Joan Roís de Corella

LA ISTÒRIA DE LEÀNDER Y HERO

En la nostra mar Mediterrànea, en la província de Grècia, en les ylles que vulgarment l'arcepèlech se nomenen, estan dues ciutats, Cesto hi Abidos, distants la una de l'altra espay de miga legua, lo qual espay la mar occupant veda les dues ylles sien una. Estava en la ciutat de Cesto Hero, noble donzella de alt enteniment, gràcia e bellea, que per tots aquells regnes, ab claredat de ínclita fama, relluhia. Hi en la ciutat de Abidos estava Leànder, de alta perfecció, seny e gentilea. Sols diferien que, Leànder de home e Hero de donzella, singulars gràcies possehien.

Com se veren Leànder hi Hero e Leànder parlà ab la dida

Era passat Leànder a una gran festa que, solempne, selebraven en la ylla de Cestos. Hi, entre les altres donzelles, Hero sobre totes estava de clara hi elegant figura, a la qual Leànder, ab modesta y entristida continença, dreçà la vista, que axí u disponia la iniqua fortuna. Ixqueren a l'encontre al mirar de Leànder los ulls de la graciosa donzella. E a l'hu hi a l'altre fon semblant ab vires de enamorada erba tenien les entramenes travessades e quels ulls, dels retrets de la nafrada penssa, entre si portaven secretes embaixades. E fon tan gran lo mal de aquesta primera vista, que a l'hu y a l'altre constituhí en penssament de solicitut profunde. Ab aquella major descreció que amor estrema comporta, demanà Leànder de la tan estimada donzella y Hero de Leànder, seguint aquella arreglada onestat que a la sua fama gens no ofenia. E sotlicitut de amor verdadera, a la qual res no li s'encobre, descobrí a l'enamorat Leànder que tenia Hero una dida, la qual avia nom Latíbula, de la qual sola en egual de la sua ànima fiava. Treballà Leànder ab delitosa fatigua, mostrant altres negocis lo portaven, pogués parlar ab la tant fiada vella. Hi, ab gest vestit de temor honesta, a semblants paraules féu principi.

«La fama de la tua honestat, lo assosech e gravitat de la tua edat antigua bastarien los meus desigs ordenar, si a terme desonest se endreçassen. Hi, perquè veig la tua continença jam mostra no ab plaer les mies paraules escoltes, no vull en largues proses la mia dolor estendre, sinó que a tu, ànima de Hero, sia manifest dins los térmens de honestat altre bé en aquest món no desige, ni m'és possible desigar pugua, sinó que, ensemps catiu e marit, en los braços de la tua criada ma vida se allargue. Hi a tu, benaventurada dida, a qui ella tant mèritament ama, ofir los béns, la persona e la vida, que, puix és tot de Hero, la rahó vol ab les altres sues joyes ho tingues en comanda».

Respon la dida de Hero a Leànder

«De la tua discreció, afable, graciós jove respòs la discreta vella, tinch la mia penssa per admiració sospesa, quels actes de virtut vulles enlegir cobrint- los ab vel de viciosos tractes, semblant aquells que la fruyta del seu ort més saborosa guesten, sí per les parets, com a lladres, la prenen. Si tu, axí com dius lo que rahonablement se deu creure, dins los límits de honestat desiges Hero, ma criada, muller tua vixqua, puix est tant prudent en elegir, no u sies menys en proseguir lo que virtuosament desiges. La mia criada hi senyora té virtuós pare de gran prudència, mare onesta de clara e virtuosa fama, parents en gran nombre y estima, ab los quals honestament pots tractar lo que demanes. Si tant com dius mèritament la estimes, fuig no solament cosa desonesta, mas tot lo que a desonestat pot tenir semblança, que, si per altres camins venies al terme que desiges, a tu mateix faries gran ofenssa en lo temps que per muller e senyora la possehiries».

Partí's Leànder de la ciutat de Cestos

Partí's Leànder de la discreta vella ab penssament de sotlicitut trista com poria de Hero tractar lo matrimoni, cerquant tots aquells camins que al desigat terme portar lo podien. E, per altra part, la honesta donzella vots e prometences als déus prometia: li fossen tant favorables, que a Leànder per marit li atorgassen.

Espay de un any passava que Leànder, desdenyat del matrimoni, ab esperança perduda, per lo camí de virtut ni per força de amor lo seu voler pogués atényer terme, delliberà de la vista de Hero un poch espay apartar-se, passant la vida trista, esperar lo temps, lo qual grans negocis termena. Hi, partint-se de Cestos, los ulls endreçats a la riba e més a la casa de Hero, dins si mateix, quels altres no u hohissen, parlant murmurava:

«Tan gran dolor lo meu cor trist esquinça, que tinch recel la mort prest no m'asalte, la qual yo tem perquè nom faça perdre a vós, mon bé, per qui porte lo viure. E, per ço, fuig venir-vos a l'encontre, quels vostres ulls del mur d'onesta vida, ab tempre d'or les fleixes de Cupido tiren, matant a tots los qui no us fugen».

Parlen a Hero molts matrimonis

Era tan gran la honestat, seny, discreció e bellea de la noble donzella Hero, que molts jóvens de alta sanch, ab grans béns naturals e de fortuna, al pare, qui Austerus se nomenava, del matrimoni de la ínclita filla sotlicitaven. Però, atenent Austerus als miserables béns de fortuna, entrels altres per a gendre elegia un jove desert de béns naturals e morals, perquè en grans riqueses abundava que, sovint, s'esdevé que, per mostrar nostre Senyor Déu dels béns de fortuna la pocha estima, permet sien possehits per aquells qui alguna virtut no posseheixen. No volia la entrestida donzella lo matrimoni, perquè no era de Leànder hi, encara, perquè aquell la demanava a qui tot sol entrels altres, ella, encara que no volgués a Leànder, avorria. Hi al pare donava resposta que, per al present, la volentat en matrimoni no la inclinava, escusant lo «no» ab algunes indisposicions fengides de la sua delicada persona, callant la verdadera malaltia de l'amor de Leànder, sola per la qual la sua penssa, ensemps ab la persona, era malalta.

Conegué la dida la causa de la tristor de la criada

Atenia la prudent dida, ab sotlicitut de gran amor, en la vida de la honesta criada. Hi, atenent, mirava que una entrestida continença la cobria. E la color de la sua cara e magrea de tota la sua persona, ab contínua tristícia sens manifesta causa, descobrien que algun penssament en los retrets de la sua penssa aflegint la turmentava. E continus sospirs, espirant, senyalaven lo foch que de l'amor de Leànder les sues entramenes encenia.

Axí portava la sua primera y estrema amor encuberta la trista donzella, ab pes de tant fexugua càrregua, que altre remey, sinó la vida perdre, de sos mals no estimava. Tant, que un jorn, a la hora quel sol de nostra abitable terra cobrir se volia, era pujada la plorosa donzella en una alta torre, de la qual los murs de la ciutat de Abidos, hon Leànder vivia, clarament se miraven. E sotlícita la discreta dida de la dolor e tristura de la criada, ab suaus passos pujant, escoltava si la entristida Hero, estant sola, planyent se dolia, la qual, contemplant la ciutat de Leànder, ab làgremes que dels sseus ulls abundants corrien, en veu piadosa plorant deya:

«Del món nom dolch, que ma vida vull perdre, perquè, del cos l'esperit ja delliure, pugua, volant, estar prop de Leànder».

Demanà la dida a Hero la causa de la sua tristor

Encara més parlara la trista donzella, sinó que Latíbula, entrant per lo tarrat de la alta torre, no esperà més hoyr del nom de Leànder. E, acostant-se a la estimada criada, a semblants paraules féu principi:

«La contínua tristícia que dins lo teu cor acollint comportes, en dan de la tua bella delicada persona, manifestament declara alguna estrema dolor la tua ànima greument turmenta. E no pensses quant perjudiques a la gran amor quet porte, que ma vida ja no l'accepte, sinó perquè a tu, axí com desige, pugua veure. Com nom descobres la causa d'on fas continent vols abandonar lo viure? Si és mal que remeyar nos pugua, per què, tenint- lo celat, magor lo aumentes, no donant loch per hon espire? Abandona, estimada filla, una part de la càrregua de tos enugs sobre mi, puix, egualment ab tu, l'accepte e portem dos, ab carro de verdadera amistat, aquell pes que hu tot sol sostenir no poria. E, puix tens seguretat manifesta los teus secrets, que fora de la mia boca sinó ab l'ànima passar no poden, comunicant a mi de ton mal la causa és forçat algun remey o descans atenygues, recolzant tan gran pes damunt lo pilar de la verdadera amor que a tu, vida mia, endrece».

Descobrí Hero a la dida l'amor de Leànder

Un sospir que dels retrets del cor de la plorosa Hero espirant partia, fon principi a semblants paraules:

«La honestat que de les tues mamelles, estimada dida, mamant he presa, ha tengut ma lengua muda, celant la tristor de la trista desaventura mia, esperant algun dia tu per l'amor quem portes, ab gran instància me interrogasses, perquèm paria no tant, responent, la mia honestat pendria injúria, car de moltes coses retrau honesta vergonya per ha interrogar, que lo respondre comporta. La causa per hon ma vida se va a perdre és Leànder, al qual, dins los límits de honestat, yo per marit desige. E, si del terme de aquest desig ma vida se dessespera, no vull que mos mals, sinó a mort desesperada, passen».

Un poch espay, los ulls endreçant a la lagrimant donzella, tardà Latíbula tornar semblant resposta:

«Molt atart o nunqua de indiscrets principis fi pròspera s'espera. Sil teu desig ab lo meu era conforme, estimada filla e senyora, hauries marit aquell qui, plaent a tu, a ton pare no desplauria. E, si tu no vols aquest jove, Exosus, a qui, mèritament, tan gran oy portes, dels altres poràs pendre algú a la tua volentat hi a la de ton pare conforme».

«O, gran desaventura mia! respòs la trista donzella, que axí mon pare vol a Exosus per gendre, que de algun altre solament no u escolta. E, ab tot que per si, encara quen lo món fos sol, Leànder tant valgua, penssa, estimada dida, en comparació de Exosus, quant dins la mia penssa més perfet se troba. Però a tu ni vull ni puch negar, penssant en Leànder, egualment tots me desalten e avorreixch perquè no són Leànder: hi a Exosus avorreria, encara que tant no amàs a Leànder».

Concertà la dida ab Leànder vingués a parlar ab Hero

Fatigua seria de prolixitat enujosa recitant descriure les discretes honestes rahons que, per aconortar la trista criada, Latíbula parlant rahonava. Mas, a la fi, amor, que sobre les altres passions nostre enteniment enbenant encegua, vencé a la prudent honesta vella, prometent a la enamorada criada per marit a Leànder, puix altre remey acceptar no volia, penssant no cometia gran erra per restaurar de la criada la miserable vida. Hi a la enamorada donzella vencia l'amor de Leànder; hi a la prudent honesta vella, l'amor de Hero.

O, gran ffollia creure que algun mal ab altre remeyar pugua, com sia determenada sentència, qualsevol cosa aumenta si ab son semblant se ajusta! O, benaventurats aquells qui, servint a Déu per regla de virtuosa vida, los seus manaments contemplen e qualsevol cosa los esdevingua, per no-res la estimen, puix a Déu no sia ofenssa! Quant fóra millor a Hero soferir qualsevol tristor ho pena, ans que furtadament contractar de matrimoni ab Leànder! E, si ans per dolor fos morta contrastant a vici, fóra la sua mort vida eterna, digna de premi hi, ara, en los inferns, no sentira aquella pena inhefable quels miserables, desesperats eternament, senten.

No passà espay de molts dies que, vengut Leànder a la ciutat de Cestos, ab la discreta vella concertant, acordaren com a la enamorada Hero presentar se poguera. E, perquè delliberava Leànder ans la vida perdre que la fama de la estimada donzella ofendre, fon lo concert de la discreta vella ab Leànder que, al temps que la escura nit als furtats plaers loch abandona, Leànder nadant passàs aquell espay de mar que les dues ciutats separava e que, sens tarda, davant tothom se partís de la ciutat de Cestos.

Partí's Leànder de la ciutat de Cestos ab concert e gran alegria

Ab concert e gran alegria de ésser escrita inpossible e de tenir callada difícil, se partí Leànder de la ciutat de Cestos, mirant les aygües, la ciutat e la riba e, sobretot, la casa de Hero, en la qual la sua ànima en alegre cativeri cativa romania. Hi, ab atenta sotlicitut considerant, atenia pogués recordar bon esme per a la nit, que nadant surgiria al port e terme que tant desigava.

O, esforç terrible de amor estrema! Ni la fredor de l'aygua fonda, ni temor de la mar espantable, ni espant de les bèsties marines, ni recel dels filats quels peixcadors estenien pogueren a Leànder retraure que, espay de un estiu, diversses vegades nadant passàs lo freu de la mar espantable, surgint lo seu cors e la ànima en les faldes de la sua Hero. E tant sovint aquest difícil viatge ab esforç de amor acaminava, que li paria ja los peixos lo coneixien e la mar li obria camí de calcigada senda. E, navegant lo novell mariner al contrari dels altres navilis, la nau del seu cos per les aygües discorria. Que Hero, que era lo vent de les sues veles, en la proha anant a la ylla de Cestos, semblant a caramida, tirant lo portava hi, tornant a la ylla de Abidos, aturant lo detenia.

O, terrible força de amor! Hi com fa lauger lo pes dels treballs que ab si porta, axí feya lauger lo cos de Leànder, que als peixos nadant vencia e les plomes de la promta esperança sobre l'aygua sostenint lo levaven. E tant la pròspera fortuna favorint lo afalagava, que los peixos e los ocells de la mar volant e nadant lo acompanyaven e les esteles de tan gran claredat les rribes de Cestos illuminaven, que la escura nit al migdia egualar se volia. Axí acostuma afalagar la iniqua fortuna, quant del tot vol destrohir al qui engana, que de la sua adverssitat alguna part no mostra, perquè aquell a qui prospera, contra ella no s'arme. O, gran infortuni, quels molt prosperats en la més alta fortuna acompanya, que, no tenint esperiència de adverssitat alguna, los pochs dans majors estimen hi los grans sostenir no poden!

Clamà's Leànder de la yra de la mar

Era arribat aquell egipcach dia que la iniqua sort havia ordenat Leànder perdés a Hero ensemps ab la vida. Començaren los vents a moure les aygües més del que acostumat havien hi aparellava's l'esforçat jove, acompanyat de l'amor [29v.] que d'ell nunquas partia, al desigat viatge. E, venint a la riba de la mar furiosa, ab yrada veu contra la sua fúria blasfemant deya:

«O, gran desaventura mia, que, tantes vegades com s'enterboleix l'aygua, lo meu cor se faça escur e tèrbol! En la adverssa fortuna conech lo bé que yo, ingrat, possehia, quant, ab grans querelles, de la iniqua sort me clamava, que, sinó per l'aygua nadant, a la mia Hero acostar nom podia. Ara, molt més fort cridant contra la mar blasfeme, perquè lo meu cos no puch acomanar a l'aygua. E, per fortuna sobre totes pròspera, acceptaria lo que ans estimava adverssitat estrema. O, sobre tots los vivents miserable! E, com és poch espay lo que a mon voler contrasta e tant major ma desaventura aumenta! Yo no demane nau, galera ni altra fusta, ni veles, rems, timó ni brúxola, ni mire la tremuntana perquèl meu navegar s'endrece, ni, per a trobar lo port del meu desigat viatge, desplegue dels mariners la carta. La lum quen la torre, per a mi encesa, mire és la estela a la qual lo meu timó esguarda e lo meu cos és la fusta hon l'ànima de Hero mia, de amor carregada, ab los rems dels meus braços passa. O, mar de aygües amargues, per a mi més que als altres amargua! Un poch la tua fúria amança, fins quen la rriba de Cestos haja pres alegra posta e, aprés, cobrada la fúria, fes difícil la mia tornada, perquè ab justa escusa en les faldes de Hero la tua tranquilitat espere! Mira quant és poch lo que demanant te soplique: no vull quel deute me absolgues, mas que un poch espay porrogant me comportes. E, treta en terra la mia nau, en la taraçana de l'estrado de Hero, no la vararé en les tues aygües, sinó ab gran temor. E, lavors, ab discreta prudència, esquivaré los perills de la tua fúria. E, per molt que la vàlida fortuna dure, no blasfemaré contra les tues hones».

Entrà en la mar Leànder

Ensemps aquestes paraules parlant, Leànder la sua persona despullava hi vestia's una camisa de les mans de Hero filada, cenyhint-se ab una correja, la qual sostenia una gentil copagorja, que altra arma nadant portar no podia. E, acostant-se a la furiosa aygua, cridant lo nom de Hero, acomanà lo cos e la vida a la mar tempestuosa, la força de la qual no pogué vençre. Ans, forçat, girà les espatles a les espantables aygües, tornant a la riba d'on se partia. Hi, estant de peus en la banyada arena, dreçant los ulls a la lum que, encesa en la torre de Hero, lo seu cor encenia, tornà altra vegada lançar lo cos en la mar fonda, dient ab veu per amor esforçada:

«Lo foch que veig encés alt, en la torre, crema dins mi la por de la mar fonda. Ho pendré port en la riba de Cestos, ho beuré prest de la mort lo trist càlzer. Y ab vostres mans donant-me sepoltura, vós, per qui muyr, tanquar m'eu dins la tomba. Lavant lo cos de làgremes ab l'aygua, no us espanteu besar ma boca freda».

O, escura seguedat d'aquells qui desordenadament amen! E ab quin ànimo, ab quina sotlicitut e diligència treballen ensemps l'ànima e la vida perdre! O, animosa por de aquells qui, recelant, temen los perills de viciós morir e viure e, ab invencible e discret ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen!

Començà la mar un poch detenir la sua fúria per donar loch a l'ànimo de Leànder e, ja sens temor, l'esforçat jove per l'aygua los braços movia. Gloriós dins si, ab esforç d'enamorada esperança, havia vençut l'adverssa fortuna hi, ab recort dels passats delits, los esdevenidors contemplant en breu esperava. Y en la sua penssa paraules triades treballava conpondre, per rahonar ha Hero los grans perills, los quals, ab esforç de amor, per anar a ella vencent sobrats havia.

La mort de Leànder

Enujada l'adverssa iniqua fortuna de l'esforçat ànimo de Leànder, restituhí a la mar furiosa ab multiplicades ones la primera fúria. L'esforç de l'enamorat mariner, anant al desigat port, nos canssava hi, ab ales de amor estrema, alçà lo cos sobre les aygües, endreçant la vista a la lum que en la alta torre relluhia, la qual li semblà menor del que acostumava. Hi, reclamant lo nom de Hero, ja prop de la terra, se aparellava pendre posta en la desigada rriba, quant les aygües en gran tempestat aumentaven, fent semblant, ab delliberada fúria, en la destrucció de l'esforçat jove ab yra terrible totes atenien.

No podia a tan gran fúria ja resistir lo miserable Leànder y les hones altes, venint-li a l'encontre, de la rriba de Cestos l'apartaven yl defenien, que ab la vista a la lum de la torre no atteyia. E, ja sens orde los braços, per l'aygua començava moure. Hi era cas de misèria inefable lo treball que, per squivar la mort, sostenia. E, si un poch espay lo cap de les ones alçava reclamant lo nom de Hero, escupia l'aygua salada, la qual, ab terrible porfídia, volia entrar en lo cos de Leànder. Però l'amor de Hero axí tot lo occupava, que a les amargues aygües la entrada defenia. La fortuna vàlida aumentava, les forces del combatut jove defallien, la fredor de l'aygua la sua persona comprenia.

Y, per reclamar lo nom de aquella per qui la sua vida se anava perdre, quant més prop de la mort e de la riba se acostava, don loch les aygües entrassen en los retrets d'on Hero se partia. Hi, ab la agonia de la mort que ja l'asaltava, dreçà los uulls a la torre de Hero, per qui moria. Hi, abandonat a la fúria de la mar tempestuosa, ensemps ab la ànima, de la sua boca tals paraules se partiren:

«Cuyta, cos mort, que l'amor quet fa perdre, te guiarà fins al peu de la torre. Seguint del foch la miserablensenya, ffes-te present a la plorosa Hero».

La darrera síllaba del nom de Hero en aquest món fon terme del seu parlar, amar e viure.

O, cosa de gran maravella inefable! Que, semblant a vira de fort ballesta empesa, vench lo seu cos, pesat de la salada aygua, en la rriba de Cestos, al peu de la torre, empés de l'amor que viu lo guiava, la qual, per ésser estrema, encara mort lo feya córrer, seguint la força que vivint lo empenyia, semblant a laugera galera que, levats los rems, encara ab la fusa pren segura posta! Hi en la boca morta aquell gest guardava, ab lo qual lo nom de Hero se pronuncia.

Pujà Hero en la torre per veure si la mar assossegava Al temps quen les amargues aygües l'enamorat, miserable per amor de Hero, la vida perdia, la enamorada donzella aparellava l'estrado e les teles netes per exugar a Leànder, que de la salada aygua fret e banyat venia. E, pujant en l'alta torre, un poch la lum descobria per endreçar de la sua via lo desigat viatge. E, ab diverssos contrasts en sotlícita penssa combatuda, mirant les aygües, desigava nadant passar a la ylla de Abidos, ho en lo camí encontrar a Leànder. E, si la mar un poch espay les ones detenia, estimava la entrestida Hero que Leànder, ab pocha amor, lo camí no gosava empendre. E, si les ones la rriba molt fort batien, axí com si la sua veu pogués a les orelles de Leànder atényer, plorant deya:

«Sils altres hòmens los folls perills recelen per guardar sola una vida, quant més tu, Leànder, los deus més recelar, quensemps ab la tua tens la mia acomanada, hi est cert la tua sens la mia no pots perdre. No emprengues, donchs, ànima e vida mia, tan perillosa empresa, ni, ab tal tempestat, lo teu cos meu a la furiosa mar acomanes. Recort-te lo nadar és perill quels navegants més recelen e, sinó aprés de naufraig, no l'esperimenten a la hora que en altra manera la vida restaurar no poden e, molt tart, vius, nadant a la rriba atenyen. Espera lo temps que, ab diverssitat lo torn de la sua roda girant, volta e penssa quant seria foll aquell qui en joliol, per fogir a la calor, estigués als raigs de Apollo y en giner, per escalfar, cerquàs la freda ombra. Aquesta mar que ara tan fort crida, pochs dies ha semblant a oli estava segura e no passarà molt tornarà en la seguretat primera.

O, gran saviesa! O, animós recel, al temps de la adverssa fortuna, estalviar la vida per a la prosperitat esdevenidora! Axí canten les serenes en lo temps de la mar tempestuosa, esperant la tranquilitat quieta. O, quant fóra millor, Leànder, quant aprenguist de nadar, ab l'artefici de Dèdalus portasses per l'ayre lo desigat viatge e, lavors, sols lo vent e no la mar a nostres desigs contrastaria! O, gran fortuna mia, que, de quatre elements, los tres, ab totes ses forces, en la destrucció nostra, ab gran sotlicitut atenen! La terra escassa les nostres ciutats no termena, l'aygua abundant lo nostre freu occupa, l'ayre esforçat al teu nadar, ensemps ab la moguda mar, contrasta. Sol lo foch dins nosaltres y en alta torre nostres voluntats ajusta. Però yom recort quel fill de Dèdalus, indiscretament volant, deixà en la mar les plomes e la vida, ab tot que tantes coses, com a tu e a mi, no li contrastassen. Donchs, sola discreció, que molt tart en los qui amen se troba, té poder dels perills fer-te delliure. Trobe's ara en tu, animós Leànder, y consent ab la tua amor estrema un poch se acompanye, perquè nostres delits e vida en breu nos perden».

Rahonà Hero a la dida la sua gran tristícia

Ab tals contrasts e los ulls corrent aygua, devallà de la alta torre la entrestida Hero. E, ans que l'antigua dida la interroguàs per què plorava, a tals paraules, de contínues làgremes acompanyades, féu principi:

«Hoyt he dir, prudent dida mia, que moltes vegades la mísera penssa pronusticant adevina los dans que la adverssa fortuna procura, ab tristor quel nostre cor miserable turmenta, ignorant de tal dolor la causa. E, per ço, tinch recel algun gran infortuni la mia vida asalte, car del retret de la mia ànima sospirs, sens delliber meu, espiren e los meus ulls no sé per què fonts de amargues làgremes brollen. E, ab dolor que lo meu cor travessant esquinça, mirant contemple la roba del qui ab tan gran desig espere. La mia lengua, per estrema tristícia, no pot clarament pronunciar lo nom de Leànder».

No pogué més avant parlar la trista donzella, quant respòs la prudent esforçada dida:

«Per fallença de seny, entrels més sabents se declara afermar les coses esdevenidores, que sol al gran Júpiter són descubertes. Hi flaquea de ànimo s'estima, ans que la causa de la dolor sia manifesta, avançant sos mals, començar primer a doldre's. Ab tot que alguns filòsofs han volgut declarar quant tristor nos asalta per cosa no sabuda, s'esdevé que, per ésser luny la causa de nostra dolor, no presenta en nosaltres conexença del quens dolem, mas una lenta tristícia, senblant aquell qui dels enemichs se recela, que fuig qualsevol que a l'encontre li vingua, encara que no conegua qui és aquell de qui s'aparta. Però, açò és més sompni de vanes fantasies que no veritat declarada, perquè és certa cosa algú no s'entresteix si primer no té en hoy la causa per què sent tristícia, ni algú no pot tenir hoy si primer no coneix. E axí s'esdevé ara en tu, estimada senyora e filla, que la remor de les braves ones que tota la nit la nostra rriba ab gran fúria baten, a les quals tens gran oy, han entristida la tua enamorada penssa, sotlícita de la venguda de Leànder, a qui mèritament tant ames. Deuries penssar és axí prudent que no empendrà tant perillós viatge, ho, si l'emprén, ab esforç de enamorat ànimo ja acostumat de les ones, passant la mar, sobre la qual tantes vegades ha navegat segur viatge, pendrà port en lo teu desigat estrado e, ab aquestes teles, les tues mans l'exugaran. E, per lo treball que per tu en aquest més que en los altres viatges ha sofert, ab poch afany nol pregarem quentre nosaltres, més de l'acostumat, descansse».

Aparegué l'ànima de Leànder a Hero

«O, prudent esforçada dida! respòs la trista donzella, tan gran assento de tristor ha pres dins mi lo recel de la vida de Leànder, que les discretes paraules dels teus conforts en la mia penssa no troben repòs de posada certa. Com la mar assossegua, lo meu cor se mor, recelant que Leànder en la falda de algunaltra reposa. E no sé qual de dos mals, per major, avorreria: ho que mort per mi en les aygües, fret, banyat estigués en la mia falda e yo, ab ell, morta en sos braços, dins un sepulcre nos tanquasses, ho que, vivint de mi apartat, de altra estigués en l'estrado. Quant la mar, movent les braves ones la sua gran fúria descobre, la mia entristida penssa figura quel meu Leànder per mi en les amargues aygües ja no per mi, mas per la vida treballa. E, axí, no són majors les ones que al meu Leànder si per mi navegua conbaten, de les que la mia trista dolorada ànima ara turmenten, la qual, en tèrbola aygua de dolor estrema, per ell navegant, ab ell egualment perilla».

Un gran crit fon la fi de aquestes paraules, semblant a la miserable Hero, a l'encontre dels seus ulls una ombra de la figura de Leànder passava, a la qual, ab veu per dolor e temor alterada e per làgremes e sanglots mal pronunciada, cridant, ab les mans abraçar volia:

«No passes avant, laugera ombra, que yo no m'espante. Si est Leànder, atura ab mi fins que de Leànder lo cos arribe hi, esperant, pren lo meu per certa posada. Descança un poch en la casa hon, per amor, ab gran delit reposar acostumes. E no pensses, ànima mia de Leànder, larch espay yot detingua. Comporta que al teu cos meu yo done sepoltura hi, aprés, ensemps ab la mia, devallaràs als regnes de Plutó, perquè un carçre, una pena, unes cadenes, aprés la mort liguen aquelles dos ànimes les quals una amor havia liguat en vida. E, axí, los cossos morts abraçats estaran en un sepulcre e nosaltres, en dolor, vivint juntes en una pena».

Aribà lo cos de Leànder mort a la terra

Hon és Homero? Hon és Virgili? Qui en metres? Hon és Demòstenes? Hon és Tuli? Qui en prosa? Hon són los tràgichs grechs e latins poetes, que tanta dolor escriure puguen? Hon són tots los qui tristícia, dolor e misèria sostenen? Ligen hi entenguen y ensemps lurs mals obliden e ploren ab Hero la dolorosa mort de Leànder.

Pujà sens tarda la miserable donzella, ensemps ab la esforçada vella, en la alta torre e, mirant per la lum escura de Diana si Leànder poguera hoyr ho veure, baixà los plorants ulls, que fonts amargues destillaven, a la rriba hon les ones batien. E, ab les mans de la vista apartant les làgremes, conegué lo cors del seu Leànder, que l'acostumat gest no portava. Ans la cara girada a la ensenya de la torre, les espatles en la arena, les ones, sens propi moviment del cos, a la rriba lo portaven. Seguí al dolorós mirar un crit de veu espantable: «O, Leànder! Respon a la tua Hero, la qual, encara viva, mirant te crida».

No tardara sobre lo cos mort la ja quasi morta donzella, saltant de l'alta torre, acabar de matar-se, sinó que volia, encara vivint, la boca freda besar de Leànder. Rompé los seus cabells, les vestidures ensemps ab lo cuyro dels pits e de la cara, la trista sobre totes les altres adolorada. E, devallant de la torre per aquella porta secreta que Leànder entrar solia, ixqué al cos mort, banyat hi fret de aquell qui, ab inefable delit, viu esperava. Hi, estesa sobre lo cos, besant la boca freda, mesclava les sues làgremes calentes ab l'aygua de la mar amargua. E, volent pronunciar, no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes. Hi, ab les mans, tremolant, los ulls de Leànder obria, los quals, primer ab la boca hi aprés ab los ulls besant, deplorava; axí de abundants làgremes omplia, que semblava Leànder, encara mort, plorant la dolor de la sua Hero viva, planyent deplorava.

No feya menor plant la miserable dida, la qual, ensemps per la filla e per Leànder lamentant, la sua dèbil persona ab cruels mans rompia. E de algun remey a Hero, ja quasi morta, parlar no gosava, perquè és aument de dolor si en Hero aumentar podia al que en estrem se dol, fer-li recort la sua dolor remeyar pugua.

Lo plant e mort dolorosa de Hero sobre lo cos de Leànder

Estava la mar segura, que paria sol contra la vida de Leànder havia pres tanta fúria. Lo cel clar, la nit quieta, los ayres e los vents, Diana e las planetas he les esteles, ab una seguretat atenta, a l'adolorit plant de Hero planyent atenien. Los peixos e los ocells, per l'aygua nadant e volant, a la rriba venien a les obsèquies de Leànder e, ab lurs veus ensemps ab Hero dolent, la mort de lur oste planyien. Mas sobre totes plorant sanch que de aygua les làgremes ja tenia despeses lamentava, estesa sobre lo cos, aquella que sola perdia aquell qui per ella en les aygües havia perdut la vida. E, ab paraules que les pedrenyeres, los diamants, l'acer bastarien a rompre, en semblant estil planyent deplorava:

«O, per mi sobre tots los vivens miserable Leànder! E per mi en les aygües mort, qui per mi sol en la terra vivies! Quin plant sobrel teu cos puch yo, encara viva, mirant a tu, mort per mi, dignament plànyer? Yo viuré perquè lo teu naufraig, un poch espay vivint, ab gran dolor lamentant deplore, que, si yo tantost la vida abandone, qui bastarà la tua mia iniqua sort meritant plorar dolre? Donchs viuré yo, perquè la tua mort, per mi causada, dolgua. E, prest, per tu morré e per tu no seré plorada, ab tot que per tu muyra. Hi és molta rahó, puix tu primer per mi has perdut la vida.

O, lo meu e no de altri Leànder! Per mi ab los peixos converssaves, als quals ja nadant vencies. Per mi avorries la natural terra y en les salades aygües prenies deport en delitós viatge. Per mi del teu cos havies fet galera, portant a la rriba de Cestos la mia sobre totes estimada mercaderia. E, passant fortuna vàlida, has lançat lo càrrech de la tua ànima, la qual lo teu cos sostenir no podia, per lo pes que, de la mia amor carregada, portava. E, axí, lauger, sens càrrech, has pogut surgir [34r.] en la rriba de Cestos hi, estés, fret, banyat hi mort, tens les espatles en aquell loch hon tenies los peus quant, viu, me abraçaves.

O, entrestits piadosos peixos, que ensemps ab mi planyeu la mort de l'amich vostre, Leànder! Per què no li ajudàveu fins al desigat port? Però encara molt vos regracie manssuetut tan benigne, que lo seu cos entregue haveu aconpanyat fins a la rriba, d'on clarament se mostra viu lo acompanyàveu, si la adverssa fortuna a la sua vida e a la mia tan fort no contrastara.

O, miserables pare e mare de Leànder, als quals més temps que a mi la mort del fill serà dolorosa, perquè tant com yo no sabreu la sua mort doldre! E tu, pare meu, Austerus, no ab lo gendre que volies, veuràs en un dia les noces e sepoltura de ta filla. E tu, Leànder, perdona si més largues les tues obssèquies no celebre, que a la mia boca fall la veu hi als meus ulls aygua hi sanch ab què més largament la tua mort deplorant lamente. E si, axí morint, espire, no poré calfar ni untar lo teu cos ab los engüents que y aparelle. Donchs, serà millor que, morint per tu e sobre tu, ab la mia sanch lavant hi escalfant lo teu cos ja fret, enbalssemant unte. E, ab aquelles teles que per exugar a tu viu aparellades tenia, la mia dida la qual a tu no menys que a mi amava abduys abraçats semblants a un cos, amortallant nos embene. Hi en un sepulcre tan estret nos tanque, quels nostres ossos mesclats a la fi en una pols se converteixquen. Hi, en letres gregues, sobre la nostra tomba, senblant epitafi escolpit escriva:

"Amor cruel, quils ha units en vida y, ab gran dolor, lo viurels ha fet perdre, aprés la mort los tanquan lo sepulcre"».

Encara dient aquestes paraules, de greus plors acompanyades, tirà de la bayna la copagorja que la correja de Leànder mort sostenia e, més lo pom sobre lo cor de Leànder e sobre lo seu la punta, lançant lo cos ab esforç de amor cruel pesada sobrel de Leànder, espirà la miserable Hero entrels braços frets de aquell mort per qui moria.

Ffi