Joan Roís de Corella

PARLAMENT O COL·LACIÓ QUE APRÉS DE SOPAR SDEVENCH EN CASSA DE BERENGUER MERCADER ENTRE ALGUNS HÒMENS DE STAT

De la transcendent celsitut de la senyora de totes les sciències, sacra theologia, devallant ab delitós studi en los florits e verts camps de afable poesia, he llevat les ànchores de pereós oci, dexant los ports de reposat scilenci, per stendre les càndides veles ab plaent exercici en les baxes entenes de vulgar poesia. A la tempestuosa mar de Venus la proha de ma scriptura endreçant, descriuré naufraigs de aquells qui en ella follament navegant, dolorosa e miserable fi pervenen. Mas, perquèl meu despoblat entendre a descriure ensemps e trobar per nova invenció no basta, sol recitaré un parlament que, pochs dies passats, entre alguns hòmens de stat sdevench, los noms dels quals no scriuré, recitant l'alt e gentil stil de tant be rahonades proses, seria a la sua ínclita fama haver enveja e a vertadera amistat girar les spatles.

Berenguer Mercader

En manera de semblants paraules començà Berenguer Mercader nostre scilenci rompre:

«Puix en abundància no supèrflua de apparellades viandes los miserables cosos contents repòs de pensaments delitosos a nostres desanciades penses comporten, passem alguna part de la larga nit en condició de tals paraules, que a nostre acostumat viure aprofite. E, perquèl treball de la comuna vida humana delit la major part de les sues obres endreça, yo stime gran delit en aquest món attényer nos dexa, sinó ab ignorància de aquella cosa en quèns delitam. E, axí, lo major goig de nostra mísera vida se causa en la falça stima del que amam, torcent lo camí de nostre ésser. Primer en strem volem que no conegam si tant devem amar e, aprés que amor té nostres penses entenebrades ab ofuscat entendre, falç stimam tant com nostra benvolençans empeny. Perjudicant l'altitud de nostra condició humana, dexam la infinida fi del subiran bé, elegint en les criatures, egualment o més que nosaltres miserables, última benaventura fent contra regla no solament de la sancta fe cristiana, mas de natural rahó, quens mostra la fi de les altres causes més noble sia, de més vàlua que les coses que a ella s'endrecen. E perquè la veritat dels humans actes ab exemples millor se mira e en nostra memòria més temps atura, no us sia fatiga, scoltant, pensar quant a la delitosa vida de Cèfalo nogué voler de la bonadat de la sua muller Pocris speriència veure.

En amor de lícit honest matrimoni, Cèlafus, fill de Èeolo, rey dels vents, amava Pocris, filla del duch de Athenes. E axí en la amada muller tenia la pensa transportada, que la vida ni cosa que possehís no stimava, sinó perquè per ella fos possehida. No menys amava la casta senyora mèritament al stimat marit ab pensa de continuat studi, com en totes ses obres a ell servint, poguera plaure. Ab delit de tan pacífica concòrdia, portaven repòs de benaventurada vida, stimant cascú possehir bé instimable. Mas la inhiqua fortuna, a tranquille stat envejosa, aguaytant sempre noure en les coses de molta estima e de nostre major repòs, perquè més gran mostre la victòria, pensà que, offenent a Cèfalo en la honestat de Pocris, los portaria a vida miserable, triümphant de llur major benaventura; car, de les altres singularitats que a Pocris enbellien, stimava Cèlafus la honesta castedat com a carvoncle relluhint entre pedres de gran vàlua. Ordenà, donchs, la sort maligne que, a la vista de la colorada Aurora, pervench la bellea del cast marit, de qui la fama, entrels jóvens de aquella edat, ab daurades ales de molta virtut e bellea volava. Ja havia encés Venus les sues lentes flames dins les medulles de la matutina deessa, la qual, ab continuades pregàries, al stimat Cèfalo requeria, manifestant l'estrem de la sua benvolença, sens que altra resposta d'ell hoyr no podia, sinó que Pocris, de son voler e persona senyora, no li comportava lo ligam de lícit matrimoni rompre. E ans la mort per millor acceptara, que fer polluts de la sua muller casta los matrimonials tàlems, perquè era cert los rius starien e los monts corrents se mourien y en la honesta pensa de Pocris no pendria posada pensament que a cosa desonesta tingués semblança. De la pudicícia de tan virtuoses respostes la bella deessa envergonyida, roman la sua serena cara eternament més que rosa colorada; e molt tart sobrel nostre orizon, sinó cuberta de nuvolós vel se monstra e, no sperant la venguda de Apollo, a la vista humana se amaga.

No pogué poder de tanta vergonya apagar de la amor ja encessa les furioses flames. Ans pensà la desdenyada deessa que ab força possehís lo que per grat possehir no podia, fent aguayts al virtuós marit que, en lo treball delitós de la casta deessa, sol acompanyat de enamorats pensaments de la muller stimada, se delitava. E a la hora quels cavalls de Phebo sobre los pahiments de nostra habitable terra calcigar comencen, la colorada senyora, furtant a l'amat Cèfalo, ab poder de gran força lo transportà en los seus orientals strados. Larga pintura seria, scrivint, pintar lo blanch paper de les humils enamorades paraules, dels serveys, joiyes e riquees, ensemps ab la sua noble persona, que la bella filla de Titan al cast marit presentava, les respostes del qual a la fi eren. Ans Phebo lo acostumat camí dexaria, que sol en lo pensament offenés a la amor que, sens ficció, en la sua muller honesta conexia, lo nom de la qual, ab un dolorós sospir, plorant acompanyava.

Enujada la envergonyida deessa de fermetat de tan desdenyoses paraules, al fidelíssim marit lançà dels seus colorats strados ab rahons de semblant manera: "Yot dexe a la tua Pocris, sim promets seràs content de la sua honestat speriència veure". E, encara, dins les orelles de Cèfalo aquesta veu acabada no entrava, quant strema amor que de sospita nunquas desacompanya ferí l'inflamat ànimo de Cèfalo de temor enamorada. E fon la primera hora que, en los camps de la sua reposada pensa, los cavallers de amor sollícita comensaren ocórrer. Axí, no per complaure a la enemiga Aurora, promés lo virtuós marit ab poderosa força, de la envejosa deessa dexant la acostumada figura, assajar speriència en la honestat de la qui tant amava. O, follia, passant totes les altres, voler veure perill de aquella cosa ab la qual ensemps nostra vida perilla! O, gran erra provar aquelles armes, ab les quals, forts o flaques, teniu ferm delliber entrar en la batalla! Ffonch alegra la irada deessa a Cèfalo la primera bella figura mudar, donant-li'n altra que de mercader era vera ymatge.

Dels carmesins strados de la bella filla de Titan lo fingit mercader se partia, endreçant los cuytats passos a la dessigosa possada. A mi no basta stil de conformes paraules per a descriure los contrasts e duptossos pensaments que, en los camps de la sua fatigada pensa, combatien. Portaven los uns, per capitans de tan enuyosa batalla, la edat de Pocris, la strema bellea e feminil condició; los altres tenien seny, amor e honestat. Socorria per la una part absència, que de larga amor sempre fon enemiga. E, sens dubte, les squadres de honestat, desbaratades, giraren les spatles, si fermetat de ferir tardara, la qual tornà la batalla en victòria egualment dubtosa. Axí entrà lo combatut e fatigat marit dins les portes de la sua cassa, que ab gran treball soffrir podia la bella vista de Pocris no li forçàs descubrir la ficta enganosa figura. [19r.] E dins si deya: "O, més foll de tots los hòmens! Per què allargue delit de cosa tan desijada? Que spere altra speriència de la que veig en la entrestida cara de la muller casta? O, més cruel que animal salvatge! Com nom dolch de la dolor que per la mia absència mostra?".

Stava lo gest de la honesta senyora adolorit de tristor, que la sua bellea no offenia, occupada en la sollícita art de Minerva, ab les qui la servien; les sues vestidures negres e los paraments del seu strado clarament mostraven, Cèfalo absent, en los seus palaus alegria no celebrava: la casa sola, de sollicitud acompanyada, les parets descubertes, del perdut senyor dol senyalaven. Fora de tota sospita lo ficte mercader, sens dupte, se manifestara, sinó que sperava quin delit attenyeria, quant Pocris, ab strema afficció per ell requesta, en major mostra de la sua honestat, paraules a tota viltat contràries respondria. O!, gran erra creure sobirana perfecció en les creatures se trobe, les quals, puix de no-res tingueren principi, sempre llur ésser e obres a inperfecció ab cuytats passos camina.

Començà, donchs, lo enganós marit sollicitar la honestat de Pocris, fent-li mostra de joyes de vàlua instimable. Stava la casta senyora ab fermetat de honesta continença sospirant per la absència del qui amava, crehent fer-li gran offensa que sols comportàs a les sues orelles tals paraules arribassen. A qual asenat aquesta speriència no bastara? O, com fóra gran discreció dexar batalla de vergonyosa e enujosa victòria! Durà Cèfalo paraules de larga porfídia, augmentant la promesa ab joyes de gran stima, dient que no volia cosa que als honests tàlems de son marit portassen injúria, mas que sol la sua boca se acostàs a la de Pocris, com a ben acollit hoste cosa que en altres regnes per afabilitat se pratica, e lo contrari egresta rusticitat se jutga.

Aquestes rahons multiplicava, ab stil de elegant facúndia, acompanyades de entrestida continença. Tant que, a la terra endreçant los hulls la honesta senyora, la cara semblant a colorades roses, en semblants paraules tornà resposta:

"La gran amor, strema bellea e virtuosa vida de Cèfalo axí en ell merexent me transporten, que, ignorant hon sia, só present al loch hon ell és. E axí crech és present a mi, absent de ma vista. E per ço stime ésser-me tan prop, que les mies paraules les sues orelles toquen. Com, donchs, Cèfalo present, la mia lengua cosa a honestat no conforme porà respondre? Però, puix los límits de la tua demanda a ell tant no offenen, que la stimada castedat se perda, per fer-me delliure de tan continuada enujosa porfídia".

No pogueren les orelles de Cèfalo més avant scoltar, quant, ab crit de veu alterada, "Cèfalo és a tu present" plorant deya. "Yo só lo marit a qui tu no mèritament ames. Mia és la erra. Sia en elecció tua la pena, puix de perdó nom faces indigne". No responia la muller vergonyosa a la humilitat de tan enamorades paraules. Mas, ab les blanques mans cobrint la colorada cara, entrant en lo retret de la secreta cambra, vestí la sua delicada persona de àbit semblant a les nimphes de Diana: los seus daurats cabells sens mesura, ab arch e aljava de eletes flexes. Calcigant les florides silves, seguia les vèrgens nimphes en la cort de la casta deessa, havent en oy, per l'engan de Cèfalo, tots los hòmens.

Romania lo desacompanyat marit en la deserta casa, portant ira terrible a la envejosa Aurora, endreçant a Pocris major amor de la que abans li tenia. Perquè és lo costum de aquells en qui strema amor reposa, que si algú de la que amam defalt nos reporta, encara que axí sia, avorrim al que tals noves nos presenta tant, com deuria desamar aquella qui, en virtuts deserta, tal desonestat acaba. Aprés de molts plorosos sospirs, amargues llàgremes, trista miserable vida que l'adolorat marit portava, no gosant a la enujada muller mostrar-se, delliberà en manera de tal stil scriure:

Lettra feta per Cèfalus a la muller Pocris

"La conexença de haver-te fallit me porta tan ver penediment, que ab delit spere qualsevol pena que de tum vinga, puix a tant baste, que torne ma vida en lo plaent e libert cativeri de la tua senyoria. No sia tan gran lo poder de la iniqua Aurora, que, ab envejós consell, nostres volers, en tan alta benvolença concordes, separe. Que la tua dubtosa resposta no podia pendre fi de vergonyosa promesa, ab tot quels infernats déus tots ajudaven, procurant-ho l'Aurora, ab encantaments de poderosa força, si fer se poguera, la tua stimada honestat soferís injúria. E lo gran Júpiter, que mèritament per mos demèrits ho permetia, puix, acabadament, yo no fiant, de la tua gran virtut volia speriència. Y encara no vull negar les mies promesses, ab paraules de tanta amor cubertes, essent yo Pocris, no solament dubtar, mas la fi de la mia demanda atorgar me forçaren. Però, la pudicícia del teu honest ànimo te fa stimar ésser gran delicte lo que en altra seria erra de molt poca culpa. Per què vols portar aspra vida per crim si axí vols ques nomene, que davant justificat e rigorós jutge non reportaries pena? Si tens recel, en sdevenidor, de tu yo tinga sospita, assegure't la honesta vida que, de present, per occasió mia, ab lloable pudicícia portes, que, fugint de mi per ma culpa, altre déu no servex, sinó la casta Diana. E, si tant vols stimar un duptar de honesta resposta, recort-te que Cèlafus ho demanava. Encara que en lo teu ànimo hagués delliber de atorgar lo poch que mes paraules senyalaven, com pot ésser, atorgant al marit lo que de tu volia, a ell fosses culpable? E, ab tot que la tua vista de mi no tenia acabada conexença, pensa que les tues orelles, acostumades de ser ubertes al so de lles mies paraules, a la veu de Cèfalo delliure passatge donaven. E, axí, sens conexença tua, la veu del marit, entrant en los retrets de la entrestida pensa, tenia la acostumada força. Però si tu, Pocris, haguesses fallit, quant ara més fallexes, donant penitència a aquell de qui la deuries pendre? E, si en nostres béns e voler res partit no havia, per què en tan gran dan e pèrdua mia tu comportes se partesca? Si has errat, ensemps é yo errat, pus en tu transportat era. Acull-me, donchs, en la penitència, o sies contenta yo tota la soporte, que al delicament de la tua persona basta que vulles altre per tu l'acabe. E, a la fi, a tu mateixa per tu jur, si la tua presència cobre, só en strem alegre stimes haver-me fallit, puix la tua honesta vida de tant penediment és mostra, que sens dupte se spera, romanint més cautelosa, en los strems dels regnes de la tua pudicícia, no jamés amor desonesta asajara fer correguda".

Pogué la força de les enamorades paraules de aquesta letra tornar a Pocris en la deserta casa, ab delit e repòs de amor tan acordada, que paria una sola ànima als dos corsos donàs contenta vida. Mas, perquè és inposible en la miserable vall de aquest món gran benaventura longament dure, partint-se Pocris de la casta companyia de la nocturna deessa, presentà a Cèfalo un dart, del qual Diana, en preu de gran amor y stima, li havia fet present, ab virtut de cert ferir qualsevol cosa que fos tramés. Qui pot fugir los decrets dels fats inplacables? Quis deu alegrar de cosa que possehesca, com vejam moltes vegades que ab nosaltres tenim joyes que miserable mort nos procuren e, ab effectió, treballam attényer cosa per hon nostra vida se va a perdre?

Scriure nos dexa lo delit que Cèfalo atés de posseyr do de proprietat tant certa e més de les mans d'on li venia. Afectat al delit natural de la caça, ab aquest sol dart, sens cans ne falcons, passava plahent e desanciada vida. Al temps que Phebo en les sumitats dels monts los seus daurats cabells trencar comença, partint-se dels tàlems de la sua Pocris, sens que la enamorada pensa no se'n partia, en lo servey de la honesta deessa passava tan gran part del dia, que, distant Apollo en egual dels strems de l'habitable món, sobre Jerusalem los seus raigs stenia. Apoquint en la cara de la terra les umides ombres, sols les bayxes arborades valls sens calor dexava. A tal ora se retrahia Cèfalo de l'honest treball de Diana, a la riba de una poca lúcida font que, sobre les verts fflorides erbes, ab suau remor corria. Lançant lo acalorat cors sobre la humida terra, sperava en la fresca ombra, los sins uberts, la humiditat del suau ayre. E, semblant a fatigat laurador, qui, ab molt entonat so de ruda cançó, relleva lo treball de la dura agricultura, cantava Cèfalo en lengua llatina, dreçant al desijat vent la veu de semblants paraules: "Vine, Aura! Per què tardes, que ma vida sens tu és inpossible dure? Tu sola los meus treballs alleuges e, ab la sperança de la tua desigada venguda, calcigant los arborats monts, sostinch la fatigua de l'honest servey de Diana". Moltes altres enamorades paraules al suau vent Cèfalo cantant endreçava, quels cruels fats axí u ordenaven.

Arribà lo so de la cançó duptosa a les horelles de un llaurador, la condició dels quals inhiqua, en reports de semblants noves se delita. E, perquè és costum de aquells qui eniquament reporten, adverar no solament lo que vehen, mas encara lo que ells pensant ques pot seguir del que han vist, reportà a la muller de Cèlafus lo malicciós missatger, ensemps haver hoyt tals paraules e vista la nimpha a qui les endreçava.

De fàcil creen los qui en strem amen: caygué, semblant a morta, sobre lo seu strado la celosa senyora, que amor strema no li comportà spay de una ora cobràs les primeres forces. E, ab enamorada fúria, quasi fora de seny, del marit en fort manera se querellava, tement en va lo nom del nomenat ayre. Però, recordant la fermetat e clara speriència de la amor de Cèfalo e més per veure la nimpha de qui tan gran offensa tenia, ab veu alterada a l'inhics embayxador respòs que a tals noves jamés no daria crehença, si la veritat del que les sues paraules reportaven clarament no veya hi, encara, perquè és de costum que tots volem veure lo mal que fort nos atribula.

Dolor, pietat e rahonable conplany font de piadoses làgremes als meus plorosos ulls descobren, pensant la miserable fi de la ystòria que recite.

Seguint Cèfalo l'estil de la acostumada caça, vestí la sospitosa muller la sua delicada persona de aquelles vestidures ab les quals havia servit la casta deessa. Ans quel sol a la scalfada terra los seus luminosos raigs en dret envie, guiada per lo inich reportador, se amagà prop lo loch hon Cèfalo a reposar venia, de verts speses rames cuberta. Poch spay a la vista dexava, semblant a cautelós caçador, fent aguayts als cruels fats que la mísera mort li portaven, querellant-se de la adversa fortuna, perquè Cèfalo tardava.

Mas no passà spay de longa tardança que, ab lo dart corrent sanch de mort de animals salvatges, lo desigat marit arribà, portant calor de la merediana sesta. Lançant lo acalorat cors sobre les humides erbes, començà la trista cançó, al fresch vent endreçada, ab lo duptós nom de Aura, dient paraules que egualment a l'ayre e a nimpha podien ser conformes. Mas la temor en les coses duptoses sempre la pijor part stima. O! quant fóra millor a Pocris, semblant a l'aspis, que a les paraules de l'encantador les afalagades orelles tanqua, no hagués donat loch que falç nom de Aura arribàs a la sua hoyda.

Encara sperava més cantar lo fatigat caçador, quant, per lo desig que la celosa muller tenia de veure la falçament stimada nimpha, començant lentament la sua delicada persona moure, causà no molt gran remor entre les laugeres fulles. Stimant lo sollícit caçador algun animal, per rellevar la acalorada set, a la lúcida font de la humida silva venia, tramés lo do que tant stimava, ensemps ab mortal ferida, a la no merexent Pocris, la qual lo rebé en los blanchs e tendres pits. No contrastant la mollea de les sues carns delicades, passà's en la part squerra de les planes spatles. O, quina sort! Ho, maligne fortuna! O, dolor inefable! Que ab les armes que d'ella en do de tan gran stima preses havia, ab nafra cruel sangonosa tolgués la vida aquella per qui ell sol vivia, a la ora que, en sguard d'ell, obrava cosa de amor strema. Seguí un crit de veu adolorada lo cruel colp, dient: "A la tua Pocris has mort, perquè en libertat ab Aura vixques!".

A la mare de Orpheu, ab totes les germanes, seria inposible afurtunat cars de dolor tan strema recitar. Pres en los braços lo descolorit cors, que a la mort ab cuytats passos caminava. Tirant lo dart de la mortal ferida, pogué la amargua aygua de les làgremes doloroses llavar la corrent sanch, que en gran habundància l'enblanquit cors teyint colorava.

Qui darà al meu cap viva font de tantes làgremes, que, passant per los plorosos ulls, eternament la mia cara regue? Qui presentarà a la mia lengua stil de llamentació trista, que tan dolorosa fi descriure's puga?

No tardara Cèfalo, ab la matexa iniqua arma, travessar la fatigada presona, per mesclar la sua sanch ab la de Pocris, sinó que pensava encara era possible de la muller stimada restaurar la vida. E més per no perdre lo temps que ella vivint la podia veure, rompent la pròpria camissa, exugava les sangonoses nafres, ab paraules de plors, sospirs e sanglots mal pronunciades: "O, sola en qui los meus delits tots prenien terme, spant de mos mals e tristors! Quina és stada la causa de la tua trista venguda?".

Ab veu tan dèbil, suau e cançada, que envides la paraula segona la primera seguir podia, respòs a la mort, ja vehina, la muller celosa: "Per la mia cruel mort te prech si de tu, per tu morint, alguna cosa meresch en lo loch dels meus honestíssims tàlems, Aura no aculgues".

Aumentà la dolor del miserable Cèfalo si augmentar podia, conexent que cels de amor strema eren stats la causa de la sua mísera venguda. E, ab paraules tals, dolor tan gran dir comportava a la sospitosa muller, ja quasi morta, descobra la veritat de la sua falça sospita. La dolor de la descolorida cara mudà, ja morint Pocris, entenent lo fals stimat nom de Aura. Hi, encara, los cruels fats tals paraules li comportaren: "Si algun delit en lo darrer terme de nostra miserable vida attényer se dexa, la conexenca que tinch de la mia falsa stima, plaent morir me atorga. E, perquè crec la vida sens mi a tu en strem serà enujosa, te prech, en penitència de la mort que no merexent me as donada, not dexes de viure. Hi, encara, perquè lo meu cors sens ànima altri nol toque, sinó aquell sol qui en la vida mèritament l'à tocat, ab les tues mans tanquant lo meu sepulcre, speraran los ossos, de la consumpta carn ja despullats, ab los teus mesclar-se, quant los inichs fats ordenaran Làquesis de filar la tua vida se enuge". Seguí la ànima casta la darrera síllaba de tan doloroses paraules».

Los nostres ulls, ensemps ab los de Berenguer Mercader, staven no exuts de piedoses làgremes, quant acabava la dolorosa fi de tan trista ystòria. Miraven los uns als altres, sperant qual primer parlaria. Però no tardà gran spay Johan Scrivà donar fi a nostre scilenci.

Johan Scrivà

«Aprés de tan alta sentència, en ystòria tan bé rahonada, serà lo parlar fatiga a les vostres orelles afalagades ab la dolça armonia de stil en vulgar prosa passant totes les altres. Mas, puix voleu aquesta larga nit se despenga en paraules que a nostra vida alguna utilitat presenten, ab gran delit pendré plaent fatiga, recitant de Orpheu la dolorosa faula, per mostrar que, en la amarga mar de nostre habitable terra, molt tart o nunqua ab tan pròsper vent algú navega, que, venint a segur port, de la adversa fortuna defendre's puga. E, si alguna vegada les tranquilles aygües de la sort pròspera nos conviden que les blanques veles acomanem a l'ayre, és perquè més prest e ab dolor de major pèrdua, sens repar trabucant, encorregam cruel naufraig de nostres béns e presona. Quasi semblant al dolç cant de la mortal serena, la enganosa fortuna jamés nons afalagua, sinó perquè, ab més gran cayguda, en triünpho de major victòria de nosaltres triünphe, car és tan gran la honor del qui venç, quanta era la del vençut la perduda glòria. E, axí, als mesquins la passada pròspera fortuna més atribula. E, si ésser stat benaventurat als entrestits més que altra dolor entresteix, cobrar la perduda benaventura los és causa de major alegria. Però, si aprés de haver-la cobrada, se dexa altra vegada perdre, qual dolor a tal segona pèrdua se acompara? E, per ço, los mals de Orpheu als altres tots avancen.

Al temps quel gran Júpiter de natural tapeceria la pintada terra cobre per un vert smalt de florida praderia, collint odorants florides erbes, Eurídices passejava ab contenta reposada vida, de vagorosos pensaments en delitós oci acompanyada. Mas, perquè stat tranquille larga durada no conporta, enujada Làtesis de més tirar lo fil de tan delitós e ociós viure, dispongueren los fats la casta senyora calcigàs una mortífera vibra, la qual, ferint lo seu delicat peu de pestilent mors, en breu spay dilatà lo mortal verí per les cubertes venes de la sua tendra persona, trametent, ans de edat perfeta, als regnes de Plutó la laugera ànima. Romania Orpheu desert de muller e senyora, avorrint qualsevol altra companyia, als boschs e solituts endreçant los passos. Ans que en les arborades silves prengués possada, començà temprant moure los fils de la acordada arpa en melodia de proporció tan lamentable, que, fent principi al plorós cant de lamentació trista, los arbres, a qui la sua dolorosa veu pervenia, acostant-se a la entonada armonia, portant-li fresca ombra, lo defenien de la calor de Apollo. Hi, ensemps ab ell plorant Eurídices perduda, convertint les làgremes en aromàticha goma, singular odor ploraven. Devallen los ocells a la dolça trista melodia ab cuytades ales semblants als qui van a la natural pastura. O, proporció de acordada música! Los mansuets indefesos ocells, prop de la cruel àguila, ab seguretat reposaven. E un mateix past de trista armonia als famolents ffalcons e a la mansueta coloma contentava. Allí scoltava Nisus, oblidat de perseguir la filla; lo rey Thereu la cruel mort de Itis ulular dexava; Filomena ab Prognes la robada virginitat no planyia. Los animals feroces se dexaven de voler moure llurs apetits, quietats en la lamentable veu del qui sonava, e al famolent leó acostada, la laugera cerva no temia. Però la força de tan dolç cant als animals tots amansava, mitigar no podia la greu dolor del qui cantava, movent a piadoses peraules les tenors de la temprada arpa, portant-li amor sforç de invincible ànimo. Ans que a la mort paguàs lo deute, asajà devallar en los scurs tenebrosos regnes de Plutó, sperant cobrar o veure Eurídices perduda.

Ab sperança de tan difícil empresa, començà endreçar los passos a la tenebrosa ubertura, per la qual a les cruels platges se acamina, vençent a la temor strema benvolença. Largues paraules e fora de propòsit serien rahonar tot lo que Orpheu en los scurs regnes trobava. Arribà aprés de camí de gran fatiga a les negres spantables aygües de Acheron, estant lo antich barquer en l'alta riba, que molt spay no passava que, ab altres novament vengudes ànimes, a Eurídices havia atorgat libert passatge. No attenyia lo suau cant a les cruels orelles de Caron, quant, mirant Orpheu cubert de mortal vestidura, cridant ab spantable veu, deya: "Torna atràs ab tos gosats passos, quisvulla que tu sies, ab empresa de tan gran audàcia, quels inmutables fats no permeten la mia sotil barqua gravitat de mortals corsos porte".

Ab entonació més alta del que solia, començà Orpheu cantar resposta de semblants paraules:

"La dolor de la perduda Eurídices, prenent força de aquella vertadera amor que per mort no passa, als adolorits regnes me porta, no per fer violència als laugers pobles, ni, semblant al fill de Alcímena, perquè als luminosos regnes del ca Cèrbero porte, ni per violar los tàlems de la furiada Prosèrpina, mas perquè Làquessis, a gran enuig, me té ordenat més avant filar ma dolorosa vida e amor strema, a la qual largua sperança és enemiga, sperar nom comporta la mia ànima del mortal carçre delliure libertament fins Eurídices veure puga. Donchs, si alguna pietat en aquestes cruels ribes se troba e si és possible stat de misèria lo teu ànimo amollar puga, hajes dolor del meu trist desert miserable viure, puix, renunciant als drets de la vida, encara viu, só content, com a mort, als infernats déus cometre ma causa".

No acabava Orpheu lo so de tan entrestides paraules, quant la negra laugera barca, semblant a sageta de fort ballesta enpessa, a la riba era venguda sens que altres veles ne rems no la portaven, sinó desig que, al dolorós cant acostant-se, pogués hoir de Orpheu la lementació trista. Lo velocíssim riu semblant a pereosa laguna estava, les aygües segures al so de la suau armonia. Los ulls feroces del mariner crudelíssim ab piedoses làgremes ésser humits aprengueren.

Pujà Orpheu en la fatal barca, la qual, de tal pes no acostumada, poch spay dexava per la orla no acollís la spantossa aygua. Reposant l'inquiet barquer axí attent a la dolça armonia, que, perduda la antiga força, les negres aygües ab los rems no feria. Mas, desijant la affalagada aygua més prop hoyr lo trist plant, acostant-se a la part de la popa, en la qual Orpheu sient cantar no cessava, seguint la proha la bayxea de les aygües, ans de spay de larga tarda arribà a la desijada riba. Conexent Caron de la dolorosa cançó la poderosa força, lo seu envellit cors liguà a la eterna barca, perquè, seguint a Orpheu, no dexàs les antigues aygües.

Arribava a la cruel ciutat de Plutó lo fill de Calíope quant Thesífone, ab les germanes, de no acostumades làgremes llurs spantosses cares regaven. Lo miserable Tàntalo, la insaciable set perduda, en la lúcida font no asajava beure e, bayxant la mà de les fogints pomes, la eterna fam tenia perduda. Saciat de paraules ben cantades, lo famolent voltor menjar lo crexent fetge de Chicion cessava. E, al dolorós cant attenta, la inquieta roda al gigant pare de les centaures no movia. La eternament cahent pedra sobrel tremolant cap de Sícifo ja no menaçava caure. Les nétes de Belus de omplir les perforades quonques se dexaven. A la fi, pogué la dolor de Orpheu, bé cantada, en los discordes regnes de Ditis portar pau de repòs tranquille. E, als eternament en penes inefables cruelment cruciats, consentí descanç, ab comport de pena insencible. Ja entrava per los palaus del cruel tirà, calcigant los negres strados de Prosèrpina, quant l'inplacable rey, no sens gran maravella, pensava quina era la causa quels dolorosos crits cessaven de aquells qui, per sos mals, en eterna pena misèries inefables sostenen. Mas no tardà Orpheu moure los fils de la melodiosa arpa als acorts de semblants paraules:

"Si en los vostres tenebrosos palaus veritat consent ésser rahonada Júpiter prench en testimoni-, no és la causa de la mia venguda al teu reyal stat pensar de fer offensa. Eurídices, novament morta, sens temor a les tues spantables terres me devallà, per demanar-te, en gràcia de stima inestimable, als luminosos regnes tornar la sua vida comportes, o a mi, ensemps ab ella, en los teus cruels regnes detingues, perquè amor no soffir distància tan gran de inhabitables terres dos presones separe, les quals strema benvolença en una volentat ajusta. La sperança que a mi ha guiat en demanar a tu gràcia, rey de tota desesperació, és força de gran amor, la qual crech encara en lo teu ànimo no ha trobat segura possada si en la nostra habitable terra lo ver se rahona del furt de Prosèrpina. Recort-te que est rey de la trista mort, la qual a algú jamés no perdona. E, axí, a Eurídices e a mi als teus regnes fogir és inpossible. Hi encarat prech, si la primera gràcia me atorgues, en un mateix dia la cruel mort als dos envies, perquè ensemps a les spantables ribes de les negres aygües nostres ànimes devallen. Donchs, sies content, essent ja Eurídices tua, l'ús de la sua presència me atorgues en singular do de mercé no acostumada".

Pogueren les paraules de Orpheu a l'animós Ditis, amollint, mostrar de dolre, lo qual, girant-se a la plorada filla de Ceres, ab pietat novament appresa contemplava la sua entrestida cara banyada per abundància de piadoses làgremes. Aprés, a Orpheu, dexant la ferocitat acostumada, tornà de semblant stil affable resposta:

"Als meus discordes regnes comportar nos dexa tu, cubert de humana carn, spay de alguna tarda los teus passos hi detingues, perquè la concorde proporció del teu melodiós cant és enemiga a les iniqües leys de les mies scures terres, en les quals sentir nos dexa sinó tristor, dolor, misèria e penes ineffables. Pren la tua Eurídices, ab lementable so de dolça armonia mèritament remuda, ensemps ab ley de fàcil obediència: quels ulls no gires a la muller cobrada, fins que en les alegres terres de mon germà tingues segurs los passos".

Ab alegria de goig ineffable, cobrà lo fill de Calíope la muller perduda, portant dins si amor strema, que, sobre les altres leys, als mesquins enamorats obliga. Tocant les primes de la acordada arpa en proporció de alegra armonia, dels infernats girant les spatles, a la nostre habitable terra començà endreçar lo difícil viatge. Seguia Eurídices, temerosa axí del marit la streta senda, que de una persona sol dexaven vestigis. No gosava Orpheu, sinó lentament, mudar los passos, sperant la delicada muller, que seguir no podia, portant en lo peu del pestífer animal la fresca mordedura.

Als térmens dels tenebrossos regnes ab egual desig ja prop arribaven, quant Orpheu a tals paraules féu principi, seguint a la sua veu acordades tenors de nova alegria:

"Los treballs que, per cobrar a tu, Eurídices, é sofert, novell dessig a ma enamorada pensa presenten, perquè hages vist clara speriència lo món, los béns, la vida quant poch stime, que sols per veure a tu se hagués a despendre. Merexent la audàcia del meu inflamat ànimo los déus me sien tan favorables, que, en les iniqües terres de Plutó, en les quals eternament crueldat se executa, yo aja trobat alta misericòrdia. Ara só més alegre que si perduda no t'havia, perquè de major stima tenim les coses que molt cares nos costen. E més que tu absent me has fet conéxer de quanta vàlua és la possesió de la tua presència. Mas, pus en les tenebroses terres no puch a la tua bellea girar la desigossa vista, no prengues fatiga a la mia alegra veu sens tarda respondre, perquè, ab la hoyda, sia cert seguexques los meus suaus passos".

Qual deytat invocaré que la mia llengua endrece, que, ab breus paraules, tanta dolor acabadament parle? O, pena inefable! O, adversa fortuna! O, sort maligne, que molt tart per una adversitat comença! Poch spay tardava la cobrada Eurídices respondre que, de tan larch camí cançada, per a prompta resposta tenia la veu scassa. Mas strema amor, que jamés de temor no s'aparta, forçà al miserable marit girar la vista, per veure si la cobrada muller lo seguia, d'on pres loc la iniqua ley que, de tants excessos treballs, perdés lo premi».

Axí havia transportat Johan Scrivà en la ben rahonada faula nostres entrestides penses, que a cascú de nosaltres semblava Eurídices havia perduda. E lo poder de la attenta imaginativa forçà a tots fer aquell gest que de Orpheu se rahonava, girant-nos a les spatles per veure si Eurídices venia. Però no tardà Guillem Ramon de Vilarasa a nostra falça ymaginació donar terme en stil tal, com ací felment recite:

Guillem Ramon de Vilarassa

«De la fràgil benaventura de aquesta miserable vida, ab tan alta entonació, Berenguer Mercader e Johan Scrivà han rahonat, que no comporten, al prepòsit de tals paraules, algú puga més dir ni respondre. Mas, perquè lo temps tot de ma vida he abominats los leigs e desonests actes en la femenil condició e més en aquelles senyores a qui ennoblex claredat de linatge, una breu fabulosa ystòria, de Scilla, a les vostres penses reduhiré, perquè la follia de nostres penses més clarament se mostre. Que stimam sobiran bé, si per dones de semblant manera som stimats, e, quant per nosaltres executen acte de semblant legea, tan llur condició tenim en preu de major vàlua. E, llavors, pensam tenir-les més guanyades, quant per nosaltres fan coses d'on les començam a perdre. Que, si la pèrdua de llur honestat és la porta per hon lo combat de nostres enamorades obres entra, com se farà honestat als altres la tanque, si, per la entrada de hu, de la guarda de tal posada ja serà partida? Hi encara vem clara speriència que, si en elles la stimada pudicícia se abandona a total destrucció, de ineffables vicis en breu pervenen, ab perduda temor de metre per obra qualsevol delicte, puix acabar la fi puguen, a la qual l'ínpetu desonest de llur amor e fúria los endressa.

Per venjar Minos, rey de Creta, la mort de son fill, Andrògeu, en stol de gran armada, ab força de bellicoses armes, pres terra en les enemigues ribes de Grègia, possant setge a la ciutat en la qual lo rey Nisus, de muller orphe, pacíficament regnava, ab una sola filla, Scilla, de son regne sdevenidora reyna, refugi, confort, repòs de la sua edat antigua.

Sis meses ja passaven que entre l'estat dels dos reys la victòria, ab duptoses ales, egualment volava, perquè tenia lo rey Nisus, ab los blanchs cabells de les sues reyals canes, semblant a puríssim or, un daurat cabell, lo qual era mur, força e segura victòria del seu regne. Disponent los inmutables fats la sua ciutat fos imposible ser destrohida, si, primer, del seu antich cap lo daurat cabell levat no era.

Acostumava pujar la donzella Scilla en la més alta torre del palau de son pare a la hora que les sanguonosses batalles se exercitaven. E, per la continuada vista dels enemichs, los noms ja conexia, entrels quals al rey Minos pus singular jutjava, contemplant ab delitós veure com en la militar desciplina strenus actes exercia. E, si armat sobre lo seu encubertat cavall lo mirava, en si deya: "Yo stime que lo déus Mars en semblant manera les armes porta". E, si en temps de apactades treves, dexades les armes, li veya tirar leugeres flexes, pensava que era semblant al déu Apollo. E axís deportava en la delitosa vista del rey de Creta, que malahya lo sort inhiqua, que no comportava més prop, ne com a enemich, lo pogués veure. E dins la sua nafrada pensa deya:

"Si ab terrible oy de mortal inimicícia, la persona, la continença, los actes de aquest a la mia vista tant són conformes, què seria si tal oy de mi absent yol contemplara? E, ab tot que del seu stat la destrucció desige, per ésser inimich als regnes de mon pare, però, no volria a la sua elegant presona dan ni injúria presentassen, perquè gran dol seria al món de tal cavaller la pèrdua. E, per ço, affectadament desige concorde pau fos la fi de aquesta batalla, perquè, sens fer perjuhí al regne de mon pare, yo li pogués desigar qualsevol glòria. O, quant sàviament obraria lo rey Nisus, si ab qualsevol pacte feya lo que Minos demana! Que, sens dupte, si veritat encara per los enemichs consent ésser rahonada, en justa causa per la mort de son fill, Andrògeu, ha pres les armes. Vençrà, donchs, pus justícia la sua part advoca e, lavors, seré presa de senyor ab virtut tan excelsa, que porà ser, essent cativa, sia major l'estat de ma fortuna que a molts és stat profit ésser vençuts e presos per clements vencedors. E, axí, Hyoles no plagué menys al gran Èrcules, presa e cativa, del que li poguera plaure rica, triümphant reyna. Mas tinc recel que, si la sort a tan plahent cativeri me porta, qualsevol strema amor que a ell merexent yo porte, creurà la subjecta servitud ho causa. Plagués a Déu tal guerra no fos començada, perquè de tals contrasts ma pensa seria delliure! Però no coneguera yo a Minos, lo qual, sens occasió de tals batalles, no ja més en nostres platges àncores lançarà".

Tan gran part del dia passà en contrasts de pensaments axí dubtosos, que la nit ab scures ales la terra cobria. Augmentant als atribulats la solicitud trista, portà sforç de qualsevol erra cometre.

En los alts paraments del seu reyal llit acomanava lo fexuc cors ab pes de enujosa càrrega la infuriada donzella, no podent resistir, no permetia als seus ulls la son tingués posada. E axí la força de Cupido la sua pensa tenia assetjada, que aldre no contemplava, sinó a l'enemich rey de Creta. Tornant al contrast de pensaments axí discordes, en si deya:

"Quina injustícia seria donar-li la victòria, puix justícia la y dóna? E, si pacíficament la pren, més clement vencedor rahonablament s'espera, que, si, aprés de sangonoses batalles, per força de bellicoses armes, la desigada victòria atteny, no sens rahó, de tantes morts de cavallers strenus demanara venja. Serà, donchs, millor yo sia pacífich jutge de aquesta causa, la qual lo déu Març, sens scampament de molta sanch, jutgar no poria. E, sil meu major bé stime star prop de Minos, no com a enemiga, per què, allargant la sua victòria, done loch a la iniqua fortuna que destorbar se puga? Fugiu, donchs, de mi, temor e vergonya, a strema amor mortals enemigues!".

La fi de aquestes paraules fon entrar en lo retret de son pare, al qual, dormint, tirà lo daurat cabell, del regne ferma sperança, ab la mà tremolant, no per temor del que obrava, mas per recel que, despertant lo antich rey, se trobàs la fi de tant desorde. E, per una falsa secreta porta, la celerada donzella, fora los murs devallant, enmig dels enemichs la real tenda demanava, a la qual arribada ab sforçada veu despertà al justificat rey, fent començ a tals paraules:

"A la celsitut de la tua reyal magestat vinch yo, Scilla, filla de Nisus, portant la victòria, ensemps ab les claus del meu regne, a tu, lo qual mereixs, per strenuïtat de ànimo, ésser rey de la habitable terra, guiada ab sforç de amor tan strema, que no sols los regnes de mon pare, mas lo món tot, poch stimara, per ésser de tu cativa. Mira lo daurat cabell, en què stava la ferma sperança de nostra sdevenidora victòria. Sies content voler acceptar lo do que yot presente, quels altres, per senyorejar, tració cometen yo per ésser cativa. E, si a tu sembla la mia erra porte feredat tal, que no mereixqua premi, nom dónes tu la pena, puixs sol per tu yo la execute. E la fi del meu delicte és la tua victòria".

De legea de crim ab tan gosada empresa stava lo virtuós rey quasi spantat, hoynt malícia passant totes les altres. E, ab veu per strema ira alterada, respòs:

"O, de la femenil condició opprobi, vergonya de humana natura, pestilència de nostre habitable terra! Fuig sens tarda de la mia vista, que sens dubte, dilacerant lo teu cors, la condemnada ànima als inferns trametria, sinó que recele rompre los loables costums de reyal majestat, los quals no comporten algú la vida tolre, si fiadament a ma presència ateny! Com speraré de tu, iniqua, servitut segura, que contra aquell, a qui de tu matexa ests deutora, has comés legea de tració inefable?".

De la presència del rey justíssim la miserable donzella los cavallers apartaren, la fabulosa fi de la qual de scriure dexe, perquè lo terme de mes paraules solament era portar exemple dels leigs actes que en la femenil conditió se troben, quant honestat se dexa perdre».

O, scelerada donzella! respongueren tots a les paraules de Vilarasa. Gran alegria és a la nostra present vida, que tals actes nos troben. Ab tot que algunes de nostres senyores lo desonest servey de Venus devotament celebren, però, de legea de tals delictes són delliures.

Luís de Castellví

«Gran malícia de acte desonest comés Scilla, per amor de Minos respòs Luys de Castellví. Mas, perquè vejam la veritat de lurs folles elections, en lo temps que la attrevida donzella, per amor de Minos, tal desonestat obrava, contra ell mateix Pasife, muller sua, viltat de legea inefable cometia. O, força terrible de amor desonesta, la qual molt tart, en la bayxa fortuna, les solícites dones assalta! Però aquelles qui la sort pròspera exalça, passejant per los camps de vagarosos pensaments, en oci de vida delitosa, en habundància de viandes delicades, de riques vestidures cubertes, en ajusts e colloquis de vanes paraules, tenint lo que volen, comencen a voler lo que és imposible. E més en la absència dels marits, que, perdut lo delit del qual, no donzelles, tenen speriència, fetes novament senyores, ab leigs nephandíssims desigs e desonestes abominables fins lur incriminada vida endrecen.

Estant Minos en desigs de animoses batalles contra lo rey Nisus, delliberà Pasiffe, la qual romania per son marit regint los pobles, per rellevar la tristor de la absència del rey, fora la ciutat pendre honest deport, en los florits e fèrtils camps de sos regnes, mirant de molts e diversos bestiars les habundants naturals riquees. Hi, entre les altres bèsties que la florida pastura corrien, de blanqua e relluent pell stava hun toro, al qual Pasife dreçà la vista, perquè entrels altres major e més bell se mostrava. Però no concebé altra amor la casta senyora, en la primera vista, de aquella que a hun animal brut se comporta. Demanant al pastor qui era la vaqua del blanch thoro companyona, pensà major benaventura tenia que no ella, de qui Minos absent, en sangonoses batalles a grans perills la sua reyal persona, ab strenuïtat de ànimo, offeria. E, axí, tornà més a mirar lo gran thoro, dient al quil guardava si era simple, que aldre no li fallia, sinó que a les humanes mans comportàs ésser tractable.

Acostà's lo pastor, prenent per les largues banyes la gran bèstia, portant-la ab mansuetud benigne a les faldes de la senyora, la qual, sens temor, acostà a la sua boca odorants florides erbes que, per deport, ab les càndides mans collides havia. Pres lo delicat past lo animal benigne quels inichs fats axí u disponien de les belles mans. Maravellant-se la reyna de la suavitat de tan gran bèstia, girà la vaguarosa pensa que semblant Júpiter stava quant en forma de blanch thoro furtà la bella Europa. E, si tal era, no tenia rahó la temerosa donzella d'ésser spantada. E, passant més avant l'enteniment, de vanitat de folls pensaments fantasiant, pensava algun déu o altra vegada Júpiter dins aquell thoro per ventura tenia posada. E ab més atenció de la gran bèstia mirant la bella forma, començà collir de amor desonesta o, infernal fúria! les primeres purnes, stimant gran benaventura la vaqua, muller de tal marit, possehia. E, dins si pensant, rahonava:

"O! Si a mi era posible, semblant a la mare de Achilles, en diversitat de formes mudar la figura, nom desdenyaria amar tan mansueta bèstia. Mas, si ara yo l'ame, a quina fi mon voler acabaria, si ell no conex la humana bellea?".

O, maldat desonesta, passant totes les altres! Desigava la rational ànima perdre, perquè, tenint de brut animal la forma, la legea de tant desorde pogués venir a miserable terme. Pogué tant la infernal enamorada fúria de la desonesta reyna, que, de reyals riques vestidures cuberta, asajà si a l'amat thoro als tàlems de la sua castedat entraria. Mas lo cast discret animal, no passant los límits de la conditió acostumada, a son rey e senyor fidelíssim vassall e servent, girant la cara tornà atràs, quant veu de la desonesta reyna la persona descuberta, abominant entrar en les claustres de la castedat de la sua senyora. Ja tenia vergonya la desvergonyida reyna de veure lo fel toro retraure's de cometre legea de tant delicte e vil acte. Però, a tant no bastà que, ab infuriada pensa, dexàs cerquar qualsevol art ab què lo seu nephandíssim voler atengués al desigat terme. E, a la fi, ab l'artifici de Dèdalus, qui en aquella edat en mecànica art los vivents tots excellia, ella, abominable, féu en fusta sculpir una vaqua ab pell de la muller del thoro cuberta, dins la qual, en acte desonest, enganant la ignocent bèstia, concebé lo monstruós animal, Minotaur, de qui la fama, en vergonya de la femenil condició, eternament dura».

En tranquille repòs de rahons axí delitoses era tan gran part de la nit ja passada, que les inflamades steles a les aygües del gran Occèano ab cuytats passos caminaven hi en les elevades penses defenien la son a nostres ulls tingués entrada. E tots, ab alegra concòrdia, de una veu deyen que altre delit, sens mescla de enuig, en aquest món attényer nos dexa, sinó comunicar ab virtuoses persones en vida hi entendre conformes. E per ço los que ja parlat havien, ab pregàries affables, a don Johan de Pròxida e a mi fort instaven la part de la nit que restava, scoltant a nosaltres, en delit ineffable se pogués despendre, als quals, ab benigne humilitat, yo suppliquí fossen contents del gran treball que ab plaent fatiga acceptava scrivint lo que ells rahonat havien, si tal seguretat me donaven, que ab mansuetud benigne conportassen, si la baxea del meu scriure offenia l'alt e transcendent stil de les sues altes pohesies.

Ab voluntat de tots concorde, mostraven ésser contents yo, coroniste de les ystòries tan be rahonades, per aquella nit de parlar fos stalvi. Però, a don Johan de Pròxida, ab veu de entonació affectada tots pregaven no prengués a gran treball les nostres orelles la suavitat de les sues elegants peraules sentissen, que, en cert, stimaven als vivints tots excellia en celsitud de alt e gentil stil, en vulgar de valenciana prosa.

Ab humilitat benigne, lo noble baró de tan affectades pregàries se deffenia. Però, a la fi, vençuda per nostres rahonables desigs la sua condició affable, a tal parlar féu principi:

Don Joan de Pròxida

«Si les mies paraules, aprés de tan altes sentències, a vostres afalagades orelles seran enujosa càrrega, ab tot que la pena sia mia, publicant la misèria del meu pobre desert entendre, però, la culpa clarament se mostra és de vosaltres, que teniu en mi força de axí absolut poder, quels béns, la vida e honor al voler vostre satisfent me plau se abandone. Donchs, puixs la fi de mon viure és a qualsevol cosa que vullau complaure, ab alegre treball, si vostres orelles, adormides en la suau armonia de les elegants passades paraules, offensa no prenen, a mi plau puys vosaltres voleu me plàcia del rey Thereu recitar la cruel benvolença, perquè vejau no solament les dones, quant de la honesta pudicícia la corona perden, a grans delictes lurs obres endrecen. Mas, encara nosaltres, hòmens, si amor desonesta nostre voler asalta, cometem viltat de tals actes, que, de ésser hoyts, ferea porten. D'on clarament se mostra les criatures rationals líbera voluntat de arbitre tenen, quels animals de rahó exemps no jamés en lurs obres passen los llímits que lur stint o natural condicióls comporta. E, per ço, lo ésser més d'ells, més alt ni menor no se spera, del que fon lo jorn primer de llur naxença. Però nosaltres, si virtuós viure nos acompanya, fets quasi déus, lo ésser nostre al dels àngels se transporta. E, si en viciosa vida nostra volentat se abayxa, a les miserables bèsties lo nostre ésser se conforma. E quascú en la viciosa ànima sculpida porta de aquell animal la figura, al qual és natural aquell vici hon son voler abandona. Que amor, qui és principi d'on nostres obres totes procehexen, axíns fa ésser presents a les cosses que amam, que en lo ésser d'elles quasi nos transporta, perquè la fi de nostra benvolença és, en stret ligam, fer-nos una matexa cosa ab lo que volem. E, per ço, sil desorde de nostre voler, quant a vils coses se endreça, no refrenam, incorrent crims de ineffable malícia, perdem de hòmens la intellectual figura.

Aprés que Thereu, rey de Tràcia, fill de Març, en sangonoses batalles combatia los forts murs de Athenes, fermada pau ab lo rey Pandíon, per ligam de vera amistat donà lo assetjat rey a Thereu Prognes, filla major sua, per muller, romanint Philomena per repòs de la sua vellea. Pres, donchs, lo bellicós rey de Tràcia ab alegra festa la bella reyna. E, ab pròsper vent navegant, en spay no de gran tarda arribà als ports segurs de sos regnes, portant la muller prenyada, de la qual, aprés de acostumat temps, de fill semblant al pare, de elegant forma, ab gran alegria fon partera.

Sis anys passaven que Prognes, absent de Athenes, al marit Thereu supplicant en gràcia de gran stima demanà, o que fos content portar-la a veure la germana Philomena o que Philomena portàs als seus regnes. Delliberà lo rey a les pregàries de la muller complaure e, ab les fustes que feent cruel guerra era passat en Grècia, tornà a navegar.

Com a fel amich e gendre, recitar no comporta quant fon alegre Pandíon de la venguda del rey, demanant, ab afectió paterna, de la filla e del príncep, aprés de tot l'estat del regne. E, tornada resposta al que Pandíon affectadament saber volia, ab paraules tals com de la muller reyna portava, dix a l'antich sogre la causa del treball de la sua venguda.

No acabava Thereu la trista embayxada, quant Philomena de la sua cambra venia, de tan riques vestidures cuberta, que de tot lo univerç paria sobre si portàs la vàlua, la strema bellea de la qual en celsitud tan alta resplandia, que, sens discurs de lonch delliber, pogué a l'animós rey axí inflamar en desig de amor desonesta, que, aumentant la facúndia de ses paraules, ab affectió strema, en gràcia de stima instimable, a l'antich sogre la venguda de Philomena supplicant demanava.

Ab los hulls humits de piadoses làgremes, entre les sues rahons plorosos sospirs mesclant, fengia Prognes ab tals sospirs e làgremes de humils afectades pregàries li havia fet comanda. E, si més del que devia a Pandíon supplicava, lo excés de tals paraules ab lo ficte vel del strem desig de la muller cobria. O, difícil cosa, als déus sols reservada, conéxer los secrets en les tenebroses penses humanes! Loava lo fidelíssim sogre de benigne al cruel gendre, donant lahor de pietat a la desonesta malícia. Girava's aprés lo ficte embayxador a la humil honesta donzella e, ab paraules de amor strema, al desig seu més que al de Prognes conformes, per la vida de la germana la conjurava atengués del pare lo desigat viatge. Pogueren tant les pregàries de la amada filla, que ab gran dolor lo vell Pandíon atorguà al gendre lo que tan afectadament volia, ab juraments de seguretat sancta que spay sols de tres mesos de Philomena fos la major tarda, la qual stimà repòs, conort, refugi de la sua edat antigua.

A les humides platges de la mar lo luminós Phebo se acostava, quant, en abundància de moltes e diverses viandes les taules parades, los ben acollits hostes rellevaren lo treball de la mar tempestuosa. No podia Thereu strem de tanta alegria dissimular e, rahonant de Prognes lo sdevenidor delit, cobria lo seu que de present lo delitava.

Gran part de la nit passaren en dances e jochs ab delitosa festa, donant al repòs de plahent dormir la part que restava. Però, lo foch de amor ho fúria desonesta a Thereu no comportà les pastanyes cloure. Hi en les tenebres de la nit scura, ab elevada pensa Philomena contemplant, les parts que de la sua elegant persona en la lum de Diana vistes no havia, dins la tenebrosa cambra, fantasiant mirava, tals com volguera per al desorde de la sua benvolença.

Gran part sobre nostre orison los cavalls de Apollo de l'acostumat camí passaven, quant, dels richs strados de la real cambra, l'antich Pandíon en gran magestat venia, portant per la mà a Philomena. Altra vegada a l'amat gendre per los inmortals déus conjurava lo terme de la promesa no pasassen. Fosen contents Prognes, filla major, absent, en los braços de Philomena los seus darrers dies aconortada fi atenguessen. No podia lo antich rey més parlar, que les làgremes corrents no ho comportaven. Plorava la bella donzella per la dolor del pare; plorava Thereu quant veya les làgremes de la honesta jermana que força de amor havia axí amollit lo seu ferocíssim ànimo, que als seus ulls ja les làgremes eren conformes. Pres per la mà Thereu la bella cunyada, entrant en la daurada galera. Calcigava lo vell Pandíon ab los tremolants peus la banyada riba, que paria, per mig de les fondes spantables aygües, la amada filla seguir sperava. E, quasi sentint los sdevenidors mals, semblant com si la miràs morta, en trist miserable plant la sua deserta vida planyia.

Los dels rems los trasts ja tenien, quel solícit còmit desempaxat viatge senyalava, e pròspers vents convidaven les plegades veles en les altes entenes stendre. En los braços de l'enemich cunyat lançada stava Philomena, mirant les fogints ribes de Grècia, que de la sua vista se apartaven.

L'infuriat Thereu, de continu pensant com poguera lo seu desonest desig portar a terme, contemplava la cansada donzella la cara, del treball de la spantable mar descolorida. E res en ella no veya ab què no fes majors les cremants flames de la sua amor desonesta. Semblant a l'avar vencedor, ab strema cobdícia atenia la desferra de la victòria pendre. Mas temptar no gosava la honestat de la virtuosa cunyada, perquè lo seu gest, paraules e continença de tanta pudicícia feyen mostra, que senda alguna no dexaven per hon als strems de la sua honestat pogués acostar-se. E, per ço, ab més sotlícitut contínuament penssava com poria de sos vils desigs acabar la fi desonesta.

Eren los vents suaus a la mar tranquille, quels déus, favorint la honestat de la casta donzella, lo viatge cuytaven. E ja les fustes a les ribes de Tràcia eren vehines, com lo rey manà que, spay de deu milles dels ports de la ciutat, surgissen ànchores en segura posta. La fatiga de la enujosa mar havia axí cansat la bella Philomena, que, ab desig incomparable, afectadament desigava calcigar la segura terra.

Stava prop les ribes un antich palau, lo qual Thereu tenia per aleujar la sollicitud de la real fatigua, ab plaent deport en delitosa casa. Pres per la mà lo inich tirà la fatigada donzella; fengint que li mostrava la antigua posada, portà-la en lo més secret apartament, dient-li paraules al desorde de la sua amor o fúria conformes, la honesta deessa contrastant, a la fi, com a leó famolent, dilacerant les vestidures de la plorant temerosa donzella, ab tan gran força com la sua tendra delicadura resistir podia, entrant en los prats de la casta pudicícia, collí los liris de la sua verginitat honesta. O, cosa de gran maravella, a tots los qui amen quasi imposible! Que, si la principal fi de amor és possehir la voluntat de la cosa amada, quina fúria bastaria de aquest tirà lo ànimo forçar, que ab tant enuig de la que volia, cometés acte, passant de animal sens rahó los llímits? Aquells qui seguint la condició humana amen lo delit del cors, solament acullen quant són certs possehir la voluntat de la que amen e nol stimen, sinó perquè és senyal que són amats de aquella qui a son voler se abandona.

Ab virtud de tanta vergonya, la envergonyida donzella, ab crits quels darrers cels passaven, dels inmortals déus se querellava ab tan irades paraules, que a Júpiter offenien. Aprés, al cruel inich cunyat, ab irada veu deya:

“O, animal exem de rational ànima, inplacable, feroce! Ni la comanda plorosa de mon pare, ni vergonyosa temor de ma germana, ni la mia castedat verge, ni lo vincle del sagrat matrimoni te han pogut retraure de cometre crim de legea inefable, tenyint ab la mia verge sanch los honests tàlems de ma germana! Acaba, cruel, de natura humana opprobi, ab presta mort lo que de tan leig delicte resta! Puys has fet per força lo meu cors culpable, la desenculpada ànima als Elíseus Camps envia! O, quant menor crueldat en tu se trobara, si, ans que les tues maculades mans lo meu cors munde toquat haguessen, ab lo fèbrit ferro de la tua spasa tallant lo meu cors, ensemps ab la ànima, la mia persona restare munde! Però, si los inmortals déus en los humans actes sguarden e si, ensemps ab mi, tots no perexen, de tu yo pendré venja a la legea del teu delicte conforme: de ma vergonya aconortada, per los pobles hiré publicant crim de tan inhumana ferea. E, si en les silves me tens encarcerada, ab veu de ira dolorosa mouré les dures pedres e los ayres e los cels e los déus, que en ells habiten, hoyran de la mia amargua veu les tristes paraules”.

Pensant lo cruel tirà en la legea del que acabava, ab major peccat delliberà sil primer cobrir poria, perquè és de costum dels viciosos actes, si ab penediment no se smenen, a majors delictes nos conviden. Pres, donchs, lo ferox animal les blanques mans de la lagrimant donzella e, ligades sobre les spatles, com a carnicer que al mansuet anyel a degollar se aparella, de la bayna tirà la fèbrida spasa. Sperant la trista cunyada la desigada mort, allarguant lo coll, començà la lengua a moure per dir paraules tals, que major ira li portasen, perquè cuytàs lo colp de la mortal ferida. Mas la iniqua fortuna encara de morir no la volia complaure, perquè acostuma la cruel mort fogir dels qui la demanen e, als benaventurats qui la temen, sens alguna mercé asalta. Pres, donchs, ab les desonestes mans l'enemich cunyat la tendra lengua, la qual tallant, lançà en terra. Aquella part que pres havia, stava saltant en la sangonosa terra, cerquant lo loch d'on era tallada.

A mi no basten paraules per a rahonar acte de tanta legea, que pogué la enamorada crueldat de aquesta fera implacable bèstia tornar altra veguada de la sangonosa cunyada entrar en les claustres de la sua virginitat robada, la qual, aprés, tanquant-la, ab feels guardes acomanada, no li perdonà la vida per pietat que en les sues entramenes no podia haver posada, mas perquè, vivint, pogués en ella executar acte a la sua amor o desonesta fúria conforme. E, tornat als ports, ffingí lo ple de cruels engans que la trista Philomena dexava morta. Ab mostra de dolor strema manà levar les ànchores. Ab los rems ferint les aygües, en breu spay sorgí davant los murs de la ciutat e, ab doloroses lagrimans paraules, a la muller féu creure la germana Philomena de mal de la spantable mar havia dexat la vida. Rompé la miserable reyna les riques reals vestidures e, sens mesura, ferí la sua banyada cara. Dilacerant los cabells, en fort manera la germana morta planyia, e més la deserta vellea del miserable pare. E, sens tarda, celebrava obsèquies de real sepultura a la tomba de la viva Philomena.

Les diverses figures de tots los dotze signes havia illuminat Apollo, quant la trista cativa encara ignorava quin remey los seus no remeyables mals pendrien. Les solícites guardes no la dexaven ni li era posible ab largues promeses assajar si lur fidelitat poguera moure, perquè la part que de la tallada lengua restava, bastant no era formar so de acabades paraules. Però, gran és lo poder que en la entrestida pensa dels molt atribulats se descobre e subtils astúcies a les grans misèries acompanyen, aumentant l'enginy vexatió contínua. Ab aquells senyals que millor se dexaven entendre, a una serventa que més familiar la servia, demanà una tela, en la qual, per alleujar si dir se pot tanta misèria, ella brodant passàs lo treball de enujós carçre.

No tardà la humil serventa portar a Philomena lo que senyalant demanava. Hi, stenent en lo teler la blanqua tela, no gosà los leigs cassos de la sua adversa fortuna brodant descriure. Però, entre moltes diverses pintures, ab letres gregues tals com Prognes en Grècia aprés havia, scriví de la sua trista presó la cruel causa. E, acabada la gentil brodadura, servint les mans ab gest e continença a l'offici de la tallada lengua, tramés a la reyna los scrits de la sua misèria.

O, cosa de creure impossible! Que, legint Prognes de la germana tanta injúria, pogué tenir la femenil veu, no fes senyal del que legia; ans, fora de seny sbalayda, no sabia ab quines paraules de tal mal començàs a dolre. Mas, entenent en la executió de prompta venja, la strema dolor canvià en oy de terrible ira, seguint lo costum de la femenil conditió, que, si ja crueldat l'ímpetu d'elles sguarda, perquè llurs obres molt tart lo enteniment refrena, a les feres implacables bèsties avancen.

Temps era quels sacrificis de Bacho les nobles dones ab la reyna Prognes celebrar acostumaven. Crits de agres spantables veus cridant, ab garlandes de sarments fullades, calcigaven de furiosos passos les desertes arborades silves. Pensà la cautelosa reyna que, ab la scusa de tals sacrificis, al carçre de Philomena acostar se poguera. E ja la nit ab tenebroses scures ales sobre nostra habitable terra volava, quant la irada germana, més per dolor que per los infuriats sacrificis, ab les nobles dones de sa casa corrent per les spesses silves, arribà a la alta posada, de la qual rompent les tanquades portes, atés a la trista Philomena. No guosava la verguoyosa germana llevar en alt la mansueta vista, com si en lo leig crim de Thereu li hagués fet offensa, que gran honestat e verguonya, sens culpa, la mostraven culpable.

Portava la prudent reyna una vestidura semblant a les altres, ab la qual, cobrint la furtada germana, en breu spay la portà en los grans palaus de la sua reyal posada.

Començà novament la mísera Philomena tembre, sentint quels passos en la casa del cruel tirà movia, plorant làgremes de tan gran habundància, quels pahiments de la secreta cambra llavaven. Posant les mans sobre una reverent ymatge, sanctament jurar volia, si la tallada llengua ho comportara, que del crim de l'inich rey era delliure. Movien-se de Prognes les irades entramenes, mirant sens lengua la muda germana, que parlant scusar se volia. E lo callar més la desenculpava, puixs lo no consentir-hi ne era stada la causa.

“Dexa les làgremes, trista germana ab irada veu la reyna cridava, que poch aprofiten per a ponir crim de tan diforme culpa! O, quant fóra millor lo bàrbaro Thereu a la nostra casa eternament fos stat enemich, que més nons podia noure, en cruel enamistat del que arans ha nogut, strem amador de la tua bellea! Yo cremaré, ensemps ab lo cruel tirà, la real casa: o, ab foguejant ferre, dilacerant lo seus cors abominable, la perversa ànima als scurs regnes de Ditis trametré, o del seu cap arranquaré los feroces inhumans ulls, ab los quals pogué tanta legea veure, perquè, en tenebres vivint, moltes vegades muyra. E tinch conort que lo seu crim leig, abominable, a tant basta, que no puch contra ell, enemich corrompedor dels límits de natura humana, crueldat acabar que culpan reporte, que tot serà poch, en punició de tan leig delicte”.

Encara parlant Prognes infuriada, Ytis, fill seu e de Thereu, per la reyal cambra entrava, los braços uberts per abraçar a la venguda mare, de infant affable portant gratiosa continença, que qualsevol irada fúria amansar bastara. Però, és de costum de nostra voluntat apasionada que no dexa a l'enteniment pensar sinó aquelles cosses que a la sua passió se conformen. E, per ço, la furiosa reyna, no pensant de l'elegant príncep les suaus afalagadures, girà la irada pensa solament a la semblança que al pare tenia. E, ab ira de oy inefable, oblidant-se que ella l'avia parit, encés en lo seu maliciós ànimo foch de tan cruel venjança, que delliberà ab la ignocent mort del fill de Thereu venjar del cruel pare la injúria.

Lo afable gratiós infant no cessava demanar a la entrestida mare, ab lengua encara no diserta, què era la causa de la sua trista continença. Les entramenes maternes ja s'alteraven e piadoses làgremes, a despit de Prognes, dels seus inichs ulls corrien. E, a la fi, lo cor de la mare, per condició de natural força, amollir començava. Mas, pensant la iniqua onsa quels afalachs del gratiós príncep lo seu perverç delliber sospenien, girant los ulls a la desonrada germana, féu presents a la infuriada pensa los leigs actes del cruel tirà, interrogant la muda Philomena per què, no podent respondre, en major grau aumentàs la delliberada ira. En diversitat de collors la sua cara canviant se mudava. Però, a la fi, les spatles girades al miserable príncep, fermà la iniqua vista en la desonrada germana. E, collint dins la cruel voluntat les irades forces, ab greus veus cridant deya: “Fogiu de mi, pietat e misericòrdia, a cosa que de Thereu sia! E, si us doleu de la germana, encrueli-vos contra Thereu”.

Encara tals paraules no acabava, quant pres per los daurats cabells lo miserable príncep, lo qual, plorant, solament recelava mal de acostumat castich de piadosa mare. E, ab la fèbrida spasa del pare, ferí de cruels colps lo tendre coll del fill, ajudant-hi la injuriada tia. E, multiplicant en mortals ferides, lo chic infant en sangonosos troços squinçaren. A la una part, encara mig vius, en les bollints olles donaren inquieta sepultura; los altres, ab asts aguts travesats, als grans fochs acostaven. O, cosa de admiratió excelsa! Que les cremants flames, fogint, temien rostir innocent carn humana. E la mare e la tia, grans tronchs ajustant, treballaven acabar de bé coure la miserable vianda.

Tramés a Thereu la brava leona supplicar fos content, sens altra companyia, venir a un convit en la sua retreta cambra. Ab mostra de gran alegria, obey lo desaventurat pare les supplications de la iniqua reyna, venint a la trista miserable taula, a la qual Prognes sola servia, dient aquell era lo costum dels antichs seus avis, que en tal secret convit les reynes servien.

Començà lo rey, ab les cruels dents, de son fill la rostida carn squinçar, les quals masteguar no podien, refusant tan feroce crueldat cometre. La sua gola se strenyia per no donar passatge que dins les sues entramenes les masteguades carns de son fill se amaguassen. Demanà l'ignorant rey a beure per donar passatge a la mísera vianda, al qual portà Prognes la copa ab lo vi part de la sanch del trocegat infant mesclada. La mà de Thereu, no sabent, tremolava; l'or se descoloria e l'enmetzinat vi, dels seus llabis fogint, ab gran afany dins lo ventrell passava. E la ira de Prognes mitigar nos podia.

Gran part del fill rostit Thereu menjava, quant, afectadament, demanà de l'amat príncep, dient que lo y portassen, al qual, sens tarda, respòs Prognes: “Ja tens lo que demanes”. E, mirant lo miserable pare per tota la cambra sil fill poguera veure, davant la sua taula de son fill sepulcre stigué Philomena, tenint per los cabells lo cap del menjat infant, lo qual lançant a la cara de Thereu, fon la ora que ab major enuig li falliren paraules, perquè Prognes, ab irada veu parlant, lo miserable present acompanyava.

Semblant en marbre a sculpida ymatge stava Thereu, spay no de gran tarda, que la lengua no podia moure a fer principi a paraules de tant dolorós plànyer. Mas, tirant la colorada spasa, de la sanch del fill novament tinta, començà cuytats passos moure perquè, dilacerant de la cruel muller e cunyada los abominables cossos, les ànimes perverses als scurs regnes de Plutó sens tarda pogués trametre. De les quals fictament los poetes scriuen que, saltant per una alta finestra, fogint a la fúria de l'irat rey, ans que la terra toquasen, de noves plomes vestides, per l'ayre volaven. Cuberta de negre, los pits encara de la sanch de Itis colorats, volava Prognes, tornada oroneta, fallint-li part de la coha, la qual Thereu, la sua gonella squinçant, quant lo volgué pendre, li havia tolta. E, seguint los reyals costums, de continu en los alts palaus e cambres reposa. Fuig encara Philomena, en rosinyol convertida, de les habitades cases en los florits orts e arborades silves. No podent, per la tallada lengua, fermar paraules, ab suau modulatió planyent, deplora la castedat robada. Lo miserable rey, perseguint les cruels dones, saltant per la matexa finestra, pres de ocell inmunde pintada figura. Hi, encara de present, la cruel mort de son fill hululant deplora e lo alé corrupte porta de la miserable vianda».