyor, tu has delliurada la mia ànima d’infern e has salvat mi dels davallants al llac»; e en altre lloc: «Tu, Senyor, has coneguda la mia resurrecció». Salomó, fill seu, ja t’he dit dessús què en dix a la fi de l’Eclesiastès: que l’espirit tornarà a Déu, qui ha donat aquell. Ezequies dix aprés que fou delliurat de la malaltia en què cuidava morir: «Jo he dit: en lo mig dels meus dies iré a les portes d’infern»; e puis continuant: «Tu, emperò, Senyor, has delliurada la mia ànima que no perís». Daniel, profetant, ha denunciat que el gran príncep Miquel se llevarà e molts d’aquells qui dormen en la pols de la terra se despertaran; dels quals los uns iran a vida eternal e altres a perpetual escarn. Sofonies dix: «Poble meu, espera, diu nostre Senyor Déu, en lo dia de la resurrecció». Qui pot, doncs, afermar que l’ànima racional puixa morir?

 

20  —Senyor, si no us torna a enuig —diguí jo—, gran plaer hauria que dels dits e autoritats dels jueus haguéssem assats a present, e que proceíssets als dits dels cristians, segons que m’havets promès.

     —No solament ab plaer, mas ab gran cupiditat —dix ell— faré ço que desiges. Jesucrist, salvador nostre, segons que testifica l’evangelical veritat, dix als seus e deixebles que lo pobre apellat Llàtzer morí e fou portat per àngels al si d’Abraham; e lo ric semblantment morí, e fo soterrat en infern e turmentat en gran flama de foc. En altre lloc dix als seus deixebles: «No vullats tembre aquells que maten lo cos e no poden matar l’ànima, mas temets aquell qui l’ànima e lo cos pot destruir en infern». Parlant encara del dia del judici universal, dix que los mals irien a turments e los bons a vida eternal. Pensar pots, doncs, si les ànimes són immortals. Si altre testimoni no fos estat en lo món, a plena prova deguera bastar. Mas per tal que no puixes dir que a famejar t’havia convidat, vull-te sadollar.

     Tots los apòstols e evangelistes confessen e testifiquen, e sobre aquesta conclusió molts d’ells e altres innumerables sants hòmens se són lleixats cruelment matar, que Jesucrist féu ressuscitar Llàtzer e alguns altres morts; e que el jorn de la sua santa passió molts cossos de sants hòmens ressuscitaren; e que el terç jorn aprés la sua passió ressuscità e conversà algunes vegades ab los apòstols entrò al dia de la sua ascensió; e que el dia del general judici vendrà jutjar cascú segons que mereixerà; e que tots aquells qui baptisme hauran reebut e complit sos manaments, viuran en paradís, e los malvats iran en infern eternalment. Qui pot dir, doncs, que les ànimes puixen venir a no ésser?

     Si d’açò no és content, record-te què n’has llest en les gestes dels sants, en les vides e col·lacions dels pares, en los llibres que han fet los quatre doctors de l’Esgleia de Déu e altres sants hòmens, qui no solament per raons evidents e autoritats ho han creegut, mas per revelació divinal, e alguns per experiència ho han sabut, segons que dessús és dit. E veuràs que tots van a un terme, jatsia per diverses camins. Si no et recorda, digues-ho, e reduir-t’ho he a memòria.

 

21   —Senyor, no us cal treballar; bé em recorda, e són content de tot ço que m’havets dit. E a la veritat, no és hom en lo món qui de raó vulla usar així com deu, qui necessàriament no haja a atorgar, atès tot ço que m’havets dit, que les ànimes sien immortals. E així ho crec fermament, e ab aquesta opinió vull morir.

     —Com opinió? —dix ell—; ans és ciència certa, car opinió no és àls sinó rumor o fama o vent popular, e tostemps pressuposa cosa dubtosa.

     —Haja nom, doncs, senyor, ciència certa. No em recordava ben la virtut del vocable.

     —Encara resta —dix ell— que diga què creen los sarraïns sobre la dita immortalitat, e los dits e autoritats que han.

     —Sia vostra mercè, senyor, que no n’hajats afany, car bé ho sé. Si us recorda, vós me prestàs algunes de vegades l’Alcorà, e estudié-lo bé e diligentment.

     —E doncs —dix ell—, què te’n par?

     —Tot mal —diguí jo—, car innumerables errors e bestialitats hi ha.

     —Hoc, mas expressament hi és contengut —dix ell— que los moros de Déu, aprés llur mort, iran en paradís, en lo qual trobaran rius d’aigua clara e neta e de llet, la sabor de la qual no es mudarà, e de vi fort delitable als bevents, e de mel colada. E en altre lloc del dit Alcorà, on és descrit paradís, és contengut que aquí haurà fonts, fruits, mullers, tapits de seda, e moltes poncelles ab les quals los moros de Déu jauran; e que aprés que les hauran desponcellades, elles cobraran llur virginitat.

     —Ver és, senyor. E tant com jo puc conèixer, aquell enganador Mahoma així volia que ho creeguessen los seus secaços, mas no puix pensar que ell ho creegués així com ho deïa, car no haguera fet perdre tanta gent com se tirà, si esperàs viure aprés la mort corporal. La sua doctrina és favorable e disposta a luxúria e a altres delits carnals, e per ço com no és fundada en raó e bons costums, no pens que tant hagués durat, sinó per tal com és feta en favor de les fembres, lo costum de les quals és tirar los hòmens, e especialment efeminats, a aquell angle que desigen; e per nostres pecats encara, e gran fredor que havem en lo cor de mantenir veritat e morir per la religió cristiana.