Resum

Des de començament del segle XVIII, els importants fons manuscrits de l'escola lul·liana de Barcelona no són a Barcelona. Després de diverses peripècies històriques, van anar a parar a Munic, que s'ha convertit, gràcies als fons barcelonins, en la segona biblioteca del món en nombre de manuscrits d'obres de Ramon Llull: 163, un 15 % del total dels còdexs lul·lians conservats.

Durant més de dos segles, de la meitat del XIV a la fi del XVI, Barcelona mantingué una activa escola lul·liana, segurament el centre més complet d'estudis lul·lians del seu temps. La història d'aquesta escola encara és per fer. En els seus inicis, a la segona meitat del segle XIV, més aviat hauríem de parlar d'escoles lligades a l'ensenyament de diversos mestres. Joan I, que inicià el seu regnat amb una decidida oposició al lul·lisme, a principi dels anys noranta dictà diversos documents favorables al moviment. Amb la protecció reial, especialment d'Alfons el Magnànim, l'escola lul·liana de Barcelona, sota l'administració dels descendents¹ de Ramon Llull, esdevingué el primer centre lul·lià d'Europa.

Hem conservat dos catàlegs (1466, 1488) que demostren que el centre barceloní posseïa una biblioteca extraordinàriament rica. I, tanmateix, aquests fons, comparables als que conserven en l'actualitat París, Roma o Palma de Mallorca, van anar a parar lluny de Barcelona.

No tenim notícies certes sobre el final de l'escola barcelonina, però és segur que ja havia desaparegut al començament del segle XVII. Els seus llibres passaren aleshores a les mans dels seus patrons, els descendents de Llull, encara que alguns manuscrits, no gaires, ja havien anat a parar a Milಠa final del segle XVI.

Malgrat la inactivitat a què es veieren relegats, la riquesa dels fons manuscrits lul·lians de Barcelona era ben coneguda i la col·lecció fou cobejada en diverses ocasions:

• A mitjan segle XVII, va estar a punt d'anar a parar a Roma
• A començament del segle XVIII, va passar a Alemanya.
• Poc després, hi va haver una temptativa fallida d'emportar-se els manuscrits a Madrid.

1649. La col·lecció, a punt d'anar a Roma³

Quan el 1640 Catalunya es revoltà contra el govern del comte-duc d'Olivares, es declarà república independent i, poc després, per a conservar els seus drets, se sotmeté al regne de França sota Lluís XIII, la biblioteca de l'antiga Escola havia passat, com a bé familiar, a una dama Montagut i Llull, resident a València. Però sembla que aquesta comtessa no tenia gaire interès per aquests llibres, que romangueren a casa d'un membre barceloní de la seva família, un tal Boixadors i Llull, probablement cosí seu.

Durant la guerra entre Catalunya i el rei Felip IV, un dels francòfils més aferrissats fou el degà del capítol de canonges de Barcelona, Pau del Rosso, d'origen sard. Fou durant molt de temps president de la Generalitat. La cort romana havia volgut mantenir-se neutral durant el conflicte entre França i Espanya, que eren dos regnes catòlics. El cardenal Francesco Barberini era un amic de França i, indirectament, de Catalunya, a la cort romana. La mort de Lluís XIII, l'any 1643, i la substitució de Richelieu († 1642) per Mazzarino significaven una disminució de l'interès de França per retenir Catalunya. Calia, doncs, conservar partidaris a Roma, al moment en què Innocenci X volia ésser l'intermediari d'una pau francoespanyola. Un dels partidaris podia ésser encara el cardenal Francesco Barberini. Ara bé, aquest era un amant dels bells llibres i dels vells manuscrits. Per contra, els descendents de Ramon Llull no manifestaven cap interès per les obres de llur gran avantpassat. Hom comprendrà el sentit i l'interès d'aquest fragment d'una carta inèdita del degà Del Rosso al cardenal Barberini, datada a Barcelona el 12 de novembre de 1649:

"En esta ciudad hay un gentilhombre, deudo de Raimundo Llull. Tiene en su poder todos los libros originales escritos de mano propia⁴ en papel y pergamino y hay más de un carro. Hago mis diligencias para sacarlos, aunque fuese a peso de plata, para poder servir a V.E."

Si la situació política de Catalunya no hagués estat tan greu el 1649, el canonge Del Rosso s'hauria pogut apoderar d'aquests llibres. En efecte, un decret promulgat els primers dies de la guerra havia autoritzat la confiscació de tots els béns dels catalans que s'havien mantingut partidaris de Felip IV, i la noblesa valenciana era tota favorable al rei d'Espanya. Però ara, tres anys abans de la capitulació de Barcelona, la cosa ja no era tan fàcil. Els llibres lul·lians romangueren, doncs, a casa dels descendents dels Boixadors i Llull, i no amb els de la comtessa de Montagut i Llull. Però no pas per gaire temps.

La recol·lecció de manuscrits per a la gran edició moguntina

A començament del segle XVIII es va gestar a Alemanya la que ha estat qualificada com la més gegantina empresa de les que ha conegut el lul·lisme en la seva accidentada història⁵: una monumental edició de les obres del beat Ramon que donés una escala universal a la difusió de les seves idees. En va ser el promotor Iu Salzinger⁶, amb el suport de diversos prínceps alemanys, especialment el de Joan Guillem, príncep elector del Palatinat.

La protecció de Joan Guillem va ser decisiva per al desenvolupament de la magna empresa. Cap a 1710, Salzinger havia reunit a Düsseldorf una gran quantitat de llibres lul·lians. Per augmentar aquesta col·lecció es van programar diversos viatges a biblioteques europees, amb la participació de diversos col·laboradors. Es tractava de buscar fons lul·lians a Itàlia, París, Barcelona, etc. i obtenir-los mitjançant donacions, préstecs, compres o còpies. Un tal P. Van Eych va ser enviat a Barcelona, on constava l'existència d'un important fons de manuscrits lul·lians⁷.

Com a conseqüència de totes aquestes gestions, la comtessa de la Manresana⁸, de la casa dels Erill i descendent de la família Llull, va permetre que els manuscrits barcelonins i alguna relíquia del beat Ramon anessin a parar a Düsseldorf, des d'on mai més no van retornar.

A la mort del príncep Joan Guillem, esdevinguda el 1716, Salzinger es procurà el mecenatge de l'arquebisbe de Magúncia, ciutat a la qual van ser traslladats els manuscrits el 1718. Cap a 1761, els còdexs entraren a la biblioteca palatina de Mannheim, tret d'alguns, conservats per Salzinger i que han quedat a Magúncia fins als nostres dies. Fou el 1803 que els manuscrits lul·lians de Mannheim, amb la major part de la biblioteca palatina, passaren a la Biblioteca Regia Monacensis: l'actual Bayerische Staatsbibliothek de Munic, amb les seves impressionants col·leccions llatina i catalana de còdexs lul·lians.

A Magúncia aparegueren els tres primers volums, en gran format, de l'edició de Salzinger, entre 1721 i 1722. Malgrat la mort de Salzinger el 1728, el nou editor Philipp Wolf va reprendre l'edició i va publicar els toms IV-VI i IX-X entre 1730 i 1742.

L'interès del primer Borbó pels manuscrits barcelonins

Però els manuscrits barcelonins encara haurien pogut tenir una altra sort. Si no haguessin anat a parar a Alemanya, haurien pogut fer cap a Madrid. Sabem pel P. Antoni R. Pasqual (1708-1791), insigne lul·lista mallorquí, que aquest fons barceloní era cobejat per Felip de Borbó, el futur Felip V, durant la guerra de Successió, a començament del segle XVIII, que:

"... uno de los principales cuidados que tuvo en el sitio de Barcelona, según noticia que tengo de boca de V. S., fue el que se practicasen las más eficaces diligencias, en caso de tomarse la ciudad por asalto, para guardar del incendio y furia militar los manuscritos del B.Lulio⁹

Bibliografia

Sobre l'escola lul·liana de Barcelona:

• Francisco de Bofarull y Sans, El testamento de Ramón Lull y la escuela luliana en Barcelona (Barcelona, 1896; reimpr. a MRABLB 5, 1896, 435-479), 44 pp.
• Josep M. Madurell Marimon, "Antonio Sedacer, profesor de la escuela luliana de Barcelona", Analecta Sacra Tarraconensia 18 (1945) (Barcelona, 1947), pp. 103-113.
• Josep M. Madurell Marimón, "La escuela luliana de Barcelona (Nuevos datos para su historia)", Analecta Sacra Tarraconensia 23 (1950) (Barcelona, 1952), pp. 31-66.
• Josep M. Madurell Marimón, "La escuela de Ramón Llull de Barcelona; sus alumnos, lectores y protectores", EL 6 (Ciutat de Mallorca, 1962-1965), pp. 187-209.
• Mark D. Johnston, "Sacrum Studium: The Lullist School of Fifteenth-Century Barcelona", Homenaje a Alberto Porqueras Mayo (Kassel: Ed. Reichenberger, 1989), pp. 385-400.

Sobre l'empresa de Salzinger:

• Gottron, Adam. L'edició maguntina de Ramón Lull, amb un apèndix bibliogràfic dels manuscrits i impresos lulians de Maguncia, "Estudis de bibliografía luliana" 1 (Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1915), 103 pp.
• H. Hermann Cramer von Bessel, "Une correspondance du XVIIIème siècle en marge de l'Editio Maguntina", EUC 19 (Barcelona, 1934), pp. 263-269.
• Brück, Anton Philipp, "L'Institut lulliste de Mayence au XVIIIe siècle", SMR 14 (Ciutat de Mallorca, 1955), pp. 1-32

Notes al text

1. Segons M. Batllori: "Malgrat la irregularitat en l'ús del nom patern a l'edat mitjana, hom pot assegurar que la família Llull establerta a Barcelona pel cap baix des de la primera meitat del segle XV descendia realment del mestre Ramon."

2. Cap a 1587, Juan Arce de Herrera, representant del duc d'Alba a Roma i advocat de la causa lul·liana, havia reunit una col·lecció de manuscrits molt notable, procedents de Barcelona, alguns certament de l'escola (els manuscrits I.117.Sup i H.8.Inf pertanyien, sens dubte, a l'escola lul·liana de Barcelona ), i de Mallorca. A la seva mort, esdevinguda el 1590, la biblioteca va ser adquirida pel cardenal Frederic Borromeu, fundador de la Biblioteca Ambrosiana de Milà.

3. Extrat de: Miquel Batllori, "Per què els manuscrits lul·lians de Munic no són a la Vaticana?", a Id., Ramon Llull i el lul·lisme, Obra Completa II (València: Tres i Quatre, 1993), pàg. 180-81.

4. No cal dir que això no és exacte...

5. T. & J. Carreras i Artau, Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV 2 vols. (Madrid, 1939-43), vol. 2, pàg. 323

6. "Al parecer, Salzinger se convirtió en Düsseldorf en mentor y consejero espiritual del conde Juan Guillermo. Y su ascendente debió de extenderse también a los demás miembros de la corte, en especial a los hermanos del Elector, entre los cuales a Carlos Felipe, su sucesor inmediato. En este ambiente cortesano, y en el frecuente diálogo entre el Elector y su capellán, surgió el proyecto de realizar una magna edición de las obras de Llull preparada concienzudamente."
T. & J. Carreras i Artau, Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV 2 vols. (Madrid, 1939-43), vol. 2, pàg. 326.

7. Estas noticias pudieron ser obtenidas por el Elector Juan Guillermo en la correspondencia mantenida, entre 1709 y 1711, con el príncipe Antonio Florián de Liechstenstein, jefe de las fuerzas expedicionarias que defendían en Cataluña las pretensiones del archiduque Carlos de Austria a la corona de España durante la guerra de Sucesión. En sus cartas, el Elector inquiere la existencia de manuscritos lulianos, así como de obras impresas de Llull, en las bibliotecas de Barcelona y en las de Mallorca y Menorca; solicita que le sean mandadas listas de unos y de otras, con indicación exacta de los títulos y de los incipit respectivos, y pregunta si le serían cedidos en venta, o por lo menos en préstamo, los ejemplares que le interesasen.
T. & J. Carreras i Artau, Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV 2 vols. (Madrid, 1939-43), vol. 2 pàgs. 327-328.

8. Els successors dels Boixadors i Llull i dels comtes de la Manresana són els actuals marquesos de Barbarà i de la Manresana, que conserven a la seva biblioteca i arxiu de Vilassar de Mar un important fons documental sobre el beat Ramon i l'escola lul·liana de Barcelona. Entre els quals, el testament de Llull.

9. A. R. Pasqual, Examen de la crisis del P. Feijoo sobre el Arte luliana, Madrid, 1749, dedicatoria al palatino M. Iltre. don José Torrero y Marzo.