Joan Roís de Corella

LAMENTACIÓ DE BIBLIS

Perquè paregua menor la erra de les dones que, per sobresgran amor, han passat los estrets límits de castedat, accepte lo treball de la ploma, fent palesa la senyoria que amor sobre mi ha tengut, atenyent per darrer guardó trista mort. No hajen a mal les enamorades, obedients a Venus, per mi a sos enamorats en menyspreu de honestat donar, puix deute de germandat no u veda.

Yo, Biblis, més que altra desaventurada, he amat mon germà Cauno de major amor de germà, crehent ésser cosa justa que la mia boca se acostàs a la sua més que a la de algun altre. E, vent los seus muscles més honrats dels meus braços, que dels de algunaltra dona, axí ab ombra de piadosa amistat s'és encés en mi aquell foch de desordenat voler, que límits ab si no porta, essent- me ja odiós lo nom de germana ans era'm més alegre ésser dita per ell Biblis. E, ja en la sua presència, me paria pocha la mia bellea. E no gosava esperar la sua vista, sil fiat espill no feya testimoni a la indústria de mes mans, possehint terrible oy, acompanyat de enveja, si alguna de mis deya pus bella. E paria'm que nom de germà no deya prou la senyoria que l'amat Cauno sobre mi tenia. E, per ço, nomenant-lo, la mia lengua aldre de senyor dir no sabia.

Mas, perquè la gran estima de les coses molt desigades causa duptoses esperances, de mon poder treballava apartar de ma penssa lo desorde de tanta amor. E, aprés, enujada de tant estrem treball, desigava soledat, puix ab tals penssaments no era sola. E, axí, prenguí posada en lo estrado de ma cambra. E nom paria que en lo fret lit, desacompanyat de Cauno, degués reposar la bellea de ma persona. Però, vençuda e més abandonada per terrible son, la mia mà esquerra, en loch de coxí, sostingué la mia cara, freda e banyada de enamorades làgrimes. Axí, lo plaent dormir algun descans conssentí a ma tribulada penssa. E paregué'm reposar en los bells braços de Cauno, tenint tant prop la mia boca de la sua, que no tenia poder de dir-li la estrema pena que, fins en aquella hora, sofert havia. Però, lo sompni, envejós de tanta glòria mia, essent més breu del que yo volguera, abssentà de mi la possesió de tan gran benaventura, fent-me report de tanta dolor, que a la de infern la comparava. E comencí a dir, ab veu rugallosa per sanglots de dolorós plor:

«O, més que altra atribulada! E quina fi portarà aquest sompni? Yo bé veig que la bellea de Cauno no mereix sinó per mi ésser possehida, però nou-me ésser-li germana. Mas crech que los sompnis no són del tot vans e, si u són, la vanitat del món nom pot toldre l'estrem delit del qual ells m'an fet report. E plagués a Déu en tant plaent dormir passàs ma vida.

Però, dolre's ni alegrar-se de les coses passades fallença de seny ho causa. Mas assajaré si, ab mudat nom, poré enganar a Cauno e que sia nora de mon pare, puix altra que yo no y veig més digna mare de mos nebots. O, Cauno! E, si altra és ta muller, yo not seré sinó germana e no tendré ab tu sinó lo deute que a mon voler contrasta. Millor han elegit los déus, liberts de nostres leys, car los tàlems de Thetis possehís Occèano. E Saturno és alegre que Opis sia mare e tia de sos fills. E Juno trihunfa en lo cel, no en nom de germana, mas com a muller del gran Júpiter.

Mas, per què assage igualar les leys divines ab les nostres humanes, sinó quem force que un tant desllimitat desig de mi s'aparte ho pereixcha en guarda de ma honestat? E, axí, morta en lo trist lit, lo meu cos fret rebrà lo desigat besar de Cauno, puix altre conort, sinó perdre la vida, no puch atényer. Car, ab tot que en tan alt grau yo de Cauno sia enamorada, a ell parrà tanta erra gualardonar ma benvolença, que ans, en deffenció de ma virtut, se deixarà de viure, que consentir a tant desorde.

Mas, per què en ma penssa exemples tant enemichs de honestat se descanssen, sinó que sia contenta que Cauno sia de mi amat com a germà? Car, si yo fos d'ell primer requesta, ab menor càrrech poria satisfer a sa demanda. Mas, dient-li cosa que ab si tanta vergonya porta, com porà la mia lengua formar tals paraules? E la mia cara paurugua e més vergonyosa li darà causa de negar descans e fi a mos treballs. E, per ço, com per millor me paregua que, ab letra sagellada de infinida amor, yo temte lo voler de Cauno, lo qual, si bé no l'accepta, ja per ço del tot no seran fallides mes esperances».

En aquest delliber los contrasts de ma penssa concordes e la mia mà dreta sostenint la ploma e en la altra acceptant lo blanch paper, ab estudi de enamorades paraules e temerosa mà, comencí a escriure e dapnar, duptant e lohant e culpant, lo que havia escrit. E ab gran afany la mia mà regia la ploma, car ignorava e duptava escriure lo que més volia damnant lo nom de germà, lo qual ans me paria haver ben escrit e paregué'm mal haver escrit germà. Mas, a la fi, la sobresgran dolor que de mi sols un punt no s'abssentà, donà tant esforç a la ploma, que li conssentí pintàs les següents paraules:«Aquella te escriu que altre bé no espera, sinó lo que per tu li serà atorgat e, per vergonya, no gosa dir-te qui és. Si desiges saber què vull, plauria'm, sens dir-te mon nom, la causa de ma dolor te fos palesa, ne per tu fos coneguda yo ésser Biblis, fins que la esperança de mos desigs fos certa de la granea de ma benvolença. E porian ésser mostra la magrea de ma cara e los ulls humits sovent de piadoses làgremes. E, sit recordes, lo meu besar no era de germana, acompanyat de sospirs no venint de causa sabuda. E, ab tot lo meu ànimo fos nafrat de tant enamorades ferides, los déus prench en testimoni que, quant he pogut, he assajat de ésser sana de tal mal. Temtava resistir a les forts armes de Cupido ab tan gran treball, que hauries inpossible una donzella l'aja sofert. Però, a la fi, vençuda, m'és forçat, ab temerosa ploma, demanar-te mercé. Puix tens poder de perdre ho restaurar ma vida, elegeix lo que més te plàcia, mas penssa que la que t'escriu no t'és enemigua. Ans, encara quet sia germana, desige ab deute pus acostat ligar-me ab tu. Als antichs en edat és degut que coneguen les leys e, obrant segons aquelles, vegen que és lícit a nosaltres haver a creure que tot lo que pler nos porta se deu fer, car l'amor per granea desordenada és deguda a la nostra edat e en açò segueixcam los exemples dels grans déus. E penssem que temor de pare ni reverència de fama no allargarà lo terme de nostres desigs. Ans, ab l'onest nom de germans, celarem les suaus batalles de Venus, puix a mi no és tolta libertat ab baixa veu parlar ab tu e de besar-te. Donchs, puix tan poch és lo quens fall per a consseguir benaventurada fi, hajes dolor de la quis confessa enamorada, la qual no u fóra, si infinida amor no la'n forçava. E no vulles meréxer ésser escrit damunt lo meu sepulcre causa de la pèrdua de ma vida».

Encara la mia mà, obedient a més escriure lo vers, occupava lo darrer espay del paper. E, sagellant lo escrit de tanta amor, al banyar del sagell sopliren les abundants làgremes, car dolorosos sospirs havien robat la saliva a la amarga boca. E, cridant hu de mos servents, del qui més fiava, doní-li la letra, dient: «Porta-la a l'amat...». E, ab distància de temps, diguí: «...més que germà».

O, inmortal déu, qui sobre tots los altres tens senyoria, fill de Venus! Fins en los inferns tens subjugat a Plutó! Atorga'm esforç, que acabe d'escriure la mia desaventura, puix l'as causada! Donant yo al dit servent la tan adolorida letra, ans que en ses mans prengués posada, caygué en terra. A poch nom dexí de viure, esbalayda de tant mal senyal. Esperara altra hora, si no fiàs en los mèrits de molta amor, los quals yo, més que tota altra, possehia. E, axí, anà la desaventurada letra, sens que no fon merexedora ésser tota legida per lo meu Cauno, lo qual, lançant-la, dix al servent: «Fuig davant mi, que, si nó per recel de ma honor, tantost ne passaries la pena, a la qual la tua temeritat te obligua».

E, recitades a mi tals paraules e fallida ma esperança, fogiren de mi tots mos sentiments.

O, benaventurada mort, terme darrer de les coses, la qual, deixant reposar los alegres en felicitat, véns als quit desigen! Però, los fats cruels no permeteren tant plaent dormir, car Làtesis encara no era enujada de tirar lo fil de ma vida. E, restituhides mes forces, acompanyades de ma primera amor, a penes de la mia boca procehien tals paraules:

«Justa cosa és que de tan desordenada demanda yo no sia escoltada. Fóra'm millor ans, ab duptoses paraules, temtar a Cauno e donar a les veles a pus suau vent. Mas, com a indiscret mariner, he donat la proha de mos desigs a les roques, en les quals perdré ma vida, puix no tinch poder de tornar atràs de tant enamorat viatge. Almenys deguera esperar altre dia, puix ab tants mals senyals veya la desaventura de ma fi, car, no sens causa, caygué la letra de mes mans. E, si no fos poch avisada, no haguera comanat al paper ço que, ab vives rahons, li poguera haver dit. E, si mes paraules nol moguessen a piatat, haguera dolor de les mies làgremes e de la tristor de la mia cara. E yo poguera-li respondre altrament que lo paper mut. E assajara, abraçant, placar la ferocitat de son ànimo. E, si totes aquestes coses no y tinguessen poder de moure'l a piatat, cayguera morta davant los seus peus. E, dolent- se de la mia desaventura, ab dolços besars treballara en restaurar ma vida, car no és fill de leona, ni serps l'an alletat, ni lo seu cor és de diamant. Mas lo poch cautelós missatger, fallit de discreció, no esperà dispost temps en donar-li la letra. Ans crech Cauno, fatigat de treballs, no ha advertit a les enamorades paraules de mon escrit. Donchs, seguiré la fi hon mos desigs me porten, car, si me'n leixava, mostraria'm poch enamorada e sospitaria Cauno que yo havia fet aguayt a sa castedat, sens que amor no u causava. E pensse que virtuosa cosa és portar a fi lo començat, e més com fortuna hi contrasta, car en atényer les coses de molta estima, comunament e sovint, fortuna hi ve adverssa. E, puix la legea de tal crim no puch apartar de la mia penssa, treballaré en aconsseguir-ne alegre guardó e faré menys mon peccat, atenyent-ne la bellea de Cauno. E, per ésser-me germà molt car, tant me loharan de avisada, quant m'enculparan de poch honesta, que la granea del delit de sa persona me farà oblidar la pèrdua de ma fama. E, axí, no seré envejosa a Juno, per ésser germana e muller del gran Júpiter».

E, constant ma penssa, ab concòrdia de mon voler, en altra vegada requerir al més que amat germà, moltes vegades assagí, ab dolces paraules, robar lo premi de sa honestat. Però ell, menyspreant la mia bellea ab lo cruel nom de germana, no conssentí yo perdés la clara corona de Diana; ans, fogint, desemparà la pròpia terra.

E foren tant fallides mes esperances, que, desigosa de presta mort, acompanyada de làgrimes seguint a ell per los deserts, moguí a tanta piatat les deesses e nimfes, que assajaren ab suaus paraules lavar mos mals. Mas, a la fi, cahent en la freda terra, les erbes que prop mi estaven, eren pus verts regades de les fonts de mes abundants làgremes. E axí plagué als fats que lo meu cos, convertit en font nomenada per mon nom, fos exemple a les altres dones de no amar, sinó ço que justament puguen atényer.