Joan Roís de Corella

LO JOHÍ DE PARIS

Escriu Johan Escrivà a mossén Corella

Per la esperiència manifesta que tinch de vostra verdadera amistat e condició afable, mossén Johan Roïç de Corella, he pres atreviment de demanar-vos en singular gràcia vullau acceptar la ploma, seguint l'estil de vostres elegants poesies, de la fingida visió de Paris la verdadera allegoria declarant escriure. E, per abreujar part de vostre treball, atenent com sou breu, ab enug dels qui us escolten, en vostres rims e proses, seguint l'estil que de vós no poch desig apendre, he delliberat escriure la poesia del que us demane, remetent a vós la correcció ab la allegoria.

Com vingueren a Paris les tres deesses Juno, Pallas e Venus Alexandre Paris, fill del rey Príam e de la reyna Ècuba, germà de l'invencible Èctor, ab delitosa fatigua en lo servey de la casta deessa corrent, calcigava los florits, fèrtils e arborats camps en la delitosa muntanya de Yda, la qual no distava gran espay de la plorada ciutat de Ylion, en la noble província de Troya. E, al temps que Apollo, lo mig dia senyalant, les ombres apoquia, fatigat lo príncep Paris de la meridiana cesta, lançant lo acalorat cos sobre un vert estrado de la pintada terra, a la florida rriba del riu Xantus, lo qual, ab lúcides no fondes aygües per la arborada silva corrent, a les sues rribes vestia de un vert esmalt de natural orfebreria eixides, descanssava lo fatigat cassador a la umida e suau ombra de una odorant florida murta. L'arch descollat hi la aljava de les sues eletes fleixes havia acomanat a l'arbre.

E no passà gran espay ans que la son als seus ulls tingués entrada, que per la delitosa rriba de la lúcida aygua la sua vista començà atényer, en magestat de gran excellència, tres mirables dones de tan alta inefable bellea, que excellien los límits de natura humana. E, calcigant lo vert esmalt de la florida praderia, a Paris, qui de visió tan excelssa espantat estava, ab gest afable se acostaren. E, ab entonada veu portant lo cant Venus, Juno tenor e Pallas una acordada contra, en acordant armonia cantant, semblants paraules començaren:

«A tu, Alexandre Paris, fill del gran rey Príam, criat en les silves de Yda libert, apartat de la escura boyra de les occupacions mundanes, venim Venus, Pallas e Juno descordes de la estima de nostra bellea, concordes al teu arbitre acomanar nostra discòrdia. Mira aquest pom e lig les letres, per lo significat de les quals lo nostre plet se funda e, ab breu sentència pronunciant, nostra causa determena».

Portaven d'or un pom les altes senyores, en alt mirable artefici obrat, senyit a l'entorn de unes verts letres tallades de singulars maragdes, que destinctament deyen: «Sia donat a la més bella». Hi era lo pom en figura una testa de la deessa Discòrdia, [91v.] de la boca de la qual, ab yrada continença, les escolpides letres procehien. Axí en perfecció figurada la ymatge, que paria ab los ulls hoyssen la veu de les pintades paraules.

Acosta's més prop la deessa Juno a Paris

Estava admirat lo fill del rey Príam de tan gran maravella, que, fora de si transportat, alguna cosa no responia. Acostà's més prop l'alta reyna Juno e allargà la mà al vergonyós jutge, consentint, ab alegre continença, en senyal de amor, a la sua mà dreta Paris acostàs la boca. E, ab gest afable, a semblants paraules féu principi:

«Not maravelles, graciós príncep, si nosaltres, deesses, a tu, mortal home, som contentes nostra causa sotsmetre, que, puix entrels hòmens desigam ésser lohades, és molta rahó a nostra glòria los hòmens sien jutges. Mira, donchs, ab sotlicitut discreta nostra causa e no t'oblides, ans que jutjant determenes entendre, que bellea és en deguda cantitat, ab color convenient, les parts totes del cos tenir conformes. Mira, donchs, l'altitut de nostra persona e guanye la joya aquella qui, en deguda cantitat, totes les parts, ab venusta color, en bellea té perfetes. E, perquè en lo meu dret millor penssant esguardes, yot promet, ab veritat de reyna deessa, que, si la causa per lo teu johí se declara ésser mia, yot procuraré axí pròspera fortuna en abundants riquees, que tots los reys del món, en esguart teu, seran en pobretat miserable».

Parla la deessa Pallas

La fi de les paraules de la deessa Juno fon principi al parlar de la deessa Pallas, la qual del seu cap levà una celada quel déu Vulcano de admirable art havia obrada. E romania la sua cara de color que, partint-se de liris, a roses se acostava.

«A tu, jutge de les silves, fill del rey de Àsia dix l'alta deessa, pregant encarregue sola una cosa recordes: quant la celssitut de l'enteniment la bellea del cos arrea e, per lo contrari, defalt de gentil entendre, a la bellea corporal, encara que sia gran, despulla. E, perquè la justícia mia, ab sotlícita penssa cercant, millor trobes, a fe de deessa, [92r.] filla del gran Júpiter, jurant te promet, si la part de la mia justícia declarant determenes, yot seré axí favorable en trihunfo excellent de batalles, que dels altres reys cessarà la passada glòria. E, si vols, en alta contemplació, per sciència atényer gloriosa fama, callaran les lengües dels qui fins ara han escrit, en esguart de les tues elegants escriptures».

Parla la deessa Venus

«A tu, Paris, criat a la rriba de les fonts en la delitosa muntanya de Yda respòs la deessa Venus, yo no sotsmetera ma causa, sinó que sé, amant a Enone, has ja sentit esperiència de les dolces nafres de les mies daurades fleixes. E, axí, has perfetament aprés quina cosa és de les dones la bellea. Donchs, recorda, enamorat jove, que gran diferència prenen les coses que, sens praticar, solament se miren, de quant, praticades, perfetament s'esperimenten. E moltes dones, per a escriure d'elles, tenen estrema bellea, que, praticant, la volentat no encenen. Penssa, justificat jutge, que tu no jutges bellea de ymatge sens ànima, mas bellea de dona, en la qual se conprén gest, paraules e gràcia, ab tots los moviments que poden enbellir o enlegir la umana forma. Que, ab tot l'insturment sia en alta proporció ben acordat, si lo qui mou les cordes no segueix la proporció de verdadera acordança, als qui hoen no delita lo so entonat en desacordada música. E, perquè, no menys de les altres, la veritat de ma justícia mirant regonegues, si la tua sentència la mia part justament pronunciant determena, yot promet, en do de gràcia inestimable, de les mies eletes una daurada fleixa de alt e noble tempre, que cert ferrà, travessant les entramenes e voluntat de la dona quen tot lo món, entrels vivents, mèritament més bella s'estima».

Respòs Paris a les deesses acceptant la judicatura

«De la celssitut de vostra magestat, deyfiques senyores, està la mia penssa axí ab la lengua alterada respòs lo fill del rey Príam, que egualment estime difícil refusar ho acceptar judicatura de tant excellent causa, car, si no accepte yo, mortal home, jam condapne, [92v.] desobeyint als manaments de vostra deytat excelssa. Si accepte e no jutge, a totes les parts injustícia pronuncie, que dilatar la justícia és a totes les parts fer injustícia. E, si, jutgant, vostra bellea egual determene, lo vostre plet no termena. E, volent a totes complaure, de totes mèritament mereixch la gràcia perdre. E, si la una part ab veritat declare, de ira terrible de les dos nom delliure. E, si en aquests contrasts, callant, lo "hoc" ho lo "no" alargue, detenint la claredat de vostra senyoria, de grosser cortés no m'escuse. Què farà, donchs, ma tribulada penssa, en fortuna vàlida, ab contrasts de tants diverssos vents combatuda?

Però, si mal nom recorde del que en ma adolescència he hoït de moral filosofia, conssell sobre cars necessari nos comporta. Donchs a mi conssellar nom fretura si acceptar é lo johí de aquesta excellssa causa, que necessitat és manifesta, als vostres manaments yo desobeyr no pugua. E, axí, puix lo viatge en aquesta mar tempestuosa escusar nos comporta, dreçaré la proa de ma sentència a la tremuntana de la veritat inmoble. E, ab aquesta intenció recta, lo gran Júpiter, qui les pensses dels jutges endreça, farà surgir la mia sentència en lo port de recta justícia. E, si, verament jutjant, de vostres magestats alguna roman descontenta, romandré yo content, puix veritat sia contenta.

Però, ans quen lo procés de vostra causa atentament esguarde, no vull a vostra magestat se amague que, ab tot quen aquestes brodades silves en lo onest servir de la casta deessa la mia vida se deporte, però, estan les mies entramenes, ensemps ab l'ànima, nafrades de amor verdadera de Hoenone, nimfa de bellea tan excelssa, que de mi tot, en libert cativeri, en aquesta silva trihunfa. E axí amor en los retrets de mon johí té posada certa, que a mi, sens ella, jutjar ni viure és inpossible».

Respon la deessa Juno a Paris

«A nosaltres respòs la reyna deessa Juno, Paris, és manifest amor té assento de reposat estrado en los pahiments de la tua penssa. E, axí, a tu ab acordat prepòsit venim, perquè amor lo teu enteniment en los retrets de nostra bellea guie, que, sens amor, entrar no y pories. E, puix Hoenone, a qui mèritament ames, en lo johí de [93r.] nostra causa no entra, a nosaltres la tua amor ofenssa no procura, ni tu saps, abssent Hoenone, de nostre johí ella qual part determenaria. Sies, donchs, obedient en prestament jutjar nostra causa, que, axí com tu has determenat, dilatar la justícia és a totes parts fer injustícia. Hi de l'amor de Hoenone la escusa desempara, que nosaltres som contentes Hoenone en tota perfecció nos avance, car tenim per foll aquell qui ama, si creu algunaltra a la que ama se acompare, hi, encara més, si penssa si algun altre, sinó a ell, amar pugua. Hi aquestes són dos claus que dins lo carçre de amor a tots los enamorats tanquen, ab les quals Hoenone mèritament a tu tanqua. E, per ço, de tu havem fet elecció, per singular justificat jutge, puix ames tant a Hoenone, que alguna de ella not porà pendre, ni la tua justícia lo camí torçre». Demana Paris a les deesses que totes les pugua veure

«Puix ab delliberada voluntat, ínclites altes senyores respòs lo fill del rey Príam, la vostra magestat delliberà de tan ardu negoci yo sia indigne jutge, a mi no seria possible, ab dret de vera justícia, determenar aquesta gran causa, si vostra persona sens algun vel primer yo no contemple. Ni a mi par a la onestat de vostra excellència perjudique, que, si la deytat de vostra celssitut alguna malaltia us conssentia, sens ofenssa de pudicícia, a Sculàpius ho Apollo les parts secretes de vostra persona estarien descubertes. Yo só metge de la estima de vostra bellea, la qual, ab tot quen la cara pus noble part del cos tingua certa posada, però, si egual bellea la cara de vosaltres arrea, seria justícia guanyàs lo pom aquella que les altres parts tingués més perfetes. E, si vostra magestat, certa quel meu enteniment estarà axí atent en poder, sens frau, determenar aquesta gran causa, que no consentrà la mia volentat en afecció de amor desonesta se aposente. Hi mon voler més avant no passara, sinó axí com si entre blanchs liris, colorades roses, odorants violes, qual és més bella flor determenara».

Respòs la deessa Pallas y, ensemps, se despullà

Atenien les altes reynes, la una a l'altra mirant, al que Paris com a jutge demanava, quant la deessa Pallas començà en semblant estil respondre:

«Puix ambició de vanitat de lahor humana nos ha cativat en ésser subjectes al johí de aquest jove, a nosaltres és forçat obehir les leys, les quals com a jutge determena».

Hi, encara parlant, començà desnuar la cordadura de un brial de domàs burell, del qual les obres estaven en alta musa perfilades de maragdes, que, ab çafirs mesclats, la vista humana afalagant, de aquest món la transportaven. Hi estava del brial la cortapisa sembrada de uns fullatges de vert olivera e fèrtil, les olives de negres e verts esmalts cubertes, que als miradors convidaven allargar la mà per collir lo fruyt del pintat arbre. Y en los tapins de setí morat estaven brodats florits espinosos abriojos, axí ab mostra de verdaderes espines, que no gosaven les mans estendre per collir de la ampla cortapisa les sobrelevades olives. Hi un mot de letres d'or entre les espines clarament deya: «Obriu los ulls als dans que seguir poden». Y portava en los pits la excelssa reyna un relluent carvoncle, lo qual, del sseu coll, una madeixa de fil d'or tirat sostenia, tan prims los fils, que sols la color e no la cantitat la vista humanatenyia.

Deixa la roba la deessa Juno

De la alta reyna Juno fon la resposta dels seus muscles deixar caure un real manto de vellut carmesí, axí de color ardent, que, per la semblança que a enceses brases tenia, les mans humanes lo toch refusaven. E del seu coll un fil de perles tenia un transparent diamà escolpit en figura de calandrí, la cara girada als qui contemplaven la bellea de l'alta reyna, que semblava lo fingit ocell verdadera mort als miradors pronusticava. Y estava lo real manto en rriqua orfebreria brodat de verts florits agnus castus, sobre los quals entresti[94r.]des tortres planyien, axí ab verdadera continença de plànyer, que ab les orelles atenien escoltar la plorosa veu de la pintada figura, la qual dels bechs dels plorosos ocells procehint clarament deya: «Dins onestat tots mos desigs se tanquen». Hi eren los tapins de la excelssa deessa de setí negre, cremats de unes pintades flames que en alt pujaven, fent mostra les faldes de la deessa volien encendre. Hi devallava una pluja de un núvol brodat en aquell loch hon la reyna los peus tenia, de mostra de axí verdadera aygua, que rosant sobre los fochs les flames fumaven.

Deixa la roba la deessa Venus

Ab vergonya, de estrema gràcia acompanyada, la deessa Venus quasi refusava deixar una bèrnia de un cetí negre quen lluor de l'orient les perles vencia, brodada de unes colomes blanques e burelles, los ulls e los bechs e los peus de encesos robins sobrelevats en perfecció estrema. Y estaven les simples colomes sobre una praderia de verts mates de falguera, que paria cercassen la lavor de la estèril erba, que als miradors convidaven portar-los sement de verdadera pastura. Hi letres d'or escrites sobre les fulles de la brodada falguera, que, ajustades, clarament deyen: «Lo fruyt d'amor ab gran treball se troba». Hi més baix dels pits de la graciosa deessa, un gesaran fet de balaixos no deixava caure un robí escolpit en ymatge de basalís, ab la vista axí mortal encesa, que als miradors, sils ulls no baixaven, verdaderament esmortia. Y eren los tapins de la excellssa reyna de cetí carmesí, en estrany artefici brodats de uns troços de caramida, dels quals naxien brots verts de florida artemissa, les fulles esmaltades de blaves letres, que distintament deyen: «Venç gran amor paraules, erbes hi pedres».

Fengia, donchs, l'alta reyna, per onestat no volia deixar dels seus muscles caure la brodada bèrnia. Però, a la fi, perquè no fos vist sens combatre ésser vençuda, sobre la florida terra lo devisat mantell deixà caure, los ulls dreçats a la vista de Paris, los sentiments del qual [94v.] axí cremant encenia, que no tenia poder lo sobornat jutge de mirar a Venus poder-se retraure.

Amor fa a l'enteniment lo johí torçre

O, cosa no poch difícil! Que la volentat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver johí, a l'enteniment no força los seus passos torçre. E, no penssant fals jutjar, sovint sentència pronuncia, que, manifestament, als qui sens tal passió jutgen, per iniqua se descobre. Singularitats estranyes en la deessa Venus l'encegat jutge mirava. E no entenia ni entendre volia l'estimat pom, sinó en les sues mans, degués pendre posada. E axí, mirant a Venus, estava la sua volentat encesa, que no comportava l'enteniment entràs en los retrets de les excellents bellees de Pallas e de Juno, estimant que, si algú reprenia lo dret de la sua justa sentència, li esdevenia perquè de Venus les singularitats no bastava entendre. Aquest és naufraig que sovint encorren aquells a qui gran amor encegua. Que, si a la que amam bellea ni virtut no acompanya e los miradors de nostre engan se rien, nosaltres nos riem e tenim per folls a ells, perquè se'n rien, estimant, ab poch saber, ells no poden veure lo que nosaltres, embenats, penssam soptilment entendre. Qui pot dir quant foll s'estimaria aquell qui, sens insturments sonants, ballant mogués les parts totes de la sua persona, lo qual, si ab acordada música movent ballava, de graciós ballador mèritament s'estimaria? Axí, miserables encegats, los qui amor encegua, mouen nostre voler, actes e vida al dolç e mortal cant de la amor desonesta. E los miradors qui tal voler no tenen, ab veritat, folls no s'estimen, perquè no senten l'entonat so de l'amor que u entona, semblants aquells qui de luny als qui ballen ab la vista mirant atenyen e lo so, a les sues orelles no atenyent, a ballar nols convida. Axí aparegué a l'encegat jutge la deessa Venus, ab la sua gràcia, gest e afable continença, vencia la elegant e noble figura de Pallas e Juno.

La sentència de Paris

Estaven les tres deesses al johí afectat de Paris atenent subjectes. O, cosa de misèria inefable! Quel desig e ambició de aquesta fosca, falssa e breu glòria algun virtuós subjugar pugua a la popular vana sentència de l'ignorant poble! Tenia lo apassionat jutge en la mà dreta lo pom de tanta discòrdia, del qual fent present a Venus, pronuncià, en semblant estil, breu sentència:

«Preniu lo pom, mare del gran Cupido, que nos tan clar lo luminós Apollo, quant, al migjorn, escurix a Diana, ni axí venç lo relluent carvoncle en claredat totes les altres pedres, com venceu vós a Pallas e a Juno».

No acabava lo fill del rey Príam lo darrer ves de la breu sentència, quant Pallas e Juno, fogint de la sua vista, ab irada veu cridant deyen:

«O, gran misèria nostra e de aquells semblants a nosaltres, miserables, qui a la varietat de les folles afeccions humanes les sues grans singularitats sotsmeten, d'on los és forçat dels falssos johins alguna tristícia sostinguen! Si és verdader bé lo que dins tu posseheixes, ell sol, ab delit de veritat, sobre tots los altres alegrant te delita. E, si no és verdader bé, com no prens vergonya, ensemps ab tristícia, del que no posseheixes falssament lohant te difamen?».

Romania la reyna Venus, ab continent alegre, regraciant a Paris la desigada sentència, al qual donant una daurada fleixa, de semblant estil dix afables paraules:

«Ab tot que del teu johí, justificat jutge, la veritat clarament sia manifesta, la qual per si dóna premi a [95v.] aquells qui rectament jutgen, però, per atényer lo que promés te havia com a reyna deessa no per inclinar la tua afecció a la part de ma justa demanda, mas perquè, en la mia justícia, ab tot fos manifesta, millor considerant mirasses, pren aquesta daurada fleixa ab encantament de tant poderosa força, que dels núvols de onestat derrocarà qualsevol alta senyora a qui, afectadament, ab empenes de verdadera amor enviant, la endreces».

Y, encara parlant, per l'ayre començà lunyar-se de la sua vista.

Respon mossén Corella

Ni vull ni puch negar, mossén Johan Escrivà, lo delit gran que la mia penssa, per continuat estudi fatigada, ateny legint l'alt estil de vostra elegant poesia, que, ab tot diversses vegades y en lochs diverssos yo haja lest de Paris la fengida judicatura, però, no ab tal estil ni de tan riques profundes sentències arreada. Hi estich no poch alegre los entenents manifesta esperhiència miren del que yo de vós, ab molta veritat testificant, parle.

Al que afectadament voleu, que, seguint lo meu baix estil, la allegoria ho, més propi, tropologia de aquesta poèticha ficció pintant yo descriva, puix no us puch descomplaure, ab tot que l'estudi de la sacra theulogia la major part de mon estudi e viure occupe, ab laugera fatiga, penssant per vós la accepte, só content dels sermons girar la ploma en breu expondre vostra excelssa poesia.

Quina regla se deu servar en expondre les poesies

És manifesta veritat a tots aquells qui dels poetes sobtilment les ficcions contemplen, que, escrivint algun document, entenien escriure ho de moral filosofia e aquest se diu seny tropològich, ho determenaven algun secret de natural filosofia e aquest se nomena allegòrich, ho entenien de lur diabòlicha teulogia escriure e aquest se nomena seny anagògich. Encara que tots aquests sens en una mateixa ficció trobar se poden dels quals en la Sacra Scriptura tenim manifesta esperiència, perquè en ella sola pròpiament tots aquests significats, per la sua gran excellència, singularment se troben, però, crech, estimat germà hi senyor vos recorde que, a l'expondre de les poesies, no és mester totes les particularitats se declaren, mas basta la fi per la qual se diu expondre. E mostra's clar en lo sagrat Evangeli, hon lo nostre Mestre e Senyor, en la paràbola de la vinya, determenà quels primers murmuraven, quant veyen que tant loguer com ells los darrers atenyien. Hi és certa cosa, segons expon lo gloriós sent Gregori, quels primers eren los sants patriarques e profetes, los quals, en la cort de Parahís, ni, quant estaven en lo si de Abram, per enveja no murmuraven ni murmurar podien ni volien. Mas entenia significar lo nostre Mestre e Senyor Déu Jhesús quels darrers, nosaltres gentils, no hauríem menor premi en la sua glòria, del que han agut los primers sants pares, qui portaren lo jou e feixuga càrrega de la pesada ley d'escriptura.

Què significha la visió de Paris

Acostant-me, donchs, al breu expondre de vostra elegant poesia:

Paris, fill del rey Príam, criat en les silves ab delits naturals, és qualsevol home en la edat de adolescència, fill per creació del Gran Rey, Déu Universsal, dotat de naturals dons [96v.] de ànima e de cos. Passeja e deporta's hi caça, per noblea de enteniment, per totes les coses de aquest món, les quals calcigue, per excellència que té sobre totes les altres creatures. E, no determenant quina vida ellegesca, lansa lo cors sobre la florida terra, prenent delit en les coses naturals, en les quals és inpossible algú nos delite. Està a la rriba del riu dels béns miserables de aquest món, transitoris, semblans a corrent aygua. Ha deixat l'aljava de les eletes fleixes, ensemps ab l'arch, que és l'esforç ab lo qual la vida virtuosa deu ésser elegida. E, axí, en natural oci, enemich de virtut, a la sua vista se presenten tres deesses, les quals nosaltres havem fet del món senyores: Juno, deessa de riqueses; Pallas, deessa de honors; Venus, deessa de la carn. Sots aquestes tres concupicències lo pern de aquest món girant, fa lo seu vogi, prometent-li grans dons; que les coses de aquest món miserable axíns enganen, prometent-nos bastament del que una mínima part donar no poden, levant-nos lo bé que dins nosaltres possehim.

De la deessa Juno, que promet riqueses

La reyna Juno, ab la misèria de les sues tristes riqueses, nos promet contentament perfet en delitosa vida. E, si de la veritat no volem los passos torçre, algú no és descontent, pobre, miserable, en vida trista, sinó lo rich desventurat avar, al qual fall lo que desiga, e més lo que posseheix, puix no li val, sinó per a poder més desigar. O, enmetzinada aygua de la sedejant avarícia, que aumenta la set als que més ne beuen! O, enujosa escala, que més alt pujant nos trobam més baix, perquè lo desig de més adquerir aumenta, d'on la fretura major se causa, que algú no li fall sinó tant com desiga! O, treball de fatiga infinida, ques fa major aprés que atenyeu lo per què treballau, car, sens dupte, ab major dolor de la ques guanya, se posseheix la trista pecúnia! O, gran piatat del miserable, que davall tan gran pes, treballant, se turmenta! Quina dolor de vera misericòrdia nos cobriria, si vehiem algun home carreguat de tan gran càrrega, [97r.] que no tinguéssem poder soccorrent fer-lo delliure? Sentiu, donchs, major dolor de aquell qui, ab la miserable ànima carregada del pes dels metalls ponderosos, devallarà fins en lo centre dels inferns ab eterna pena! O, sotlicitut humana, enemiga de nostra felicitat, que ha volgut descobrir e traure de les entramenes de la escura terra los enemichs nostres metalls, los quals la primera causa amagats havia davall los nostres peus soterrats! E la mísera sotlícita avarícia, enemiga de nostre estat tranquille, ab les ungles de rapacitat cavant, ensemps los ha descuberts e ha fet ample camí per als trists escurs regnes de Satanàs! E, ja en aquest món, en la tristícia e sotlicitut de la alterada cara mostren aquell inich cativeri que, sens poder haver libertat, los encarcera, tancant la cativa ànima en lo carçre estret de la pesada caixa. D'on manifestament se mostra lo nostre parlar és inpropi, quant diem quel miserable avar té los diners. Ans és veritat manifesta quels diners tenen a ell si no u entenem semblant al malalt, del qual diem que té la febra, ho a l'endiablat, que té lo diable.

O, benaventurats apòstols e aquells qui semblant vida perfeta segueixen, los quals, de aquest món menyspreant les falsses promeses, ara y eternament en la ciutat de Parahís possehiran riquea infinida!

La deessa Pallas, que promet honors

Pallas, quis nomena deessa de batalles, ab la victòria de les quals gloriosa fama han atés molts grechs, romans e cartaginesos. Qui pot dir los perills, dolors e misèries que senten los qui, seguint, acacen, ab popular fama, la honor de aquest món miserable, los quals molt tart ho nunqua, sinó ab sanch, de aquest món se parteixen hi en l'altre eterna desonor ab inefable pena senten? O, quant sovint la vana popular glòria nols mèrits de virtut, mas la pròspera fortuna, esguarda e tostemps lohen lo que desigen en ells s'esdevengua! O, ombra transitòria! O, fantasma nocturna! O, follia que les altres totes passa! Lloharen los superbos romans al primer Bruto e a Collatí, primers cònssols, los quals, ab conjurada tració, lançaren los reys que Roma senyo[97v.]rejant possehien. Hi, entrels déus a Cèssar e Octovià collocaren, que, ab molta sanch de nobles ciutadans, destrohiren lo que Bruto e Collatí havien edificat. Hi als uns e als altres, per actes contraris, alçaren en lurs temples de metalls altes figures, perquè als uns hi als altres seguí pròspera fortuna. O, vent enterbolit de negra pols, que les populars pensses encega! Sil primer Bruto mereixqué de metall alta estàtua, perquè, conjurant contral rey Tarquí, la ciutat havia fet liberta, lo segon Bruto què mereix, ensemps ab Càssio conjurant contra Cèsar, lo qual, un ciutadà, a general monarchia aspirant, tenia la ciutat més que Tarquí subjecta? A l'u, entrels déus trihunfant, adoraven, perquè destrohí aquells qui Roma justament possehien; a l'altre, perquè matà aquell qui injustament la tenia cativa, ha'l trobat lo poeta florentí en lo centre de infern, al costat de Judas. Judes, perquè trahí Déu home, redemptor del món; Bruto, perquè matà Cèssar, destrohidor del món.

O, benaventurats martres, en aquest món hi en l'altre eternament lohats, que, vencent a la mort, han fet passar l'ànima liberta per les belles nafres dels esquinçats cossos, alt en Paradís, atenyent archs trihunfals de inefable victòria. Hi en companyia de l'emperador Déu Jhesús, devallaran sobre la vall de Josafat, quant los miserables capitans Cèsar, Aníbal yls altres, en companyia de innumerables diables, hoyran aquella trista veu de eterna sobre totes dolorosa sentència.

Què promet la deessa Venus

La terça deessa, Venus, quines dolors nos procura! Nostre primer pare, sobre tots miserable, ara sant gloriós, clarament ho testifica. Hi aquell sobre tots ingrat més sabent dels altres hòmens, Salamó, ensemps ab lo penident justificat Daviu, son pare, los quals, per lo servey de Venus, actes abominables contra Déu e contral proïsme cometeren. O, ceguedat sobre totes cegua, quels ulls de nostre enteniment enbena! E cascú de nosaltres és un altre Paris, que a Venus de nostra vida donam la joya. E, aprés, ab quins treballs, ab quantes culpes, treballam atényer lo que Venus, per nostre major dan, nos promet! No servam amistat ni fe, juraments ni promeses e, fins en los inferns, [98r.] cercam mortals remeys de nostra amor furiosa. E, si alguna trobam que, ab poch seny, a nostra folla amor respongua, quina glòria estimam haver atesa lo jorn que sola una letra nostra accepta! E, quina dolor, que les de infern passa, nostres entramenes travessant turmenta, si, aprés, ab onestat, a la desonestat nostra e de nostres desigs fogint contrasta!

O, benaventurats en repòs tranquille, aquells qui, desdenyant a Venus, ab castedat matrimonial, ho ab onesta viduytat, ho ab excellent virginitat, de la mar tempestuosa de Venus delliures, en l'onest port segur de pudicícia han lançat ànchores, prenent terra en l'alta ciutat de Paradís.

Com se entén que Paris donà lo pom a la deessa Venus

Féu present lo miserable Paris de la joya de son viure a la voluptat de Venus, quant, acollit per lo rey Menelau en Grècia, ab real cortesia li acomanà la casa, ensemps ab la muller reyna, en fiada comanda, perquè li era forçat, per ardus negocis, partir-se del seu regne. E, vençut lo ben acollit oste de la estrema bellea de l'alta senyora, rompent de verdadera amistat la poderosa força, portà-sse'n en los regnes de Troya aquella Elena, per la qual, encara de present entre tots los vivents, per tragèdia sobre totes trista, de la misèria e cruel destrucció de Troya totes les nacions ab dolor parlen. Hi ell, miserable, combatent davant los murs de Ylion ab lo rey Menelau, vençut, se convertí en vergonyosa fuyta. Y, aprés, en los camps de Troya mort, perdé, ensemps ab Elena, la voluptuosa vida. O, quants exemples de inefable misèria als ulls del meu enteniment se presenten de aquells que, ab mort dolorosa, servint a Venus, han deixat a Venus y la vida! E no us vull negar, magnífich senyor e germà, gran part de mon viure he despés navegant, no ab vent pròsper, en aquesta mar tempestuosa de Venus. E, sovint, les sues entoxegades fleixes han travessat lo meu enamorat ànimo. Hi, en lo temps que ab més lealtat he servit la sua iniqua senyoria, he trobat en la sua cort ingratitut més desconeguda. Hi, ab tot que ma penssa de present tingua enbenada encara sovint, tinch coneixença a mi és millor, desamat e mal satisfet, en dolor contínua portar ma vida, que si, [98v.] amat e satisfet de aquella per qui tan gran dolor me cobre, havia lançat ànchores de contentament en los inquiets ports de Venus, car los ports de amor desonesta són principi de fortuna vàlida. Y, sens comparació, amar hi ésser amat en la tempestuosa cort de Venus és mal de més terrible pestilència, que, amant hi desamat, portar la vida trista, que manifesta esperiència nos mostra aquell és més catiu qui ab majors cadenes e de rompre més difícils té la vida cativa. Quant li fóra millor al miserable Leànder que la sua Hero, ab castedat onesta als seus desigs contrastant, de abduys hagués delliurat la vida! La mort dolorosa dels quals, entre les altres istòries, ja crech vos és manifesta, per la qual e per moltes altres semblants, ab manifest exemple se mostren los dans, dolors e morts miserables que, als qui són amats, la desonesta deessa de Paris procura.