Joan Roís de Corella

PLANT DOLORÓS DE LA REYNA ÈCUBA RAHONANT LA MORT DE PRÍAM, LA DE POLÍCENA E DE ASTÍANACTES

Cruel, ficta, mortal e sanguonosa pau Eneas e Anthènor havien finat deu anys passats, aprés quels superbos grechs en les fèrtils ribes de Àsia havien posat lurs riques tendes. Los camps vehins de nostra ciutat, no solament tints, mas fins en lo profunde centre de sanchs enimigues gregues e troyanes en gran abundància abeurats, fertilitat als sollícits llauradors prometien. En altitud que de luny mirar se podia, staven no mesclats en nombre sens compte los cossors, acompanyats de ossos de la consumpta carn ja despullats, de aquells qui a la cruel citatió de la mort primers comparegueren.

O, veritat de gran maravella, no immèritament als qui la hoyran dubtosa! Que, partint-se dels cossors squinçats llurs enemigues ànimes, no se'n partia la mortal inamistat; ans, si per cars o perquè eren tants que la terra reebre nols podia, se mesclaven. En breu spay los uns apart dels altres trobats eren, retenint en la descolorida cara aquella ferocitat que fins al darrer spay del viurels acompanyà. Y en diverses squadres als vius paria que ells, morts, desigada batalla speraven. Fins que multitud de diversos oszells en companyia de animals salvatges, dels ossos la carn despullant, mobles e volants sepultures los donaven, perquè semblant a la inquieta vida fos llur darrera sepultura. Los ossos dels quals, si una flama ensemps cremar asajava, com la umida sal, ab so spantable, los uns dels altres ab velocitat no poqua s'apartaven.

Romania Troya, dels inferns abundant pobladora, de vius despoblada. Stimàvem benaventurats, de llur repòs tenint enveja, a aquells a qui la piadosa mort de conflicte de tanta misèria havia fet delliures, puix eren exemps de la dolorosa vista de mals e dolors. Que ans los cels ab fatigua de llur voluntari moviment per destructió de la mundana màchina reposaran, que semblants als nostres se troben en camí de tant greus dans, porrogant-nos la cruel mort per major mal trista miserable vida, la qual, creixent de inefables misèries, mostrava'ns poch dolre de aquells qui, ab una sola breu mort, de tantes pus doloroses stalvis, ans festa que obsèquies merexien llurs sepultures. E gravitat de innumerables multiplicades tristors en mortal litargia havia conduït nostres cansades penses. Érem dits vius, no perquè en veritat vixquésem, mas perquè ab algú poch e tart moviment als morts en part desemblàvem.

Per acabat e darrer terme de nostra final destructió, aprés de sosteniment de tantes misèries, attés aquella enganosa e pacífica nit, stant los nostres murs ab scilenci de les vigils solícites guaytes, no recelant altres mals dels que sostengut havíem. E una general son ab fatiga dels passats treballs repòs de no record als mesquins troyans atorgava. Stant la ciutat com a vas, habitació de morts callada, sols los galls ab multiplicades veus la mijanit senyalaven.

En lo lit de la sua reyal cambra stava lo cansat rey Príam, los peus del qual Cassandra e Polícena de la mort, per ésser dones, delliures, calfaven. Yo no sé si dormia, que augment de dolors me havia portat que, no menys dormint que vellant, nostres passats e presents dans sempre ab plorosos ulls pensava. A mi paregué ensemps veure e oyr la ombra de aquell cavaller invincible, fill meu, Èctor, que ab cansada e plorosa veu, desemblant a aquella que vivint parlava, fredament toquant la mia mà dreta, quasi plorant deya:

«Leva't, Ècuba, reyna sobre totes miserable, que sils cruels fats per força de armes a nostre decaïment perdonat aguessen, la mia mà dreta sola bastava la superba ira dels enganosos grechs amansar y raure de les penses humanes eternament lo nom de Grècia. Leva't, trista mare! Mira de nostra destructió lo darrer dia!».

O, doloroses dones, les qui ab pèrdua de fills passau per lo camí de dolor materna! Pensau ab quanta cuyta respondre, e abraçar ensemps, volguí a la laugera ombra, la qual, enganant los dèbils braços, féu-se absent de la mia vera o ficta vista, refrescant les passades nafres ab recort present de aquell passat mal, quant lo cors sens ànima de aquest fill meu, pare de cavalleria, fon roseguat per los nostres e seus camps troyans, ligat a la coha del cavall de Achilles, laurant la terra a l'entorn dels murs de la sua ciutat en presència de sos vassals.

Acostí'm a Príam, que ensemps ab mis dolia, puix egualment abduys perdíem, perquè li digués la darrera e dolorosa vista de la ànima de aquell qui, vivint, en força e prudència axí als altres hòmens avançava ab humanitat tan benigna, que més fill dels déus que nostre se jutjava. Però, ma llengua, desecada per habundant sangonós plor de mare dolorada, no pogué formar lo començ de mes paraules, ans que la gran remor de la nostra cahent e ja encessa ciutat me forçà girar los plorants ulls a la porta de la tanquada cambra, per la qual, ab forts destrals en diverses parts trenquada, la spasa treta, ab superba iniqua continença, desesperant a misericòrdia, Pirro entrava.

«Vine, Príam ab irada spantable veu deya que tos fills e vasalls en los inferns te speren, puix per lo teu mal consell a la mort primers los has offerts, porta'ls nova de nostra pròspera e darrera victòria. Leva't, rey de misèria, stalvi de la primera destroyda Troya, perquè ab major dolor prengua fi la tua miserable vida. Penit-te, sens que not serà atorgat temps de smena de haver tramés a l'afeminat Paris en Grècia per furtar la bella Elena; sies exemple a tot lo món, que de offendre als grechs se guarden. Vine, rey de dolor ab corona de misèria! Tu has engendrat molts fills per a la spasa de mon pare, e ton pare a tu per a la mia».

Ab veu sforçada respòs lo rey sens temor:

«O, jove sens vergonya, vell en covardia, animós contrals morts, pauruch contrals vius! Entrels teus cruels e leigs actes fes-ne hu de misericòrdia: tol sens tarda la enujosa vida a aquell al qual en strem series cruel si la y deixaves. Attesa la desigada mort procurant-me eterna libertat, de tu vivint, ja mort, en tenebres de desonrada vida me venjà, deixant en recordatió perpètua legea de covart acte e sens vergonya».

Fon lo mortal colp resposta a les darreres sforçades paraules de Príam, amaguant la tallant spasa en lo seu envellit, dèbil e ruat coll, la qual, per no tornar per lo camí hon entrada era, acabà tallar aquella part poqua que del primer colp restava. Prenent aquells blanchs cabells ab la mà squerra, los quals la daurada reyal corona de tota Àsia en triümpho de gran majestat aplanats havia, caygué sens cap, com a tronch envellit, lo cors del rey, cobrint los pahiments de nostra real cambra de tapits carmesins, tints de sangonosa porpra en tan gran habundància, que les òrfenes filles llurs peus no podien fer stalvis que en la corrent sanch de Príam nos banyassen.

Romania lo cap penjat en la mà del cruel carnicer, lo qual, obrint la finestra, cridant deya:

«O, troyans! Preneu lo cap de vostre rey, que lo cors resta a la muller e filles! Millor vos és ésser catius de nostres vasals, que no miserables ciutadans de Troya, senyorejant Príam, que a si, ne a sos fills, ne a vosaltres de nostra victòria ha pogut fer delliures».

Axí lançà lo cap de aquell rey que, ab justa suavitat, com a pare dels pobles, benignament trempava les regnes de sos regnes, egualment amat de sos fills he vassalls. Era ell la cosa que sola més amaven tots aquells a qui senyorejava. E, quant executió de crueldat tan strema en nostra retreta cambra Pirro acabava, no cessava, fumant, cremar Troya. E al cors de Príam fallien fochs per dar-li reyal sepultura.

O, cosa rahonable! Si la gravitat de aquelles dolors que les altres totes passa, ab sparç e apartat lenguatge als hoyns se parlava, e veus llagrimants, doloroses, nostra mísera destructió representasen, trasportant los hoynts entrestits en la presència de nostra gran pèrdua, no consentissen, sinó ab gemechs, tristor, sospirs e sanglots ésser hoydes. Aquestes són dolors de mare y stèril reyna, e cativa de aquells que, ella mirant, en la sua pròpria ciutat han donat cruel e dolorosa mort a sos fills, tollent a Príam en un dia ensemps la vida e los regnes!

«O, invariables, inichs e implacables fats, qui la varietat dels actes humans infalliblament ordenau! Per què forçau la mia trista ànima ésser present a fatiguat cors per dies e treballs axí dèbil, envellit e decaygut, que, deixant-me de tan dolorós viure, altre no serà en color e magrea, sinó tal com era com falç nom de viu tenia?

Vixqua, donchs, Ècuba, puix la mort sola de misèria la pot traure! O, mare, semblant a ovella que fecunda has parit los fills per ser trocejats, partits en diversses parts, roceguats a l'entorn de la tua ciutat, com aradres fent solchs de gran profunditat en la sangonosa terra!

O, fèbrida spasa de Achilles, guasta e oscada sovint tallant real carn en lo meu miserable ventre criada, y axí muça hi envellida en trossejar los ossos e carn dels fills, que envides ha pogut tallar lo dèbil coll del pare! Fir sens tarda! Squinza e talla les nostres carns femenils e molles, perquè les ànimes prestament fugen de habitatió derrohida! Que, sens comparatió, més cruel te mostres cessant de ferir en nosaltres, que matant aquells per la mort dels quals en tant strem avorrim la miserable vida. O, defunct e no sobrat, invençut fill meu Èctor, hoges dels profundes inferns la mia dolorosa veu, digna de moure los cruels infernats déus a misericòrdia? O, si la ous, per què venir tardes? Qui pot resistir a la tua animosa força? Encara en los scurs regnes Achilles te contrasta? Deixa lo cors en lo sepulcre, devore'l la insaciable terra. Vine, desigada laugera ombra, que sola tu bastes vençre los covarts grechs que, de tu viu fogint, de tes victòries són romasos. Porta Tròyol en ta companyia, que ensemps principi féu a la honor e fi a la vida».

«No vingau, jermà, regla de honor e de cavalleria respòs Polícena, no aumenteu nostres mals ab sperances de vans remeys que, puyx los cruels fats la nostra destructió han ordenat, no solament Achilles si tornava poria altra vegada a vós, invincible, tolre la vida, mas lo covart impiadós Ulixes. Sperau en breu reebre nostres fatigades ànimes, perquè, ensemps ab vós, en los Camps Elíseus, a la vert delitosa riba del gran riu, oblidant nostres passats mals, passem eterna desansiada e reposada vida».

Ab altes spantables veus la sibilla Casandra cridava:

«Hun mal sdevenidor entre tants presents agudament me turmenta, que la demència e follia de l'ignorant poble solament lo ques sdevé e no los mèrits dels humans actes sguarda, e axí per a sempre piadosament planyeran Troya, dels grechs destroyda. Recordant-se del darrer foch quels nostres alts palaus crema, se oblidaran de les flames que l'animós, sobre tots strenu cavaller, havia lançat a les ja cremants naus gregues en la segona batalla, aprés quen nostres platges havien lançat ànchores. O! Sils recordava de l'inhumà cruel trayment de Eneas e Anthènor, veurien los flachs grechs no han vençut, mas la invariable ordenança dels inplacables déus. O, cosa de gran maravella! Los famolents ozells de Grècia a péixer les nostres carns vénen e, als grechs guardant, no toquen, a mescla dels quals, ab rabiosa fam, los troyans cruelment dilacerant squincen. E los fochs cremants les pedres de Troya sens lesió passar deixen los cobditiosos enemichs per a pendre aquelles riquees que de les grans flames restaurar se poden.

Los pochs infants, a cativa servitut encara no abtes, dels braços de les mares al foch los envien, semblant als de infern, ab tot que demèrits no tinguen encara en aquest món. Dins los petits cremants corsos les ànimes bollir costrenyen e, ab tan gran cuyta, reyal sepulturals donen, que no abans los sperits sens culpa exalen, que llurs carns tendres e molles, ensemps ab los ossors, en vertadera cendra se transporten. Altres, la vida dels quals per major pena hun poch spay de ésser consumpta se allargua, com a tronchs verts ab doloroses veus a les flames en va contrasten, trametent a la fi vers lo cel les ànimes, encesses com ha centilles, corrents a la natural spera. Altres, pleguats ab la furtada roba encara, morts, en strets sepulcres llurs ànimes reserven, sperant com, fogint de tal carçre, als tenebrosos regnes devallar puguen. O, miserables troyans, als qui la flama no devora, nols deixa cruel spasa e alguns pochs, qui la mort per augment de dolor perdona, nols fall cativeri de iniqua, cruel, superba senyoria.

O, inmortals déus! Per què haveu elet menistres execudors de nostra sentència los grechs, hòmens sens humanitat? Si tu, Júpiter, de la pròspera fortuna troyana tenies enveja, ab los teus flamejants lamps destrohisses a nosaltres ensemps e los regnes, no romangues als grechs falç nom de vencedors. Yo no ignore la destructió que a ells, merexents, los spera. Però, dolch-me que no la faran los troyans, mas diran quels déus los punexen per los mals quens han fet. E, axí, quant en sdevenidor de nosaltres se parlarà, les darreres paraules finaran: los grechs vencedors, los troyans destruyts. Mas, què aprofita dolre sobre cars irreparable? Preneu, vós, desaventurada mare, los peus del ja fret cors e Polícena e yo los braços, no tenga per sepultura la sua pròpria sanch».

Entrà altra vegada per la nostra cambra lo cruel Pirro, la spasa tinta, e quascuna de nosaltres sperava, com anyell davant lo quil mata, qual primera a la mort convidaria. Ab spantable veu lo cubdiciós de sanch humana cridà:

«No cures, Polícena, de les obsèquies de ton pare, quels seus regnes cahents li seran darrera sepultura. Vine! Acaba lo matrimoni de Achilles! Tenyiràs los tàlems del sepulcre de la tua verge sanch, que les ombres de mon pare demanant desijada venga me forcen tolre't la vida».

No tardà Polícena levar-se a la veu de aquest trosejador de humana carn. E una sola camisa cobria la sua bellíssima persona, de la bellea de la qual de scriure deixe, perquè ab actes de crueldat tan feroce alguna altra cosa scriure nos deixa. Hun sangonós mantell que sobrel fret cos de Príam estava, prengué Cassandra; e yo, deixant descubert lo pare, cobrint la despullada filla, dient:

«Aquests són los arreus que als vostres tàlems, Polícena, se sguarden. De creure era que, per ser dona, la mort comportant-nos miserable vida, algun spay vos perdonara. Però, no solament dels hòmens, mas de les dones, los covarts grechs recelen. Nols oblida sou germana de aquell, lo nom del qual encarals spanta. Justa cosa és les claustres de vostra virginitat romanguen tanquades e, les venes del vostre coll ubertes, donant loch a la trista ànima, abeuren lo sedejant sepulcre de Archiles, perquè no sia ver que home viu de Grècia sia gendre de Príam».

«O, com és miserable cosa no saber morir! ab sforçada veu deya Polícena. Los vençuts animosament morint tolen la victòria als cruels vencedors. Aquels gloriosament vencen, los quals als catius, ab humana clemència de llurs voluntats, triümphen. Anem, Pirro, que en tu sol, grech, misericòrdia se troba, quem tols la vida, la possessió de la qual era a mi més greu e enujosa, que la pèrdua de aquells béns que possehia quant en prosperitat stava la destroyda Troya».

Axíns partim del fret cors de Príam per anar a les mortals sposalles, deixant-li per sepultura, les flames cremants, tots sos regnes.

Venien ha nostra cambra Elena e Andròmaca portant per la mà Astíanactes, fill de Èctor, lo qual en ànimo e benignitat no dessemblant al pare, besant les mans a la tia, ab sforç major que de fadrí, piadosament deya:

«O, cruel mort que a vós, Polícena, asaltar gosa! A mi, Pirro, qui en algun temps poré venjar crueldat de tan feroces actes! Deixa viure aquesta, la bellea de la qual e femenil condició a tot altre vencedor de mort faria exempta. O, engendrat de vibres e lectat de besalís! Què respondràs als quet demanaran la causa de tan cruel acte?».

«Llevau-vos, nebot deya la piadosa tia, no empacheu lo viatge de la mia desijada libertat. Deixau, refugi dels troyans; portaré als Camps Elíseus a mon jermà noves de vostra adoloscent semblança».

Ab paraules tan doloroses que recitar són imposibles, arribam als mortals tàlems del sepulcre de Achilles. Egualment los grechs ab los troyans Polícena planyien. Aquesta fon la primera hora quels enemichs aprengueren de haver pietat a nostra adversa mísera fortuna. Al mortal colp allargà lo coll la sforçada donzella e, ab la sua verge sanch abundosament regant, abeurà lo desecat sepulcre del fill de Peleu.

«O, spantable cavaller Achilles, que vivint mates a mos fills e, mort, a mes filles! Si per a tu havia jo parit, fosses stat madrina, perquè, ans que als breços arribassen, en les tues cruels mans mos fills deixasen llur tendra vida, o, matant en lo primer part la dolorosa mare, ab menys treball fóra acabada la tua gran crueltat. O, inich sepulcre sedejant sanch humana! Abeura't ara de aquesta verge, o, si no est content, no tardes, per apagar tan gran set, pendre aquesta tan envellida e poqua que en lo meu cors a tan gran fatiga resta. O, Pirro, pelech sens fons, on crueldat navega! Mira lo sepulcre de ton pare que ja se exugua e Cassandra e yo no mortes romanim. Per què torques la spasa? Mesclant nostres sanchs ab la de Polícena, ofega e farta les cruels ombres de ton pare.

O, fortuna monstruosa, ab variables diverses cares, sens repòs sempre movent la tua inquieta roda! Contra los miserables troyans has poderosament mostrat lo pus alt grau de la tua iniqua força. Envejosa deessa de animosos enemiga, als flachs no desdenyes vençre e dels forts destroyts triümphar te delita. Quantes cases de vil fanch e terra, enfosquides e fumades, lonchs temps star pacífiques comportes, e, de l'ennoblit, fort e gran Ylion, vols que se'n mostre lo loch on primer stava!».

Deixa los passats mals, miserable reyna! Mira Ulixes, rey de falsedat, cavaller de engans, covart en les armes, animós en fraudulència, ab quanta força arrapant tira Astíanactes dels braços de sa mare. Ab veu inpiadosa deya l'enganós grech:

«Deixa ton fill a la dolorosa mort, quil demana per reembre los vents de nostre desijat viatge, que als déus plau dels troyans res viu no y romanga. Aparta't, mare trista, no veges ton fill rodar en l'ayre lançat de aquella alta torre que sola sens cremar resta, la qual de les flames per alre no és feta delliure, sinó perquè, d'ella en lo més alt, lo fill de Èctor, empés, en diversos e chichs trosos lo seu cors partit, sia imposible als qui diligentment lo plegaran, les sues parts en ell mort tinguen lo loch que vivint tenien».

«O, piadosa mare! ab sforçada continença lo graciós infant parlava. Deixau-me anar, que nom dolch de la mia mort, mas de la vostra trista vida! E, si voleu que sens dolor muyra, no mireu vós la cruel fi de mon viure. No penseu la inumanitat de la injusta e no mèrita sentència, quels superbos grechs sens pietat me donen, que més serà mostra de llur crueldat, ferocitat e fam rabiosa de humana sanch, que no pena del qui ab llibert ànimo la accepta. No pot ésser gran mal lo que voluntàriament se pren. Anem, Ulixes, que no resistiré a la tua empenta. La passada por que a mon pare, covarts, teníeu, vos fa de present de son fill, encara infant, començar a tembre. A mi millor és, morint, vençre vostres flachs ànimos, donant-me la mort per sdevenidora temença, que ab vida dolorosa tenir obligatió de reparar los dans de ma pàtria contrals envejosos immutables fats, los quals no vosaltres nos han destroyts».

Axí anava lo sforçat infant a la desijada mort, deixant la trista mare, la cara guardant los cels, stesa en la dura terra, semblant a vertadera morta, la boqua de la qual, ja freda, piadosament besant, pres per la mà a Ulixes en semblança que ell a la mort lo portàs.

Los ayres scurits retronaven, lo sol de color de sanch se vestia, la terra murmurant en amples cavernes obrint reclamava e tot l'univerç per strem dol general decahiment en breu prometia, e la cara del fill de Èctor nos mudava. Ab dolorosos ciscles quen los darrers cels clarament se hoyen, tots ploraven sinó aquell sol per qui tots ploren.

Moltes, quasi infinides, vegades he assajat la mort cruel e feroce de aquest nét meu e de Príam scriure e jamés lo paper no ha pogut comportar tanta crueldat scrita, als qui aprés venran se presente. Ans la tinta negra, començant scriure lo caure de la tan alta torre, convertint-se en habundosa sanch, axí lo blanch paper tenyint abeurava, que m'era forçat deixar-me de tan dolorosa scriptura. Que en altres cartes la mort de aquest fill de l'animós Èctor no consent ésser scrita, sinó en les dures roques, sobre les quals cahent, lo seu delicat cors partit, trosejat e dilacerat de real sanch, ha tintes en recordatió perpètua del trayment de Eneas, de la cruel falsa victòria dels grechs, de la mísera adversa fortuna dels animosos troyans.