LA GUERRA DE JUGURTA

 

[1]
Aqui comiença el VIIIº libro, de Gayo vispo Salustio, varon illustre, de Jugurta, rey de los numidienos, et comiença primerament el proemio.

(I,1)  Falsament se conplanye el linatge humanal de la su natura, que es miserable et de breu duramiento et mas es regida por fortuna que por virtut.  (I,2)  Mas considerando, el contrario, no trobaras mayor ni mellor cosa en obra de natura que la industria del hombre, a la qual non defalle virtut ni tiempo.  (I,3)  Porque rey ni emperador de la vida de los hombres mortales es el coraçon o el entendimiento, el qual, quando es informado abundament por virtut, es poderoso et resplandesçe exçellentment, no ha menester fortuna, porque no le puede dar ni tirar proeza ni industria ni otras artes ni ingenyos buenos,  (I,4)  si ya no es vençido por avariçia dapnosa o por delectamientos del cuerpo o no es detenido por occiosidat, es a ssaber, malvestat et pereza; porque, si el coraçon del hombre es escalfado por luxuria o por viçiosa o dapnosa malvestat, la virtut çessa, el tiempo et el engenyo eslenega et defalle, la infermedat de natura es acusada, et los actos culpables trasmudan lur culpa en los fechos.  (I,5)  Mas si los hombres havien tan grant cura de buenos studios et de cosas provechosas, assi como curan de studios stranyos et de cosas que no son provechosas antes son periglosas, no serien regidos por casos ni por fortuna; antes por el contrario, ellos serien regidores de los casos et de las fortunas et aconsseguirien grandeza, por la qual serien fechos, a los mortales, perpetuales en gloria.

(II,1)  Porque assi como hombre es compuesto de anima et de cuerpo, assi todos los nuestros studios, los unos siguen la natura del cuerpo et los otros del anima.  (II,2)  Pues la formosura del cuerpo et ahun las grandes riquezas et la fortaleza cessan et desfallen en breu de tiempo, mas los fechos virtuosos et claros del engenyo humanal son [in]mortales, assi como el anima.  (II,3)  Et a la fin, los bienes del cuerpo et de fortuna assi como han el començamiento assi han la fin, et assi como comiençan assi desfallen, creçiendo et amenguando et son anullados; mas el coraçon et el ente[n]dimiento7 es perpetual regidor del linatge humanal et faze et ha todas cosas et el no es avido. (II,4) Et mas maravillosa es la perversidat de aquellos los quales son dados al goyo et al delectamiento del cuerpo, viven et passan lur hedat en luxuria et en occiosidat, e·l entendimiento, el qual es mas exçellent que otra cosa, lexan rudo et inculto en la su rudidat et ignorançia, como sean muchas et diversas artes del coraçon, en las quales le es apparellada lohor sobirana et claridat.

(III,1) Empero, de todas las artes, maestrados et imperios et cura et regimiento de la cosa publica no paresçe que devan seyer cobdiçiados en aquesta tempestat, en la qual no es dada honor a virtut, ni aquellos que han obtenido por far poder ni senyoria, por aquesto no son mas seguros ni mas honestos. (III,2) Porque rigen la patria et los parientes, empero, aquella senyoria et regimiento importuno es et significa et figura matamiento et foyda et otras cosas enemigosas. (III,3) Porque esforçarse de baldes et fatigandose et no çercar otra cosa sino malvestat es subirana et extrema locura suya; (III,4) [sy] por aventura a aquellos los quales detiene et retiene desonesta et dapnosa copdiçia de senyorear et de haver poder et glorifican la lur libertat et lur claridat et lur gloria.

(IV,1) Apres, [de] los otros negoçios los quales son exercitados et fechos por engenyo, primerament es la memoria de las cosas fechas; (IV,2) de la virtut de la qual, por tal como muchos ne han tractado, lexo estar et no curo fazer mençion, por tal que alguno no piensse que yo locament loando a mi mismo quiera loar ni meter adelant mi studio. (IV,3) Ahun, por tal como yo he deliberado de alontarme de la cosa publica et fazer la mia edat fuera de aquella, que no inposen al treballo mio nombre de tan grant ocçiosidat o de inerçia aquellos, a los quales es vista grant industria saludar el pueblo et demandar gracia en convides. (IV,4) Los quales, se auran reputado en los tiempos que yo obtuve los maestrados et quales varones no pudieron aconsseguir aquellos, apres, qual natura

de hòmens pervengueren en lo senat, certament extimaran que yo rahonablament he mudat el judici del meu coratge més per bona rahó que per ignàvia o ociositat, e que mayor profit pervén a la república del meu oci que dels negocis dels altres. (IV,5) Car sovén jo oyí Quinto Màximo, Púmblio Scipion e aprés los barons molt clars de la nostra ciutat, los quals acustumaven axí dir, con veÿen les ymages de lurs mayors e les guardaven, que molt fortment los encenien e·ls inflamaren el coratge a virtut. (IV,6) Encara deÿen que aquella cera ho figura no havie en si tanta de força ne tanta virtut, mas la memòria dels fets passats faheÿa créxer en lo pits, als barons excel·lents, flama, ne ere apagada entrò que la virtut de aquells hagués egualeyada la fama e la glòria dels mayors.   (IV,7) E per contrari, qual de tots és, en aquests moviments, qui no contena ab los seus mayors de riqueses e de despeses, no de proesa ne de indústria? Encara los hòmens novels, los quals eren acustumats d'abans haver noblea e honor, ara, furtivament e per ladronicis més que per bones arts, se esforcen a optenir imperis e honors.   (IV,8) Axí quaix con si pretura e les altres honors e promocions per si mateix[es] sien clar[e]s e grans o magnífiques, e que no sien obtengudes per virtut ne haüdes.

(IV,9) Mas yo he procehit pus franquament, apartant-me e lunyant-me, dementre me enuge[n] e·m pesen les costumes de la mia ciutat. Ara torn a mon propòsit que he començat.

[2]
Esplegue el prohemi. Començe el tractat

(V,1) Volent escriure la bataylla la qual el poble romà féu ab Jugurta, rey dels númides, primerament car fo gran e cruel e la victòria fo diversa e vària, enaprés car lavores fo primerament contrastat e obviat a la supèrbia de la nobilitat. (V,2) La qual contesa e contrast mesclà totes les coses divinals e humanals, per tal con la bataylla aquela procehie de malvestat en tant, que la bataylla e la discipació de Itàlia faés fi als studis civils.

(V,3) Mas, abans que spatxe el començament de aquesta cosa, repetiré alcunes coses, les quals sabudes, totes les coses il·lustres, nobles e valents sien més manifestades.

[3]
Del neximent e de la juventut de Jugurta e dels studis e costumes de aquell

(V,4) En la segona bataylla púnica, en la qual Aníbal, duch dels cartigimeses, aprés la grandese del nom romà, havie discipades les riqueses de Itàlia, Massimissa, rey dels númidas, fo reebut en amistat per Públio Scipion —el qual fo connominat Affricà per virtut—, el qual féu moltes valenties e ardiments en la cosa cavallerívol; per les quals, vençuts los cartegimeses e pres Sífachx —el imperi del qual ere molt gran e estès en Àfrica—, el poble romà féu donació al rey de totes quantes ciutats e dels camps los quals havie preses a sa mà.

(V,5) Adonchs, la amistat de Massimissa perseverà bona e honesta e profitosa, mas la fin de l'imperi e de la vida sua fo una matexa. (V,6) E aprés d'él Micipsa, son fil, tot sol optengué lo regne; Manastàbal e Galbassa, sos frares, morts per malautia.

(V,7) Aquest Micipsa engendrà Adèrbal e Hiènsal; e Jugurta —fil de Manastàbal, son frare, el qual Massimissa havie lexat privat per tal con ere estat nat de concobina—, él nodrí en sa casa ab aquell cultivament e diligència que havie nodrits sos fils.

(VI,1) El qual Jugurta, tantost con fo feyt adolescent, fo valent e prous e molt enginyós, fort e poderós e bell de cara, no fo pererós ne ociós ne corrumput per luxúria, mas axí con és custuma de aquella gent de córer e de saltar e de cavalcar e justar e tirar a taulat ab sos contirals e eguals; e com sobrepugàs e anàs davant a tots en glòria, emperò fo molt car a tots; encara més, despenie son temps en caçar leons e altres bèsties feres, e el primer entre los primers los ferie; feÿe molt e parlave poch de si mateix.

[4]
De la emulació e envega de Micipsa, rey de Numida, contra Jugurta e de les fraus machinades contra él

(VI,2) En les quals coses Micipsa, jatsesie que en lo començament se alegràs e li plaguessen, extimant que la virtut de Jugurta serie profitosa e a glòria e honor del regne, emperò, aprés que Jugurta hagué passada la edat de adolocència, estants los fils seus pochs, e entès que la fama de Jugurta més e més crexie, fo fortment mogut per aquest negoci; revolvie moltes coses en lo seu coratge. (VI,3) Espavordia-lo la natura dels mortals cobiciosa de imperi e de senyoria e inclinada a complir la cobeegança del coratge; enaprés la oportunitat de la edat sua e dels fils, la qual oportunitat eregeix los hòmens encara migancés a sperança de preda e de roberia; encara los studis dels númides encesses en Jugurta, per los quals, si hagués matat aytal hom ab engans, seguire-se'n sedicion e bataylla. E per totes estes coses ere ansiós e curós.

(VII,1) E empatxat per aquestes dificultats, pus que veé que l'hom tant amat e volgut per lo poble no podie ésser opremut ne per força ne per aguayts, e mayorment car Jugurta ere prest de mans e amanuvit e cobeegós de la glòria cavalerívol, deliberà de abandonar-lo a perils, e per aquella manera temptar e asagar fortuna.

(VII,2) Adonchs, en la bataylla numantina, con Micipsa tramès ajudes de homes a caval e de peu al poble roman, sperant que Jugurta leugerament podrie ésser matat, mostrant la sua virtut o per crueltat dels enemichs, féu aquell capità dels númides los quals trametie en Espanya.

[5]
De la virtut e dels studis de Jugurta en la bataylla numantina

(VII,3) Mas el feyt en altra guisa vengué e·s seguí que ell no havie imaginat. (VII,4) Car Jugurta, axí con ere de agre e de prest enguinyn e no pererós, aprés que ell agué vista e coneguda la natura de Públio Scipion, el qual lavores [era] emperador romà, e la custuma dels enemichs, ab molt trebayl e molta cura, e obedín molt prestament e modesta, e sovén abandonan-se a perills, en breus de temps pervengué a tanta fama e glòria que ere molt car e amat per los nostres e en gran terror dels numantins. (VII,5) E, açò qui és molt diffícil, ere valent e ardit e dels primers en lo feyt de les armes, e d'altra part ben avisat en conseylls; la una condició de les quals sol engendrar, de la providència, temor comunament, e [l'altra], de l'ardiment, temeritat.

(VII,6) Adonchs l'emperador facye quaix totes les coses aspres per Jugurta, él havie entre·ls majors amichs e més lo abraçave de dia en dia, el conseyll del qual ne lo que él començave no ere debades. (VII,7) D'altra part ere magnànim e de gran cor e de enginyn subtill e ap[er]cebut, en les quals cosses se havie tirats molts dels romans en familiar amistat.

(VIII,1) En aquell temps, en la nostra host foren molts nobles [e] novels, als quals les riqueses eren e aparien meyllors que ben [e] honest, traÿdors de gran tractament, poderosos en casa envers los companyons, més clars que honests, los quals encenien e inflamaren el coratge de Jugurta, prometent-li que, si·l rey Micipsa fos mort, per ventura él aconseguiria e optendrie tot sol el regne de Numídia; car en ell ere gran virtut e d'altra part que totes coses eren venals en Roma.

(VIII,2) Mas, aprés que Numància fo delida e destruïda, Públio Scipion deliberà de trametre'n les ajudes e que tornàs él en casa, e donà dons a Jugurta e, loat magníficament, amenà-lo en pretori. E aquí secretament él lo amonestà que colgués la amistat del poble romà més públicament que privada, e que no s'acustumàs de dar a alcuns, car perilosa cosa ere ésser comprat per pochs ço que ere de molts; mas que si volie perseverar en les sues obres, que obtendrie glòria e serie rey, mas si ab moneda volie fer sos afers, él se embalçarie e ab la pecúnia caurie.

(IX,1) E com li hagués axí parlat, ab letres remès-lo a Micipsa e lexà'l anar. E la tenor de les letres ere aquesta:

[6]
Letres de Públio Scipió trameses a Micipsa, rey de Numida, de la laor e comendacion de Jugurta

(IX,2) «Molt gran virtut és estada la de Jugurta en la bataylla numantina, de la qual cosa sé que tu has goig e plaer. A nós és molt car per los mèrits seus; esforçar-nos hem que aquell sie car e en ajuda sobirana al poble romà. E ab tu mateix me n'alegre per la nostra amistat. Vet que has baró digne de tu e de son avi Massimissa.»

[7]
De la adopcion de Jugurta e de la institució de l'hereu feta per Micipsa, rey de Numida

(IX,3) Adonchs el rey conegué per les letres de l'emperador les coses les quals havie oÿdes per fama de Jugurta e, mogut per virtut e per gràcia de aquell, inclinà el seu coratge e assagà e començà de vèncer Jugurta ab benificis, e demantinent adoptà en fil aquell e en lo testament lo instituí hereu ensemps ab los fils.

(IX,4) Mas aprés de pochs anys el rey morí de malautia e, con entenés que s'aprohismave a la mort, davant los amichs e·ls parents e davant sos fils, Adhèrbal e Hyènsal, dix les següents paraules a Jugurta:

[8]
La darera locucion del rey Micipsa a Jugurta en presència dels fils e dels amichs

(X,1) «O Jugurta, aprés la mort de ton pare, yo·t rebí en mon regne infant poch, sens sperança, sens riqueses, extimant tu no ésser menys car a mi que si t'hagués engendrat ab mos fils, per los teus mèrits; ne aquella cosa no ha haüt a mi fals. (X,2) Car lexaré los altres fets teus grans e excel·lents; mas ara novellament e darrera has honrat mi e·l meu nom e lo meu regne de glòria e de fama, e ab la tua virtut has fets a nós los romans, de amichs que eren, molt més amichs. En Spanya el nom de la nostra família és renovat, e finalment, ço que és molt difícil entre los mortals, has vençuda envega ab glòria.

(X,3) E ara, quant natura me fa fi de la mia vida, per aquesta man dreta, per la fe del regne, te amonest e·t prech que aquests meus fils, los quals per benifici meu te són feyts frares e prohismes, hayes cars; no ams ne vuyles més amar de acostar-te los estranys que retenir los qui són acostats de sanch. (X,4) No hosts ne tresors no són deffensió del regne, mas amichs verdaders, los quals no podràs forçar ab armes ne conquerir ab aur: són aparellats ab offici e ab fe. (X,5) Qual pot ésser pus amich que frare a frare? O, qual altre trobaràs a tu fel amich si tu és enemich a tos frares? (X,6) Jo us liure a vosaltres el regne ferm, si bons sots; si mals, flach e infirme. Car poques coses crexen per concòrdia e grans coses defalen e s'aleneguen per discòrdia.

(X,7) E oges, o Jugurta, per tal con tu est primer en edat e en saviesa, a tu·s pertanyn e deus provehir que neguna cosa sinestra no s'esdevenga; car en tot contrast, aquell qui és pus rich, encara si reeb injúria, per tal con més pot, és vist de fer injúria. (X,8) E vós, Adhèrbal e Yènsal, amats, colets e observats aquest aytal baró Jugurta, resemblats la sua virtut e us esforçats per tal que yo no sia vist de haver preses milors fils que haver engenrats.»

(XI,1) A·questes coses Jugurta, jatsie que entesés que·l rey havie parlat fentament [e] él en altra guisa cogitave e revolvie entre si mateix, emperò, per aquell temps, respòs benignament. (XI,2) E Micipsa aprés pochs dies morí.

[9]
Del primer convent dels fils del rey ab Jugurta aprés la mort del rey

Aprés que aquells, magníficament, segons costuma reyal, haguessen complits tots los officis que fer devien, los reys petits aplegaren-se tots en .i. loc per tal que deliberassen entre si mateix[s] de tots los negocis. (XI,3) Mas Yènsal, el qual ere menor de tots, alt de cor e feréstech per natura, menyspresant la ignobilitat de Jugurta —car no ere contiral ab él, encara, per lo linatge de la mare—, asigué's a la part dreta de Adhèrbal, per tal que Jugurta no sigués en mig de amdós, car lo loch del mig ere pus honorable envers los númides. (XI,4) Emperò, fatigat per lo frare que donàs loch a la hedat, a penes mudà's e passà a la altra part. (XI,5) E com aquí determenassen e tractassen moltes coses de la administració del regne, Jugurta, entre les altres coses, dix que convenie que tots los decrets e statuts feyts de .v. anys ençà, que fossen irritats e anul·lats, per tal con Micipsa en aquell temps ere veyl e diós, e poch valie ço que fet havie, per defaliment de enteniment. (XI,6) Lavores, Yènsal respòs que li placye, car en aquells anys .iiis. pus prop pasats, per adopcion, Jugurta ere pervengut en lo regne. (XI,7) La qual paraula devalà e entrà en lo cor de Jugurta molt més que negú no extimà.

[10]
De la mort de Yèmsal, fil menor del rey Micipsa, e de la traÿció de Jugurta e malvestat feyta per él

(XI,8) Adonchs, de aquell temps ançà, Jugurta, inflamat per ira e ansiós per paor, cogità e emaginà manera per la qual Yènsal fos matat ab aguayts. (XI,9) E, com lo seu coratge no s'ablanís, deliberà en qualque manera de complir ço que havie cogitat.

(XII,1) E com en lo primer aplech, en lo qual se eren ajustats los .iiis. reys petits per cessar dicension, hagués plagut a tots que los trasors fossen departits e que fossen constituïts térmens de l'imperi a sengles, (XII,2) adonchs fo assignat temps a fer la una cosa e la altra, mas que abans distribuïssen la peccúnia. Entretant, los reys petits habitaren en lochs pus prohismes als tresors, cascun en son loch.

(XII,3) Mas Yènsal habità e posà en una ciutat, Týmida, en la posada de un númida, el qual no havie guayre de temps que ere estat saig de Jugurta, molt car e amat per aquell. El qual Jugurta carregà de promissions e l'empès per dons que aparellàs e fes fer claus, per totes les portes, adulterinas —car les claus verdaderes, totes, eren portades cascuna nit a Yhènsal—, enaprés, promès-li Jugurta que, si mester li feÿe, él li vendrie en ajuda ab gran poder. (XII,4) El númida, en breu de temps, complí el manament de Jugurta e, de nits, él mes cavalers de Jugurta dintre casa sua. (XII,5) Los quals, en lo primer son de la nit, trenquen les cases e maten los uns durments e los altres desarmats contrastants, e escodrinyen los lochs amagats, trenquen los closos, mesclaren totes les coses ab tabustol e ab brugit; e con entretant Yènsal fos cerquat, aquell amagà's en un tuguri de una fembra sirventa, en el qual, atrobat, fo mort. (XII, 6) Els númides, axí con havien de manament, portaren el seu cap a Jugurta.

[11]
De la batayla feta per Jugurta contra Adèrbal e de la fuyta de aquell e con se n'anà a Roma

(XIII,1) Enaprés la fama de tanta malvestat se divulgà en breu de temps per tota Àfrica e pervengué a Adèrbal, e tots quants eren en l'imperi de Micipsa foren spahordits. E partiren-se en .iis. parts: los més númides seguiren Adèrbal, mas aquells qui eren millors en fet d'armes seguiren Jugurta. (XIII,2) El qual aparelà aytan grans còpies com pogué, ajustà a l'imperi seu ciutats, alcunes per força altres per voluntat de voluntàries; fa son esforç de imperar a tota Numida. (XIII,3) Adhèrbal tramès legats en Roma, los quals informassen el senat de la mort del frare e de les sues fortunes; emperò, fornit de moltes armes e de molts armats, aparelave's de contrastar ab armes. (XIII,4) Mas con fos vengut a la bataylla, vençut, fugí en província e d'aquí anà-se'n en Roma.

[12]
Dels legats de Jugurta trameses en Roma

(XIII,5) Lavores Jugurta, aprés que hagué optenguda tota Numida, tement el poble romà e la sua ira, que no fos punit per la traÿció e malvestat, posà sa sperança en la avarícia dels nobles de Roma e en moneda. (XIII,6) Per què aprés pochs de dies tramès legats en Roma ab molt aur e argent, als quals manà que primer en reblissen, de dons, los amichs antichs e despuys que·n conquerissen de novels e finalment que ab dons fessen que fossen favoregats per tots. (XIII,7) E, com los legats fossen venguts en Roma e per manament del rey haguessen trameses grans dons a aquells qui eren principals e mayors en lo senat, tant gran mudament fo fet que, de molt gran envega, Jugurta vengué en gràcia e en favor de la noblea de Roma. (XIII,8) La una partida dels quals induïts per sperança, los altres, per gualardon de moneda, circuín sengles del senat, s'esforçaven de induir aquells e de informar que no donassen greu consel contra Jugurta. (XIII,9) Adonchs, aprés aquells legats asats confiaren, fo donat senat als uns e als altres e fo-los dia assignat. Lavòs Adèrbal proposà en aquesta manera:

[13]
Oració o proposició del rey Adèrbal de la mort del frare e de les altres malvestats feytes per Jugurta

(XIV,1) «Pares conscripts, Micipsa, mon pare, quant se morí, me manà que extimàs el regne de Numida tant solament procuració mia, mas que·l dret e l'imperi del regne fos envers vós, e que prengués vós en offici de parents, de cosins e de afins. E si jo feÿa que fos, en vostra amistat yo hauria host, riqueses e deffensions del regne e guarniments. (XIV,2) Els quals manaments de mon pare con yo fahés, Jugurta, el pus traÿcionat hom de tots quants la terra ne sostén, menyspresat el vostre imperi, mi, nét de Massimissa, companyó e amich del poble romà, me ha foragitat e despuyllat del regne e de totes les mies fortunes.

(XIV,3) E yo, pares conscrits, qui són cahut en tantes misèries, volria que per los benificis meus, o més dels meus mayors, que yo puxa demanar ajuda, e que més que més sien deguts a mi benificis per lo poble romà, los quals per la mia voluntat yo no hagués mester ne·n freyturàs; mas aquells, si desigats devien ésser, que yo usàs d'éls deguts. (XIV,4) Mas, per tal com probitat ho promenia per si matexa poch és segura, no és estat en ma mà Jugurta qual ne quin hom serie. Pares conscrits, són fugit a vós e, per gran misèria mia, són forçat q[u]e us sia a càrech més que a hús ne a servici. (XIV,5-6) Els altres reys, vençuts en batayla, són reebuts en amistat vostra o, en les sues cosas duptosas, cobeegaren la vostra companya. La nostra família instituí amistat ab lo poble romà en la bataylla dels cartegemeses, en lo qual temps més devie ésser demandada […] debades ajuda a vosaltres. (XIV,7) E, si no havie neguna causa de impetrar aquela, almenys per la fortuna miserabla —car, abans un poch, són stat rey poderós de linatge, en fama e en còpies, ara són deformat per mesquindats, freyturós, pobre, e sper les riqueses e ajudes stranyes—, de la magestat del poble romà se pertanyerie de vedar injúria e de no soferir que·l regne de negú cresqua per traÿció ne per malvestat. (XIV,8) Verdaderament yo són foragitat de aquelles encontrades e terres, les quals el poble romà donà als meus majors, car mon pare e mon avi ensemps ab vós foragitaren Sífax e·ls cartegemeses; los vostres benificis me són tolts violentment, pares conscrits; en la mia injúria vós sots menyspresats.

(XIV,9) Ay las mi, mesquí! Micipsa, pare meu, los teus benificis me són tolts per aquell lo qual tu havies fet egual ab tos fills e parçoner del regne! Aquest, majorment, ha apagada e extirpada la tua sanch e·l linatge! Per nuyl temps la nostra família no serà reposada ne segura? Tots temps se contornarà en sanch e en ferre e en fuyta? (XIV,10) Dementre los cartegimeses pogueren, nós soferíem tots mals e guerres e crueltats: los enemichs nos eren a[l] dòs e al costat; vós, amichs, nos érets lunyn; la nostra sperança ere en les armes. E aprés que aquella pestilència fo delida e tolta de Àfrica, alegres vivíem en nostra pau, car negun enemich no y havie, sinó, per ventura, aquells que vós havíets vençuts. (XIV,11) E ara, soptosament que no·ns duptàvem, per improvís, Jugurta, ab audàcia importable, traÿdorament e superbiosament offerent si mateix, à matat mon frare e prohisme seu, ha fet primerament [d]el regne de aquell preda e roberia de la sua traÿcion e malvestat. E, aprés que a mi no ha pogut pendre ab aquests engans, ne sperant res menys que violència o batayla, à'm despuyllat de l'imperi, axí com veets, exilat e esterrat de ma terra e de ma casa, e m'à cubert de misèries; en qual[que] loc yo seria pus segur que en mon regne.

(XIV,12) Yo, pares conscripts, extimava, axí con havia oÿt a mon pare preïcant, que aquells qui colien diligentment la vostra amistat, que éls prenien molts trebayls. (XIV,12-13) Enaprés, ço que mayorment ha donat a nós que fóssem segurs fo que la nostra família fos ab vós en totes les batayles. (XIV,13) Ara que nós, per ociositat, siam segurs, en vostra mà és, pares conscrits. (XIV,14) Nostre pare nos lexà .iis. frares, extimà que·l tercer, Jugurta, per sos benificis, fos conjunt a nós. La un és stat matat e yo aprés són scapat a les sues mans cruels e impies de l'altre. (XIV,15) Yo, desaventurat, què faré? Ne on iré? Ne a qui me acostaré? Les deffensions del meu linatge e les ajudes totes són mortes, e mon pare és mort, axí con natura ha atorgat e ordonat; el pus prohisme, per traÿcion, à tirada la vida a mon frare, la qual cosa no devie fer; los afins meus e·ls altres proïsmes són cruxificats, e partida abandonats a bèsties feres; e alcuns pochs, qui són romases vius, són preses e encloses en tenebres, ab plors e ab gemechs passen la vida pus greu que la mort. (XIV,16) Si totes les coses que yo he perdudes o los amichs ajustats de sanc […], a vós supplicaria, pares conscrits, als quals, per granea de l'imperi, devets curar del dret [e] de repel·lir totes les injúries. (XIV,17) Mas ara, exilat de la pàtria e de ma casa, són romàs sol e pobre e freyturós de totes coses honestes. Hon iré? A qui me acostaré? O quals apelaré? No nacions ne reys, car tots són infests a la nostra família per la vostra amistat. A qui iré? Car totes mes deffensions qui deffendre me pogeren són enemigues dels meus majors. Ne qui podrà haver mercè de nós, qui alguna vegada fo enemich a vós? (XIV,18) E a la perfín, Massemissa nós instituí axí, pares conscripts, que no colguéssem sinó el poble romà e que no prenguéssem companyes ne ligues noveles, car abundantment e sufficients deffensions e ajudes hauríem en la vostra amistança; si la fortuna se mudave al vostre imperi, aquell caurie ensemps ab nós. (XIV,19) Per voluntat dels diosos e per virtut, vós sots grans e poderosos e rics e bastats; totes les coses vos són pròsperes e obedients; per què pus leugera cosa vos és de curar les injúries dels companyons.

(XIV,20) Tan solament yo·m tem que aquells qui han privada amistat ab Jugurta no us façen instància, no enugen vós e sengles que no ordonets ne constituats res de Jugurta, absent, no examinada la causa. Car si deÿts que yo faç ficció en mes paraules e faç simulació de fuyta e que legudament podia aturar en lo regne, (XIV,21) per la mia voluntat, ara, aquel per la traÿcion e impietat del qual yo són vengut en aquestes misèries, axí vega yo simulant e fenyent aquestes coses matexes. E per la mia voluntat vós e los diosos inmortals, als quals és cura de les coses humanals, façats que aquel, el qual ara per les sues traÿcions és feréstech e molt clar, sie bastat de tots mals e sie greument punit de la impietat feta contra nostre pare e de la mort de mon frare e de les mies misèries. (XIV,22) Ja, frare meu molt car, jatsesie que la vida te sie tolta a tu no madur, ne la havies merescuda, emperò yo me stim que·l teu cars és de major glòria e de alegria, que de dolor ne de tristícia; (XIV,23) car no lo regne, mas fuyta, exili, freytura e totes aquestes coses e misèries, les quals me premen, has perdudes ensemps ab la ànima. Mas jo, malastruch e desaventurat, embalçat e caüt en tants de mals, foragitat del regne de mon pare, don mirayl de les coses humanals. No sé què·m faça, ne si perseguiré les tues injúries, con yo mateix sia freyturós de ajuda, ne quin conseyl daré a mon regne, con el poder de la vida mia e de la mort penye en ajudes stranyes. (XIV,24) Per la mia voluntat yo pogués morir o les mies fortunes haguessen honesta fi e exida, que no fos vist viure axí, menyspreat, mas ugat de mals faés loch a injúria. Ara ne a mi plau viure, ne m'és leguda cosa de morir sens vituperi e deshonor.

(XIV,25) O pares conscrits, per vós, per los fils, per los vostres parents, per la magestat del poble romà, ajudats a mi mesquín, exits a carera a injúria, no vuyllats soferir que·l regne de Numida, el qual és vostre, sie anul·lat e vituperat per la traÿcion e malvestat e per la sanch de nostra família.»

[14]
De la resposta dels legats de Jugurta a les paraules del rey

(XV,1) Aprés que·l rey féu fin de parlar, los legats de Jugurta, usants més de donar dons que de causa, responeren en poques paraules dient: que Yènsal, per la sua malvestat, ere stat matat per los númides; e que Adèrbal voluntàriament havie dada batayla, en la qual, aprés que fo vençut e no havie poguda fer injúria, que ara se clamave; que fos demanat al senat de Jugurta qui ere, ne negú no·s pensàs que fos altre, tot axí con si no fos conegut en Numància, e que les paraules de l'enemich no fosen més pesades ne davant posades als seus fets.

[15]
De la altercacion del senat sobre aquestes coses e del decret seu o sentència

(XV,2) Enaprés los uns e·ls altres isqueren de la cort e feren loch. Los fautós dels legats demantinent foren demanats de conseyl per lo senat e aprés gran partida del senat, depravada e corumpuda, menyspresaren les paraules de Adhèrbal, metien avant la virtut de Jugurta ab laors e, ab gràcia e ab veu e finalment en totes maneres, s'esfoçaven de cobrir la malvestat e la traÿció de Jugurta e la reduÿen a glòria sua.

(XV,3) Mas per lo contrari, alcuns pochs, als quals ere vist que bon e egual ere pus car e meylor que riqueses, jutgaven que devie ésser aüdat a Adhèrbal e que la mort de Hyènsal devie ésser vengada ab severitat; (XV,4) mas un de tots64 mayorment, Emílio Scauro, hom noble, traÿdor e barater, el qual golós e cobeegant poder e honors e riqueses, enaprés scaltridament amagant los seus vicis. (XV, 5) E aquest, pus que veé los dons del rey famós e tement vergonya, la qual cosa se sol fer en semblant cosa, per tal que no encenés envega ab sutze licència, retengué son coratge de la acustumada cobeegança.

(XVI,1) Emperò, en lo senat vençé aquella partida la qual no denant posave preu o gràcia. (XVI,2) E fo decret e sentenciat que .x. legats departissen entre Jugurta e Adhèrbal el regne el qual Micipsa havie optengut; de la qual legació fo príncep Lúcio Oppínio, hom clar e poderós en lo senat, car als cònsuls Marcho Flúvio Flacco e Gayo agués matats, agrament havie feta victòria de la nobilitat en lo poble.

[16]
De la divisió del regne de Numida feta per los romans entre Jugurta e Adhèrbal

(XVI,3) E Jugurta, si havie haüts amics en Roma, emperò, humilment e ab gran cura, acceptà el decret del senat e, donan e prometén moltes coses, féu que denant posàs el profit del rey a la fama e a la fe e, finalment, a totes les sues coses. (XVI,4) E proseguí los altres legats per aquela via matexa; pregave molts, e a pochs fo pus car la pecúnia que la fe.

(XVI,5) En la division del regne, aquela partida de Numida la qual ateyn Mauritània, pus bastada de camps e de hòmens, fo liurada a Jugurta; la altra, mellor de aparença que de hús, la qual ere pus abundant e pus plena de ports e ornada de grans edificis, possehí Adhèrbal.

[17]
Del siti e de la disposicion de Àfrica

(XVII,1) La cosa demanar és vista declarar el siti de Àfrica en poques paraules e declarar aqueles gents les quals hagueren batayla e amistat ab nós, (XVII,2) e quals lochs o nacions per calor e per asperitat són inhabitants, e les solituts e deserts, les quals menys són sovinegades: de aquestes coses parlaré breument e·n poques paraules.

(XVII,3) En la division de tota la terra del món molts han posats, en la .iiia. partida del món, Àfrica, e pochs deÿen que tant solament eren Àsia e Europa, e que Àfrica ere en Europa. (XVII,4) E que aquella ha termes, de part de ponent, la mar nostra e la mar occeana e, de part de sol ixent, ha amplea baxa; el qual loch los habitadors de aquella terra [apellen] Cathabàtmon. (XVII,5) E la mar, seuva, felona, sens ports; els camps de les messes són fèrtils, bones per nodriment de bestiar, stèrill de arbres; freytura de aygües, e del cel e de la terra. (XVII,6) Los hòmens hi viuen sans, leugés e pacients de trebayls; veyllura ne mata molts, sinó per ventura aquells que moren per ferre o per bèsties feras; malauties no sobren sovén alcuns; molts animals són en aquella de natura malfeytura.

[18]
Dels primés habitans e dels darrers de Àfrica

(XVII,7) Mas quals hòmens primerament habitaren en Àfrica e quals pus darers e en quina manera se mesclaren és declarat a nós per los libres púnicos, los quals són dits del rey Hyènsal; e·ls habitadors de aquella terra [extimen] que la cosa sie axí con és interpretat a nós, mas la fe de aquella cosa és envers los actors.

(XVIII,1) En Àffrica, en lo començament, habitaren getulos e líbios, hòmens aspres e incults, los quals vivien e mengaven carn de bèsties feres e usaven un poch de bestiar domèstich. (XVIII,2) Aquests se regien no per regiment o custumes ne per ley ne per imperi de negú; vagarosos corrien ça e là, habitaven en aquella partida hon la nit los prenia. (XVIII,3) Mas despuys que Èrcules morí, passó en Spanya, axí con los afres extimen, la host de aquell, composte de diverses gents, perdut lur duch e molts de aquells demanants en tot loch a ssi imperi, aleneguaren-se los uns ça e·ls altres là. (XVIII,4) E, d'altra part, medos, persanes e armenis vengueren en Àfrica ab naus e occuparen los lochs pus prop de la nostra mar. (XVIII,5) Mas los persanes occup[a]ren loc dintre la mar oceana e agueren en loch de tugúries les carenes de les naus enversades, car ne matèria no era en los camps ne havien còpia de comprar ne de mudar dels spanyols; (XVIII,6) car la mar gran e la lengua e barbre e no sabuda vedaven les mercaderies. (XVIII,7) Aquests, de poch en poch, se mesclaren en matrimonis ab los gentulos e, per tal car sovén mudaven los camps e adés habitaven en un loch adés en altre, per tal apellaren si mateix númidas. (XVIII,8) Enaprés los edificis dels númides los quals habiten en los camps, los quals edificis éls apelen mapàlia, [són] loncs e incurvats, cuberts axí com les carenes de les naus. (XVIII,9) Els medos e·ls arminis se acostaren als líbies —car aquests habitaven pus prop de la mar africana, els [g]etulos habitaren pus prop, no lunyn, de les ardors del soleyl—, aquests, departits de Spanya per la mar, instituïren de mudar les coses entre si. (XVIII,10) La lengua barbre de poch en poch corumpen el nom de aquells, apelants el nom de aquells, per mauros, medos. (XVIII,11) Mas los persanos breument cresqueren e despuys, sots nom de númida, per la gran multitut partents-se de lurs parents, posseïren aquells lochs, los quals, prop de Cartagen, són apelats Numida. (XVIII,12) E aprés los uns e·ls altres, e per armes e per pahor, forçaren los vesins de ésser deïns lur imperi e ajustaren-se a ssi nom e glòria, e més aquells qui s'acostaren e vengueren a la nostra mar, car los líbios e·ls getulos eren menys bel·licosos. E finalment la partida pus jusana de Àfrica, per major partida, fo possehida per los númides; e los vençuts mudaren e prengueren nom de la gent e dels prínceps qui·ls venceren.

(XIX,1) Despuys, los phènicos e altres, per gràcia de minvar la multitut de la casa, partida de aquells per cobeegança de senyoregar e altres cobeegançes de coses noveles, hedificaren, en la riba de la mar, ciutats: Hipona, Adrumeto, Lopto e altres ciutats. Aquestes en breu de temps cresqueren, les unes foren en deffension als seus hedificadors, e altres a deshonor e a vituperi. (XIX,2) Car de Cartagen, segons que·n pens, més val calar que dir-ne poch, e el temps amonesta de tractar altres coses.

(XIX,3) Adonchs, cuytant de anar ad Cathabàtmon, el qual loch departeix Egipte de Àfrica, en la mar segona primerament és Cirene, colònia de Thereon, e·naprés .iis. Siertes, entre les quals és Leptis, e aprés Philenonare, el qual loch és en les encontrades de Egipte, en lo qual loch [los] cartagineses hagueren termen de lur imperi, enaprés les altres ciutats púniques. (XIX,4) E altres lochs entrò en Mauritània tenen los númides; els mauros són prop de Spanya. (XIX,5) Sobre Numida habiten los gentulos, alcuna partida en les tugúrias, els altres, incultos e vagarosos, habiten adés ça adés là. (XIX,6) Aprés aquells són los ethíops e aprés altres lochs torrats per les ardors del soleyll.

(XIX,7) Donchs, en la batayla jugurtina, moltes ciutats dels púnicos e encontrades dels cartegimeses, el poble romà administraven per magistrats, les quals a la perfí destroví e enderoquà. Gran partida dels gentulos e de Numídia entrò en lo fluvi Mulucha eren sots Jugurta. El rey Bochus imperave els mauros. (XIX,8) De Àfricha e dels habitadors de aquela, aytant con és necessari assats és dit.

[19]
De Jugurta, en quina manera esvahí la partida la qual pertanyie al regne de Adhèrbal

(XX,1) Aprés que·l regne de Numida fo departit, els legats se'n fossen anats de Àfrica e Jugurta hagués aconseguits guardons de la sua traÿcion, extimant que ere cert d'açò que·ls amichs seus li havien dit en Numància, ço és, que totes les coses eren venals en Roma, e ensems encès per les promissions de aquells, los quals un poch abans havie complits de dons, entès en son cor e proposà de usurpar el regne de Adhèrbal. (XX,2) Él ere agre e bel·licós; Adhèrbal ere hom pacífich e reposat, no bel·licós, de enguiny plasent e amorós, oportun a injúria, tement més que no temut. (XX,3) Adonchs Jugurta, soptosament e·n dexopte, esvahí les encontrades de aquell ab gran poder, prengué molts hòmens e molt bestiar e altra preda, cremà hedificis e molts lochs. (XX,4) E aprés, ab tota la multitut, tornà-se'n en son regne, extimant que Adhèrbal, punyt e mogut per dolor, vengarie la sua injúria e que serie rahó e causa de guerra. (XX,5) Mas Adhèrbal, no s'extimave egual en armes ab él e confiave més de la amistat del poble romà que en les armes, tramès legats a Jugurta clamant-se de la injúria. Els quals legats, haüda resposta contumeliosa e injuriosa, tornaren-se'n, mas Adhèrbal deliberà primerament de soferir totes coses que pendre ne començar guerra, car una vegada [ho havia assajat] e ere-li'n mal pres. (XX,6) Ne per açò la cobeegança de Jugurta no cessà ne se n'aminuave, ans esvahí tot lo regne. (XX,7) E, aplegada gran host, començà a fer guerra e de occupar manifestament tot lo regne de Numida. (XX,8) En tot loch hon anave gastave ciutats e·ls camps, robave, e dave de si gran terror e esglayament en los coratges dels enemichs.

(XXI,1) Adhèrbal, pus que veé que ho havie a dexar lo regne o l'havie de necessitat retenir ab armes, aparelà còpies e anà a l'encontre de Jugurta. (XXI,2) Entretant, no lunyn de la mar, prop de la ciutat Cirta, cascuna de les hosts se atendaren e, per tal con ere hora tarda e vespre, la batayla no fo començada. E com gran partida de la nit obscura fos passada, Jugurta, donat senyals, esvahí les castres dels enemichs qui dormien; los uns eren endormiscats, partida de éls, prenents les armes, fugiren. E Adèrbal, ab pochs cavalers, fugí e entrà-sse'n en Cirta ciutat; e si no fossen multitut de hòmens armats, los quals vedaren als númides encalçants e següents que no s'acostassen al mur, en un dia fóre la batayla començada e finida entre .iis. reys. (XXI,3) Adonchs, Jugurta començà de combatre la ciutat ab gu[i]yns e ab torres de fusta e ab altres diverses maneres de enguinys, mayorment cuytant que, abans que·ls legats romans venguessen, él hagués presa la ciutat; car Adhèrbal, abans de la batayla, havie trameses legats en Roma ab clams contra Jugurta.

[20]
Dels legats dels romans trameses als reys de Numida, de la resposta de Jugurta als dits legats

(XXI,4) Mas, pus que·l senat hagué entesa la batayla entre los reys de Numida, tramès .iiis. adolescents leguats en Àfrica, els quals digueren que voluntat e manament ere del senat e del poble romà que·s partissen de les armes.

(XXII,2) E Jugurta, oÿt lo manament dels legats, respòs que a él no li ere res major ne pus car que la auctoritat del senat, e que de adolocència ançà axí se ere esforçat, e que ere stat aprovat en virtut e no en malícia per Públio Scipion, excel·lent baró, e, d'altra part, que per virtut e per bones arts ere estat adoptat en fil per Micipsa, [no] per freytura de fils en lo regne, (XXII,3) e que havie feytes moltes coses bé e virtuosament e que per açò él no podie sofferir injúria, (XXII,4) e que Adhèrbal, ab engans e ab aguayts, perseguie la sua vida, e que no devie desplaure al senat ne al poble romà si él exie a carrera als aguayts de Adhèrbal, ans ho devien haver per bo e per dret. E a la perfí concluí que, de totes les coses, él trametrie legats en Roma en breu. (XXII,5) E axí los legats se partiren de Jugurta; mas Adhèrbal no hagué còpia de aparelar-se.

[21]
De les coses feytes per Jugurta engir lo setge aprés la partida dels legats romans e dels embaxadors de Adhèrbal trameses en Roma

(XXIII,1) E con los legats romans fossen partits de Àfrica Jugurta, vehent que Cirta per natura del loch no podie ésser presa per armes, environà los murs de vall e de fossats, eregí torres e firmà aqueles de deffensions. E despuys, de nits e de dies, s'esforçave, o per força o per engans, temptar, prometén guardó, a los qui deffensaven los murs, adés los mostrave son poder e fortalesa metent-los pahor e dupte; e de tot en tot ere entès a aparelar totes coses qui faheÿen a invasió, amonestant los seus a virtut. (XXIII,2) E con Adhèrbal agués enteses totes les sues fortunes posades en extrem, l'enemich infest, e no veé neguna sperança de ajuda, e [per] freytura de les coses necessàries la batayla no·s pot alongar, elegí, de aquells qui eren fugits ab él en Cirta, .iis. hòmens no peresoses mas spatxats, prometent-los moltes coses, mostrant-los el seu cas miserable, pregant-los que, per mig dels enemichs, de nits, anassen a la pus prop mar e de aquí, que anassen en Roma.

(XXIV,1) Los quals hòmens, en pochs dies, conpliren los seus manaments e les letres de Adhèrbal foren recitades en lo senat; la tenor de les quals és aquesta:

[22]
[Letras de Aderbal enviadas al senado de Roma]

(XXIV,2) «No per culpa mia, pares conscrits, tramet a vós a supplicar, mas la força e·l poder de Jugurta me ha sotsmès e·m força; el qual tanta cobeegança de matar mi le ha esvehit, que no ha en son coratge ne vós ne los dioses inmortals, més ama la sanc mia que totes coses. (XXIV,3) Ja ha .v. meses que yo, companyó e amich del poble romà, són tengut assetjat ab armes; no m'ajuden los benificis de mon pare Micipsa ne·ls vostres decrets, ne són cert si·m constre[n]yerà ab ferre o pus agrament ab fam. (XXIV,4) La mia fortuna me desamonesta scrivir moltes coses de Jugurta, car debans he sprovat pocha fe en él. (XXIV,5) Sinó que entén que él demane sobre que yo no són, ne entén que él ensemps esper la vostra amistat e·l meu regne; si extime pus greu, clar és ne a negú no és amagat. (XXIV,6) Car en lo començament matà Hiènsal, mon frare, enaprés me ha despuylat del regne de mon pare; les quals foren vostres injúries. (XXIV,7) E ara té lo vostre regne ab armes poderosament, e ten mi, el qual vós posàs emperador de Numida, enclòs e assetgat; quant ha presades les paraules dels legats, los perils meus ho declaren. (XXIV,8) Ara no resta sinó el vostre poder, per lo qual él puxa ésser remogut de aquest loch. (XXIV,9) Car yo bé volria que aquestes coses que yo scriu e aqueles de què yo·m clam en lo senat, que fossen vanes, molt més que com la misèria fa fe a les paraules. (XXIV,10) Mas per tal com yo són nat deparar-me a les traÿcions e malvestats de Jugurta, ne ja la mort ne les misèries, tant solament l'imperi de l'enemich e·l turment del cors, pre[c]h a vós que yo puxa escapar. Al regne de Numida, lo qual és vostre, dats conseyl axí con vos plaurà; deliurats-me de les mans de impietat, per la magestat de l'imperi, per fe de amistat e per dret, si envers vós roman alguna memòria de mon avi Missimissa».

[23]
De la provision del senat feta sobre açò e de altres legats trameses a Jugurta

(XXV,1) Les quals letres recitades en lo senat, foren alcuns qui jutgaren que host fos tramesa en Àfrica e que fos ajudat a Adhèrbal aytant primerament com fer se pogués, e que entretant fos haüt conseyll de Jugurta què se'n devie fer, car no havie obeït als legats. (XXV,2) Mas los fauctors del rey Jugurta feren tot lur esforç que aytal decret no passàs. (XXV,3) E axí lo ben públich fo empatxat per gràcia privada, axí con se sol fer en molts negocis. (XXV,4) Emperò, foren elegits per anar en Àfrica nobles hòmens, qui usaren de amples honors; entre los quals fo M. Scauro, del qual dessús havem feta memòria, hom consular e príncep en lo senat. (XXV,5) Aquests, per tal com la cosa ere invidiosa e suplicats ensemps per los númides, en .iiis. dies s'espatxaren e pugaren en la nau. E aprés, en breu de temps, arribaren e prengueren terra en Útica; trameseren les letres a Jugurta, afermant que·l senat los havie tramès a él e que demantinent se acostàs e vengués a éls. (XXV,6) E aquell, con hagués entès que·ls legats heren hòmens nobles e clars, la auctoritat dels quals havie oÿt que claregave en Roma, e que eren venguts per empatxar el seu feyt començat, primerament fo comogut de pahor e d'altra part fo mogut per cobeegança, (XXV,7) car temie la ira del senat, si no obeís als legats, mas el coratge cech per cobeegança ere arrapat a la traÿció començada. (XXV,8) Emperò la cobegança encesa vençé la pahor, e·l primer consell anà avant. (XXV,9) Adonchs, Jugurta s'esforçave de esvahir ab tot son poder Cirtha, environada de host, sperant que si·ls enemichs exien defora, o ab força o ab engans, per ventura, haurie victòria. (XXV,10) E si altra cosa s'esdevenie [e] no podie fer ço que entenie, que aldemenys abans que·ls legats fossen venguts a él, que él hagués en sa mà Adhèrbal. E per tal que no encenés ne provocàs Scauro, lo qual molt temie, si sobres laguiàs, ab pochs cavalers vengué en província. (XXV,11) E lo senat ab les paraules e si denunciave greus menaçes si no·s levave del setge e que cessàs del combatiment, emperò, aprés moltes paraules despeses debades, los legats se partiren d'aquí.

[24]
Que·ls asetgats per Jugurta e·l rey Adhèrbal se donaren e·s reteren a él

(XXVI,1) Aprés que aquestes coses foren oÿdes, los itàlichs, per virtut dels quals los murs eren deffeses, confiants de la granea del poble romà, per reverència del qual éls escamparien sens mal negú si·s retien a Jugurta, conselaren a Adhèrbal que liuràs si mateix e la ciutat a Jugurta, ab covinença e ab pati que tant solament li salvàs la vida; e que de les altres coses que·l senat se n'aurie sa cura. (XXVI,2) E aquell, jatsia que extimàs que a Jugurta totes les coses li eren melors que la fe, emperò veyé que, si él volgués contrastar, el poder de forçar ere en los itàlichs, féu segons lo consell dels i[t]àlichs e reté's a Jugurta. (XXVI,3) E lavors Jugurta primerament matà Adhèrbal […] e aprés tots los númides pubres e·ls mercadés, e tots quants armats li foren en l'encontre, foren matats per Jugurta.

[25]
De la provisió dels romans contra Jugurta, e dels cònsols creats, e de les províncies decretes

(XXVII,1) La qual cosa pus que fo sabuda en Roma e la cosa se començà a manegar en lo senat, aquells mateys qui favoregaven lo rey Jugurta, ab prechs e sovén ab gràcia, a vegades ab bregues, alongaven el temps, ablenien e excusaven la crueltat del fet. (XXVII,2) E si no que G. Mèmius, tribun del poble designat, baron agre e infest al poder de la noblea, hagués informat el poble romà que alò se faés —que per pochs hòmens traïdors la traÿció de Jugurta axí fos perdonada—, certament tota invídia, per alongament de les consultacions, fóre caüda; tan gran ere la força de la gràcia o favor e del poder del rey Jugurta. (XXVII,3) Mas, pus que·l senat, per consciència del delicte, temé lo poble, per la ley Semprònia, les províncies Numídia e Itàlia foren decretes als cònsols esdevenidors: (XXVII,4) els cònsols declarats, P. Scipion Nasica, L. Bèstia Chalafúrnio; mas a Chalafúrnio fo decreta Numida, e Ytàlia, a Scipion. (XXVII,5) Enaprés, la host, la qual devie anar en Àfrica, fo scrita, lo sou dels cavalés e les altres coses necessàries a batayla foren aparelades.

[26]
Del fil de Jugurta e dels legats per él trameses en Roma no reebuts per los romans

(XXVIII,1) E Jugurta, reebut missatgers de aquestes coses qui s'eren fetes en Roma, tramès son fil e ab él .iis. legats familiàs seus al senat e manà que aquests, tot axí con aquels los quals havie trameses quan Hiènsal fo matat, que corumpessen per moneda tots los mortals. (XXVIII,2) Els quals pus que foren venguts en Roma, al senat e a Bèstia fo demanat que·ls plagués que los legats de Jugurta fossen rebuts dintre los murs. E aquests deliberaren que si Jugurta mateix e·l seu regne no metien en poder del senat, que dintre .x. dies que·s fossen partits de tota Ytàlia. (XXVIII,3) E axí ho manà el cònsul als númides e·l senat manà que fes denunciar per decret. E axí aquells, que no agu[e]ren res fet, tornaren-se'n en lur casa. (XXVIII,4) Entretant, Chalafúrnio, aparelada host, elegí a ssi hòmens nobles, traÿdors e baraters, per auctoritat dels quals sperave que si delinquís ne erràs, que aquells li fossen en deffensió e en excusació; entre los quals fo Scaurus, de la natura del qual e de l'àbit dessús havem feta menció. (XXVIII,5) Car en lo nostre cònsul eren moltes bones arts e enginyn, e de ànima e de cors, mas totes aquestes coses empatxave avarícia; car él ere pacient de trebayls, de agre enginyn e assats provident de batayla e sabent, molt ferm contra perils e contra aguayts. (XXVIII,6) Mas les legions passaren per Ytàlia e d'aquí per Règio e aprés per Cicília e aprés de Cicília passaren per Àfrica.

[27]
De les gestes o fets per Chalafúrnio cònsul en Numida contra Jugurta, e de un simulat retiment o donament feyt per Jugurta ab lo cònsul

(XXVIII,7) Adonchs Calafúrnio en lo començament, aparelades les viandes, agrament entrà en Numida e prengué molts homes e ciutats alcunes.

(XXIX,1) Mas, pus que Jugurta lo començà de temptar e de corrumpre ab moneda e de mostrar la aspresa de la batayla la qual administrave, el coratge malaut leugerament fo convertit per avarícia. (XXIX,2) Enaprés fo pres per companyon e per administrador de tots los conseyls Marcho Escauro, el qual, o si en lo començament molt agrament impugnave el rey Jugurta, emperò, corumput per gran moneda, lexada bonea e honestat, fo depravat. (XXIX,3) Mas Jugurta, primerament, tan solament rehemie el moviment de la batayla, extimant que entretant [él] farie e tractarie alcuna cosa en Roma per preu o per gràcia de favor. Mas despuys, pus que entès que Scauro ere parçoner del negoci, hagué gran sperança de recobrar pau e ordonà de fer ab éls de tots los patis e convencions. (XXIX,4) Enaprés fo tramès, per causa de la fe, per lo cònsul, Sexto qüestor en la ciutat de Jugurta, Vacca; la semblança de la qual cosa ere per proveïment de forment, el qual Chalfúrnius manifestament manà e imperà als legats, car per la triga del retiment eren tractades treves. (XXIX,5) Adonchs el rey, axí con ere ordonat, vengué en les castres e parlà poques coses en lo present conseyl de la invídia del seu feyt, per tal que fos acceptat el seu retiment e que fos pres en didic[i]ó; els altres fets secrets él féu e tractà ab Bèstia e ab Escauro. E aprés, el dia següent, quax per la ley Sàtira, ab sentències exquisides, fo reebut en didicion, (XXIX,6) mas, con ere imperat e convengut en lo consell, .xxx. elefants e molts cavals ab gran pes de argent foren liurats al qüestor. (XXIX,7) Entretant Chalafúrnio anà en Roma per pregar los magistrats. Entretant en Numida stave la nostra host pacíficament.

[28]
De les coses [fetes] en Roma aprés lo departiment de Chalafúrnio, cònsul, de Numida

(XXX,1) Aprés que aquestes coses foren feytes en Àfrica e·n qual manera eren stades feytes, la fama divulgà per tots los lochs e·ls convents de Roma del feyt del cònsul, e fo moguda gran enveya del poble contra él. Els pares eren curoses que provassen que tanta malvestat no ere estada feyta per decret del cònsul, e que poqua certenitat ere del feyt; (XXX,2) mas que·l poder de Escauro més que més los empatxave de veritat e de bé, car aquel Scauro ere stat actor e companyó de Bèstia.

(XXX,3) Mas Gayo Mèmio, de la libertat del qual e de l'enginy e de l'odi del poder de la noblea damont havem dit, entre la dubitacion e les trigues o lagui del senat, començà de amonestar lo poble a fer vengança e que no desemparassen la sua libertat; e de tot en tot ere entès de mostrar moltes supèrbies e crueltats dels nobles e en totes guies encenie e provocave el coratge del poble. (XXX,4) Mas, per tal com en aquela tempestat fo en Roma G. Mèmio, hom de clara facúndia e claregant e·n parleria excel·lent, e extima[n]t covinent cosa ésser de recomptar una propusicion de tantes que él féu e majorment scriure aquella, tot aprés que Bèstia fo tornat la dix en aquestes paraules:

[29]
Oració de Mèmio al poble romà contra la arogància e la potència dels nobles romans

(XXXI,1) «Moltes coses me mouen que yo no us amonest, o poble romà, si donchs l'estudi de la cosa pública no sobrave totes coses. Desamonesten-me: ajuda de traÿció, la vostra paciència, no dret negú e, ço que més que més me desamonesta, oir a ignocència més és donat peril que honor. (XXXI,2) E açò me pesa de dir: en aquestes .xv. anys con sots stats scarnits e vituperats per supèrbia de pochs hòmens, e com vituperosament són stats matats molts deffensadors vostres, e en quina guisa el vostre coratge sie corumput o depravat per ignàvia e per ne[c]hligència e per malvestat. (XXXI,3) Car ara no us levats contra los enemichs, qui són a vós molt culpables, e encara temets de offendre aquells, als quals vós deuríets ésser a terror e a espavordiment. (XXXI,4) E, jatsie que aquestes coses sien aytals, emperò el meu coratge me força de contravenir e de contrastar al poder de la facció e traïció. (XXXI,5) Certament, yo sprovaré la libertat la qual m'és dada per mon pare; mas, si açò faç yo debades, en vostra mà és, o poble romà. (XXXI,6) E yo no us amonest de ço que·ls vostres mayors faer[e]n, ço és, que anets armats contra les injúries; açí no és ops força ne cession o apartament, car necessari és que ells mateixs, segons que han acustumat, se embalçen.

(XXXI,7) Matat Tibèrio Graco, al qual los hòmens aparelaven al regne, greus qüestions foren haüdes en lo poble romà, e, aprés la mort de Gracho e de Marcho Flúvio, molts mortals de vostra orden foren matats en càrcer; ne ley ne cobeegança de aquelles coses féu fin de l'un matament e de l'altre. (XXXI,8) Mas reparacion del regne fo restituir los seus drets al poble, de tot ço que no·s pot fer vengança senes sanch dels ciutadans és fet de dret. (XXXI,9) En los anys passats, calentívols, érets indignats de la thesaurària, la qual ere depilada e pecigada, e que·ls reys e·ls pobles eren franchs, e que a pochs nobles ere donat per trahut e leuda, e que aquels havien sobirana glòria e grans riqueses. E, jatsie que éls fahessen aytals malvestats, no·n foren punits o fort poch; e per açò, finalment, les leys e la vostra magestat e totes les coses divinals e humanals foren liurades als enemichs. (XXXI,10) Ne aquels qui faeren aquestes coses no han vergonya ne se'n peneden, ans van denant vós magníficament, mostrants sacerdocis e·ls consulats e·ls lurs triumphos, tot axí com [si] les malvestats que han fetes lus sien en honor e no en preda. (XXXI,11) Ans serviren comparats els injusts imperis dels senyors no deuen profitar; vós, romans, nats en l'imperi, pacients soferits e tolerats servitut?

(XXXI,12) Mas, qui són aquells qui han occupada la república? Hòmens traÿcionats, ab les mans sangonoses, ab gran e desmesurada avarícia, hòmens dampnoses e sobres superbioses, als quals fe, honor, pietat e, finalment, totes coses honestas e deshonestes los són a·quest[s] de moneda. (XXXI, 13) Partida de aquels han matats los tribuns del poble, altres an fetes qüestions injustes e molts haver feta mort en vós han per no res. (XXXI,14) Axí, en tant con cascun ha fet més de mal, aytant és molt més pus segur. La sua paor de les sues traÿcions e malvestats han transladada a la vostra ignàvia e necligència; aquels, dich, los quals tots són concordants en cobeegar unes coses matexes, en avorrir e en tembre unes coses matexes. (XXXI, 15) Mas fer aquestes coses entre bons és amistat, entre mals és faccion, ço és, traÿcion e malvestat. (XXXI,16) E si vós havíets tanta cura de la libertat, con éls són enceses a senyoreyar, certament ne la república no serie degastada e·ls vostres benificis obtendrien barons excel·lents e no hòmens mals ne ardits e presumptuoses. (XXXI, 17) Els vostres majors, per gràcia de dret e de costituir magestats, armats, dues vegades per cesion, occuparen el mont Aventín. Vós, per la libertat la qual havets presa de aquells, no us esforçats ab tot vostre esforç? E aytant pus fortment, con mayor deshonor és aparelada de perdre aquel[a] que de tot en tot no obeir.

(XXXI,18) Dirà alcun: "Donch què conseyles ne què jutges que nós façam?" Dic que deu ésser feta vengança de aquells qui han traÿda e liurada la república a l'enemich. No dich que deÿe ésser feyta vengança ab la mà ne ab la violència, car pus indigne serie que vós fahesets que no a éls que ho prenguessen, emperò, yo dich que deu ésser jutgat per les qüestions e per indici de Jugurta mateix. (XXXI,19) El qual si s'és retut e donat a vós e és en vostres mans, certament él serà obedient als vostres manaments; si·ls menyspresa, extimarets quina és aquela pau e dedicion o retiment, de la qual pau ven que Jugurta no és punit de ses traÿcions e malvestats, les grans riqueses qui·s són donades per la pau són pervengudes a pochs hòmens poderoses e, axí, la república sofer grans dampnatges e vituperis. (XXXI,20) Si donchs, per ventura, la companya de la senyoria de aquells e aquela vos plau més que aquels temps con los regnes, províncies, leys, drets, judicis, batayles e paus e, finalment, totes les coses divinals e humanals eren envers pochs; mas vós, poble roman, no venzuts per los enemichs, emperadós de totes les gents, asats havíets a retenir la ànima; car, servitut, qual de vosaltres la gosave recusar?

(XXXI,21) E yo extim que he rebuda injúria, si hom tant traÿcionat no és punit, emperò, que vós perdonets a hòmens molt traÿcionats per tal con són ciutadans, pacientment ho soferie, si donchs la misericòrdia no caye en destruccion et en dampnaje. (XXXI,22) Porque aquesto quanto ha de inportunidat claro es, et poca cosa es que aquellos hayan mal fecho et que no sean punidos si depues no les es tirada liçençia de mal fazer; et a vos fincara solicitut et ansia perpetual quando hauredes a servir ad aquellos, o que por manos o por poder la libertat sea detenida. (XXXI,23) Porque aquellos querran senyorear et vos queredes seyer francos; aquellos quieren fazer injurias et vos repellir et vedar; et finalment ellos usan de los vuestros companyones assi como de enemigos. (XXXI,24) Puede seyer entre tanto paç et amistat entre ellos fraudulosament?

(XXXI,25) Por que vos amoniesto que no querades que tan grant trayçion et malvestat finque inpunida. Porque no es fecho desgastamiento ni dissipaçion de trasoro, ni por fuerça violentment no son tiradas [monedas] a los companyones; la[s] quales cosas ya sea que sean grieves, empero por cascuna ya no son avidas por no [res]. Et sea el enemigo muyt agro, perdida es la auctoridat del senado e perdido es el vuestro imperio, la cosa publica de la cavalleria fue vendible. (XXXI,26) De la qual cosa, si no es fecha vengança de los qui son culpables, a lo que fincara no resta otra cosa sino que nos vivamos obedientes ad aquellos que aquestas cosas han fecho? Porque fazer todas cosas sin puniçion, aquello es seyer emperador.

(XXXI,27) O vos, pueblo romano, non vos amoniesto que amedes mas a los vuestos çiudadanos haver fecho cosas perversas que honestas et decretas, antes vos amoniesto que no perdonedes a los malfechores. (XXXI,28) Porque grant perjudiçio seria de la cosa publica, muyt presta de benifiçio, seyer oblidant et no recordant de malefiçio. (XXXI,28-29) Jugurta vos es fecho cruel enemigo, por que amoniesto tu, pueblo romano, que fagas justicia de las cosas injuriosas, porque si no lo fazes tu honor no aura durada».

[30]
Del decreto del pueblo sobre la proposicion fecha por Memmio

(XXXII,1) Aquestas et otras cosas semblantes diziendo, Memmio fazie amonestaçion al pueblo romano que Lelio Cassio, el qual era pretor, fues enviado a Jugurta entreposada publica fe [et] que adduries en Roma a Jugurta. Por paraulas del rey Jugurta, Scauro et los otros conssules fueron presos falsament faziendo lures fechos por la copia de la moneda que Jugurta les dio et los lures delictos fueron manifestados.

[31]
De las cosas fechas en Numidia por la huest de los romanos apres del partimiento del consul et de la venida de Jugurta en Roma con Cassio

(XXXII,2) Dementre que aquestas cosas se fazien, aquellos que eran fincados en Numidia et lexados por Bestino, aquellos que eran capitanes de la huest, siguientes la costumbre de lur emperador, fizieron muchas malvestades et trayciones. (XXXII,3) Et fueron hombres los quales, corrompidos por moneda, liuraron a Jugurta los elefantes, los otros los vendieron por foydas, et grant partida fazien predas et robavan toda la tierra: (XXXII,4) tanta avariçia havie esvahido los lures coraçones, assi como una pestilençia fue en ellos. (XXXII,5) Et Cassio, acceptados los priegos del pueblo romano et ferida toda la nobleza por la proposiçion de Memmio, et fue a Jugurta et conssellole como fizies, et aquel, temeroso et esbaydo por la temor del pueblo romano et no confiando de ninguna cosa por el grant delicto que havie fecho, assi que no sabie si se dies al poder del pueblo romano o si contrastas contra el poder de aquel. Finalment que Cassio, el qual era noble varon et no preçiava menos su honor ni su fe que si fues rey, prometio a Jugurta que en aquella legacion el no tomarie ningun mal.

(XXXIII,1) Assi que Jugurta escondidament et miserable vino en Roma con Cassio. (XXXIII,2) Et como quiere que el fues de vil et falsa condiçion et bravo, empero el entro en Roma con grant temor et se apparello de humiliarse al senado et de faular temerosament. Guillem Lebio, tribun del pueblo, por el desurguymiento et malvestat del qual fues guarnido contra derecho. (XXXIII,3) Mas Gayo Memo, clamada toda la multitut del pueblo, ya sea que·l pueblo fues infestado al rey, e partida del poble manàs que Jugurta fos mes en presó e ligat, partida del poble manave que si no manifestave los companyons de la sua traÿció, que fos punit e turmentat, emperò el dit Gayo Mèmio, provident e conseylant més a la dignitat reyal que a la ira del poble, apagà e aquedà los moviments del poble e amolí los coratges de aquels e, finalment, confermà la fe pública que no fos maculada, mas que fos observada. (XXXIII,4) E fet scilenci, mostrat e produït Jugurta, dix Mèmio aytals paraules: «los fets de Roma e les traÿcions e malvestats tues, comeses en ton pare e en tos frares, digues-nos ab ajuda dels quals ho has feyt e qui són estats los ministres, jatsia que·l poble romà ho entena e ho sàpie, emperò el poble ho vol saber e haver pus manifest de la tua bocha. E si dius ver, gran sperança pot[s] haver en la fe e en la clemència del poble; e si cales, tu no salvaràs tos companyons e perdràs tu mateix e tot ço del teu».

(XXXIV,1) E aprés que Memno agués feta fi a son parlar e fos fet manament a Jugurta que resposés, G. Lèbio, tribun del poble, el qual ere stat corrumput per moneda axí con damunt és stat dit, manà al rey que calàs. E jatsie que la multitut del poble, el qual ere aquí present, fortment encès e inflamat lo spahordís, emperò ab crits e ab la cara e sovén ab impetuositat e ab totes altres maneres s'esforçaven que·s fahés ço que él volie. E a la perfín vençé lo desvergonyament de Lèbio. (XXXIV,2) E·l poble haüt en scarn o en menyspreu partí's d'aquí. Els coratges de Jugurta e de Bèstia e de tots aquels los quals toquave aquesta qüestió cresqueren.

[32]
De Massiva, de la sanch del rey dels númides, matat per machinacion de Jugurta

(XXXV,1) En aquela tempestat ere en Roma un númida apelat Massiva, fil de Gullusa, nét de Massimissa, el qual, per tal con en la discension dels reys ere estat contrari a Jugurta, aprés que Cirta ciutat se fo retuda e Adhèrbal fo matat, fugí de Àfrica en Roma. (XXXV,2) E a·quest conseylà Spúrio Albino _el qual havie regit el consulat en l'any passat, aprés de Bèstia, ab Quinto Múcio Rufo_ que per tal con ere del linatge de Massimissa, que demanàs al senat el regne de Numida, car Jugurta, per les sues malvestats, ne devie ésser privat. (XXXV,3) E açò feÿe el cònsul car cobeegave de moure batayla e amave més de renovar totes coses que de enveylir; car a él ere ordenada la província de Numida e, a Munício, Macedònia.

(XXXV,4) Les quals coses com Massiva començàs de tractar ne Jugurta no hagués assats deffension de amichs, car alcuns per consciència mala e altres per temor de perdre la fama no·l defenien ardidament, lavores Jugurta manà a Bomílcar, prohisme seu de sanch e més que més feel amich seu, que ab moneda procuràs ajudadors e apareylàs haguayts a Massiva, el qual matàs aytant amagadament com pogués e·n qualsevolgués manera procehís contra él en guisa que morís. (XXXV,5) Bomílcar demantinent exeguí los manaments del rey e per hòmens maestres e qui havien experiència de aytals negocis espià los camins de Massiva e·ls lochs e·ls temps e totes altres coses e apareylà haguayts. (XXXV,6) E finalment un de aquells qui eren logats e aparelats de matar-lo matà Massiva un poch inconsultament; mas aquel omicida fo reprès en lo crim e, amonestants molts e en los primers Albino estant cònsul, confessà lo crim. (XXXV,7) E fo fet culpable de egualtat e de bonea més que per dret de gents, Bomílcar, companyon de aquel qui ere vengut en Roma, dada la fe pública.

[33]
Del departiment de Jugurta de Roma

(XXXV,8) E Jugurta, manifestat que havie feyta fer tan gran traÿcion, no lexà de esforçar-se contra veritat, afermant que la sua peccúnia ere estada feta envega del seu fet. (XXXV,9) Adonchs, jatsia que en la primera acció hagués dades cinquanta recenes o penyores dels amichs, conseylant e provehent més al regne que a les reçenes, remès amagadament Bomílcar en Nomídia, tement que pahor no esvahís los altres populars de no obeir-li, si Bomílcar fos punit. E aquell, en breus de dies, tornà-sse'n en Numida, car lo senat li manà que·s partís de Itàlia. (XXXV,10) E con Jugurta exí's de Roma, dien que regirave's sovén envers Roma e, calentívol, finalment dix que Roma, ciutat venal, e tost peririe si atrobave comprador.

[34]
De les coses fetes per Albino, cònsul, en Numida contra Jugurta e de la tornada sua en Roma

(XXXVI, 1) Entretant Albino, renovada la batayla, demantinent tramès en Àfrica viandes e stipendis o sou e armes e totes altres coses qui eren necessàries als cavalers; e él axí mateix anà-sse'n là, per tal que abans de les comícies, el qual temps no ere lunyn, él hagués acabada la batayla o ab armes o per retiment o dedicion o en qualque altra manera. (XXXVI,2) E, per lo contrari, Jugurta laguiave e trigave, adés prometie que·s retrie e·s darie, adés simulave e fenyie pavor, adés que farie loch a Albino qui·l requerie e faheÿe instància, e aprés de .i. poch, per tal que·ls seus no·s desfiassen, instave. E axí, adés ab manera de batayla, adés ab triga de pau, Jugurta scarní el cònsul. (XXXVI,3) E foren alcuns hòmens qui extimaren que Albino no ignorave el conseyl del rey, per tal que negú no creegués que per tanta de cuytança tant leugerament no fos tractada la batayla per malvestat més que per engan o frau. (XXXVI,4) E, aprés que·l temps fo passat, el dia de les comícies se acostave, Albino, jaquit Aulo, frare seu, per pretor en les castres, tornà-sse'n en Roma.

[35]
De les coses fetes en Numida per la host consular e de la victòria de Jugurta contra éls

(XXXVII,1) En aquela tempestat la cosa pública ere molt percudida per les sedicions e discòrdias dels tribuns. (XXXVII,2) Car P. Lucília e L. Ànnius, tribuns del poble, contrastants los companyons, s'esforçaven de continuar los magistrats, la qual discencion empatxave les comícies de tot l'any. (XXXVII,3) En aquela triga, Aulo, el qual ere stat lexat en les castres per pretor, axí con damunt havem dit, aduÿt en sperança o per causa de fer la batayla o per terror de la host o per causa de pendre moneda del rey Jugurta, en lo mes de janer, en ivern, apelà los cavalés en expedició e, ab grans camins e jornades, en la aspresa de l'ivern, pervengué en lo castell Suthull, en lo qual eren los tresors del rey. (XXXVII,4) El qual, e per aspresa del temps e per importunitat del loch, no podie ésser pres ne asetyat, car lo mur ere engir e entorn, en la extremitat de una montanya trenquada, en una planícia limosa hon havie una palud de les aygües de l'ivern. Emperò, per simulació o ficció que ajustàs pahor al rey, o cec per cobeegança de obtenir los tresors del castell, començà de fer màrgens de terra e de aparellar altres coses, les quals eren aptes a açò que havie començat.

(XXXVIII,1) E Jugurta, coneguda la vanitat e la imperícia o ignorància del legat, fraudulentment volent créxer la sua neciesa e folia, tramès-li legats supplicant per pau. E aquel, quax vagabundo, menave les hosts per lochs saltuosos e per carreres. (XXXVIII,2) E finalment Jugurta forçà Aulo per sperança de patis de apartar-se en regions amagades, e aquell perseguie-lo axí con a fahent loch, axí que·ls delictes de aquell e les traÿcions foren pus amagades. (XXXVIII,3) Entretant Jugurta asagave de esvahir la host o de corrumpre per hòmens scaltrits, de dia e de nit, els centurions e·ls duchs de les turmes: partida que fugissen a él e a la sua part, el[s] altres que, donat senyal, que desemparassen lo loch. (XXXVIII,4) Les quals coses aprés que hagués fetes e tractades, en la nit pregona, improvisament que no se'n duptaven, ab gran multitut de númidas vengué sobre les castres de Aulo e environà-les engir e entorn. (XXXVIII,5) Els cavalers romans, ferits per tabustol no acustumat, los uns prenen armes, los altres se amagaven, los altres confermaven los spahordits que no temessen, en tots lochs aparie gran poder dels enemichs, el cel ere scur per nuus e per la nit, el peril ere duptós e, finalment, ere cosa incerta qual ere pus segur, o fugir o estar. (XXXVIII,6) Mas alguns del nombre de aquells los quals un poch abans havem dit que eren corumputs: una cohort de lígures ab dues turmas de trachos e alcuns pochs dels cavalers gregaris, ço és, simples, se'n passaren de part del rey, e·l centurió de la terça legió, per l'enfortiment el qual havie pres per defendre, donà loch als enemichs de entrar: per aquel loch tots los enemichs entraren. (XXXVIII,7) Els nostres lavores legament fugiren e molts, lexades les armes, occuparen el pus prop coll. (XXXVIII,8) La nit e la preda de les castres foren empatxament que·ls enemichs no usaren complidament de victòria.

[36]
Dels pactes de pau molt leigs feyts per la host romana ab Jugurta

(XXXVIII,9) Enaprés, en lo dia següent, Jugurta vengué a parlament ab Aulo, dient-li que ell lo tenie ab tota la sua host enclòs ab fam e ab ferre, emperò que él havie memòria de les coses humanals e, si faheÿe ab él pacte de pau e·s volie acordar, que éls, tots sans e vius, los metrie sots jou; enaprés, que dintre .x. dies se partissen de Numida. (XXXVIII,10) Les quals coses jatsie que fossen greus e subiranament vitup[er]oses, emperò, car eren en peril de mort, força fo de fer axí con al rey plagué.

[37]
De la tornada de Albino cònsul en Numida contra Jugurta

(XXXIX,1) E con aquestes coses foren oÿdes en Roma, pahor e tristor e plor esvairen la ciutat; partida havie dolor e desplaer del fet per la glòria de l'imperi, partida de aquels qui no havien acustumades batayles ne guerres temien per la libertat; tots heren infests a Aulo, e majorment aquells qui eren molt clars en batayles, que armat hagués obtenguda salut e vida ab deshonor més que ab la mà ne ab les armes. (XXXIX,2) Per aquestes coses Albino cònsul, per lo delicte del frare tement envega e aprés peril, consellave defendre el senat, e emperò, entretant, scriure supplement a la host, prendre ajudes dels companyons e del nom latín e, finalment, en totes maneres cuytar los afers. (XXXIX,3) El senat declarà que la pau no·s podia ésser feyta ne pati negú ab Jugurta senes manament e voluntat del poble romà. (XXXIX,4) El cònsul, empatxat per lo tribun del poble que no se'n menàs ab si les còpies les quals havie aparelades, emperò, en pochs dies, passà en Àfrica, car tota la host, axí con ere convengut, ere exida de Numida e exivernave en província. (XXXIX,5) E, aprés que fo pervengut en Àfrica, el cònsul cremave tot en son coratge de perseguir Jugurta e de metgar a la envega e a la falta del frare seu; sabuts e coneguts los cavalés los quals, fora la fuyta, solt l'imperi, licència e lascívia havia corumputs, per còpia de les coses deliberà entre si que no fahés res contra éls.

[38]
Del plebiscito o statut191 fet per lo poble contra los corrumputs per Jugurta e per altres fauctors seus, e de altres fets

(XL,1) Entretant, en Roma, G. Mamillo Limitano, tribun del poble, promulgà rogacion al poble que fos fet clam contra aquels de consell dels quals Jugurta hagués menyspreats e nechlegits los decrets del senat, e contra aquels qui en legacions havien reebuda de él moneda o imperis, e a qui havien liurats los elefants, ítem qui havien feta convencion de pau o de batayla ab los enemichs. (XL,2) A aquesta rogacion partida —alcuns, sabents que eren en culpa o, partida, per envega, tements perils— per tal com manifestament no podien contrastar que no confessasen que aqueles coses o semblants no lus plaguessen, amaga[da]ment, per amichs, majorment per los hòmens del nom latín e per los companynons itàlichs, donaven empatxaments. (XL,3) Mas incredibla cosa és del poble com fos encès e enflamat, e quantes coses havie manades en la rogacion decerní e volgué més per odi de la nobilitat, a la qual aquells mals eren aparellats, que per la cura de la cosa pública. (XL,4) Adonchs, los altres ferits de pahor, M. Scauro, del qual damunt havem parlat que ere estat legat de Bèstia, entre la alegria del poble e la fuyta dels seus, encara stant tremolosa la ciutat e, per la rogacion de Mamillo, havien fets .iiis. inquisidors, pregà, el dit Scauro, que él fos creat en aquel nombre. (XL,5) Mas la qüestion exercitada asprament e violentment per inflament e per la gran voluntat e odi del poble, car en aquella tempestat supèrbia e folia havie axí presa e occupada la noblea per les coses pròsperes e benanants.

(XLI,1) E d'altra part, custuma de les partides populars e de les traÿcions e faccions del senat, e·naprés de totes males arts, ere començada en Roma ya pochs anys havie per oci e per abundància de aqueles coses les quals menen e fan erguylar los mortals. (XLI,2) Car, abans que Cartagen fos delida, el poble e·l senat romà blanament e modestament entre si regien e tractaven la república, ne entre los ciutadans ere combatiment ne contrast de glòria ne de senyoria, car pahor dels enemichs retie la ciutat en bones arts. (XLI,3) Mas despuys que aquela pahor és tolta dels coratges dels hòmens e éls amen la prosperitat, anaren en oci e en supèrbia. (XLI,4) E adonchs, en les coses adverses e contràrias, havien desigat oci, el qual, pus que l'hagueren aconseguit, pus asprament e pus agrament és fet. (XLI,5) Car han començat, la noblea convertir la dignitat en senyoria, e·l poble convertir la libertat en luxúria, e cascú a ssi menar, tirar e robar. E axí totes les coses són tornades en .iis. partides; la república, la qual és migancera, és tota pecigada e lacerada. (XLI,6) Enaprés la noblea, per la facció o traÿció, més claregave; el poder del poble, departit e escampat en multitut, menys podie. (XLI,7) La república de la batayla e de casa ere governada e regida per arbitre de pochs; en poder de aquells mateix ere lo trasor, les províncies, los magistrats, les glòries e·ls triumphes; el poble ere constret per la cavaleria e per freytura; los imperadors prenien e robaven les predas de les batayles ab pochs. (XLI,8) Entretant los parents e·ls fils petits dels cavalers, axí con cascú ere afín al pus poderós, eren foragitats dels conseyls. (XLI,9) E axí com poder, avarícia e sens manera modèstia an començat de esvahir e de ençutzear e de degastar totes les coses; no ha aüt, la ciutat, res de santatat entrò que ela s'és embalçada. (XLI,10) Car là hon primerament són stats atrobats nobles los quals denant posaven verdadera glòria al poder injust, la ciutat se començà de moure e la discenció civil començà axí con confusió e peramixtion de la terra.

(XLII,1) Car despuys que Tibèrio e G. Grachus, los majors dels quals en la batayla púnica e en les altres batayles molt havien ajustat a la república, començaren a metre lo poble en libertat e manifestar les traÿcions de pocs, la nobilitat, dampnosa e ferida per aquela manera, per companyons e per lo nom latí, a vegades per los cavalés romans, los quals sperança de companya los havie lunyats del poble, avie anat contra los fets dels Gracos e contrastat. E primerament la noblea havie matat ab ferre Tibèrio e aprés pochs anys G., tribun del poble, ítem altre del[s] tres barons, ab N. Flúvio Flaco. (XLII,2) E els Grachos, per cobeegança de victòria, no hagueren assats el coratge moderat. (XLII,3) Mas molt melor és ésser vençut per bé que ab mala custuma fer injúria. (XLII,4) Adonchs, en aquela victòria, la noblea, per la sua voluntat usant, matà molts hòmens o ab ferre o ab fuyta, e ajustà en l'altre temps a ssi més de temor que de poder. La qual cosa moltes de vegades ha meses sots lo peu e subjugades moltes ciutats: mentre los uns volen vencre los altres en qualsevol manera e volen los vençuts ésser venjats pus agrament. (XLII,5) Mas dels studis de les partides e de totes les custumes de la ciutat determenar ne tractar sigil·ladament el temps pus tost me desempararie que la cosa, per què torn a la cosa que havia començada.

[39]
Dels novels cònsols creats e de Matel·lo al qual fo decreta Numida e de les sues gestes

(XLIII,1) Aprés la pau e la covinença de Aulo e la vituperosa fuyta de la nostra host, Metel·lo e Sillano, designats cònsuls, partiren entre si les províncies; a Metello ere venguda Numida, hom agre, e jatssia que fos contrari del poble, emper[ò] la fama ere bona, sens taqua neguna. (XLIII,2) Aquest, pus que primerament fo entrat en lo magistrat, extimant que totes altres coses eren comunes a él e a la companya, entès molt ardentment en la batayla la qual havie a fer. (XLIII,3) adonchs, desfiant de la host veyla, elegí de scriure cavalés e de aplegar ajudes de totes parts, e aparellà armes, darts, cavalls e altres instruments de cavaleria e viandes abundantment e, finalment, totes quantes coses són necessàrias e expedients a ús de batayla. (XLIII,4) Encara més, los companyons, per auctoritat del senat, s'esforçaven a acabar e fer aqueles coses, e·l nom latín e·ls reys, per lur voluntat, trameten ajuda e, finalment, tota la ciutat ab subiran studi s'esforçave. (XLIII,5) E, fetes e aparellades totes les coses, anà e passà en Numida ab gran sperança dels ciutadans e per les bones arts del cònsul e majorment per tal con [contra] les riqueses havie el coratge victoriós, e, per avarícia dels magistrats, abans de aquell te[m]ps, les nostres ajudes e riqueses eren aminuades e aqueles dels enemichs eren crescudes.

[40]
De les coses fetes per Matel·lo cònsul en Numida envers la host dels romans per él confirmada, la qual havie trobada depravada

(XLIV,1) Con lo cònsol fo vengut en Àfrica, la host li fo liurada per Spúrio Albino, procònsul, el qual ere haüt molt flac e temorós en batayles, ne ere pacient de peril ne de trebayl, pus prest e poderós en la lengua que en la man, robador dels companyons e en la preda dels enemichs, e s'era haüt sens imperi e sens modèstia. (XLIV,2) E axí, el novel emperador més de sol·licitut e de ànsia havie de les males costumes de la host, que de la còpia dels cavalers ne de la ajuda ne de bona sperança. (XLIV,3) Emperò, deliberà e acordà Metel·lo no fer ne començar la batayla entrò que hagués forçats los cavalés de trebaylar e·ls hagués reduÿts a la disciplina dels majors. (XLIV,4) Car Albino e la host de Aulo, son frare, aprés que havie deliberat e determenat de no exir de la província, quant de temps ere stat en l'imperi en l'estiu contínuament havie los cavalés en les castres, sinó quant mal aer o freytura de viandes los forçave de mudar loch. (XLIV,5) No·s guarnien, ne a manera de cavalers ja les vigílies no eren observades, e cascun se n'anave là hon li plaÿe e·s partie de les senyeres; los troters e·ls pilarts e aquells qui aportaven aygua a la host, mesclats ab los cavalés, anaven vagabundos de dia e de nit; e discurrien per los camps e·ls talaven, combatien viles e les prenien, robaven bèsties e apresonaven macips, e tot quant atrobaven éls venien a mercadés o semblants, [feien] moltes altres malvestats, enaprés venien el forment públicament a éls donat e compraven pan en lo dia, enaprés tot quant se pot dir de viltat, de luxúria, de ignàvia, de nechligència e de vituperi, tot ere en aquela host, e encara més.

(XLV,1) Mas en aquela dificultat yo atrop que Matel·lo fo molt gran e no menys savi e prudent que en les batayles contra l'enemich, encara lo atrop baró temprat e moderat entre ambició e crueltat. (XLV,2) E, en lo primer edicte que féu, primerament tirà a totes les bèsties de caregar, encara, que negú en les castres no venés pa ne negunes altres viandes cuytes, encara, que los rapaços que aportaven aygua no seguissen la host, que negun cavaler simple en les castres ne en la host no hagués servo ne bèstia de càrech, encara més, en los camins transverses feÿe·ls tot dia mudar e moure les castres e aparelar e guarnir-les de vall e de fossa tot axí con si los enemichs fossen aquí de prop, posave vigílias sovinegades e él matex les environave. Ítem en la host, quant caminaven, adés ere en los primers, adés en los darers e adés en lo mig de la host, per tal que negú no isqués de orde e que seguissen les senyeres, los cavalés portaven les viandes e les armes. (XLV,3) E axí, vedan los delictes més que [ab] punicion, en breu de temps confirmà la host e la reduý a bon stament.

[41]
De aqueles coses que Jugurta féu envers lo cònsol e d'açò que féu lo cònsol envers Jugurta

(XLVI,1) Entretant, Jugurta, pus que sabé per missatges les coses que Metel·lo feÿe e ensemps certificat en Roma de la innocència de aquel, començà's a desfiar e a desperar de les sues coses e finalment esforçà's de fer vera dedicion e retiment. (XLVI,2) Adonchs, tramès legats al cònsul, los quals tant solament demanassen vida a él e a sos fils e que totas altras cosas ere aparelat de retre e de donar al poble romà. (XLVI,3) Mas Matel·lo ja abans savie per experiència lo linatge de los númides: infeel, ab moble e divers enguín e golós de les coses noveles. (XLVI,4) Adonchs, assagà los legats apartadament, adés la un, adés l'altre, e de poch en poch asagan-los e temptant, puys que·ls trobà oportuns a ssi, féu-los persuasion, prometent-los moltes coses si li posaven en ses mans Jugurta viu o mort. Enaprés, manifestament, respòs al rey ço que li plagué.

(XLVI,5) E aprés pochs dies, ab la host, el cònsul anà en Numida, en la qual, contra la cara de la batayla, aparegueren tugúrias plenes de hòmens, e bestiar e lauradós en los camps e, dels castells e de les viles, exien a carrera al cònsul aparelats de donar forment e aportar viandes e, finalment, de fer totes coses que manàs el cònsul. (XLVI,6) Ne per açò Metel·lo no·s mudave de son fet, no menys que si·ls enemichs fossen aquí presents anave ab la host gornida e armada, espiave totes les coses complidament, crehent que totes aqueles coses e senyals eren dedicions e ficcions e enguans, e faheÿe espiar si havien lochs per eguayts. (XLVI,7) E axí, ab les cohorts espatxades, ab mà electa de fondibularis e de sagitaris, anave ab los primers e·n la devantera; en la ressaga ere G. Màrio, legat. En la un costat e en l'altre posà los cavalers auxiliaris e los departí entre los tribuns de les legions e·ls perfets de les cohortes, e ab aquests eren mesclats los vèlites, ço és, los cavalés de leugera armadura, per tal que en tot loch hon anassen escomoguessen la cavaleria dels enemichs. (XLVI,8) Car en Jugurta ere tanta de frau e de engan e tanta de sabència de locs que axí·s devie haver la host en abscència sua con en presència, e si volie fer pau e batayla pus dampnós fóre que si fos haüt en incert.

(XLVII,1) E ere no luny de aquell camí per hon Matel·lo anave una ciutat o castell dels númides apellat Vaca, en lo qual ere celebrat mercat e majorment de les coses venals de tot lo regne, e aquí solien mercadeyar e comprar los habitadós de la terra e molts hòmens del linatge itàlich. (XLVII,2) A aquest castell se acostà el cònsul per gràcia de temptar e, si les oportunitats del loch ho soferien, de posar aquí presidi e deffensió. E despuys manà que fos aquí aportat frument e altres coses les quals fossen necessàries a ús de batayla, extimant que aquí covinentment se aplegarien mercadés sovén e aportarien viandes, les quals farien gran ajuda a la host e encara, aparelades les coses, que serien en deffensió. (XLVII,3) Entre aquestes coses o negocis Jugurta no cessà de trametre legats supplicants e pregants per pau, prometents e offerents que·s darien e·s retrien a Matel·lo totes coses sinó la sua vida e dels fils. (XLVII,4) Els quals el cònsul afalegave, axí con los primers, a trahir lur senyor, e·ls lexà anar e·ls remès a lur casa, mas de la pau la qual demanaven ne la lus atorgave ne la lurs prometie e, entre aqueles trigues, el cònsul sperave les promissions dels legats.

[42]
Dels aguayts disposts a la batayla per Jugurta contra la host dels romans e de la exortació feyta als seus

(XLVIII,1) Jugurta, pus que veé que les paraules de Metel·lo se concordaven als feyts e regonegué que Matel·lo li exie a carera a[b] les sues arts —al qual él [pro]metie pau ab paraules, emperò, de fet, la batayla ere molt aspra—, e que la ciutat Vacca ere perduda e alienada, e que·l camp ere conegut als enemichs, que·ls coratges del poble eren temptats, forçat per necessitat de les coses, deliberà e acordà de bataylar ab armes. (XLVIII,2) Adonchs, spiat lo camí dels enemichs, hagué sperança de victòria per la oportunitat del loch, e aparelà aytantes còpies com pogué per camins amagats, cuytats, e pervengué primer, abans que la host de Matel·lo. (XLVIII,3) E ere en aquela partida de Numida la qual en la division havie posehida Adhèrbal .i. fluvi el qual nexie de part de migjorn apelat Muthul, del qual ere lunyn .i. munt quaix per .m. passes, e en lo mig del mont ere un coll vestit de uyllastres e de murtes e de altres arbres de diverses maneres, los quals nexen e·s fan en terra arenosa. (XLVIII,4) E en lo mig ere una plana deserta, freyturant de aygua sinó los lochs qui eren prop del riu, e ere plantada de stepes e de arbustas, la qual ere sovinegada per pastors qui guardaven bestiar.

(XLIX,1) Doncs, en aquel coll, el qual per lo camín travers ere molt estès, Jugurta se atendà e segué, extenuada e apinyotada la esquera dels seus. E féu capitan dels elefants e de partida de les còpies de peu Bomílcar e ensenyà-li què devie fer, e él, ab tota la cavaleria e ab alcuns hòmens de peu elets, estegué col·locat pus prop del mont. (XLIX,2) E aquí Jugurta amonestà la sua host, que·ls membràs de la virtut antiga e de la victòria e que defenessen si e·l seu regne de la avarícia dels romans, e que s'havien a combatre ab aquells los quals d'abans él havie meses sots jou; e deÿe que de duch havien mudat e cambiat, mas no de cor, deÿa-los encara que als seus totes les coses eren provises: que estaven en loch pus subirà, e que els prudents e avisats havien a bataylar ab aquells qui eren inprudents e no avisats, ne duptassen de combatre pochs ab molts, ne creheguessen que éls fossen rudes e que s'haguessen a combatre ab meylors en batayla que éls. (XLIX,3) Enaprés, que fossen aparellats e enteses que con lo senyal se darie que esvahiessen los romans, e que aquel dia confirmarie tots trebayls e victòries o serie començament de grans misèries e tribulacions. (XLIX,4) Encara més, aquels qui havie benificiats en moneda e havie exalçats en cavaleria amonestave que fossen recordants del benifici seu e que faessen virilment e·ncara que ho mostrassen als altres. E a la perfí, excitave e despertave los uns en una manera e·ls altres en altra, segons enguiny de cascun, prometén e afalegan e pregan e amonestant.

[43]
De la conexença dels haguayts de Jugurta per lo cònsul e de la ordinació de les esqueres de la host romana

E con entretant no sabés res dels enemichs, fo vist, devalant e partent del mont ab host. (XLIX,5) E primerament duptà qual cosa monstrave la cara aquela no acustumada —car entre les vergues e·ls arbres los cavals e·ls númides estaven amagats, emperò no eren bé amagats per la humilitat dels arbres, mas no eren certs què ere, e per la natura del loch e per l'engan e frau e per les senyeres dels cavalés eren enfalagats e obscurats—, mas en breus de temps conegué el cònsul los eguayts, e de poch en poch él posà la host en orden. (XLIX,6) E, mudats los órdens, en lo dret costat, el qual ere prop als enemichs, instruí e forní la esquera, e açò ab .iiis. subsidis, entre los maniples forní los fondibularis e departí los sagitaris e·ls alogà […] amenà en lo pla.

(L,1) E con vehés los númides reposats que no·s movien ne·s partien del coll, tement-se que, per freytura de aygua, la host no fos agrevyada, tramès al flúvio P. Ruptílio, legat, ab cohorts espatxades e ab alguna partida de cavalers que prenguessen loch abans per les castres, extimant que·ls enemichs, ab impetuïtats sovenegades e ab batayles traverses, que no empatxassen lur camí, car la host dels cavalers romans desfiar[i]en de les armes per lasser e per set, si la aygua no haguessen presta. (L,2) Enaprés, el cònsul, axí con ere devalat del mont, de poch en poch, ordonadament, proceïe anant, e él ere ab la sinestra ala dels cavalers, els quals eren fets prínceps en la host. (L,3) E Jugurta, pus que veé que la companya de Matel·lo havie trespasada les sues primeres, occupà lo mont ab presidi e deffensió quaix de .ii. mília hòmens de peu en aquela partida d'on Matel·lo ere devalat, per tal que, si per ventura los adversaris los tayllassen, se poguessen recuylir e haver recors en lo mont.

[44]
De la batayla feta entre Jugurta e·l cònsul e de la victòria del cònsul

E d'aquí avant, donat subtosament senyal, el cònsul esvehí l'enemich. (L,4) Los númides, alcuns, ferien en los darers e assagaren de ferir en la part sinestra e dreta, e eren infests, e s'esforçaven en tots lochs de torbar los órdens dels romans.

(LI,1) La cara de tot negoci era vària, incerta, e leja, e miserable; los escampats dels seus, partida fahien loch, altres los encalçaven, ni s'i observaven senyals ni órdens; lla on perill havia pres cascun, aquí contrastave e feria; armes, darts, cavalls, hòmens, enemichs e ciutadans tots eren mesclats; no s'i fahia res ab consell ne ab imperi, totes les coses se fahien per sort e per fortuna. (LI,2) Axí que ja era passada gran partida del dia com l'aveniment de la batalla era dubtós e incert. (LI,3) E tots los uns e los altres eren lasses e hujats per lo treball e per la calor e, com Metel·lo veés que·ls númides flaquejaren e menys instaven, de poch en poch aplegà los cavallers seus en un loch, restituí e reparà los órdens e col·locà e posà .iiii. cohorts o companyes legionàries contra los de peu dels enemichs, car gran partida d'aquells sehia hujada en los lochs sobirans e alts. (LI,4) E ensemps Medel·lo los pregava, e amonestava los cavallers que no defallissen ni soferissen que·ls enemichs fugents vencessen, e que no havien castres o tendes negunes on, si fahien loch, se poguessen recullir, ni presidi ni reffugi, mas totes les coses eren sitiades en armas. (LI,5) Ne entretant Jugurta no era ociós ni reposave, anava engir e entorn de la sua host, amonestava, renovava la batalla e ell, ab alscuns elets, temptava totes les coses, ajudava als seus, instava als enemichs dubtoses, aquells que havia coneguts pus ferm[s], batallan de luny retenia.

(LII,1) En aquesta manera batallaven e combatien entre si dos cavallers, sobirans barons; ells eren eguals e contirals en virtut, mas eren deseguals en les ajudes. (LII,2) Car Metel·lo havia virtut e poder de la cavalleria, mas el loch li era contrari; mas a Jugurta totes les coses li eren opportunes e covinents, sinó los cavallers. (LII,3) A la perfín, com los romans veessen e entesessen que no havien reffugi algú ni l'enemich no·ls combatia e la hora del dia era vespre, squeparen [a] un coll qui·ls ere denant, axí com los era estat manat. (LII,4) Els númides, perdut lo loch, fugiren e, encalçats, pochs ne moriren, car molts havien cavalls leugers e la region o encontrada, la qual los enemichs romans no sabien, lus fo en seguretat.

[45]
De les gestes entre·l prefert de Jugurta e·l legat del cònsul, e de la victòria del legat

(LII,5) [E]ntretant Bomílcar, el qual era prefet de Jugurta ab elefants e ab partida de les còpies de peu, del qual damunt havem dit, pus que Rutúlio, legat, fo primer que ell per haver la aygua, de poch en poch amenà los seus en loch egual —el legat cuytadament anà al fluvi per occupar la ayga—, e reposadament ordonà la esquera o aç, axí com la cosa ho demanave, no lexave de espiar en tot loch l'enemich què fahia. (LII,6) E pus que Bomílcar entès que Rutílio ja fos primer en la ayga e que de la batalla de Jugurta se n'eren crescuts crits, tement-se que·l legat, coneguda la cosa, no fos en ajuda als seus, los quals eren treballats e hujats, estès pus largament la esquera la qual, desfiant de la virtut dels cavallers, havia constituïda per tal que empatxàs el camín dels enemichs; e en aquesta manera procehí e se n'anà a les castres de Rutúlio.

(LIII,1) Els romans, sobtosament [que] no se'n dubta[ve]n, veheren gran poder de pols, e primerament pensaren que fos terra moguda per vent e, aitant com més e més se acostaven ses esqueres, major conexença havien de la venguda dels enemichs. Coneguda la cosa complidament, cuytants prenen les armes e estaven aparellats, axí com lus era manat. (LIII,2) E, com se fossen acostats pus prop, cridaren ab grans crits. (LIII,3) Los númides extimaren lur ajuda en los elefants, mas, pus que·ls veeren empatxats ab rams d'arbres e environats engir e entorn e esparpayats, fugiren; e molts, lançades les armes, per ajuda de la nit, la qual ja era, e de un coll, el qual era prop d'aquí, anaren-se'n entegres. (LIII,4) .iiii. elefants foren preses, els altres tots, .xxx. per nombre, foren matats.

[46]
De les hosts del cònsul e del legat ensemps ajustades, e de la alegria que hagueren entre si

(LIII,5) E los romans, jassia fossen hujats per lo camí e per la obra de les castres e per la batalla, eren alegres, emperò, per tal com Metel·lo estava més que no devia segons lur extimacion, armats e enteses, exiren-li a carrera, (LIII,6) car la frau dels númides no soferia res de malaltia ni de remission. (LIII,7) E primerament, en la nit obscura, depuys que no fossen luny los uns dels altres, sentiren gran brugit de gents armades que venien axí com si fossen enemichs los uns dels altres, feÿen tabustol e brogit e temor. E per ventura fóra estat el feyt leig e miserable si·s fossen encontrats, si no fossen trameses primer cavallers qui espiaren el fet. (LIII,8) Adonchs, per pahor, sobtosament hagueren gran goig; los cavallers, alegres, l'un apella l'altre dién los fets e oín, cascun exequa els seus fets forts tro al cel, car les coses humanals axí se han.

(LIV,1) Metel·lo estigué .iiii. dies en les castres o tendes e sanà e recreà los malalts e·ls nafrats, reguardonà los benmèrits en la batalla, laudà'ls tots e féu-los gràcies, e amonestà-los que a les altres, qui són leugeres, hajen egual coratge, e deÿa que per la victòria ja era assats batallat e que·ls altres treballs qui restaven fossen per la preda o presa.

[47]
De les spies trameses per lo cònsul e de la reparacion de la host per Jugurta

(LIV, 2) Entretant, Jugurta tramès espies, hòmens qui fugien a ells e fahien semblant que se n'anaven als romans, e altres persones opportunes que espiassen on eren los enemichs seus, ni què feÿen, ni si lo cònsul era ab pochs, ne si havia host, ni si·s tenia per vençut. (LIV,3) E ell recullí's en lo[ch]s saltuoses e guarnits e forts per natura, e aquí aplegà host de hòmens major que la primera, mas ruda e inculta, e guardians de bestiar e cultivadors o lauradors de camps e de terres més que sabidors de batalles. (LIV,4) E allò li covenia a fer per tal com, fora los cavallers reyals, negun de tots los númides no seguiren el rey fugent; cascun se n'anava lla on lo cor li deÿa, ni allò no era malvestat ni traÿcion, car axí era de custuma a aquella gent.

[48]
De les coses fetes per lo cònsul contra Jugurta, e del consell de Jugurta contra los fets del cònsul

(LIV,5) Adonchs Metel·lo, vehent lo coratge del rey faréstech e dur e que s'esforçava de renovar la batalla, vehent encara que s'avia altra vegada a combatre ab los enemichs, acordà de vencre aquells ab menor dampnatge dels seus e que no·ls vençés ab batalla ni en esqueres, mas que en altra manera faés la batalla. (LIV,6) Adonchs anà-sse'n en lo loch pus rich e pus plen de tota Numida, e aquí guasta e tala los camps, e molts castells e ciutats, los quals eren folament guarnits o sens presidi o defension, pren e met foch, matava los pubres e manà que totes les altres coses fossen presa dels cavallers. E en aquella pahor, molts dels númides se donaren per reenes als romans, e donaren a aquells frument habundantment e totes les altres coses necessàries; lla [on] mester fahia, segons que la cosa demanava, posaren presidi e defension.

(LIV,7) Los quals negocis molt més esglayaven e espaordien lo rey e·ls seus que batalla mal feta. (LIV,8) Axí que tota la sua esperança fo en fuyta e era forçat de seguir el cònsul e, car no podia defendre els lochs seus, feÿa batalla en altres coses. (LIV,9) Car ell, lexada la sua host, ab alguns cavallers elets, seguia Metel·lo e parava aguayts e esvahia inprovisament los romans qui descurrien adés ça, adés lla. (LIV,10) E molts d'aquells, desarmats, caygueren e moriren; e molts en foren presos, negun de tots no fugí que no fos tocat. E·ls númides, abans que·ls fos ajudat de les castres o tendes, axí com lus era manat, partien-se'n en los colls pus prop.

[49]
De la victòria de Metel·lo denunciada en Roma, e de la cura e ànsia de Metel·lo contra Jugurta, e de la machinacion o enginy de Jugurta contra la host del cònsul

(LV,1) Entretant en Roma fo haüt gran goig sabudes les coses de Metel·lo, per tal com ell e la sua host se eren portats contra Jugurta segons la costuma dels majors, car en loch tant contrariós era estat per virtut victoriós, e com havia obtengut els camps dels enemichs, e com havia forçat Jugurta, tant magnificat e envanit per la flaquesa de Albín, haver esperança de salut en solitut o en fuyta. (LV,2) Adonchs el senat, per les coses fetes benehuyradament e ab prosperitat per Metel·lo, decerniren que fossen fets sacrificis als dioses inmortals. La ciutat, d'abans temorosa o ansiosa de l'aveniment de la batalla, féu gran alegria, e de Metel·lo fo haüda fama molt clara. (LV,3) Adonchs, Metel·lo, pus entès per açò, s'esforçava en totes maneres de cuytar a haver victòria; mas que·s guardava que en negun loch no fos en opportunitat ni en avinentesa a l'enemich que·l pogués dampnejar, recordant que apprés glòria se segueix enveja. (LV,4) E aytant com ell era haüt pus clar, aytant més se devia guardar que, per los aguayts de Jugurta, la sua host, la qual escampada per cercar viandes ça e lla, no fos dampnificada; per què, lla on havien ops frument o viandes, ell trametia companyes ab cavalleria e posava presidis e deffension en diverses lochs; partida de la host, Metel·lo mateix manave, e l'altra partida, Màrio. (LV,5) Mas los camps més eren guastats per fochs que per preda. (LV,6) E en dos lochs qui no eren luny el un de l'altre, foren fets dos castells per enfortiment llur; lla on havia ops força e poder, tots hi eren ensemps; (LV,7) e enapprés entre tots feÿen en manera que pahor e espaordiment pus largament cresqués als enemichs.

(LV,8) En aquell temps Jugurta seguia Metel·lo per los cols, cercava temps e loch que·s combatés, corrumpia viandes e les fonts de les aygües, de les quals era freytura; adés se mostrava a Metel·lo, a vegades a Màrio, a vegades assajava de ferir en la host e demantinent tornava-se'n en los colls; ni fahia batalla ni soferia oçi o repòs, mas tansolament empatxava l'enemich e·l retenia que no portàs a fi ço que havia començat.

[50]
De la obsidion de la ciutat de Zama per lo cònsul e de l'encontre que hagué Jugurta ab Màrio

(LVI,1) El emperador roman, com se veés fatigat per engans de l'enemich, ni li era feta còpia de batallar, deliberà de combatre e expugnar una gran ciutat principal del regne apellada Zanma, extimant que aquell negoci demanava que Jugurta los vendria en ajuda finalment, com mester los faria, e que aquí se combatria. (LVI,2) E Jugurta, informat d'açò per los fugitius, amonestà los ciutadans que defenessen los murs e, ajustats los fugitius en ajuda —la qual manera de gents de les còpias del rey era molt fer[m]a, car no havia pogut enganar el cònsul—, enapprés promès-lus que ab host ell vendria en ajuda llur en breu temps. (LVI,3) E axí, ordonades les coses, partí's d'aquí e anà-sse'n en lochs molt amagats e, apprés poch de temps, hohí que Màrio era anat a cercar frument ab poques companyes apprés Sicca, ciutat la qual, primera de totes, apprés la mala batalla, se era desexida del rey. (LVI,4) E ab cavallers elets anà de nits per encontrar Màrio e, los romans ja ixents, en la porta fa batalla, e ensemps, ab grans veus, amonesta los siccenses que ferissen detràs les cohorts o companyes de Màrio; e dix que fortuna donava a ells cas de molt clar fet, el qual si feÿen, viurien e passarien llur edat ab libertat en lo regne. (LVI,5) E si no que Màrio cuytadament se exí de la ciutat, de cert gran partida de la ciutat hagueren mudada llur fe, tanta mutabilitat han en si los númides. (LVI,6) Mas los cavallers jugurtins, un poch sustenguts e retenguts per lo rey, pus que ab major força e poder constrenyien los enemichs, alguns pochs perduts, fugiren e anaren-se'n.

(LVII,1) E Màrio pervengué en Zama. Aquella ciutat és sitiada en camp, guarnida e enfortida més per obra que per natura, no freytura de neguna cosa necessària, bastada de armes e de hòmens.

[51]
Del combatiment de la ciutat Zama per lo cònsul assetjada

(LVII,2) [Ad]onchs, Metel·lo, per temps e per loch aparellades les coses, environà tots los murs ab host, féu manament als legats que cascun fos aparellat en lo loch per ell assignat. (LVII,3) Enapprés, donat senyal, de totes parts ensemps foren fets grans crits, ne allò no espahordí los númides, ans, no hujats e enteses, estan ferms, sens tabustol, quets. La batalla se comença. (LVII,4) Los romans, cascun per enginy, partida d'ells combaten de luny ab glan e ab pedres, altres meten foch a les portes, altres sotscaven lo mur, altres pugen en lo mur ab escales, altres, ab ballestes e ab pedres, esvaexen los del mur. (LVII,5) E, contra aquestes invasions e combatiments, los ciutadans lancen pedres contra los pus prop, perpals, barres de ferre, lances, darts, pega, sofr·e teyla ardent mesclada giten. (LVII,6) Ne aquells qui estaven de luny no eren quitis de temor, car ab darts e ab sagetes e ab fondes ne nafraven molts. Los ardits e·ls flachs eren eguals en perill, mas deseguals en fama.

[52]
De les invasions de les tendes dels romans per Jugurta e dels socors del cònsul

(LVIII,1) Dementre axí és combatut envers Zama, Jugurta, sobtosament que no se'n dubtaven, ab gran poder, esvahí les castres o tendes dels enemichs: estants remeses e negligents aquells qui eren en defension de les tendes e no esperaven res menys que batalla, esvahí les portes de les tendes. (LVIII,2) E·ls nostres, ferits per paor soptosa, cascú pren consell axí com pot: los uns fugen, los altres prenen armes, gran partida foren nafrats e morts. (LVIII,3) E, de tota aquella multitut que eren en les tendes, no foren més de .xl. qui foren recordants del nom roman; los quals, amotats, prengueren loch un poch pus alt que·ls altres, ne pogueren ésser moguts ne repel·lits o foragitats d'aquell loch per negun poder per gran que fos, ans remetien los darts trameses contra ells, pochs en molts, menys frustrats. Si los númides se fossen acostats pus prop, aquí mostraren llur virtut [e] éls hagueren tallats e fets fugir.

(LVIII,4) Entretant Metel·lo, com molt agrament combatés, sentí crits e tabustol dels enemichs detràs, e depuys, girat lo cavall, veé que fuyta era feyta envers ell, la qual cosa mostrave que aquells eren populars. (LVIII,5) E lavors ell tramès tota [la] sua cavalleria cuytadament a les tendes e Gayo Màrio decontinent ab les cohorts dels companyons e, lagremant, pregà-lo per la amistat e per la república, lo obsecrà e l'amonestà que no romangués deshonor en la host ni vituperi, ne permetés que molts dels enemichs se n'anassen sens punicion. (LVIII,6) E aquell en breu temps complí sos manaments. E Jugurta, empatxat per lo guarniment de les tendes, com altres se fossen embalçats sobre·l vall, altres en loch estret, e ells mateixs se empatxassen e·s dampnificassen cuytants, molts perduts dels seus, recullí's en los lochs guarnits. (LVIII,7) E Metel·lo, no fet el negoci, depuys que la nit fo venguda, tornà-sse'n a les tendes ab la host.

[53]
De la invasion dels cavallers romans feta per Jugurta

(LIX,1) Adonch, en lo dia següent, abans que exissen a combatre la ciutat, Metel·lo manà que tota la cavalleria anàs en aquella partida, en la qual el rey devia venir, per les castres defendre; departeix les portes e·ls lochs pus prop als tribuns e, apprés, ell anà-sse'n en la ciutat e esvahí el mur, axí com en lo dia passat. (LIX,2) Entretant, Jugurta, de amagat e ivaçosament e sobtosament, esvahí los nostres. Aquells qui eren en lo pus prop loch col·locats, de poch en poch espaordits, foren turbats; els altres tost los ajudaren. (LIX,3) Ne longament los númides no hagueren pogut contrastar, si no que·ls de peu, mesclats ab los de cavall, faheren gran matament en lo combatiment. Dels quals aquells usants no, axí com se sol fer en batalla de cavall, faeren loch, mas, corrén ab los cavalls contraris, implicaren e turbaren la aç o esquera, e axí, a los seus peons espatxats quaix donà los enemichs vençuts.

[54]
Del segon combatiment de la ciutat de Zama per lo cònsul e per los romans

(LX,1) En aquell temps, envers Zama, era batallat molt vigorosament, e s'esforçaven lo legat e·l tribun de esvahir los murs molt agrament; per lo contrari, los ciutadans molt valentment deffenien los murs. (LX,2) Els crits eren mesclats ab exortacion o pregàries, e alegria ab gemechs, e·ls brugits de les armes pujaven tro al cel, e darts volaven de la una part e de l'altra. (LX,4) Amonestaven-se els uns e·ls altres, e significaven ab la man, e fahien tot lur esforç ab los corses. (LX,6) E mentre los romans combatien el mur, los cavallers de Jugurta los eren el dors, gitants darts, pedres e lançes. Los romans eregien escales e pujaren prop de la cima del mur. (LX,7) E adés les unes escales foren trenquades, adés les altres, e aquells qui eren pujats en lo mur romaseren tribulats, pochs ne romaseren vius, e dels altres, per major partida, foren nafrats. (LX,8) Sobrevengué entretant la nit, e partí la batalla dels uns e dels altres.

[55]
Del departiment de Metel·lo del setge e dels cavallers disposts a exivernar

(LXI,1) Pus que Metel·lo vehé que debades treballava, ne la ciutat no·s podia pendre, ne Jugurta no volia batallar sinó ab aguayts e en son loch, e encara l'estiu qui era passat, partí's de Zama, e posà presidis e defensions en aquelles ciutats les quals eren guarnides de lochs e de murs. (LXI,2) Enapprés, per gràcia de exivernar, col·locà la host en província la qual és prop de Numida.

[56]
De la machinacion de Metel·lo contra Jugurta e de la segona dedicion o retiment de Jugurta feta al cònsul, e com se'n penedí e tornà en la rebel·lion

(LXI,3) Mas, per tal com la batalla poch procehia en les armes, Metel·lo aparellà a fer eguayts al rey per los amich seus, e usar de perfídia de aquells per armes. (LXI,4) Adonchs appellà Bomílcar, el qual era estat en Roma ab Jugurta e, amagadament, penyores dades, se era partit d'aquí e fugit, tement judici de la mort de Massiva, e vehent que, per la amistat molt gran que havia ab ell, havia còpia e occasion de enganar-lo, féu-li moltes promissions. (LXI,5) E primerament féu que vengués amagadament parlar ab ell, e promès-li e donà-li fe, si liurava Jugurta mort o viu, impunitat del senat per l'omicidi fet en Roma, e li daria totes les coses sues. E leugerament féu persuasion al númida e per lo engín infel e per tal com havia pahor, que si pau fos feta ab los romans, que ell, per les condicions o pactes, no fos liurat a punicion e a turment.

(LXII,1) Aquest, com primerament hagués avinentesa, acostà's a Jugurta, ansiós e planyent les sues fortunes, amonestan-lo, e ab làgremes ploran, que provehís a ssi e als fills e a la gent dels númides, la qual ben ho merexia, car en totes les batalles eren estats vençuts, els camps talats e guastats, molts hòmens preses, les riqueses ocioses del regne amminuades e despeses, e que assats havia temptada la virtut dels cavallers e la fortuna, e que·s guardàs que, mentre ell dubtave e laguiave, que·ls númides no y proveïssen e que no donassen consell a ssi mateixs. (LXII,2) Ab aquestes paraules e semblants, ell empès lo coratge del rey que·s donàs al cònsul.

(LXII,3) E foren demantinent tramesos legats a l'emperador, los quals digueren que Jugurta faria ço que ell manava e, sens covinença neguna e retencion, ere aparellat de liurar si mateix e lo regne en fe d'aquell. (LXII,4) E Metel·lo, cuytadament, féu venir a ssi tots los del orden senatori, e hagué consell ab ell[s] e ab altres los quals reputava ésser covinents a açò. (LXII,5) E axí, segons custuma dels majors, per decret del consell, per legats, féu manament a Jugurta que portàs .ccm. peses o talents d'argent, e que amenàs tots los elefants e alguna partida dels cavalls e de les armes. (LXII,6) Les quals coses com sens triga fossen fetes, manà que tots los fugitius fossen a ell amenats ligats. (LXII,7) E gran partida d'aquells, axí com era estat manat, foren amenats; e pochs d'aquells se n'anaren al rey Bochus en Mauritània lavors com primerament se començava fer la dedicion. (LXII,8) Adonchs, Jugurta, pus que fon despullat de armes e de hòmens, dementre ell fos apellat que vengués a l'emperador, altra vegada començà a inclinar lo seu coratge e, per mala consciència sua, de tembre dignes supplicis o turments. (LXII,9) E finalment, molts dies passats en aquesta dubitacion, com ara, per enuig de les coses adverses, dictàs que totes coses valien més que batalla e, a les vegades, ell cogitava ab si mateix com era greu cas de rey venir en servici e que moltes forçes e grans no eren encara perdudes ne liurades, començà de nou batalla entegra. (LXII,10) E, en Roma, el senat, consult de les províncies, decerní Numida a Metel·lo.

[57]
De Gayo Màrio, e dels estudis d'aquell e virtuts

(LXIII,1) En aquell temps, en Útica, anà Gayo Màrio ab hòsties supplicant als dioses; un devín havia dit que grans coses e maravelloses aconseguiria per ajuda dels dioses, les quals cogitava e revolvia en son coratge, lo qual fortuna sovén esprovaria, e que totes coses li successirien ab prosperitat. (LXIII,2) E ja d'abans ell havia gran cobeejança de haver el consulat, al qual obtenir totes coses ell havia habundantment, fora la vetustat e antiguitat de la família. Car en ell eren indústria, prohomenia e probitat, de cavalleria gran sciència, coratge de batalla molt gran, en casa poch e humil, victoriós de luxúria e de riqueses; tan solament era cobeejós de glòria. (LXIII,3) E nasqué e fo nodrit en la sua puerícia en Arpino, on primerament la sua edat fo pacient de cavalleria, no curà de la facúndia e bella parlaria dels grechs, ne s'exercità en urbanitats o cortesia. Axí que, entre bones arts, en breu de temps, ell obtengué enginy entegre. (LXIII,4) Donchs, on primerament demanà del poble el tribunat cavallerívol, fo conegut leugerament per molts ignorants la sua cara, e fo clar haüt per totes les tribs. (LXIII,5) Enapprés ell obtengué del poble un magistrat apprés de altre, e tots temps era reputat digne de major honor que ell no havia en les potestats. (LXIII,6) Emperò, aquest tal e tan gran baron no gosava demanar el consulat ni desijar, ne s'ambalçà depuys en ambicions o cobejança, encara com lo poble donàs los altres magistrats e la nobilitat liurava entre si per mans el consulat. (LXIII,7) Negú no fo fet tant clar ni tant excel·lent, e, emperò, ell se reputava per indigne d'aquella honor e quaix pol·lut e inmunde.

[58]
De la mission o trametiment demanat al cònsul per Màrio que demanàs el consulat e de la resposta del cònsul, e de l'odi e de la obluqucion o mal parlar de Màrio contra ell

(LXIV,1) Adonchs, pus que Màrio vehé que les paraules del devín arúspeix se concordaven ab allò que amonestava la cobeejança del seu cor, pregà Metel·lo que li atorgàs mission per gràcia de demanar el consulat. Al qual, jassia que virtut e glòria e gran res de béns fossen en ell, però, en ell era coratge menysprehíbol e superbiós, el qual és comun mal de la nobilitat. (LXIV,2) Adonchs, Metel·lo, primerament mogut per la cosa no acustumada, començà's a meravellar del seu consell e quaix amigablament amonestar que no començàs tant males coses, ne sobre la fortuna no eregís son coratge, dién-li que totes coses no devien ésser cobeejades per tots e que li devien assats bastar les sues coses. (LXIV,3) Apprés açò dix-li moltes altres coses semblants, per les quals no s'enclinà lo coratge de Màrio, e respòs que, per los negocis públichs, ell poguera fer ço que ell demanava. (LXIV,4) E depuys Metel·lo sovén li dix aquelles coses matexes quan aquell demanava, e que no·s cuytàs de anar, car assats tost ell demanaria el consulat ab son fill, car en aquell temps el fill de Metel·lo cavallerejava en companyia del pare, com fos de edat de .xx. anys. La qual cosa fortment havia ençès Màrio, e per la honor la qual desijava, e per tal com era inflat de ira contra Metel·lo. (LXIV,5) E axí, per malvats consellers, axí fos encès de cobeejança e de ira, que, per paraules ni per fets, no·s volgué abstenir de ço que era ara ambiciós. E lavors Màrio començà de haver los cavallers de qui era capitani e los quals exivernaven en pus larch imperi que d'abans. E denant los mercaders, los quals eren per gran partida en Útica, començà de parlar magníficament e ensemps criminosament de batalla, dient que si la meytat de la host li era liurada, en pochs dies ell hauria Jugurta en cadenes, e que de certa sciència la batalla se allongava per tal que lo cònsul era hom diós e de supèrbia reyal e que sobres se alegrava en imperi. (LXIV,6) Les quals totes coses los eren vistes pus fermes e pus veres, car, per allongament de la batalla, havien despès ço que havien, e neguna cosa no és assats cuytada al coratge cobejant e desijant.

[59]
De la subornacion de Gauda, de la sanch reyal dels númides, e dels altres cavallers a obtenir lo consulat per Màrio

(LXV,1) Enapprés, en la nostra host [era] un númida appellat Gauda, fill de Menastàbal, nebot de Missimissa, el qual Micipsa havia escrit hereu en son testament; aquest era malalt e, per la malaltia, era un poch diminuït d'enteniment e de seny. (LXV,2) El qual demanant a Metel·lo que·l posàs decosta si en una seyla a manera dels reys altres, enapprés que, per rahon de custòdia, li atorgàs una turma o companya de cavallers romans, Metel·lo li havia negada la una honor e l'altra: e li havia negat que fos a manera d'aquells los quals lo poble roman havia apellats reys, e majorment per açò ho havia negat, car vituperosa cosa fóra si cavallers romans fossen liurats a un sayon de númida.

(LXV,3) A aquest, Màrio, tot ansiós, començà a dir e amonestar que demanàs punicion de la deshonor sua, e que ell li n'ajudaria. E, en la segona oracion que féu als cavallers, axequà e loà hom diminuït de seny e d'enteniment per malaltia: e que aquell rey era gran hom, nebot del rey Massinissa e, que si Jugurta era mort o pres, que aquell hauria l'emperi de Numida sens triga neguna, e que allò axí tost se podia fer, si ell fos tramès cònsul a aquella batalla. (LXV,4) E per aquesta manera Màrio empès a esperança aquell e·ls cavallers romans, els altres cavallers e mercaders e molts altres, que escrivissen en Roma als seus amichs asprament contra Metel·lo de la batalla, e que demanassen Màrio emperador. (LXV,5) E axí el consulat era demanat pus honestament per molts honests suffragis. E ensemps, en aquella tempestat, lo poble, foragitada la nobilitat per la ley Mamíllia, execava e promovia los novells.

[60]
De les coses fetes per Jugurta, e de la rebel·lion de la ciutat Vacca feta per los ciutadans, e del presidi dels romans, el qual era aquí taylat lejament e vituperosament

(LXVI,1) Entretant Jugurta, pus que hagué lexada la dedicion, hagué començada la batalla, ab gran cura començà de aparellar totes coses: de cuytar; de forçar la host; les ciutats les quals eren defallides d'ell, o ab pahor o mostran-lus guardons, tirar-les a ssi; guarneix los seus lochs; armes, darts, lançes e altres armes, les quals havia lexades per esperança de pau, compra e repara; començà encara de afalagar los romans ab servicis, e de corrompre ab moneda aquells mateixs qui estaven en los presidis en tant que no romàs res reposat ni pacífich, tot ho somogué. (LXVI,2) Adonchs, Vaca, ciutat en la qual Metel·lo en lo començament, quan Jugurta se pacificà, havia posat presidi —los ciutadans d'aquella, fatigats per la punicion del rey ne alienats de la voluntat la qual d'abans havien—, los prínceps de la ciutat conjuren entre si. Car lo poble, axí com comunament se sol, e majorment dels númides, de enginy moble, era sediciós e discordiós e cobejós de les coses [noveles], contrari a repòs e a ociositat. Aquests vaccenses, ordonades les coses entre si, en lo tercer dia constituïren de matar-los, car aquell dia era dia de festa e celebrat e colt per tota Àffrica, e mostrave jochs e solaces e lascívia més que pahor. (LXVI,3) E com lo temps fos oportun o covinent, convidaren los centurions e·ls tribuns dels cavallers e·l capitan mateix de la ciutat, Tito Turpíllio Sillano, en les sues cases. E, mentre menjaven, mataren-los tots fora Turpílio, e apprés esvahiren los cavallers, desarmats, qui discorrien per los camps en aquell dia mateix. (LXVI,4) Allò mateix féu el poble, partida del poble instruïts per los nobles, els altres incitats e provocats per studi de aytals coses, als quals, ignorants los fets e·l consell, el tabustol mateix e les coses noves assats plahien.

(LXVII,1) Els cavallers romans, sobtats de pahor e no avisats, no sabien què·s faessen, tots tremoloses fugiren a la torra maestre de la ciutat, on eren les senyeres e·ls escuts, e que aquí se defenessen dels enemichs, car les portes, d'abans closes, lus vedava que no podien fugir. E a açò, les fembres e·ls infants dels terrats e de les finestres dels hedificis trametien pedres sobre los romans, e altres coses que a mans los venien. (LXVII,2) Axí que·l mal dubtós no podie ésser esquivat, ne hòmens molt forts no podien contrastar a tant flaqua manera de gents com infants e fembres; axí que bons e mals, valents e flachs, molts ne foren morts. (LXVII,3) En aquella tant gran asprea dels númides molt cruels e de la ciutat closa de totes partides Turpílio, perfecto, un de tots [los] itàlichs, fugí que no fon tocat. Si allò s'esdevench per misericòrdia de l'hoste o per pati o per covinença o casualment, poch ho havem atrobat; sinó que, en aquell mal tant gran, vida leja e sutzia fo millor que fama entegra, e l'àvol fo millor que l'intestable.

[61]
De Metel·lo, cònsul, en quina guisa recobrà la ciutat de Vacca e venjà la mort d'aquells qui foren morts per los ciutadans

(LXVIII,1) Metel·lo, pus que sabé les coses que eren fetes [a la ciutat] de Vacca de poch en poch mogut, cuytadament anà venjar ab gran cura les injúries dels romans. (LXVIII,2) E tragué espatxadament la legió ab la qual exivernava e aytants númides com pogué ab ell, ensemps quan lo sol era en la posta. E·l dia següent, vers hora de tèrcia, pervengué en un plan environat engir e entorn de munts un poch alts. (LXVIII,3) Aquí recrearen los cavallers hujats per lo gran camí, e aquí ell los informà de ço que havien a fer, dient que la ciutat de Vacca no era trop luny gayre més de mil passes, e amonestà aquells que pacientment soferissen lo treball dementre per los seus ciutadans, barons molt forts e molt miserables, pendrien venjança e pena; e apprés mostrà-los benignament la presa. (LXVIII,4) E axí, ençeses los coratges d'aquells, manà que·ls hòmens de peu anassen estrets e amotats aytant com poguessen en lo primer costat, e que les senyeres fossen amagades.

(LXIX,1) Els vaccenses, com haguessen avertit o avisat que host venia contra ells, primerament estimaren que era Metel·lo, axí com era veritat, e per açò cerraren les portes; e puys, com veessen que·ls camps no eren talats e·ls cavallers qui eren primers eren númides, arbitraren que fos Jugurta, e, ab gran estudi, exiren-li a carrera. (LXIX,2) E lavors, los de cavall e los de peu, donat senyal, los uns tallaren el poble qui era escampat per la ciutat, los altres, cuytadament, corregueren a les portes, partida d'ells prengueren les torres; e la esperança de la presa pogué més que·l lasser e l'hujament. (LXIX,3) E axí, sobre los vaccenses, dos dies se alegraren la host del cònsul; la ciutat, gran e richa, fo quaix preda a tots. (LXIX,4) [Tarpílio, del qual dessús diguem que era prefet de la ciutat, un de tots lo qual era fugit, fo-li manament fet que digués la causa denant Metel·lo, pus que poch se purgà, fo condempnat e batut e escapçat per manament del cònsul, car ciutadà era e, per açò, fon degollat.

[62]
De Bomílcar e Nabdalsa, preferts de Jugurta, els quals volien liurar Jugurta al cònsul, e de la traÿcion descuberta al rey, e de Bomílcar ab los seus fautors matats per lo rey, e de la temor del rey

(LXX,1) En aquell temps, Bomílcar, per empenyiment e consell del qual Jugurta desemparà la dedicion la qual per pahor havia començada, fo sospitós al rey, e ell, cobeejant novelles coses, queria engan a destruir lo rey e, de dia e de nit, fatigava el seu coratge. (LXX,2) E finalment, temptant totes coses, atrobà companyon a si Nabdàlsal, hom noble, clar e ab grans riqueses, e amat e acceptat per los populars, el qual moltes vegades menava la host quan lo rey no y era, e exeguia totes coses en loch de Jugurta quan era hujat o era en majors coses occupat; per la qual cosa aquell havia obtenguda glòria e riqueses. (LXX,3) Adonchs, per consell de l'un e de l'altre, el dia fo constituït a eguayts e, per temps, aparellades les coses necessàries. (LXX,4) Nabdàlsal anà a la host, la qual era entre la host dels romans per manament de Jugurta, per tal que·ls camps no fossen guastats per molts enemichs. (LXX,5) Aquest, depuys que fo ferit per granea de la traÿcion, no vengué al temps de fer la traÿcion, e paor empatxava la cosa. Bomílcar ensems cobeejós de acabar les coses començades e era ansiós e congoxós per temor del companyon, que no lexàs lo vell consell e·n cercàs de novell, per què tramès per hòmens feels letres a ell, en les quals accusava e·l reprenia de mol·lícia e de malvestança, e que pregava los dioses, per los quals havia jurat, que [no] moguessen los guardons de Metel·lo en la sua pestilència; e, per tal que no·s penedís, deÿa que la fin de Jugurta era venguda, e que ara se tractava si Jugurta morria per la sua virtut o de Metel·lo, e dehia que deliberàs en son coratge si amava més los guardons de Metel·lo o·l turment de Jugurta.

(LXXI,1) Mas, com aquestes letres foren aportades a Nabdàlsal, aquell, exercitat el seu cors, hujat dormia en lo lit; (LXXI,2) les quals legides e conegudes les paraules de Bomílcar, adormí's axí com hom ansiós e trist se sol adormir. (LXXI,3) E era aquí en casa un númida, procurador dels negocis familiars seus, feel e leyal amich seu e parçoner de tots los seus consells sinó del pus derrer. (LXXI,4) El qual, pus que hagué hoït que letres li havien aportades, extimant, segons que havia acustumat, que havia ops d'ell e del seu enginy, entrà en la cambra en la qual dormia Nabdàlsal; e, aquell durment, ell prengué la letra, sobre·l cap, en lo coxín, follament e temerària posada, e legí aquella. E apprés, coneguts los eguayts, anà-sse'n al rey. (LXXI,5) E Nabdàssal, apprés d'un poch, despertà's e no trobà la letra lla on debans era, e conegué tota la cosa axí com era estada feyta per los fugitius; e féu son esforç primerament de perseguir aquell qui l'avia dexelat e, apprés que açò hagué fet debades, acostà's a Jugurta per placar e assuejar-lo. E dix que les coses que ell havia aparellades de fer eren preventes per perfídia del seu client o servidor; e, plorant, supplicà-li, per la sua amistat que li havia haüda e per los seus servicis d'abans feelment fets, que no l'hagués per sospitós sobre aital traÿcion.

(LXXII,1) E el rey, a aquestes coses, respòs plasentment e cortesa, en altre guisa que no tenia en son cor. E, matats Bomílcar e molts altres los quals havia coneguts companyons dels aguayts, retengué e reprené la sua ira, per tal que d'aquell negoci no·s començàs ni turbació ni dissension. (LXXII,2) E apprés, de lavors a ençà, Jugurta no havia de dia ni nit repòs, ni creÿa ni·s fiava en negun mortal, ni en loch ni en temps; e temie's e dels enemichs e dels ciutadans, guardava engir e entorn totes coses, e havia pahor de brogit e tabustol; de nits dormia adés en un loch adés en altre, contra la bellea e honor reyal; a vegades quant se despertava e·s levava de dormir fahia tabustol, e vivia en contínua pahor e dolor e tristícia de cor.

[63]
De la retornada de Gayo Màrio en Roma, e del consulat e de la província de Numida a ell atorgats per lo poble roman contra la voluntat del senat

(LXXIII,1) Adonchs Metel·lo, pus que hagué sabut per los fugitius el cas de Bomílcar e dels eguayts dexalats, altra vegada aparellà totes les coses a fer la batalla entegra e cuytadament. (LXXIII,2) E lexà en casa Màrio, fatiga[n]t de l'anar, forçat e ofès e poch covinent e oportú a ell. (LXXIII,3) E en Roma, el poble, conegudes les letres les quals eren estades trameses de Metel·lo e de Màrio, ab volent coratge ho havia pres de amdós. (LXXIII,4) La noblea del qual debans era estada a l'emperador en honor e en bellea, li era ara en enveja, e a aquell altre la humilitat del linatge li havia ajustada favor. Emperò en cascun més foren moderats los studis de les parts que·ls seus béns o mals. (LXXIII,5) Emperò, los magistrats sedicioses sodegaven e movien el poble e, en totes les concions, cridaven que Metel·lo fos revocat e que perdés lo cap, celebrant e loant en més la virtut de Màrio. (LXXIII,6) E finalment el poble axí encès, axí com menestrals e hòmens agrests e lauradors, tots, en les mans dels quals les coses e la fe eren sitiades, lexades lurs obres, sovinejaven Màrio e despenien les sues coses necesàries apprés la honor d'aquell. (LXXIII,7) E axí, ferida la nobilitat, aprés moltes tempestats, el consulat fo manat a hom novell, ço és, Màrio. E apprés lo poble roman fo pregat per Lúcio Màlio Numantín, tribun del poble roman, que declaràs qual volia d'amdós que faés batalla ab Jugurta, el poble roman manà que Màrio; mas, un poch abans, el senat havia decreta Numida a Metel·lo: aquella cosa debades fo feta.

[64]
De la batalla entre Jugurta e·l cònsul, e de la victòria dels romans contra Jugurta

(LXXIV,1) En aquell temps, Jugurta, perduts los amichs —dels quals molts ell ne havia matats, los altres, ferits per pahor, partida d'ells fugiren als romans, els altres al rey Bochus—, com la batalla no·s pogués fer sens ministres, e com veés que li era perillós esprovar la fe dels novells amichs en tanta perfídia dels vells amichs, anà vagabundo e incert. Ne li plahia res, ni consell ni negun hom; de dia en dia mudava camins e los prefets; adés anava contra los enemichs, a vegades en les solituts e per deserts; sovén havia esperança en la fuyta e apprés d'un poch en les armes; dubtava de creure e de fiar-se en la virtut dels cavallers e menys en la fe dels populars; en tot loch on anava li eren les coses contràries. (LXXIV,2) Entre aquestes trigues Metel·lo se mostrà ab host. Jugurta e·ls númides, per temps, foren aparellats e armats, e apprés se començà la batalla. (LXXIV,3) E en aquella partida on lo rey fo, fo algun temps batallat, mas los altres cavallers seus demantinent foren desconfits e fugiren. Los romans aconseguiren algunes senyeres e armes e alcun nombre poch dels enemichs, car los númides quaix en totes les batalles pus curoses foren de defendre los peus que les armes.

(LXXV,1) En aquella fuyta, Jugurta de[l] tot se desperà e desfià de les sues coses, e ab los fugitius e ab partida de la cavalleria anà-sse'n en la solitut o desert, e apprés pervengué a Tàlam, en una ciutat gran e rica e bastada; e aquí era gran partida dels tresors del rey e dels fills seus, e aquí·s nodrien los fills del rey.

[65]
De Metel·lo perseguent Jugurta, e del setge e del combatiment de Thala ciutat, e de la fuyta de Jugurta e dels fills

(LXXV,2) Les quals coses pus que Metel·lo hagué sabudes, jassia que entre Thala e·l riu qui era prop en espay de .l. milles sabés que fossen lochs sechs e deserts, emperò, per esperança de fer batalla si havia la ciutat Thala, passà tota la asprea aquella. (LXXV,3) Adonchs, manà que trosassen totes les atzembles e que prenguessen forment per .x. dies, e manà que portassen ayga. (LXXV,4) E féu carregar totes les bèsties domades de la host, e carregà-les de vexells plens d'ayga, los quals hagué dels tuguris dels númides. (LXXV,5) E encara manà als vehins, los quals se eren dats a Metel·lo apprés la fuyta del rey, que cascun portàs aitanta ayga com pogués. E dix-lus lo dia e·l loch on ell seria present. (LXXV,6) E ell carregà les bèsties de l'ayga del riu lo qual era prop de la ciutat e, en aquesta manera aparellat e fornit, anà a Thala ciutat. (LXXV,7) Enapprés, com ell fos vengut en aquell loch el qual ell havia manat als númides, e les castres o tendes foren posades e guarnides, tanta ayga de pluja caygué del cel que tota la host n'agué gran bastament. (LXXV,8) E apprés foren aquí viandes en gran abundància, les quals los númides qui s'eren retuts havien aportades. (LXXV,9) E·ls cavallers usaren més de la pluvia per religion, e aquella cosa lus donà e·ls meté gran cor e·l lus cresqué, car extimaren que·ls dioses inmortals havien cura e fahien lurs affers. Enapprés, lo dia següent, contra opinion de Jugurta, pervengué a Tala. (LXXV,10) Els ciutadans, los quals havien cregut si ésser guarnits e forts per asperitat dels lochs, foren ferits e percudits de gran temor e esbalaïts, emperò aparellaren-se de la batalla, e semblant feren los nostres.

(LXXVI,1) Mas Jugurta, creent que Metel·lo no era vengut aparellat de armes ni de viandes, ab los fills e ab gran partida de la moneda, de nits, fugí de la ciutat. Ne d'aquí avant ell no s'aturave en neguna ciutat més de un dia o de una nit, e fenyia e simulava que·s cuytava e anava cuytadament per affers, car temia traïcion, la qual pensava poder esquivar per aquesta manera, ço és, per anar cuytadament e no aturar en negun loch, car aytals consells no·s poden fer ni tractar sinó per oçi o repòs e per oportunitat. (LXXVI,2) E Metel·lo, pus que vehé que·ls ciutadans havien intencion de batallar e veé la ciutat guarnida e de obres e de loch, environà los murs e de vall e de fossa. (LXXVI,3) E apprés manà que en dos lochs covinents los cavallers lançassen còpia de lenya, e sobre la lenya e fusta lançar terra e fer gran marge de terra, e sobre·l marge fer posar torres, e hòmens armats posà dintre aquelles per defendre la obra e per esvahir los del mur. (LXXVI,4) E, d'altra part, los ciutadans aparellaren de defendre's, mas ne·ls uns ni los altres lexaren res qui fer-se degués: los uns per ofendre e·ls altres per defendre. (LXXVI,5) E finalment los romans, fatigats per molt treball de la batalla, apprés .xl. dies que foren venguts per tenir lo setge, obtengueren la ciutat, mas tota la preda fo cremada per los fugitius. (LXXVI, 6) Car aquests, pus que veeren que·l mur era ferit per moltons e per buçó e les sues coses aflictes, aportaren tot l'aur e argent e joyes e totes les altres coses principals en la casa reyal. E aquí menjaren e vegueren e·s fartaren de bones viandes e nobles e, com se fossen ben carregats de viandes, cremaren la casa e si mateixs ab foch. E les penes les quals ells, vençuts per los enemichs, havien temudes, ells voluntàriament les donaren a ssi mateixs.

[66]
Dels legats de la ciutat leptitana tramesos al cònsul per subsidi, e del subsidi tramès per lo cònsul, e de la disposicion de dues Sirthes e de la ciutat leptitana

(LXXVII,1) E com Talla ciutat fos presa, legats de la ciutat Leptitana vengueren a Metel·lo supplicant-li que trametés lla presidi e defension e prefet, per tal com Amílcar, un hom noble, facciós, se estudiava en noves coses, contra lo qual ni imperis de magistrat ne leys no valien ni podien res. E deyien que si ell no·s cuytava de fer allò, que la llur salut era en sobiran perill e los companyons de aquells. (LXXVII,2) Car los loptitans ja d'abans del començament de la batalla havien tramès Jugurta a Bèstia cònsul e, apprés, havien tramès en Roma per supplicar que haguessen amistat e companyia dels romans. (LXXVII,3) La qual com la haguessen impetrada, tots temps estigueren bons e feels e havien fetes totes coses que·ls havien manades Bèstia e Metel·lo. (LXXVII,4) E, per tal, leugerament obtengueren les coses les quals demanaren a l'emperador. E foren trameses lla .iiii. cohorts o companyes de lígures e G. Ànnio prefecto.

(LXXVIII,1) Aquella ciutat fo edificada per los sidònios, los quals fugiren de llur terra per discòrdies civils e vengueren en aquells lochs ab naus; enapprés és edificada la ciutat entre .ii. Sirtes. (LXXVIII,2) Car dos sins són la un prop de l'altre en la Àffrica extrema o derrera, no eguals en granea mas eguals en natura; els lochs [prop] de la terra dels quals són molt alts, los altres lochs, axí com natura ha ordonat, són alts, els altres són vadosos en tempestat. (LXXVIII,3) Car lla on és la mar gran e·s comença de moure e de enfellonir per los vents, les ondes de l'ayga tiren arena e grans pedres o roques, e axí la faz o cara dels lochs se muda ensemps ab los vents: e l[e]s Sirtes són nomenades per lo tirament de la terra. (LXXVIII,4) La lengua de la qual ciutat axí s'és mudada, per conversacion ab los númides, mas lo cultivament de les leys e moltes coses són sidòniques, les quals coses pus leugerament retenien per tal com habitaven luny de l'imperi del rey. (LXXVIII,5) E entre aquells e Numida són molts lochs e gran e spaciosa solitut e desert.

[67]
Dels térmens e encontrades dels cartagineses e dels cirenos e·n quina guisa entre ells eren estats posats e fermats

(LXXIX,1) Mas per tal com nós som venguts en parlar d'aquestes regions per los negocis dels loptitanos, par que sia cosa covinent e oportuna de remembrar lo fet de dos cartagineses. (LXXIX,2) Car en aquell temps que·ls cartagineses imperaven a gran partida de Àfrica els cirenesos eren grans e richs. (LXXIX,3) Ere un camp en mig d'éls, arenós, sots una faz o cara, ne y era fluvi ni muntanyes qui departissen les encontrades d'aquells, la qual cosa fo causa de gran e longa batalla entre ells. (LXXIX,4) Car d'una part e d'altra foren vençuts navilis e estols de mar e encalçats e foren fets grans affers d'armes, e·ls uns vençien e mataven los altres. E com fossen los uns e·ls altres hujats de guerrejar, fetes treves, feren covinença e promission que cert dia los legats dels uns e dels altres partissen de lur casa e, en aquell loch on se encontrarien, aquell loch fos haüt terme comun de l'un poble e de l'altre. (LXXIX,5) En lo qual dia, dos frares trameses de Cartagen, apellats Philenos, cuytadament anaren; els cireneses anaren pus tart. Si açò fo fet de certa sciència o per cas no·m sé. (LXXIX,6) Enapprés, en aquells lochs, tempestat, e no en altra manera, sol e à acustumat de retenir tots, en la mar. Car là on, per lochs eguals e nuus, el vent, constret, excita e mou la arena, e la terra sol complir les boques e·ls ulls, axí que, la vista empatxada per la arena e per lo vent, el camí se ha a laguiar e atardar. (LXXIX,7) E apprés que·ls cireneses se veeren en alguna cosa pus derrers, e tements-se que no fossen punits per açò en lur terra, començaren a criminar los cartagineses, ço és, que eren exits abans de temps de casa, e començaren a turbar la cosa, e digueren que més amaren soferir tots mals que anar-se'n vençuts. (LXXIX,8) Mas, com per altra condicion tan solament demanassen egualtat, los grechs demanaren obcion als cartagineses: que o ells en aquell loch on demanaven térmens al seu poble, aquí, fossen tots vius sebollits o, per aquella matexa condicion, que anassen en aquell loch on volrien. (LXXIX,9) Els Philenos, aprovada la condicion, donaren si mateixs e la sua vida a la república, e axí, tots vius, foren sebollits. (LXXIX,10) Els cartagineses en aquell loch als frares Philenos consecraren aras, e als altres foren instituïdes altres honors en lur terra.

[68]
De la anada de Jugurta als getulos, e de la companyia317 d'aquell feta ab Bocho, rey de Mauritània, e de la venguda d'ells contra lo cònsul Ara torn al propòsit.

(LXXX,1) Jugurta, pus que Thala fo perduda, en negun loch no·s tenia segur contra Metel·lo e, per grans solituts e deserts, ab pochs anant, pervengué als getulos, natura de hòmens fera e incults la qual, en aquell temps, ignorava lo nom roman. (LXXX,2) E Jugurta aplegà la multitud d'aquells, ajustà en un e, de poch en poch, lus acustumà en haver órdens, de seguir senyeres e de observar imperi e, encara, de fer cavallerias. (LXXX,3) Enapprés, ab grans dons e ab majors promissions, tirà a estudi de si mateix los proïsmes e·ls acostats del rey Bochus, ab la ajuda dels quals ell induí e provocà el rey que començàs batalla contra los romans. (LXXX,4) E açò fo cosa pus leugera per tal com Bocus, en lo començament d'aquesta batalla, havia tramesos legats en Roma per demanar pau e amistat. (LXXX,5) La qual cosa, molt covinent en lo començament de la batalla, pochs empatxaren cechs per avarícia, los quals havien de custuma de vendre totes coses honestes e inonestes. (LXXX,6) E ja debans Bocho havia presa la filla de Jugurta per muller. Mas aquest ligament e tengudese, quant als mauros, per leu és reputat, car tots han moltes mullers: los uns .x., los altres moltes, mas los reys ne han moltes més que·ls altres. (LXXX,7) E axí lo coratge, departit en moltes mullers, no obtén neguna per companyona, e totes ensemps li són vils.

(LXXXI,1) Adonchs abdues, les hosts, se aplegaren en un loch plan, e aquí donada e reebuda [fe], Jugurta encès lo coratge de Bocus ab oracion aital: dién que·ls romans eren injusts, ab pregona avarícia, e que eren enemichs comuns de tots, e que aquella matexa causa de batalla havien ab Bocus que havien ab ell e ab altres gents per gran cubdícia e inflamacion de imperar, e que tots los regnes lus eren contraris, car un poch abans havien haüda guerra ab los cartagineses e apprés ab ell, e tot hom qui era rich e habundant era axí enemich als romans. (LXXXI,2) E, aquestes paraules e semblants dites, anaren-se'n tots a la ciutat Cirta, per tal com aquí Quinto Metel·lo havia lexada la preda e·ls catius e·ls empatxaments. (LXXXI,3) Jugurta axí extimant: o, presa la ciutat, ésser cosa profitosa o, si·l duch roman venia ajudar als seus, que·s combatria ab ell. (LXXXI,4) Car escalfadament ell cuytava de aminuar la pau de Bocho, per tal que si per ventura laguiava o trigava, Bocho no amàs més altra cosa que batalla.

(LXXXII,1) E l'emperador, pus que sabé la companya dels reys, no follament ne axí sovén com vençut ja Jugurta havia acustumat, fa còpia de batallar en tot loch; mas no luny de Cirta ell se atendà e guarní les castres o tendes sues. (LXXXII,2) Entretant, per letres aportades de Roma, ell fo certificat que la província de Numida era estada dada a Màrio, car d'abans ja havia sabut que Màrio era estat fet cònsul. Per les quals coses, sobre ben e honest ferit, el baron excel·lent ne retengué làgremes ni moderà la sua lengua, com fos en altres arts molt temprat e amesurat. (LXXXII,3) La qual cosa los uns girave[n] en supèrbia, els altres deÿen que·l bon enginy era encès e inflamat per contumèlia e deshonor, e molts que, ja guanyada, la victòria li fos levada e tolta de les mans. Mas a nós assats és cert que ell més era tribulat per la honor de Màrio que per la sua injúria, ne haguera tant de desplaser ni angoxa, si la província obtenguda fos donada a altre e no a Màrio.

(LXXXIII,1) Adonchs, empatxat per aquella dolor, e paria que fos follia e no seny haver cura de la cosa estranya e ab lo seu perill, tramès legats a Bochus, los quals li diguessen que no volgués ésser fet enemich del poble roman sens causa; e deÿa que ell havia de fer companyia e amistat ab lo poble roman, la qual li valria molt més que batalla e, jassia que ell se confiàs en les sues ajudes e riqueses, emperò ell no devia mudar ni cambiar les coses incertes per les certes; e deÿa que leugera cosa és pendre batalla, mas ab gran difficultat e afany se lexa e cessa, ne és en voluntat ni en poder de un mateix hom el començament de la batalla e la fi; e deÿa que començar batalla o guerra tot hom ho pot fer, encara és cosa leguda a l'hom flach e qui no és cordat, mas los victoriosos solament la poden lexar quan se volen e com se volen; deÿa encara que proveís a ssi e a son regne e que hagués bon consell, e que no mesclàs les sues coses florejants ab les coses perdudes de Jugurta. (LXXXIII,2) A aquestes coses el rey respòs assats benignament e plasent que ell bé cobeejava e volia pau, mas que havia pietat e compassion de les fortunes de Jugurta, e que tot se podia convenir e adobar si Jugurta era tornat en lo sen. (LXXXIII,3) E altra vegada l'emperador contra ço que Bochus demanave tramès legats. E aquell alguna partida ne atorgà e partida negà. E en aquesta manera, trameses e remeses legats per l'un e per l'altre, el temps passà e, de voluntat de Metel·lo, la batalla se allongà.

[69]
De ço que Màrio féu en Roma apprés que·l consulat e Numida li foren decrets

(LXXXIV,1) E Màrio, axí com dessús havem dit, fo fet, per lo poble molt cobeejant, cònsul e, apprés que·l poble roman li hagué dada la província de Numida, d'abans ja era infest a la nobilitat, mas ara lus era molt faréstech e cruel; e agreviava adés cascun e sengles, adés tots; autenticava si mateix el consulat e quaix que hagués preses despulles forcívolment; encara més, deÿa altres coses magnífiques per si mateix e dolents e desplasents per aquells. (LXXXIV,2) Emperò, ell principalment curava d'aquelles coses qui eren ops a la batalla: demanave als pobles [ajudes] en supplement de les legions, e del rey e dels companyons, e les fahia venir; enapprés, dels latins, prenia ell cascun lo pus fort, e dels cavallers apellava molts, mas pochs d'aquells que conexia per fama; e forçava los hòmens valents e ardits de pendre sou e de anar ab ell. (LXXXIV,3) Ne lo senat no li contrastava en res que faés, ni li gosava res denegar, e·l poble alegre li havia decret el supplement. E era extimat per lo poble que cavalleria no·s podia fer, encara volent lo poble, sens Màrio. E Màrio deÿa que ell perdria o l'ús de la batalla o l'estudi del poble. Mas aquella cosa debades fo esperada; tan gran cobeejança havia esvahits molts de anar ab Màrio, (LXXXIV,4) que cascun extimava si ésser rich de la preda e que tornarien victoriosos en lur casa, e altres coses semblants voliven e cogitaven en lurs coratges. E aquells, ab la sua proposicion o oracion, Màrio, de poch en poch, los havia afalagats e tirats. (LXXXIV,5) Car apprés, com totes les coses les quals demenave li fossen atorgades e decretes, e hagués escrits los cavallers, per rahon de amonestar e de sodegar e agreviar la noblea axí com havia acustumat, apellà el poble per concionar e parlar a tots, e proposà en aquesta manera:

[70]
Oracion de Màrio cònsul al poble per exortar e amonestar los seus cavallers, e per oprimbre la nobilitat

(LXXXV,1) «O vós romans, yo sé que molts no ab unes arts mateixes demanen imperi a vós e apprés que l'han aconseguit en altra guisa se porten. Car primerament aquells són industriosos, supplicants e humils, e depuys, ab arogància e ab supèrbia, passen la vida e·l temps. (LXXXV,2) Mas a mi és vist contra aquelles coses. Que aitant com és de major preu tota la república que·l consulat o la pretura, aytant més se pertany que aquella sia a[d]min[i]strada ab major cura, ab la qual aquesta deuria ésser demanada. (LXXXV,3) Ne m'engana quant de negoci sostengue ab lo vostre benifici molt gran: jo sé aparellar batalla e perdonar al tresor públich de la moneda, e sé forçar a cavalleria aquells los quals no volets ofendre, e sé haver cura de totes coses e en casa e defora, e sé fer aquelles coses entre envegosos, contradients e contrastants e facciosos, ço és, traÿdós; la qual cosa és pus aspre, e aital deu ésser vostra oppinion, o poble roman. (LXXXV,4) En aquestes coses, si altres, ço és, los nobles, han delinquit, la antiga noblea, dels seus majors els fets forts, les riqueses e ajudes dels cosins e del affins, moltes clienteles, ço és, officis, totes aquestes coses, los són en presidi e en defenssion. En mi, les ajudes e les riqueses en mi mateix són assitiades o col·locades, les quals necessari és que sien defeses per virtut e per innocència, car les altres coses enfermes són e flaques. (LXXXV,5) E açò entén yo, o poble roman, que totes les boques se són girades contra mi, mas yo sé favorejar los hòmens eguals e bons —car los benifets meus a la república va[n] anant e proceeixen—, e sé querir loch de esvahir […] batalla. (LXXXV,6) Açò dich per tal que no siats enganats ni presos, e per tal que sí ells enfrustrats de lur entencion. (LXXXV,7) Axí, de infantesa a ençà, entró en aquesta edat, he acustumats treballs e perills. (LXXXV,8) Les quals totes coses, enans dels vostres benificis, de grat e de voluntat yo les fahia, e que ara, reebut loguer, desempar aquelles, no seria consell, o poble roman. (LXXXV,9) A aquells, és diffícil cosa de temprar-se en les potestats, car per ambicion simularen e fenyeren si ésser prous hòmens. Mas a mi, el qual és tornat en natura ja, per custuma, de fer ben, he passada ma edat tota en arts exel·lents. (LXXXV,10) Manat m'avets que faça batalla, la qual cosa a la noblea ha desplagut molt. Jo deman que recogitets e pensets en los vostres coratges si serà millor que açò·s mudàs, si trametrets algun de tota aquella congregacion de noblea a aquest negoci o a altre aytal semblant, algun hom de antich linatge e de moltes ymàgens e de negun sou o loguer, ço és saber, que ignorant de totes coses en tant gran cosa e fet, teme e·s cuyt o que prenga algun del poble qui sia amonestador de son offici. (LXXXV,11) E axí s'esdevén moltes vegades, que aquell el qual vós havets manat regir e imperar quera altre emperador e regidor. (LXXXV,12) Encara yo sé, o poble roman, alguns hòmens los qual[s] açò que deu anar danant posen detràs; car, depuys que foren fets cònsols, començaren de legir los fets cavallerívols dels majors e·ls manaments dels grechs: car fer allò qui és derrer de temps abans que allò qui és primer de fet e de ús és cosa revessa. (LXXXV,13) Comparats ara, o poble roman, mi, home novell, ab la supèrbia d'aquells. Les coses que aquells solen legir e oir, yo, partida de aquelles, he vista, e les altres, yo mateix les he fetes. Ço que aquells han après en letres, jo cavallerejan les he apreses. (LXXXV,14) Ara vós extimats si los fets són de major preu o los dits. Menyspreen ells la mia novitat, e jo menyspreu la llur ignàvia e flaquesa de cor. A mi és opposada fortuna, e a ells obres vituperables e vergonyoses. (LXXXV,15) Jassia que una natura és comuna de tots, emperò jo cuyt que aquell és molt generós, qui és molt virtuós e fort. (LXXXV,16) E si era demanat als pares de Albín e de Bèstia qui amarien més haver engenrat de si, o ells o mi, creets que ells no respongueren altra cosa sinó que ells més hagueren amats fills excel·lents e virtuosos. (LXXXV,17) E si aquells me menyspreen per dret, façen allò mateix als seus majors: ells menyspreen aquells als quals noblea començà per virtut, axí com en mi. (LXXXV,18) Aquells han enveja de ma honor; donchs hajen enveja al meu treball e a la mia innocència e als meus perills, car per aquestes coses jo he conquerida honor. (LXXXV,19) Emperò, los hòmens corrumputs per supèrbia ja quaix menyspreen vostres honors, axí demanen aquestes, com si havien viscut honestament. (LXXXV,20) E no són aquells falsos, qui esperen ensemps coses tant diverses? Ignavis, ço és, hòmens molls e de flach e de vil cor, esperen e demanen plaers e delits, e guardon de virtuts, ço és, honors. (LXXXV,21) E encara envers vós o en lo senat fan paraules, e moltes vegades en llur oracion loen e exequen los seus majors; remembrant los fets forts de aquells, extimen si mateixs ésser pus clar que aquells. Lo contrari de la qual cosa és ver. (LXXXV,22) E aitant com la vida de aquells és pus clara, aitant la malvestat d'aquests és pus vituperosa. (LXXXV,23) E certament les coses axí se han: la glòria dels majors als derrers és axí com lum, no sofer en amagar ne·ls béns ne·ls mals d'aquells. (LXXXV,24) O poble roman, jo sofir freytura d'aquesta cosa; emperò jo, e·s ço qui és pus clar, leguda cosa és a mi e ardidament puix dir los meus fets. (LXXXV,25) Ara vejats com són inichs aquells. Car ço que atribueixen a ssi presumptuosament de la virtut dels altres, allò no atorguen a mi de la mia virtut, ço és saber, car no he imàgens e per tal car nova nobilitat és a mi, la qual, certament, haver conquerida és molt millor que si la hagués haüda d'altre e la hagués corrumpuda.

(LXXXV,26) E certament jo no ignor, si ja me volen respondre, que habundantment ells han facúndia e lurs paraules són compostes. Mas, en lo vostre molt gran ben[i]fici, en tots lochs pecejen e mi e vós ab mals dits, no m'ha plagut de callar-ho, per tal que negú no amenàs modèstia o temprança en consciència. (LXXXV,27) Car mi negunes paraules no·m poden nafrar per sentència del coratge. Car neccessari és que preÿquen e diguen de mi la veritat, per tal com la mia vida e les costumes mies e nodriments sobren la falsa oracion d'aquells. (LXXXV,28) Mas, per tal com los vostres consells són acusats, car me havets imposada sobirana honor e molt gran negoci, e encara reputar la honor d'aquells si us ne penedríets. (LXXXV,29) No puix, per causa de la fe, monstrar les imàgens ne·ls triumphes ne·ls consulats dels meus majors; mas, si la cosa ho demana, jo puix mostrar les astes, los senyals, los sobresenyals e altres dons cavallerívols, enapprés les cicatrices, ço és, los senyals de les nafres en lo meu cors. (LXXXV,30) Aquestes són les mies imàgens o semblances, aquesta és la mia noblea, no que·m sia lexada per heretat per altres, axí com aquella a ells, mas aquella que jo he conquerida ab los meus treballs multiplicats e perills.

(LXXXV,31) Les mies paraules no són compostes ni fentes, mas la virtut mateixa, ella se mostre assats. Ells han ops artifici o maestria, per tal que cobren e pal·lien los fets lurs sutzes e leigs ab paraules. (LXXXV,32) Ne he apreses letres gregues; poch me plahia de haver-les appreses, per tal com als doctors no han res profitat a virtut. (LXXXV,33) Mas moltes coses excel·lents he apreses en la república, ço és: ferir l'enemich, combatre presidis, ço és, castells o lochs forts, no tembre res, sinó mala fama e leja, de soferir ivern e estiu, de dormir e reposar sobre la terra nuda, de soferir en un temps mateix e fretura e treball. (LXXXV,34) En aquests manaments amonestaré los cavallers, ne colré aquells per art ne habundantment, ni faré treball de aquells, glòria mia. (LXXXV,35) Aquest és civil imperi e profitós, car si tu vius en delitaments e en mol·lícia, e vulles forçar la host ab turments, tu és senyor e no és emperador. (LXXXV,36) Aquestes e altres los nostres majors fahén, reteren si mateixs e la república cèlebre e gloriosa. (LXXXV,37) De les quals usan, la nobilitat —ella mateixa és dessemblant en bones custumes— menysprea nós, qui havem emulació a ells; e les honors, no sens mèrit, mas totes les vol recobrar quaix degudes per vós a ells. (LXXXV,38) Enapprés los hòmens molt superbiosos erren molt e·s lunyen de veritat. Los majors d'ells lexaren a ells totes les coses qui eren legudes: riqueses, imàgens, la memòria de si molt clara; mas virtut no la lexaren, ni pogueren, car aquella sola ni és presa ni és donada per altre. (LXXXV,39) Dien aquells que yo són hom leig e sutze, e de custumes incultes e grosseres, car poch orn lo convit, ni juglar negun no vist, ne he en major preu el coch que un vilan. Les quals coses a mi plau de atorgar e de confessar, o poble roman; (LXXXV,40) car axí ho he pres dels meus parents e dels altres sants barons: la mundícia pertany a les fembres e ornament, mas treball és covinent als hòmens, e als hòmens bons pertany entendre més en glòria que en riqueses, e les armes són bellea del bon hom e no les robes ne les vestedures. (LXXXV,41) Què és donchs allò qui·ls ajuda e ço que extimen car? allò fan per tots temps: menjen e begen e amen; en là hon hagueren la sua adolescència, aquí façen la vellura; sien en convits, donats e dedicats al ventre e a la pus sutza partida del cors; e lexaran a nós suor e pols e altres semblants coses, aquells als quals aquelles coses foren pus alegres que viandes. (LXXXV,42) Mas verament no és axí, car on los hòmens molt sutzes e leigs se dediquen e·s donen a malvestats e a vicis, no fan als, sinó que tollen lo guardon als bons. (LXXXV,43) E axí luxúria e ignàvia, ço és, ociositat e negligència e arts males, en les quals molt injustament visqueren, no profiten a res a aquells qui les colgueren,363 emperò són en destruccion de la república, la qual no met mal.

(LXXXV,44) Ara he respost a aquells aitant quant les mies custumes bones ho demanaven, e no les malvestats de aquells. Poques coses parlaré de la república. (LXXXV,45) E primerament de totes coses, o poble roman, hajats bon cor de Numida, car aquelles coses les quals entrò en aquests temps han defès Jugurta, totes les havets remogudes e tirades, ço és: avarícia de Bèstia, la imperícia de Albín, e la supèrbia de Metel·lo.Enapprés, la host sab los lochs e la terra, (LXXXV,46) la qual, gran partida, és guastada e destrovida per avarícia e per temeritat dels duchs. (LXXXV,47) Per la qual cosa, vós, als quals és edat cavallerívol, esforçats-vos ab mi e prenets la república, ne negun no haja pahor de la calamitat de la terra ni de la supèrbia dels emperadors. Jo mateix seré en la host o en la batalla consellador. Jo mateix seré companyon del perill ab vós. Jo hauré vós de prop mi en totes les coses. (LXXXV,48) E certament, ajudant los dioses, totes les coses se faran e·s cuytaran tost, ço és: preda, laor, victòria. Les quals si eren dubtoses o luny, emperò, a tots los bons se pertany de ajudar a la república. (LXXXV,49) Car negun no és fet inmortal per ignàvia, ço és, per ociositat o negligència, ni negun pare o mare no ha desijat als fills que fossen eternals, mas han desijat als fills que fossen bons e que faessen vida honesta. (LXXXV,50) Més coses diria, o poble roman, si les paraules ajustaven virtut als temoroses, car bé cuyt que als [bons] hòmens e als valents habundantment és dit».

[71]
 De l'aparellament del cònsul Màrio e de la anada sua en Numida, e de la retornada367 de Metel·lo en Roma

(LXXXVI,1) Complida aquesta proposicion e preÿcacion, Màrio, pus que vehé los coratges del poble eregits e coratgosos, carregà les naus de viandes, de armes, del sou e d'altres coses profitoses, e manà a Aulo Màlio que anàs legat ab aquestes coses. (LXXXVI,2) E ell entretant escrivia los cavallers, no segons custuma dels majors ni dels nobles, mas axí com plahia a cascun, e escriví molts capitecensos. (LXXXVI,3) E d'aquell feyt deÿen alguns que·s feÿa per fretura de bons, e altres deÿen que·s feÿa per ambicion del cònsul, per tal car, per aquella manera de hòmens era celebrat e crescut. E deÿen que a hom querent poder, que cascun, per freyturós e per pobre que fos, era bon e covinent, al qual no ha cura de les sues coses, les quals no són negunes, e axí totes les coses li són vistes honestes, ab preu.

(LXXXVI,4) Adonchs, Màrio anà en Àffrica ab alcun major nombre que no era decret, e en pochs dies arribà en Útica. (LXXXVI,5) E la host li fo liurada per Públio Rutúlio, legat, car Metel·lo era fugit e s'era desat de la presència de Màrio, per tal que no veés aquelles coses les quals, oïdes, lo cor no havia pogudes soferir.

(LXXXVII,1) Mas lo cònsul, ordonades e complides les legions e les coorts o companyes e los ajutoris, anà en un camp fèrtil e carregat de preda, e totes quantes coses [aquí] prengué donà als cavallers. Enapprés, esvahí los castells e les ciutats, les quals eren poch guarnides per natura o per obra, e les combaté ab moltes batalles e les prengué; enapprés, altres coses leus féu en altres lochs. (LXXXVII,2) Entretant, los novells cavallers sens pahor combaten e són en la batalla, vehén los fugents que són presos e morts, e veén que cascun hom fort és segur, vehent encara que la libertat e la pàtria e·ls parents e totes altres coses, que·s defenen ab armes, vehien encara que glòria e riqueses se conqueren ab armes. (LXXXVII,3) E axí, en breu de temps, fo feta egual la virtut dels novells cavallers e dels vells. (LXXXVII,4) E los reys, pus que hagueren coneguda la venguda de Màrio, diverses, se n'anaren en lochs difícils e passes estrets. Axí ho ordonà Jugurta, car esperave que·ls romans enemichs demantinent se escamparien ça e lla, e que leugerament porien ésser esvahits; car, remoguda la pahor, escamparien-se o irien ça e lla sens pahor.

(LXXXVIII,1) Metel·lo entretant anà en Roma e, contra esperança sua, fo reebut molt alegrament, e fo car al poble e als pares. Cessà la enveja.

[72]
De les gestes per Màrio cònsul en Numida

(LXXXVIII,2) Mas Màrio espatxadament e prudent se prenia guarda e observava les coses dels seus e dels enemichs, e conexia qual partit era bon als uns e als altres o qual contrari. Espiava los camins dels reys, els consells, e sabia primer los eguayts d'aquells. Neguna negligència no era en ell de ço que devia ésser. (LXXXVIII,3) Adonchs, sovén, en lo camí, havia vençuts los getulos e Jugurta, los quals saltejaven alguns de nostros companyons, qui robaven e fahien predas, e·l rey mateix havia despullat de les armes no luny de la ciutat Cirta. (LXXXVIII, 4) Les quals coses apprés que foren fetes gloriosament e veé que no podia haver còpia de fer batalla, acordà de environar e circumvenir les ciutats dels enemichs a ell contràries, les quals li eren en avinentesa: axí que Jugurta o seria despullat de presidis e de reffugis, si allò soferia, o extimava que·s combatria. (LXXXVIII, 5) Car Bochus sovén havia trameses missatgers a Màrio, dient que volia haver la amistat del poble roman, e que no temés que ell li fos enemich en neguna cosa.

(LXXXIX,1) Mas el cònsul, axí com havia deliberat de anar e assetjar les ciutats e los castells guarnits, esforçan-se de tirar o de tolre-los als enemichs, partida d'aquells per força e altres per pahor o mostran-lus guardon. (LXXXIX,2) E primerament fahia batalles mijanceres, extiman que Jugurta per defendre los seus li vengués en les mans. (LXXXIX,3) Mas pus sabé que ell s'era lunyat e que entenia en altres negocis, féu major e pus aspre batalla.

[73]
De la ciutat Capsa presa per Màrio cònsul ab maestria, e robada e destrovida

(LXXXIX,4) Era entre les grans solituts una ciutat gran e valent apellada Capsa, l'edificador de la qual fo Hèrcules Líbio. Los ciutadans d'aquella s'eren dats a Jugurta ab leu imperi e, per aquella cosa, eren haüts molt feels; eren guarnits contra los enemichs no tant solament de murs e de armes e de hòmens, ans encara molt més de asprea de lochs. (LXXXIX,5) Car, fora los lochs acostats e proïsmes a la ciutat, era una gran solitut la qual no·s conreava ni·s laurava, e era freyturant de aigua, e era molt infesta per les serpents, lo poder e força de les quals, tot axí com de totes les bèsties feres, per freytura de viandes, és pus agra. E la natura de les serpents, perniciosa, més és encesa per set que per altra cosa. (LXXXIX,6) E Màrio cobejava molt de conquerir e de obtenir aquesta ciutat per dues rahons: e per l'ús de la batalla, e per tal com era vista cosa aspra e Metel·lo havia obtenguda gran glòria per la presó de Thàlam ciutat, e samblant era lo siti d'aquella ciutat e axí guarnida, sinó que envers Thàlam, no luny dels murs, eren algunes fonts, mas Capsa havia dintre los murs aigua contínua, els altres animals bevien aigua de pluja. (LXXXIX,7) E allò, aquí e en tota Àffrica, en los lochs lunyats de la mar, aytant pus leugerament se soferia; car los númides més que més menjaven carns de bèsties feres e bevien leit, ne querien sal ni altres encenalls de gula. (LXXXIX,8) La vianda contra la fam e l'aigua o leit contra la set lus bastava, ni curaven d'altra delitament.

(XC,1) Adonchs lo cònsul, espiades totes les coses, cuydo que per inspiracion dels dioses e per ajuda —car contra tantes difficultats per consell seu no·s podia provehir, majorment car no havia còpia de frument, car los númidas més estudien a les pastures dels bestiars que en laurar ni en conrear camps, e tot quant frument era nat en la terra ne cullit, per manament del rey, tot, l'avien mes e posat en lo[ch]s forts e guarnits, e en aquell temps los camps eren sechs e buyts de tot esplet, car eren en la extremitat de l'estiu, ço és, en agost— […]. (XC,2) [Tot] el bestiar de la terra, los quals los dies passats havien pres, fon donat als cavallers auxiliaris per guardar-lo. E Màrio, cònsul, manà a Àulio Màlio, legat, que anàs ab les cohorts o companyes espatxades a la ciutat de Laris, en la qual havien col·locat el sou e les viandes; e dix-li que ell iria robar la terra e que en breus dies ell seria lla ab ell. (XC,3) E lavors el cònsul anà-sse'n amagadament al fluvi Thanayim.

(XCI,1) Enapprés, en lo camí, tot dia, ell distribuïa lo bestiar a la host egualment per turmes [e] centúries, e manava a tots que dels cuyros del bestiar faessen odres, e que·ls aparellassen en guisa que decontinent se'n poguessen servir en aquell ús que ell los manaria, e tots eren ignorants de la causa per què·s fahia. E finalment en lo .vi. dia, com fos vengut al fluvi, foren fets gran habundància de odres. (XCI,2) E aquí, posades les castres o tendes, manà que menjassen e s'aparellassen, quan lo solell seria en la posta, de anar e seguir la senyera e que, lexades totes càrregues, carregassen si mateixs e les bèsties d'ayga. (XCI,3) E, finalment, apprés que lo temps fo vist ésser covinent, ell exí de les castres o tendes e, tota la nit […] abans de l'alba, ell pervengué en un loch a .iim. passes de la ciutat Capsa;380 e aquí, aitan amagadament com pogué, ab totes les còpies, esperà lo dia clar. (XCI,4) E, com lo solell començàs de exir, los ciutadans, no tements ni sospitants de neguna host, ni dubtants de negun enemich, gran partida d'ells exiren de la ciutat. E sobtosament e ivaçosament tota la cavalleria e hòmens de peu molt leugers e espatxats, per manament del cònsul, corregueren a Capsa ciutat e assetgaren les portes. E apprés lo cònsul cuitadament perseguia los ciutadans los quals eren defora e prenia-los, ne lexava los cavallers que robassen. (XCI,5) Les quals coses pus que hagueren conegudes los ciutadans, esbalaïts, tremolaren: gran paor, mal inprovís e no previst, e gran partida dels ciutadans qui eren fora los murs foren en poder dels enemichs; e ells faeren que·ls altres qui eren romasos en la ciutat se reteren. (XCI,6) E demantinent la ciutat fo cremada, els númides pubres foren morts, los altres tots foren venuts, la preda fo depertida als cavallers. (XCI,7) Aquella malvestat fo comesa contra dret de batalla, e no per avarícia ni per traÿcion del cònsul, mas per tal com aquell loch era oportun e covinent a Jugurta e a nós molt diffícil de entrar, la manera dels hòmens, moble e variable e desleal e sens fe, ne abans no pogué ésser constret ni tirat, ne per benifici ni per pahor.

[74]
De la laor e glòria de Màrio cònsul

(XCII,1) Aprés que Màrio hagué feta tant gran cosa sens dampnatge algun dels seus, gran e clar d'abans, començà ésser haüt major e pus clar. (XCII,2) E totes les coses no ben consultes eren tirades en virtut. Los cavallers foren haüts en imperi modest e amesurat ensemps e, richs, levants les mans al cel. Los númides temeren aquell més que hom mortal; e finalment tots, los companyons e·ls enemichs, creegueren que en ell era enteniment divinal e totes coses li succehien per voler dels dioses. (XCII,3) Mas, pus que aquella cosa vengué bé, el cònsul anà a les altres ciutats e castells, e prengué d'aquells, pochs contrastants los númides; molts lochs, deserts per misèria dels capseses, corrumpé e cremà ab foch; e totes les coses foren complides de plor e de matament o mort.

[75]
D'un castell molt guarnit e fort, on eren los tresors dels reys de Numida, assetgat per Màrio e pres per saviesa e tractament del lígur

(XCII,4) A la perfín, conquerits molts lochs, e molts obtenguts sens escampament de sanch, procehí a fer altra cosa, no ab aquella matexa asperitat e difficultat ab la qual esvahí la ciutat dels capseses, mas en altra manera diffícil que aquella. (XCII,5) Car no luny del riu o fluvi Molucha, el qual deperteix lo regne de Jugurta e de Bochus, era, en un plan, un munt de roques e de pedre, ab un castell mijancer, assats patent e alt sens mesura; e era aquí una entrada estreta per la qual era entrat en ell, e era de tot[es parts…] esquerit, ab gran embalç de totes parts. (XCII,6) Lo qual castell Màrio molt cobejava, per tal com aquí eren tots los tresors del rey. Mas aquella cosa fo millor feta per fortuna que per consell. (XCII,7) Car lo castell era assats guarnit e de hòmens e d'armes, e fornit de forment, e dintre era una font d'ayga; ne y havia loch negun qui fos covinent per posar-hi enginy negun, ne posar-hi màrgens de terra; el camín per lo qual era pujat era estret, aspre e molt diffícil de totes parts. (XCII,8) Eren vinyes les quals podien ésser defeses dalt del castell ab pedres. (XCII,9) Los cavallers no podien estar aquí per la desagualtat del loch, ni entre les vinyes sens perill no podien res administrar ni fer; per fort hom e per valent que fos, o havia a caure o ésser nafrat, e als altres crexia la pahor.

(XCIII,1) E Màrio, molts dies passats e treballs e difficultats, tot angoxós e ansiós cogitava en son coratge si·s lexaria de ço que havia començat, car veÿa que debades treballava, o si esperaria la fortuna, de la qual sovén ab prosperitat havia usat. (XCIII,2) Les quals coses com cogitàs e repensàs tots los dies e les nits, per ventura, un cavaller ligus, de les coorts o companyes auxiliàries cavaller simple, exí de les castres o tendes per donar aygua a son caval e, no luny del costat del castell, el qual costat era contrari als combatents, ell veé entre les roques cocleas, e adés una, adés altra; e, com veés multas, per estudi de cullir-les, pujà tro en la cima del munt; (XCIII,3) on, pus que veé la solitut, a manera de enginy humanal, cobejà de fer e de pujar pus avant. (XCIII,4) E entre les roques era crescuda una olzina un poch corba e enclinada e depuys alçave's en alt, per les rames de la qual e branques pujà ligus en les roques pus altes, de les quals ell descriví lo plan on era edificat lo castell, en lo qual eren tots los númides enteses als combatents. (XCIII,5) E, espiades totes les coses, per aquell mateix camí on era pujat, ell se'n tornà, temptant totes les coses e guardan engir e entorn. (XCIII,6) E cuytadament anà-sse'n a Màrio e ensenyà-li lo que havia fet, amonestà-lo que, per aquella partida per on era [pujat e] devallat, que ell assagàs lo castell e temptàs, e promès que ell seria duch o guiador del camín e·l mostraria, e ensenyà-li que no·y havia negun perill. (XCIII,7) Màrio, ab lo lígur, tramès alguns cavallers per espiar si·s podia fer ço que·l lígur deÿa; e alguns, segons lo judici llur, deÿen que fer-se podia, e altres deÿen que no, emperò, lo coratge del cònsul un poch se inclinà a fer ço que·l cavaller lígur deÿa. (XCIII,8) E demantinent elegí trompadors e anafillers e cornamusers, cinch en nombre, molt leugers, e ab aquests .iiii. centurions qui·ls defenessen, e manà a tots los líguries que li obeïssen, e constituí el dia següent a fer aquest negoci.

(XCIV,1) E, com fos temps covinent, aparellades e ordonades totes les coses, anà al loch. E aquells qui eren capitans de les centúries, instruïts per lo duch o guiador, mudaren les armes e l'ornament: e anaren ab lo cap e ab los peus nuus, e sobre lo dors, en les esquenes, eren los coltells e·ls escuts, e·ls escuts eren de cuyros per rahon del pes, que no pesassen tant, e que pus leugerament faessen tabustol e brogit. (XCIV,2) Adonchs, el lígur, passant e anant sobre les roques e per les pedres, ligava ab laços les raïls de les erbes les quals sobreexien per antiquitat, per les quals los cavallers pus leugerament pujassen. E a vegades lo lígur donava la mà als temoroses e ajudava-los a pujar, e seguien-lo ab les armes. E ell pujava e assajava primer los passes e·ls pujaments pus dubtoses e pus diffícils, en los quals sovén pujava e devallava, e per aquesta forma donava ardiment als altres. (XCIV,3) Adonch, longament e molt fatigats, finalment vengueren en lo castell, el qual era desert e desemperat en aquella partida per la qual ells eren pujats, car tots qui guardaven lo castell, axí com en los altres dies, estaven de cara contra los enemichs. E Màrio, pus que sabé per los missatgers lo que aquell lígur havia fet, jassia que tot lo dia se fos combatut contra los númidas, lavores ell amonestà los cavallers seus, e ell exí fora de les vinyes e espavordí l'enemich ab ginys, ab torments e ab sagetes e ab fones de luny. (XCIV,4) Mas los númidas, sovén d'abans destrovides les vinyes dels romans e cremades, no·s deffenien d'éls en los murs del castell, mas anaven de dia e de nit entorn del mur e maldeÿen als romans, e opposaven a Màrio malvestat e flaquesa, e als nostres cavallers, el servici de Jugurta, ço és, que encara serien servos de Jugurta, e eren en lurs paraules vilans e faréstechs. (XCIV,5) Entretant, los romans e·ls enemichs enteses en la batalla, era combatut per la una part e per l'altra ab gran poder e esforç; aquests per la glòria e per l'imperi roman, els altres batallan per llur salut, los quals, sobtosament e ivaçosament, detràs si, hoïren gran tabustol e trompes e anafils tocar a gran pressa. E primerament veeren les fembres e·ls infants los quals eren venguts veure la batalla fugir ab grans crits e siscles, enapprés axí com cascun era pus prop del mur, e finalment tots los armats e desarmats començaren de fugir. (XCIV,6) E lavors los romans pus agrament combatien, e nafraven e molts ne mataven, e anaven sobre·ls corsos dels morts e, golosos de glòria, combatents, pujaren en lo mur e prengueren e robaren demantinent lo castell. E axí la temeritat de Màrio obtengué glòria per colpa.

[76]
De la venguda de Lúcio Sil·la qüestor a les castres o tendes romanes en Numida, e de la natura d'aquell, e de l'estudi e del cultivament e de les gestes per ell [fetes] en la host de Màrio cònsul

(XCV,1) Enapprés, dementre aquella cosa se fahia, Lúcio Sil·la, qüestor, ab gran cavalleria vengué en les castres, el qual era estat lexat en Roma per tal que aplegàs e forçàs host de lacis e dels companyons. (XCV,2) Mas la fama de tant gran baron nos amonesta de dir algunes coses, poques, de la natura e del cultivament d'aquell; car en negun altre loch no havem a dir de les coses de Sil·la, e per tal com Lúcio Sisenna excel·lentment e molt diligentment proseguí la istòria d'aquell, par a mi que jo·n deja un poch parlar. (XCV,3) Adonchs, Sil·la fo noble, de la gent patrícia; la sua família era prop ja tota morta per ignàvia e negligència dels seus majors. Fo instruït en les letres latines e gregues sufficientment, e era baron ab gran coratge, cobeejós de delits, mas pus cobeejós de glòria. Era en ociositat luxuriosa, emperò la delectacion null temps no li tolgué ne l'empatxà en negocis, sinó aquella que hagué ab la muller honestament. Era ben parlant e ben escaltrit e·n amistat prest, a simular negocis havia altea de enginy increïble, era donador de moltes coses e majorment de moneda. (XCV,4) E a·quell, molt benanant de tots anans de la victòria civil, per null temps fo la fortuna sobrera a la indústria. Molts han dubtat si és estat negun altre pus fort ni pus benanant que ell, car les coses que féu depuys no·m són certes.

(XCVI,1) Adonchs Sil·la, segons que és dit damunt, apprés que fo vengut en Àffrica e en les castres o tendes de Màrio ab la cavalleria, d'abans rude e ignorant de batalla, en poch de temps fo fet molt pus sabent que tots. (XCVI,2) Apellava los cavallers benignament; a molts pregants e a altres per si mateix donava benificis, ni prenia, sinó forçat, benificis, e aquell [retia benificis] pus tost que no retria hom moneda deguda; ell no repetia deutes a negú e més treballava que molts li deguessen benificis; en los jochs scènichs ere ab los pus humils; (XCVI,3) en les obres, e[n los camins] de la host e en les vigílias o guaytes se exercitava molt, ni entretant, ço que sol fer perversa ambicion, no nafrava la fama del cònsul ni de negun altre bon hom; no soferia que negun li passàs denant en fets de mans ni de consells, e ell anava danant als altres. (XCVI,4) Ab les quals coses e arts en breu de temps fo molt car a Màrio e als cavallers.

[77]
De la batalla feta entre Màrio e·l rey Bochus e Jugurta, e de la victòria dels romans

(XCVII,1) Jugurta, pus que hagué perduts la ciutat Capsa e·ls altres lochs guarnits e a ell profitosos e ensemps gran moneda, tramès a Bochus rey missatgers que, com primerament e pus tost pogués, amenàs les sues còpies en Numida; e deÿa que temps era de fer la batalla. (XCVII,2) El qual, pus que Jugurta entès que ell dubtava e posava e cogitava les rahons de pau e de batalla, altra vegada Jugurta ab dons corrompé los pus proïsmes de Bochus axí com debans, e promès a Bochus la tercera part de Numida si los romans eren foragitats de Àffrica e si la batalla, apprés que fos feta, ell romania en les sues encontrades entegres. (XCVII,3) E, per aquestes promissions, Bochus, afalagat e mogut, vengué ab gran multitud a Jugurta. E, com Jugurta e Bochus ab les sues hosts fossen justats, anaren contra Màrio e la host romana, e ja era la .xa. partida del dia, e esvahiren Màrio extimants que la nuyt, la qual ja era, que·ls fos en deffension e a ssi e als seus si fossen vençuts e, si vencessen, la nit no·ls era negun empatxament, per tal com sabien los loch e la terra; e per lo contrari als romans, si vençessen o si fossen vençuts, e la un cas e l'altra, en tenebres los era molt diffícil. (XCVII,4) Adonchs, lo cònsul, per molts, sabé la venguda dels enemichs e que·ls enemichs eren prop d'ell. E abans que la host pogués ésser instruïda ni amonestada, ni poguessen cullir les càrregues ni carregar les atzembles, ni poguessen pendre senyal ni imperi negun, los cavallers mauros e los getulos, no en esquera ni segons manera de batalla, mas per turmes e flotes, axí com per ventura s'aplegaven e s'apinyotaven, corregueren contra los nostres. (XCVII,5) Los quals tots, tremolosos per pahor inprovisa, los uns recordants de la virtut antiga, o prenien les armes o sostenien los enemichs mentre los altres se armaven. La invasion aquella era [feta] pus semblant a latrocini que a batalla, car sens senyeres, sens orde algú, los hòmens de peu e·ls cavallers eren mesclats, los uns tallaven los altres, e molts, contra los enemichs molt agrament batallants, eren esvahits detràs en les spatles. Ni virtut ni armes no podien assats regir los nostres, car los enemichs, molts més en nombre e de totes partides, eren engir e entorn escampats. E finalment, los cavallers romans novells e antichs, aquells los quals ventura o loch havia aplegats, feren una rotunditat e cercle de si mateixs, e axí, de totes parts ensemps cuberts e instruïts, sostenien la força e·l poder dels enemichs.

(XCVIII,1) Ni en aquest negoci tant aspre Màrio no s'esmayava [en son coratge] ni s'espavordí, mas ab la companya sua, la qual havia aparellada més dels hòmens pus forts que dels pus familiars, anava adés ça adés lla, e ajudava als seus treballants [per los enemichs] e, lla on major mester era, esvahia; ab la man consellava als cavallers, car no los podia buenament imperar o regir por tal como todos eran turbados. (XCVIII,2) Et ya era el dia passado et puesto el sol, empero los nobles varones romanos no defallien, antes recobravan virtut et fazian mas fuert coraçon por la noche que vinie, et los enemigos semblantment, assi como los reyes avien mandado. (XCVIII,3) Et la ora Maurio tomo et saco conssello de las copias et, por tal que·s pudies meter en qualque lugar con los suyos que fues seguro, et occupo con sus gens dos cabeços el uno çerca del otro, en el uno de los quales avia una grant fuent de agua, et aqui el poso sus caustras o tiendas, et el otro cabeço era muyt alto et avia grandes cuestas o puyadas de la una partida et de la otra, con poca defenssion. (XCVIII,4) Et el conssul envio Silla con los cavalleros a guytar de noche et, de poco en poco, aplego los cavalleros escampados en aquellos lugares, ni los enemigos menos turbados. (XCVIII,5) Et los reyes, vidiendo que no podien esvayr los romanos por la difficultat del lugar, huvieron paor et çessaron de batallar; empero no dexaron derramar o espandir lures copias, ante çercaron todo enderredor los cabeços en do se avien atendado los romanos. (XCVIII,6) Et apres, fechos grandes fuegos, los barbaros, segunt lur costumbre, grant partida de la noche alegravanse et baylavan et cridavan altas vozes et fazian tabustol et roydo, porque extimavan que avien havida victoria. (XCVIII,7) Mas todas aquellas cosas a los romanos, qui eran en tiniebras et en lugares mas altos, vidien los enemigos en quiento estamiento estavan.

(XCIX,1) Et Maurio, mucho confirmado por la imprudençia de los enemigos, mando que fuesse fecho grant silençio, et mando que no tuviessen senyeras, et que no cantassen ni trompassen, assi como vigilias o guaytas. Enapres, quando se queria fazer el dia, los enemigos enoyados et treballados adurmieronse con el grant suenyo que avien; sobtadament, sin que los enemigos no s'ende guardavan, todos los trompadores et anyafiles et cornamusas de las cohortes de los romanos, todos ensemble, tocaron et los cavalleros cridaron grandes vozes, et Maurio mando que salliessen de las caustras. (XCIX,2) Los mauros et los getulos soptosament se despertieron et fueron esglayados por el son no acostumbrado et orrible, et assi fueron espaordidos, que no podien foyr ni no podien tomar las armas ni podien fazer ninguna cosa. (XCIX,3) Et nenguno no les ayudava, et los romanos los quales justavan agrament los enemigos, et los reyes entramos fuyeron, lexadas las senyeras et todas las armas, las quales prendieron los romanos. Et mas barbaros murieron410 en aquella batalla que entre todas las otras batallas desuso dichas, porque por la grant paor fueron empachados de foyr et no se pudieron defender.

[78]
Del camino de la huest de los romanos quando fueron a exevernar et del exerçiçio mandado alla por el consul

(C,1-5) Et apres Maurio, assi como avia començado, envio la huest a exevernar en las çiudades maritimas porque pudiessen haver liugerament viandas. Empero por la victoria que avie hovida no ergullo ni exalço, mas antes fue con companya et con huest quadrada ensemble et assi como si fues en vista de los enemigos. Silla con la cavalleria era a la part derecha, et Maurio a la part sinestra con los fondibularios et con los sagitarios, et Aulus era capitan et rigia las cohortes de los ligures, et avie collocado los primeros et los çagueros tribunos con espachados maniplos. Los fugitivos, los quales eran poco amados mas, porque sabien la tierra, espiavan el camino de los enemigos. El consul, assi como si ninguno no y fues imposado, proveya todas las cosas et era present con todos, lohando a cadascuno et reprendia los que ploraven. E ell, armat e entès, forçava los cavallers que no anassen en altra guisa e que guarnissen les castres tot axí com si fossen enmig dels enemichs e, que guaytassen en la porta de les castres o tendes, trametia les cohorts de les legions, els cavallers auxiliaris, per fer les castres o tendes, enapprés col·locava los altres en muniment e en defensions sobre·l vall, ell mateix circuhia les vigílies o guaytes. E Màrio, en aquell temps e en los altres, per vergonya de la batalla jugurtina, més que ab mal, constrenyia la host; la qual cosa deÿen molts que·s feÿa per ambicion, e que havia acustumada durícia de infantesa, e les coses les quals los altres apellaven misèria ell havia en plaser e en delit. Per què ho feÿa, jo no sé, mas bé sé que era profitós a la república ensemps, e les coses foren ben e ab honor fetes per l'imperi rigorós e disciplinat.

[79]
Del segon insult dels reys Bochus e Jugurta contra Màrio, e de gran batalla feta entre ells, e de la victòria dels romans

(CI, 1-11) En lo quart dia, finalment, no luny de la ciutat Cirta, les espies de totes partides se mostraren molt cuytats, car entenien que l'enemich era prop qui venia. E per tal com diverses retornants, [un d'una part] e·l altre d'altre part, e tots significaven una cosa mateixa, el cònsul incert e dubtós en quina manera ordonaria la esquera, no mudat orden negú, estigué aparellat contra totes coses. Axí que la esperança de Jugurta fo frustrada, el qual havia distribuïdes les còpies en .iiii. partides, extimant que de totes parts egualment venguessen detràs e davant als enemichs. Entretant Sil·la, lo qual los enemichs primerament havien atent, amonestà los seus, els apinyotà e amotà, e ell e·ls altres esvahiren los mauros; els altres, stants en lur loch, cobrien los corsos dels darts tramesos de luny e, si negun los venia entre mans, mataven-lo. Dementre los cavallers batallaven en aquesta manera, Bochus, ab los hòmens a peu, los quals Vòlux, fill d'aquell, havia amenats —ne eren estats en la primera batalla per tal com havien laguiat en lo camí—, esvahí la derrera esquera dels romans. E lavors Màrio era en la davantera ab los primers, per tal com Jugurta hi era ab molts. E un númida, coneguda la venguda de Bochus, amagadament, ab pochs vengué als hòmens de peu. E aquí en lenguatge latín, lo qual havia après en Numància, cridà altes veus que·ls nostres debades batallaven, car un poch abans ell havia mort ab la sua man, segons que deÿa, Màrio; e mostrava lo coltell sangonós, lo qual havia ensangonat en lo cors d'un hom a peu, lo qual havia mort dels nostres. La qual cosa com los cavallers haguessen oïda, foren espavordits més per crueltat de la cosa que per fe del missatger, e per tal com los barbres havien preses grans coratges e pus agrament tallaven los romans. E Sil·la, encalçats e fets fugir aquells contra los quals era anat Màrio, retornant, corregué e ferí en lo costat de la esquera. E Bochus demantinent girà. E Jugurta, cobejant sostenir los seus e extimant ja prop haver obtenguda victòria, environat e circuenvent per los cavallers, de la part dextra e sinistra tots los seu tallats, tot sol entre·ls coltells e darts dels enemichs exí e fugí. E Mario, entretant, encalçats e fets fugir los cavallers dels enemichs, vengué en ajuda als seus, los quals ja havien començat de fugir, segons que havia entès. E, finalment, com ja los enemichs fossen fugits de totes parts, lavors fo honorable de veer lo camp de la victòria: los uns fugien, los altres encalçaven, los altres mataven, los altres apresonaven; los cavalls e·ls hòmens tots eren hujats e treballats, molts qui eren nafrats ne podien fugir ni podien reposar, ara s'esforçaven de levar e de anar, e demantinent cahien; e a la perfín tota la terra era plena de darts, de armes, de carrunyades, e tota la terra plena de sanch.

(CII, 1) E apprés, lo cònsul, sens dubte haüda victòria, pervengué a la ciutat Cirta, a la qual en lo començament havia haüda intenció de anar.

[80]
Dels legats del rey Bochus tramesos al cònsul

(CII, 2-4) Apprés de .v. jorns que·ls barbres havien perduda la batalla, legats de Bochus vengueren a Màrio demanants que Màrio li tramesés dos barons molt feels, car ell volia perlar ab ells per profit seu e del poble roman. El cònsul demantinent tramès-li Lúcio Sil·la e Àulio Mànlio. E plagué que haguessen peraules ab lo rey, ab les quals lo inclinassen e·l regirassen de son enteniment o, si cobejava pau, que pus fortment lo encenessen. Adonchs Sil·la, el qual era mils parlant jassia fos pus joven, parlà poques peraules aitals:

[81]
Oracion de Sil·la, qüestor, a Bochus, rey de Mauritània

(CII, 5-11) «Rey Bochus, gran alegria havem com los dioses han amonestat tu, tal baron, que alguna vegada amasses e querisses més pau que batalla, ni mesclan te maculasses, com sies baron excel·lent, ab Jugurta, qui és lo pus tracionat e pijor de tots hòmens, e que tirasses e tolguesses a nós la agra necessitat de perseguir tu errant e aquell molt tracionat Jugurta. A·çò, ja en lo començament al poble roman fo vist de querir e conquerir més amichs que servos, extimants que millor era imperar als volents que als forçats. A tu neguna amistat no és pus oportuna ni pus profitosa que la nostra, primerament, per tal com te som luny, en la qual [cosa]és poch de ofensa e de enuig, la gràcia és egual tot axí com si t'érem prop, a la perfín, [per tal com] parents havem habuntdantment, mas còpia de amichs ni nós ni negú no n'havem assats. E per la mia voluntat ja açò te hagués plagut en lo començament! Certament del poble roman entrò aquest temps tu hagueres haüt molt de ben e has-ne sofert molt de mal. Mas per tal com la fortuna de les coses humanals regeix moltes coses —a la qual ha plagut tu esprovar lo nostre poder e la gràcia—, e ara, per aquella com pots, cuyte't e fe[s] axí com has començat. Moltes coses has oportunes e en avinentesa, ab les quals pots corregir les errades. E a la perfín lexa açò en lo teu pits: per null temps el poble roman és estat vençut per benifficis, e, en batalla, què pot fer, tu ho sabs».

[82]
De la resposta del rey Bochus a les dites peraules

(CII,12-14) A aquestes peraules el rey Bochus plasentment e benigna respòs, e féu poques peraules per lo seu delicte; e dix que no havia preses armes ab coratge ni ab intencion enemiga, mas per defendre son regne; car la partida de Numida de la qual havia foragitat Màrio Jugurta per dret de batalla era feta sua, segons que deÿa, e no havia pogut soferir que fos guastada per Màrio; enapprés, abans tramesos legats en Roma, havia haüda repulsa de la amistat; enapprés, que totes les coses lexaria anar, si Màrio trametia legat al senat.

(CII,15) E finalment, feta còpia, el coratge del barbre fo vinclat e inclinat per los amichs seus, los quals amichs, Jugurta, sabuda la legacion de Sil·la e de Mànlio, tement allò qui s'aparellava e·s tractava, corrompé per dons.

[83]
De les gestes [fetes] per Màrio a la torra reyal, e dels legats del rey Bochus a Màrio, e de la benignitat de Sil·la, qüestor, a ells

(CIII,1-7) Màrio entretant, lexada la host per exivernar, ab espatxades corts o companyes e ab partida de la cavalleria, anà assetjar la torra reyal, en la qual Jugurta havia meses e posats tots los fugitius per deffension. Lavors, altre vegada, Bochus, o reputan los mals los quals li eren esdevenguts en dues batalles, o amonestat per los amichs los quals Jugurta havia lexats que no·ls havia poguts corrompre, de tots los amichs ell ne elegí .v., la fe dels quals li era coneguda e provada e·ls enginys molt grans; e manà-lus anar primerament a Màrio e, si pleÿa a aquell, que anassen apprés en Roma; e donà-lus licència e poder de fer totes coses e de fer pau en qualque manera. Aquells mantinent anaren lla on la host dels romans exivernava. E, en lo camí, foren per los getulos ladrons circumvents e despullats, e aquells, temorosos e vituperats, anaren a Sil·la, lo qual el ònsul, anant en la expedicion, havia lexat per pretor. E aquell reebé-los no com enemichs, axí com ho havien mèrit, ans se hagué a ells curadament e liberal. En la qual cosa los barbres extimaren que falsa era la fama de la avarícia dels romans, e·ncara extimaren que Sil·la era lur amich, per los dons que havien reebuts d'ell, car tots los dons eren haüts en benignitat. Adonchs proposaren e manifestaren la legacion de Bochus al qüestor, e ensemps demanaren-li que fossen ab ell alguns fautors e conselladors; e en la sua oracion loen e exequen les còpies, la fe, la granea del seu rey e altres coses les quals creÿen fossen profitoses e de benvolença. E apprés Sil·la promès-los totes coses e, informats en quina manera ni quines peraules dirien a Màrio e al senat, estigueren aquí engir de .xl. dies.

[84]
Dels legats de Bochus oïts per lo cònsul e de les treves impetrades per aquells, e de la anada dels legats en Roma e de la resposta del senat a ells feta

(CIV,1) Màrio, pus que no hagué pogut fer lo negoci el qual havia començat, tornà-sse'n en Cirta e fo fet pus cert de la venguda dels legats, e manà que aquells e Sil·la d'Útica venguessen en Cirta, ítem L. Bel·ligero, pretor, e tots quants eren de l'orden senatori, als quals manifestà los mandaments de Bochus. (CIV, 2) E tots acordaren que fos legut als legats de anar en Roma al senat, e encara més, foren demanades treves al cònsul. Aquelles coses plagueren a Sil·la e a la major partida, e pochs pus asprament decerniren, ço és, aquells qui eren ignorants de les coses humanals, les quals allenegants e mobles, tots temps són mudades en contràries. (CIV, 3) Enapprés, los mauros, impetrades o acabades totes les coses, tres dels majors anaren en Roma ab G. Octavo Ruffó, lo qual havia aportat el sou per la cavalleria al qüestor en Àffrica, els dos se'n tornaren al rey Bochus, lo qual volenter acceptà totes les coses e majorment la benignitat e l'estudi de Sil·la. (CIV, 4) E en Roma los legats d'aquell, apprés que hagueren confessat en lo senat que·l rey havia errat per la traïcion e malvestat de Jugurta e haguessen supplicat per pau e amistat, fo-lus respost en aquesta manera: (CIV, 5) «Lo senat e·l poble roman solen ésser recordants del beniffici e de la injúria. Enapprés, per tal com [lo rey] se penet, fa-li gràcia del delicte. Pau e amistat li serà donada com la haurà merida».

[85]
De Sil·la anant al rey Bochus e de ço que li esdevench en lo camí

(CV,1) Les quals coses enteses, el rey Bochus per letres havia demanat a Màrio que li trametés Sil·la, a arbitri del qual ell tractàs de tots los negocis. (CV,2) Aquest fo tramès ab companya de hòmens a cavall e de peu, e de sagitaris e de fundibularis, e enapprés hi anà la cohort peligna ab leu armadura, axí com genets, per rahon de espatxar lo camí, ni eren guarnits d'altres armes contra los darts dels enemichs, sinó aquelles que portaven leugeres. (CV,3) E finalment, en lo camí, en lo .v. dia, Vòlux, fill de Bochus, sobtosament se mostrà en los camps ab .m. de cavall e no més, los quals, anants escampats, fahien a Sil·la e als altres major nombre e pahor que no fossen enemichs. (CV,4) Adonchs, cascun començà de aparellar ses armes, e de assajar los darts e de aguar e afilar, e de tendre los archs; alguna paor era en ells, mas esperança era major, car eren estats moltes vegades victoriosos e s'avien a combatre ab aquells qui sovén eren estats vençuts. (CV,5) Entretant, los cavallers anaren primers per espiar e, tornants, renunciaren la cosa axí com era feta.

(CVI,1) E Vòlux, vinent, apellà lo qüestor e dix que era estat tramès per son pare, Bochus, per exir a carrera a Sil·la e per defendre. E, en aquell dia e en lo següent, anaren tots justats sens pahor neguna. (CVI,2) Enapprés, com haguessen posades les castres, lo vespre del dia fo vengut, sobtosament, lo mauro, ab cara mala, temorós, apellà Sil·la e dix-li que les espies havien sentit e les escoltes que Jugurta no era luny d'aquí; e pregà-lo e amonestave-lo que ab ell fugís amagadament de nits. (CVI,3) E Sil·la, ab coratge faréstech, dix que no havia paor del númida lo qual tantes vegades havia vençut, e que assats crehia e·s fiava en la virtut dels seus; encara que fos cert que Jugurta fos aquí present, encara ell aturaria abans que no traÿria aquells que menava, e abans volia morir que no ab leja fuyta e incerta perdonar a la sua vida. (CVI,4) Enapprés fo amonestat per aquell mateix que de nits se n'anassen, e Sil·la aprovà lo consell. E demantinent, com hagueren sopat, manà que fossen fets grans fochs en les castres e, apprés, en la primera vigília de la nit, en silenci, manà que se n'anassen. (CVI,5) E, com tota la nit haguessen caminat e tots fossen hujats, a la exida del sol ells se atendaren. Lavors, los cavallers de Vòlux denunciaren que Jugurta s'era atendat denant ells a espay de .ii. milles. (CVI,6) La qual cosa depuys que fo hoïda, gran paor esvahí los nostres, creents que eren estats traïts per Vòlux e enganats, e circumvenguts per eguayts. E foren alguns qui digueren que devia ésser feta venjança de Vòlux, ne devien tant gran traÿcion e tant gran malvestat lexar sens venjança manual.

(CVII,1) E Sil·la, jassia que allò mateix extimàs, emperò vedà als seus que no faessen injúria al mauro. E amonestava-los que fossen de bon e de fort coratge. E dix-los que sovén pocha gent valent e de bon cor e fort havien ben batallat contra gran multitut. Encara los dix que aitant com menys perdonarien a ssi mateixs en la batalla, aitant serien pus segurs. E deÿa que negun que Màrio havia armat no devia demanar ajuda als hòmens de peu desarmats. E deÿa que en gran paor era girar lo cors nuu e cech als enemichs. (CVII,2) Enapprés, per tal com Vòluix havia feta gran malvestat e traïcion e havia fet com enemich, pregava e prenia en testimoni Júpiter lo gran, que ell veés e fos testimoni de la perfídia de Bochus. E, dites aquestes peraules, manà a Vòluix que se n'anàs e exís de les castres. (CVII,3) E aquell plorant dix que no creegués que res s'i hagués fet per frau ni per engan, mas per cal·liditat e per escaltriment de Jugurta, lo qual havia espiat lo seu camí. (CVII,4) Encara dix que Jugurta no havia ab si gran multitud e la esperança e la ajuda d'aquell penjava en Bochus, pare seu; e que creeguessen tots que Jugurta no gosaria assajar de fer res manifestament, com el fill de Bochus fos aquí present testimoni. (CVII,5) Per què li era vijares que fos molt bo e que fahia a fer que ell manifestament passàs per mig de les castres d'aquell, premeses o aquí lexats los mauros, e que ell tot sol se n'iria ab Sil·la. (CVII,6) E aquella cosa fo provada en aital negoci, e demantinent anaren e tingueren lur camí, car aquella cosa s'era esdevenguda sens provision e no era avisada, e per ço, dubtant Jugurta, passaren sans e sauls sens perill algú. (CVII,7) E apprés pochs dies pervengueren en aquell loch on entenien anar.

(CVIII,1) E aquí era ab Bochus un númida apellat Aspar, e molt familiarment fahia ab Bochus, e ere estat tramès per Jugurta apprés que havia oït que Sil·la era estat apellat per Bochus, e era aquí vengut per espiar los consells de Bochus.

[86]
Del parlament haüt per lo rey Bochus ab Sil·la, qüestor, e ab lo legat de Jugurta

Enapprés Dabar, fill de Massugrade, del linyatge de Massinissa, mas de part de la mare ignoble —car la mare d'aquell era nada de concubina—, e era molt e molt amat per Bochus. (CVIII,2) El qual, Dabar, el rey Bochus havia esprovat que era feel als romans, e tramés aquell a Sil·la per dir-li que era aparellat de fer tot ço que·l poble roman volria, e que ell degués elegir dia e temps e loch que·n parlassen amdós e que·n tractassen, ne temés el legat de Jugurta, lo qual seria apellat per tal que les coses comunes ab major licència fossen tractades e acordades, car en altra guisa no·s podia guardar dels aguaits de Jugurta. (CVIII,3) Mas yo atrob que Bochus, més per la fe púnica que per aquelles coses que deÿa, retenia ensemps los romans e·l númida per esperança de pau, e molt havia acustumat de revolver en son coratge si liuraria Jugurta als romans o Sil·la a Jugurta.

(CIX,1) Adonchs Sil·la poques peraules dix denant Aspar, legat de Jugurta, mas amagadament, en presència de fort pochs o de negun, dix ço que a Bochus devia respondre segons veritat. (CIX,2) E, apprés que tots ensemps fossen justats, Sil·la proposà que ell era tramès per lo cònsul per demanar-li si faria pau o batalla. (CIX,3) E lavors el rey, axí com era estat ordonat, manà a Sil·la que tornàs apprés .x. dies, car encara no n'avia res acordat, mas que aquell dia li respondria. E apprés amdós, ço és, Sil·la e Aspar, tornaren-se'n en les sues castres. (CIX,4) Mas, com fos passada gran partida de la nit, Sil·la fo apellat per Bochus amagadament, e foren apellats per cascun feels enterpretadors o torcimans, e Dabar, qui era estat missatger de Bochus a Sil·la, jurà sanctament a ambdós que aquí no era ficcion neguna, mas sentència vera. E el rey demantinent començà a dir axí:

[87]
Proposicion de Bochus, rey, a Sil·la, qüestor, en lo secret parlament

(CX,1) «O Sil·la, jo, rey molt gran en aquesta terra, no he extimat que per null temps a negun hom privat, de tots quants jo n'e coneguts abans de tu, que yo degués gràcia. (CX,2) Hèrcules ajudant a mi, sovén a molts qui me n'han pregat e a altres per la mia volentat he feta ajuda, no he haüt mester de negú. (CX,3) Allò és muniment meu, de allò de què los altres solen haver dolor yo me n'alegre. A mi és estat preciós algunes vegades haver haüda freytura de la tua amistat, de la qual amistat, envers lo meu coratge, no he neguna cosa pus cara. (CX,4) E açò és legut a tu de esprovar en armes, en hòmens, en peccúnia e, finalment, tot quant te plàcia prin e use'n e ajuda't-en. Per null temps no·t penses que la mia gràcia te sia retuda, tots temps serà entegra vers mi; e a la perfín no volràs alguna cosa debades, mi scient. (CX,5) Car, segons que yo extim, menys malvestat e menys mal és que rey sia vençut ab armes que ab dons e ab munificència. (CX,6) Enapprés, de la república, de la qual tu és curador e per la qual tu és tramès açí, en poques paraules prin ma resposta. Jo al poble roman no he feta batalla ni per null temps la li he volguda fer, mas he, ab armes, defeses les mies encontrades contra los armats. (CX,7) Açò lexaré, car a vós axí plau. Fets la batalla de Jugurta axí com vós vullats. (CX,8) Yo el fluvi Búlcam, lo qual fo entre mi e Micipsa, no exiré, ni permetré que Jugurta hi entre. Enapprés, si·m demanes neguna cosa que sia digne a vós, demana-la, car no·t serà negada».

[88]
De la resposta de Sil·la al rey Bochus, e en quina guisa Bochus promès a Sil·la de liurar-li Jugurta

(CXI,1) A·questes coses Sil·la respòs: per si breument e poques paraules parlà, de pau e de les coses comunes parlà molt largament. Enapprés descobrí al rey la voluntat del senat e del poble roman, la gràcia del qual ell faria, si Bochus feÿa ço que assats era prest e aparellat, ço és, que Sil·la hagués còpia de Jugurta. Lo qual, si·l liurava als romans, ell hauria pau e amistat d'aquells, e partida de Numida, la qual ara demanés, que seria sua e de son dret. (CXI,2) El Rey començà primerament de negar e per la cognacion e per la affinitat, enapprés per la pau e covinença e liga la qual hi era entrevenguda. Encara més que·s temia, si li venia menys de la fe, que no perdés los coratges del poble, als quals Jugurta era car e havien en odi los romans. (CXI,3) Mas finalment, pus sovén fatigat e inportunat, blanament e flacament promès que faria totes coses que Sil·la volgués. (CXI,4) Enapprés, per simular pau, a la qual lo númida, hujat de batalla, era molt voluntari, ordonà les coses les quals li foren vijares de ésser profitoses.

[89]
De la ordinacion secreta de Bochus ab lo legat del rey Jugurta, en quina guisa li promès que liuraria Sil·la al rey Jugurta

(CXII,1) En lo dia següent el rey apellà Aspar, legat de Jugurta, e dix-li que per Dabar havia sabut de Sil·la que porien ésser posades condicions a la batalla per haver pau, per la qual cosa volia que·n demanàs sentència del seu rey.   (CXII,2) E aquell, alegre, anà-sse'n en les castres de Jugurta. E, informat de totes coses per Jugurta, apprés .viii. dies tornà a Bochus e dix que Jugurta era aparellat e cobeejava de fer totes quantes coses li fossen imperades, mas que·s confiava poch en Màrio, e que sovén d'abans era estada feta pau ab los emperadors romans debades. (CXII,3) E apprés Bochus dix que, si Jugurta volia haver pau ferma, ell tractaria e donaria obra que tots ensemps venguessen a parlament quaix per fer tractament de pau, e que aquí ell liuraria Sil·la a Jugurta. E, com hagués aital hom en son poder, per manament del senado et del pueblo romano se farie la paç mas firme, porque no suffrien que atan noble varon como aquel sustinies preson ni fues cativo en poder de los enemigos sin ninguna culpa mas por defenssion de la cosa publica.

(CXIII,1) Et, aquestas cosas tractadas, el mauro luengament pensso et ymagino sobre aquesto et finalment prometio que lo farie. Empero si lo prometio por enganyo o por otra manera no lo sabemos, porque muchas vegadas las voluntades de los reyes son a ssi mismos contrarios.

[90]
De los aguaytamientos passados a Jugurta et de como fue preso et levado a Maurio consul

(CXIII,2)Et apres, en lugar et en tiempo cons[ti]tuidos, et ordenados los lugares en los quales se aplegassen por tractar de la paç, Bocus clamava benignament a Silla por si et algunas vegadas al legado de Jugurta, et prometie a entramos una misma cosa, et aquellos fueron alegres et estuvieron en buena esperança. (CXIII,3) Mas aquella noche, la qual fue mas açerca del dia ordenado a la faula, el mauro clamo sus amigos et de continent, no mudada la voluntat, apartados et romovidos todos los otros, el estava entre si mismo penssando en su coraçon, todo mudado en la color de la cara, et todo el cuerpo le flaqueava et le variava el coraçon. Et ya sea que el se quisies bien cobrir de todas aquestas cosas, empero los senyalos del cuerpo manifestava clarament que el sostenie en si algun treballo. (CXIII,4) A la fin el fizo venir a Silla et de sentençia de aquellos aparello aguaytamientos pora Jugurta. (CXIII,5) Et apres, como el dia fues venido, fue denunçiado al rey Bocus que Jugurta era venido no mucho luent d'alli et que era venido con pocos amigos suyos. Et, en aquella hora, salliole a carrera con el questor romano, por razon de honor, en tal lugar que pudiessen seyer vistos por los aguaytamientos passados por Bocus et por el questor. (CXIII,6) Et el numidieno, es a ssaber, Jugurta, con algunos amigos suyos desarmados se acostava, segunt que era dicho et manpreso. Et luego de fecho, dado senyal, de todas partidas ensemble fue esvaydo Jugurta por los aguaytamientos. (CXIII,7) Et los otros fueron todos muertos et feridos, mas Jugurta fue ligado et apres levado a Silla. Et, estando ligado, fue por el levado a Maurio consul.

[91]
De las cosas mal fechas en Gallia por los romanos, et del consulado de Maurio en Gallia, et del triumpho de aquel et de la provinçia de Gallia a el decreta

(CXIV,1)En aquel tiempo fue fecha batalla contra los gallios por los duques romanos, es a ssaber, Quinto Sçipion et Gayo Maulio. (CXIV,2) Por la qual cosa Gallia havia huvido grant paor et, apres, siempre, los romanos et los gaules entro a en la nuestra memoria se huvieron mala voluntat: todas las [otras cosas] eran [inclinadas] a la virtut de los romanos, et propusieron de fer guerra contra los gaules por conquistar guerra et honor. (CXIV,3) Mas, pues que la batalla fue acabada et fecha en Numidia et Jugurta fue levado en Roma preso et ligado, Maurio, consul, absent, fue fecho consul otra vegada et la provinçia de Gallia le fue decreta; et, en la kalendas de genero, con grant gloria, Maurio, consul, huvo triunfo. (CXIV,4) Et, de aquel tiempo enta qua, la sperança et las ayudas de Roma fueron en el collocadas.