Joan Roís de Corella

[ LAMENTACIONS ]

Ab desig de trobar a ma dolor semblant companyia, he desemparat aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus de Plutó, per aquell camí que al desterrat de Troya mostrà la ínclita sibilla. E, axí, só arribat en aquell adolorit verger, en lo qual los devots de Venus, en continu plor, lurs penes reconten, hon viu a Mirra e a Tisbe, qui, ensemps ab Narciso, apartats dels altres, de sos mals en fort manera planyien, treballant cascú en magor grau recitar lur pena. Però, primer, Mirra començà en semblants paraules recitar la sua gran desaventura.

Lamentació de Mirra, filla de Cínaras

És natural condició, a la qual fogir és inpossible, que nostre voler, sinó en sobiran bé, terme no pot atényer. E, si alguna cosa desigam, encara que en estrem sia mala, ab vel ho hombra de bé lo tal nostre voler demana. Axí aparegué a mi ésser cosa piadosa e digna de gran mèrit amar mon pare més que a persona altra alguna. E, menyspreant matrimonis de grans reys, no elegí jamés partir-me de mon pare, car penssava la sua bellea ésser digna de ma servitut, ab tot que ell sovint me deya: «O, Mirra!, puix la tua edat de bells néts me fa promesa e la tua bellesa contrasta als freds vots de Diana, digues-me a qui seràs contenta liurar los teus honrats tàlems». Mas, yo callant, per la mia cara de vergonya colorada cahien làgremes semblants a fonts corrents sobre fresches roses. E penssava Sínaras yo ploràs per temor de entrar en la més plaent que perillosa batalla, la qual les honestes donzelles mostren tembre. E, lohant la mia casta vergonya, ab les sues mans sechava les sues abundants fonts de mes làgremes e deya que no era maravella la nova terra refusàs lo primer aradre. Demanant-me altra vegada qual me paria digne de levar ma castedat en lícit matrimoni, responguí: «Yo desige marit que en res a vós no dessemble». O, estrema pena, no gosar manifestar lo mal a aquell metge de qui sol la salut s'espera! E, si les paraules deuen ésser semblants a aquella cosa de què parlen, en gran part ne tinch yo fallença per no poder dir la causa de mon mal, car no sé si amor ho infernal fúria havia nafrat lo meu ànimo, obligant-me a tant desordenat voler, al qual no podent resistir, en mi deya: «O, Mirra! E, on esperes lo terme de tos desigs? O, déus inmortals! Resistiu ho mudau lo meu culpable voler si culpa en si porta. Però, recort-me dels animals, los quals, oblidant qualsevol deute de parentesch, se ajusten per multiplicar son linatge: ne a la egua par mal que son pare sia avi e pare de sos fills e, sovint, l'ocell concep de aquell qui és concebut. Mas la celcitut humana, enemigua y envejosa del meu delit, ha trobat leys cruels, enemigues de ma enamorada pietat, les quals defenen lo que natura líberament atorgua. E més, he hoït dir en una part del món habitar gents que no han vergonya que una sola sia mare e germana de sos fills. D'on veig clarament lo meu desig no ésser del tot mal, car les coses que en estrem són males en algun temps ni en alguna part poden ésser bones ni les leys poden ésser fetes en perjuhí del gran poder de Venus, lo qual sobre los déus en pus alt grau trihunfa. Mas, per què vaig en vanes paraules, sinó que desempare la pròpia terra, ans que en mon delliber tanta erra caygua? E, perdent la vista de mon pare, atenyeré conort ho mort desesperada, venjadora de mon peccat. Mas, contrasta'm lo delit, lo qual algú nom pot toldre, car Sínaras és content de piadosament besar-me e no s'enuja que yo repose entre los seus bells braços. E, si algun càrrech ne reporte, pensse que les coses de gran estima no sens gran treball se deixen atényer. Per ço fon Júpiter quasi patricida, per senyorejar lo cel. Mas les nostres erres paren majors, perquèls déus, ab lo gran trihunfo de lur poder, cobren la legea de ses culpes». E, mentres tals contrasts ma enamorada penssa ab eguals forces combatien, la nit ab tenebroses ales occupava la terra e, amonestant plaent dormir als animals, atorgà repòs als cossos e a les fatigades pensses. Mas tal repòs yo no aconseguia, car los forts penssaments major força en la callada nit prenen e a les enamorades pensses ab més poder combaten en la sotlicitut tenebrosa. Axí, en tal temps ma dolor tant aumentava, que, quasi fora de seny, entrí en la mia cambra fengint que terrible son fatigava la mia trista persona, perquèm lexassen estar sola, car tota companyia me era fort enujosa, puix no podia atényer lo que tant desigava. E, lançant lo meu cos per fexugua càrregua pesat sobrel meu lit, ab tan desiguals enugs no sabia qual part millor que mort elegís. Mes penssí que, lexant-me de viure, feya ma culpa palesa e aconseguia perpètua infàmia. E fóra millor assajar en vida si tal infàmia me portaria algun delitós guardó. Encara me paria fort gran càrrech que, ans de haver errat, fos de mi omecida. O, envejós enemich aquell que de continu combat, sens vençre ni ésser vençut! Ni la legea de mon peccat me podia retraure de no amar ab tant desordenat voler, ni tampoch la granea de ma benvolença bastava que clarament elegís amar lo que tant desigava. Mas, a la fi, yo viu espedient com mos mals sempre remeyarien: apartant l'ànima del cos, per qui totes passions vénen, recorrent aquella certa infançonia de la mort, la qual egualment accepta qualsevol que a ella recorre. E, ligant-me lo coll ab la corda de la cortina, lexí caure lo meu ja quasi fret cos del lit, dient ab veu fort alterada: «Vixqua Sínaras, puix mor per ell Mirra!». Mas los cruels fats, envejosos de ma casta ignocència, tant honest morir nom consentiren. Ans portaren lo murmur de mes darreres paraules a les fels orelles de ma dida, manifestant-li quant ma vida perillava. O, vellea, freda enemigua de ma fama, que no conssentint dormir ferm aquella sola hora la qual podia restaurar ma vida! Hoynt, donchs, l'antigua dona lo temerós so de mes darreres paraules, que manifestava la dolor d'aquell d'on venia, no pereosament se levà del seu lit, car lo desig que de acórrer me tenia li portava novella força. E, ab tremoloses mans, deslliguà aquell las que de mos desigs, ensemps ab ma vida, era terme, acceptant ma persona en aquella falda en la qual, en ma primera edat, moltes vegades reposat havia. E, puix quel cos hagué cobrat sos primers sentiments, ab veu tremolant per temor tant com per vellea, dix semblants paraules: «O, més cruel que tigre, més superba que leona! Si de tu no has piatat, com te doldràs dels estranys? Si a la tua bellea no perdones, qui trobarà en tu misericòrdia? E, si de dos mals lo menor és de elegir, qual serà l'altre, si la mort per menor elegexes? Mas, yo sospite que tu tems en esdevenidor alguna infàmia e creus, morint, ésser-ne delliure. ¿Not recordes que major fon la erra de la romana Lucrècia quant se matà, que si voluntàriament hagués conssentit al desordenat voler de Tarquí? E més si era ignocenta de culpa, car les justes leys sols als molt culpables obliguen a mort. Quina aygua, per sobresclara que sia, lavarà les tues mans, si són tinctes de sanch ignocent? Mas, puix lo remey de la mort del qual est certa not fallirà tens, penssa si per algun espedient los teus tant forts mals descanssar porien. E no duptes dir-me la dolor que la tua ànima tant atribula, puix est segura sinó al que tu voldràs no la faré palesa. E encara que de mi acabat remey no esperes, attenyeràs algun descans, car delit és als atribulats, si lur passió a persona fel recontar poden. Però tu not desesperes del meu soccós per la mia pereosa vellea, car de gran estima són les forces de l'ànima, les quals, ab doble poder, en los vells reposen. E, si algú te ha ofesa, tens poder absolut en lo regne de ton pare, ab lo qual pots punir al quit parrà ésser culpable, ho, si deixes a mi aquest càrrech, sé yo la virtut de les erbes e l'art de nigromància, ab les quals coses amagadament te faré venjança. E, si pensses contra tu los déus sien yrats, tenyierem lurs ares de sanch de honrats e placables sacrificis, car en nostre poder està amanssar la lur ira, puix perdonar és lur ofici. Sit dols per pèrdua ho abssència de alguna persona a qui en estrem ames, recort-te quant mal reparà Dido matant-se. No pensses en los mals abssents sinó com en les coses passades, de les quals hom se deu servir sol per exemple de les esdevenidores. Alegra't ab la tua estrema bellea, la qual, si vols, te farà possehidora de no poch gentil enamorat. E no duptes les plaents e no mortals ferides de Venus, per guardar la flor de ta casta corona al qui s'espera ésser ton marit. Fia en ma gran astúcia e elegeix lo que plasent te sia. E, si vols acabat delit atényer, no pensses los perills esdevenidors, car pochs aradres sofiriria la nova terra si los lauradors lo mal any temien. Si de fortuna te querelles, no la veig contra tu adverssa, car està en prosperitat lo teu regne e viu ton pare honrat de honesta muller». Hoyint yo aquest mot de «pare», tolent-me plor e vergonya la paraula, nom poguí retraure de un tan gran sospir, que penssà la mia dida que, essent yo molt enamorada, temia castich e reprensió de pare. Ab les sues mans fredes exugant la mia humida cara de moltes làgremes, demanà'm altra vegada la causa de ma dolor, prometent-me dar remey a ma pena. E, ab juraments dignes de fe, me feya segura no u sabria mon pare. O, cruel seguretat, quem tolia lo perill en lo qual sol ma vida era segura! E, lançant-se davant los meus peus, jurà li digués la causa per hon ma vida tenia avorrida. Yo fóra alegra ella sospitàs mon mal, sens que mes paraules no u declarassen. Mas, qui sospitara lo que tant atart s'esdevé? Però, a la fi, per dar loch a la inportunitat de tan animosa vella, ab sobresgran pena, la mia lengua formà tals paraules: «O, dona enemigua de honestat! Per què promets altre remey que mort a ma dolor? Tu desiges saber mon mal, lo qual no conssent ésser parlat, perquè l'ayre s'entrenyora de rebre lo so de tals paraules e les tues orelles haurien ferea de hoyr lo desorde de tanta amor. Sens comparació és a mi millor morir ab honesta fama, que, vivint, morir de eterna infàmia. Demanes-me de qui tinch querella? Sols de les leys humanes, les quals, ab gran enveja, me lunyen de aquell a qui natura, ab molt estret grau, me acosta. Vols ab gran pressa saber què desige? Sies certa persona al món benaventurada sia no estime, sinó sola ma mare, que té Sínaras per marit». E parlar més avant nom conssentí vergonya, la qual, sovint, de extrema amor és inimigua. Mas ab dolorosos sospirs manifestava lo cubert seny de mes paraules tant, que entés la sàvia dida lo gran desorde de ma benvolença e ab suaus paraules assajava si de tant desllimitat desig me poguera retraure. Però, puix veu que lo foch de mon voler, resistint, més aumentava, penssà ab novella esperança si poria restaurar ma vida, dient: «No dubtes, Mirra, nit desesperes per la dificultat de ton desig, car tu hauràs lo teu Sínaras» hagué ferea de dir pare. Penedint-se ja los cruels fats de tant haver alargat ma vida, eren sotlícits com en desonrada mort de mi penguessen venja. E acostumaven en lo regne de mon pare celebrar una gran festa de aquella deessa, Ceres, en virtut de la qual la terra fructificava. E les nostres matrones, ab corona d'espigues, ornaven les ares de novelles ofertes. E, per fer més acceptables lurs sacrificis, apartant-se de la religió de Venus, leixaven per nou dies los lits frets a sos marits. Paregué bé a la avisada vella en aquest temps enganar mon pare, fent-li present de una no poch gentil donzella, dient: «Not desplàcia, Sínaras, acceptar en lo teu lit la donzella de qui yot parle, car no és menys bella que la tua Mirra». Descanssaven ja los cavalls de Febo en los humits palaus del gran Occèano e les esteles corrien als frets banys de Tethis, per deixar la calor que de Apollo havien presa. E quasi tot lo món en general scilenci reposava, ecceptats los sotlícits galls, qui, ab altes veus, de la miganit portaven embaixada. En tal hora, ab gran desig, Sínaras esperava la tant lohada donzella. Yo viu Diana perdre la lum sens que la terra no la y tolia e sentí, ab gran murmur, querellar la terra, enujada de sostenir lo meu abominable pecat. Mas la certa esperança de l'esdevenidor delit me feya oblidar la granea de tan leig delicte, que qualsevol dolor que de tanta erra esperàs, me paria poca en satisffacció de tanta glòria. Pres-me per la mà la esforçada vella, la qual yo seguí com a tremuntana ferma de mon viatge. E, entrant primera en la cambra de Sínaras, ab veu molt alegra, li dix: «Presta està la tua donzella. Aparta la lum, car la castedat li porta temerosa vergonya e los novells orts de Venus no poch temen lo primer cultivador». Hobey Sínaras les paraules de la vella. E les tenebres, robadores de vergonya, me portaren esforç de entrar en la escura cambra, tenyint de verge sanch aquells tàlems en los quals fuy concebuda. E, tremolant en los braços de Sínaras, sovent, esguardant ma poca edat, me deya filla. E, ab suaus paraules, apartava de mi tota temor, dient: «No duptes soferir un mal tan poch perillós, per tants esdevenidors delits». Però, ans que la aurora de la venguda de Febo portàs embaixada, quasi contra voluntat de Sínaras me partí de la cambra, portant dins mi un fill e germà, nét e fill de mon pare. E, ab tot que mon voler hagués descanssat en lo terme que tant desigava, nom consentí que per tant poch descans fos contenta. Ans, tornant moltes vegades en la legea de mon peccat, desigà Sínaras saber qui era la donzella que tant semblava a Mirra e, ab lum enemigua dels enamorats engans, descobrí la culpa de ma benvolença. E, quasi esbalahit de tant gran erra, falliren-li paraules per a rependre'm de tan gran crim. E, ab cuytats passos, corregué a la espasa, que prop si tenia, e asajà tolre'm la vida. Mas plagué als piadosos déus donar-me esforç de tant fogir, que no tingué poder Sínaras de ensutziar-se les mans en pròpia sanch. E, puix la sperança de mon delit tenguí del tot perduda, conexent la granea de ma culpa, sopliquí los déus més avant nom conssentissen viure. Mas, perquè los inferns se entrenyoraven de rebre la mia culpable ànima, no plagué als déus se partís del meu cos fins que fos lavada ab làgrimes de aspra penitència, car, puix havia ensutziat là un món, no era rahó ensutziàs l'altre. E, perquè les altres dones, hohint la legea de ma benvolença, no creguessen la major part ésser faula ho, almenys, prenguessen esmena mirant la justa penitència de mon peccat, plagué als déus mudar lo meu cos en arbre de mon propi nom, en lo qual encaras mostren les mies amargues làgrimes, testifficant la mia desaventurada vida.

De Narciso

No sé si més avant parlà Mirra, ho si en tals paraules se deixà de recontar la desaventurada fi de sa vida. Mas, viu Narciso alçar los ulls, los quals de continu endreça a la amargua font que de les làgrimes de Biblis abundantment corria. E, quasi interrompent lo plant de Mirra, ab dolorosos sospirs començà de sos mals en semblant manera plànyer: «Puix als cruels fats plau encara aprés nostra mort los desiguals enugs de amor nos atribulen, sens que altre major delit no atenyem, sinó recontar nostres passats mals, escolten tots aquells qui en lo temple de Cupido devotament adoren. Digua cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert. Mirra se querellà de les leys humanes, justament contrastant al desorde de amor desonesta; yo, sol de ma estrema bellea, la qual, sovint, als enamorats benaventurada fi porta. Però, a mi ha portat en tan gran dan, que per ha dir-ho no tinch bastament de paraules. Partint-me de aquella poch anssiosa edat de adolescència, la mia bellea tant aumentava, que la bella reyna Juno, més de mi que del gran Júpiter, fóra contenta. Mas yo, curant poch de obehir a Venus, en la apartada religió de Diana, ab gran supèrbia me defenia de les enamorades fleixes de Cupido. E, ab lo plaent treball de la caça, alleujava los grans enugs que ab si la vida humana porta. O! Quant sovint les nimfes per contemplar a mi deixaven les clares fonts e, menyspreant lo servir de Diana, malahien la mia bellea, que de tanta supèrbia era acompanyada! Però, més que totes de mis querellava aquella desaventurada nimfa Equo, la qual no tenia poder de parlar, sinó les darreres paraules que hohia: l'altre parlar li havia tolt Juno, perquè tenia per costum Equo, ab gentils paraules, detenir la gran deessa quant Júpiter, en delits furtats, ab les belles nimfes reposava. E, axí, eren cuberts a Juno los amagats plaers de Júpiter. Vehent, donchs, la poderosa reyna que per lo gentil parlar de Equo havien loch de Júpiter los adulteris, penssà com, ab justa penitència, d'ella prenguera venja. E, puix sos engans havien fi ab moltitut de gentils paraules, volgué que, d'aquí avant, ne tingués tanta fallença, que sol pogués dir lo darrer so de aquelles paraules que a les sues orelles arribarien. Aquesta era la nimfa la qual, entre les altres, de continu foch d'estrema amor cremava e més perquè no podia dir quant la mia bellea la enamorava. Y, encara que moltes vegades, seguint ella son costum, digués aquelles mateixes paraules que de mi hohia, ja per axò no manifestava la granea de sa benvolença, car, de continu, lo meu parlar se lunyava de la libidinosa amor de Venus e la major part de mes rahons endreçava als cans e als falcons e en lo honest servey de la casta deessa. Axí passava la trista nimfa lo temps de sa penada vida, esperant quant parlaria yo alguna cosa a la qual ella responent, se pogués la sua dolor fer palesa, sens que altre delit no atenyia, sinó sol esguardar la mia estrema bellea. Tant, que un jorn, fatigat del treball de la cassa e més de la extrema enujosa calor de Apollo, reposant en la plaent escura ombra de un vert lorer, ab altes veus diguí: "O, gran Febo, espill en lo qual totes les creatures se miren!, si la tua calor enug no portava, estrema és la tua bellea". Envides la mia lengua formà tals paraules, quant respòs Equo: "La tua bellea" que de més dir no tenia licència. E, tornant yo en les mateixes paraules de Apollo, diguí altra vegada: "Sovint, la tua calor estrema pena porta". Mas la enamorada nimfa, deixant la major part de mes paraules, solament dix: "Estrema pena porta". Però, les sues respostes no trobaven en mi loch de ésser enteses, que yo esperava si aquell suau vent Zèfiro daria algun socós a la mia fatigada persona, al qual, tornant, deya: "O, suau Zèfiro!, puix tens per costum de gran calor fer-me delliure, ara, per què fuigs de mi?". E no tardà la bella nimfa respondre, ab veu piadosa dient: "Per què fuigs de mi?". Mas lo foch de gran amor que dins si cremava, no li comportà més avant esperar. Ans asajà, venint a mi, lançar los seus bells braços sobrel meu coll, de la qual yo, fogint, ab irada veu diguí: "Pert de mi la sperança, graciosa nimfa, que may seré ab tu mentres vixcha". E no s'oblidà, ab gest fort adolorit, respondre: "Seré ab tu mentres vixcha". Mas, puix veu de son voler la esperança del tot perduda entrant en les escures silves, en plànyer e plorar despenia tot lo temps de la sua dolorosa vida. Tant, que amagrí tant la sua gentil persona, que la trista ànima abitar en tant dèbil cos més avant no soferí, los ossos de la qual, convertits en dures pedres, sempre responen, seguint lo costum de aquella de qui eren. Axí passava ma vida casta, descuydada de aquells treballs que al servir de Venus s'esguarden. E, sovint, per fallits de seny jutjava aquells qui en les flames de amor cremar veya. Mas la fortuna, que de continu aguayta als qui en tranquilitat reposen, penssà, ab cautelosos engans, com devers mi se mostraria adverssa. Però, yo estimava tan poch perdre ni possehir los béns que ella ab si porta, quels seus engans en mi poch loch trobaven. E, menyspreant aquelles coses que en estrem als altres jóvens deliten, en los plaents boschs, regats de clares e gentils fonts, prenia sovint posada. E, a la suau armonia de concordants veus de molts e diverssos ocells, aleujava los sotlícits treballs que la misèria humana porta. E quasi seguia la condició de aquells qui, en la edat primera, ab los pobres e abundants béns de natura passaven lur vida contenta. Fins tant, que un dia, enujat de la estrema calor de Febo, desemparant lo servir de la casta deessa, entrí per una vall, la qual molts arbres axí circuhien, que no comportaven en algun temps se calfàs de les grans flames de Apollo. E davall los arbres estava la terra, de moltes colors quasi brodada ab diverssitat de florides erbes, les quals regava una clara e bella font que, per mig de la silva, ab suau e gentil so corria, que plaent dormir amonestava als qui hohien les veus de tal aygua, la humiditat de la qual a les erbes que prop li estaven, de color vert sempre vestia. Fuy no poch alegre acceptar repòs en tant delitosa posada. Mas, per deixar la set que del gran treball dins mi portava, tocant ab los genolls en la florida terra, assagí beure en la font de tant gentil aygua, dins la qual viu una tal nimfa, que seria fallit d'enteniment qui en sa presència algunaltra lohàs per tan bella. E, maravellat per l'estrem de tanta bellea, la primera set tenguí perduda, sens que no tenia poder apartar los ulls de tant delitosa vista. Ne menys tenia atreviment banyar les mans en la freda aygua per tocar la tan graciosa nimfa, que més que a Júpiter temia fer- li ofenssa. Mas, esperava hoyr d'ella tals paraules quem manifestassen l'estament de sa vida, que a mi paria que ella, no menys en mi que yo en ella, contemplava. Però l'estrem grat que de la sua bellea tenia, causà dins mi, sens larguea de temps, tanta benvolença, quem forçà yo primer, en semblant estil, li digués a quanta amor la sua bellea novament me obligava: "O, més bella que Diana! Quant tinch que agrahir a Febo que, per fogir a la sua calor enujosa, sia arribat en aquest tant plaent bosch, en lo qual só fet merexedor de contemplar la tua estrema bellea! Ara só no poch content que haja menyspreat les altres nimfes, perquèl meu servir en major grat acceptés, que més me obliga la tua gran vàlua que les homils pregàries de les altres, sens que no tinch poder de satisfer los mèrits d'elles ni poch amar a tu, encara que jamés no n'esperàs guardó que la bellea de Narciso, sinó de la tua sola, mereix ésser possehida. Hix de la clara font, car perjuy és a la tua bella cara, que per metge algú sia vista. Si de mi tems ofenssa, asegure't la tua bellea, a la qual yo adore com a Déu, de qui spere infinida glòria. E sies certa sols en plaure a tu só alegre largament despendre lo temps de ma enamorada vida". De tant enamorades paraules esperava yo resposta no gens duptosa, que lo seu gest mostrava no enugar-se del que mes paraules rahonaven. Aquesta era la major dolor que ma penssa soferia, que no sé qual desaventura nostres voluntats concordes separava: yo rrient, ellas mostrava riure; yo plorant, ella plorava tant, que per la moltitut de les làgremes l'aygua de la clara font aumentava. O, cruels fats, los quals no consentien les sues paraules a les mies orelles arribassen! No sé si la remor dels arbres ho tolia, que, yo parlant, ella parlava e ans responia que mes paraules no acabassen. E jamés lo so de la sua delicada veu poguí percebre. O! Quantes vegades assagí ab la mia boca tocar la cruel aygua! No per beure, que la primera set tenguí perduda, mas per besar la gentil deessa, puix no li mostrava desplaure. Ans se acostava a mi tant, que ab la cara tocava la enemigua font e, lavors, se mostrava ella tan fort enujada, que feya continença fogir de la mia vista. Mas, puix me veya retraure del que li era ofenssa, reposava en la seguretat primera. O, estrema pena, veure's prop del que és inpossible atényer! O, cruel dona aquella que us promet lo que jamés no us dóna, fent-vos esperar del que vol que us desespereu! Algú no penssa res perdre, encara que no atenyga lo que en algun temps possehir no espera. Si aquesta nimfa se mostràs enujar del que més paraules rahonaven, assajara yo, ab enamorats serveys, mudar la sua malvolença. Però, ellas mostrava en estrem alegra de contemplar la mia bellea e no consentia les mies mans les sues vestidures toquassen. O, envejosa e cruel aygua, més fort que los murs de la primera Troya, que bastàs lunyar-me de tanta glòria! Ara serà Equo venge e totes les nimfes de la mia mort se alegraran, puix ab gran supèrbia he menyspreat la humilitat de ses pregàries. Tu, més bella que totes, te penediràs que, en tan gentil edat, per causa tua, me deixe de viure. E lo món ja s'entrenyora que de la bellea de Narciso sia orfe». En tals paraules passí tan gran part del dia, quels cavalls de Febo dellà les colones de Hèrcules, ab cuytats passos calcigant, lo luminós carro a la posada humida del gran Occèano endreçaven. Mas, puix viu ma esperança del tot fallida, nom poguí retraure que les amargues làgrimes, corrent dels meus plorosos uls, en la clara font no cayguessen. E del meu plor la bella nimfa tant se enujava, quel seu gentil gest feya mostra de mis volgués partir. Mas, com viu que ma dolor la tribulava, ab sobresgran treball dins mi retenia la moltitut de tantes làgremes. E ab fengida alegria celava la granea de ma estrema pena, no sofrint poch afany de tenir tan gran dolor cuberta, que los plors e sospirs als qui en estrem estan tribulats, gran descans porten. Mas, a la fi, les tenebres de la cruel escura nit me tolgueren la vista de tan estranya bellea e los arbres, ab moltitut de verts rames, defenien la gentil font de la freda lum de Diana. Aumentà tant ma dolor, que no poguí esperar la venguda del gran Apollo. Ans comencí tant fort a plànyer e plorar, que del carçre de tant tribulat cos volgué fogir la mia ànima, perquè, devallant en los inferns, en la companyia de vosaltres de mos mals pugua millor plànyer».

De Píramus y Tisbe

Envides tals paraules Narciso acabava, quant respòs Tisbe: «La major dolor que als mesquins atribula és si en algun temps són estats benaventurats. Per ço, la mia pena, sens comparació, les de vosaltres sobrepuja, car, si jo he ben entés vostres querelles, jamés amor ha mostrat lur poder en vosaltres ab pròspera fortuna ne vostres mals tenen rahó de ésser creguts, sinó sols per lo testimoni de vostres paraules. Mas, los meus, sens yo parlar, clarament se manifesten, car està lo meu cos, ensemps ab l'ànima, travessat e les mies vestidures tinctes de la enamorada sanch del meu Píramus. Les vostres nafres són invisibles e les mies porten ferea de ésser mirades. Los vostres mals demanen piadosos recitadors, perquè als quils hohiran, moguen a misericòrdia; los meus, ells se manifesten e no conssenten ésser hoïts, sinó ab ulls de piadoses làgremes. Yom voldria escusar de contar ma desaventura, mas, perquè vegau com cascú en estimar los mals propis se engana, acceptaré, entre tants altres, aquest treball e diré, ab veu plorosa, lo principi e fi de ma enamorada vida. En un mateix jorn, exint del carçre del ventre de nostres mares, vinguem en la lum de aquest món Píramus e yo, en aquella ciutat los forts murs de la qual edificà la mare de Juno. E sola una paret defenia que la casa de nostres pares fos una, d'on se pogué esdevenir que, en aquella pocha edat quels chichs infants atenyen la primera conexença, coneguí yo a Píramus e fuy per ell coneguda. E no sé qual en nosaltres fon primer: amor ho conexença, tostemps seguint aquella estrema benvolença que nostra infançonia comportava. Axí, aumentant lo ús de rahó en nosaltres, feya's molt gran nostra benvolença. Fins tant, que atenyguem aquell temps en lo qual poguérem executar lo delitós servir de Venus, si no y contrastàs la crueldat de nostres pares. Emperò, assajam si en lícit matrimoni se poguera fer que, puix nostres ànimes eren juntes, los cossos separats no penassen. Yo no sé quèns defenia de tanta glòria, car, si en los matrimonis se demana egualtat, en nosaltres se trobava axí de bellea com en edat e, encara, en los béns que la fortuna atorga. Píramus no era mon pare com Sínaras de Mirra ni era la encantada nimfa de Narciso. Yo tinch rahó de querellar-me de ma desaventura, car aquells qui follament e sens discreció donen les veles als vents, nos deuen maravellar si la proa de sos desigs bat los esculls, car atart de foll navegar se ateny segur passatge. Sols la indiscreta vellea, fallida de memòria, de nostres pares lunyava nostres voluntats concordes. Mas la estrema amor, a la qual res no li s'encobre, nos manifestà una secreta fenella en aquella paret que nostres cases departia, la qual, fins en aquell temps, no era estada vista, car moltes coses jahen encubertes per minva de negligents descobridors. No sé a qual de nosaltres ella fon primer descuberta, que, mirant yo per la dita fenella si la bella cara de Píramus poguera veure, ja ell de l'altra part ab semblant prepòsit esperava. E, sospirant, deya tals paraules: "O, envejosa e cruel paret! Per quèm defens de tanta glòria, que no conssents la mia boca se acoste a la de Tisbe? Com tens poder de separar dos amants, los quals infinida amor acosta? Però, no pensses que desconega la molta gràcia que Tisbe e yo rebem de tu, que dónes segur passatge a nostres enamorades paraules". Tals e semblants rahons deya Píramus, ab veu per amor tan delicada, que no tinch poder en semblant estil aquelles recitar. Axí portàvem nostra amor encuberta, ab aquelles majors cauteles que amor nos consentia. E, si alguna hora la sotlicitut de nostres pares nos donava espay, sens tarda, al sobredit loch veníem. E, de continu, teníem contesa que cascú de nosaltres deya la sua dolor ésser més estrema. Yo no curava de seguir les acostumades cauteles de les altres dones, les quals, sovint, ab fengides paraules, tenen lur amor encuberta. Ans tot mon estudi era que Píramus conegués la part que en mi tenia. E ab aquests treballs passàvem nostra vida enamorada, fins que, un jorn, venguts abduys al sobredit loch, planyent ab moltes làgremes nostra gran desaventura, diguí yo a Píramus: "Si plànyer e plorar nostres mals reparava, ho si, nostres béns planyent, reçussitaven com los fills de la leona, seria rahó en tal treball lo temps de nostra vida despenguéssem. Mas, yo no sé en què aquest tan gran dol nos aprofite, sinó en aument d'estrema pena. E, pus cascú estima no podem atényer major dolor de la que tenim, assagem la fortuna, la qual, sovent, als qui la sperimenten, ve pròspera. Yo he penssat si a tu és plaent que, venint la nit, la qual ab ses escures ales tots los engans cobre, nosaltres enganem la sotlicitut de nostres pares, fogint ab avisada cautela en aquell temps que lo plaent dormir, alleujant los treballs, dóna repòs a totes les creatures. E siam certs d'esperar là hu a l'altre, en aquella bella font, la qual fora los murs de la ciutat està, cuberta ab les verts rames de un gentil morer. E, si tu primer a la font venies, no m'esperes ab duptosos penssaments, car la tua Tisbe no tardara, si la mort no lo y tolia". Acabant yo tals paraules, un poch espay tardà Píramus en tornar-me tal resposta: "Entre tots mos mals, lo que més me atribula és per què no tinch poder de, acabadament, mostrar-te la infinida amor a la qual justament lo meréxer teu me obligua. E, per ço, guarde algun temps en lo qual, sens temor, pugua mostrar als déus e a les gents que tinch en poch ma vida, si per tu l'avia a despendre. E, per ço, not maravelles si vinch forçat en fer lo que tu dius, car la estrema amor que dins mi reposa me fa molt duptar los esdevenidors perills e los pochs inconvenients me paren grans, si en dan de la tua persona s'esguarden. Yo tem los mals que a tu porien seguir, perquè só cert la mort, sens dupte, me procurarien, la qual me seria fort enujosa sols per lunyar-me de la tua bella vista. Com serà segura cosa que una donzella en la escura nit vaja fora los murs de la ciutat? E, si los déus fins a la font te guien, com seràs allí, quit farà segura de les feres inplacables bèsties, a les quals resistir no porà la tua delicada flaquea? Per què vols fer aguayts a nostra vida? Molts altres inconvenients veig, los quals poden empachar la fi de nostre prepòsit. Nols vull recitar perquè no cregues quem recort d'ells per fogir al que tu tens per bo. Seré alegre del que tu has penssat façam. Manant-m'o, m'o digues, perquè, si qualsevol desastre m'esdevenia, tendré conort que, per obeyr als teus manaments, sia en tal treball, que tot mon delit obeynt a tu alcance". Envides tals paraules Píramus acabava, quant yo responguí: "No pensses tu que yo ignore los perills que esdevenir nos poden, si seguim lo que yo desige. Mas deuries penssar que los qui tots los enconvenients temen, atart atenyen gran benaventura e, de flaquea de ànimo, ve penssar tots los perills. Si tens tanta amor com tes paraules fan mostra, cobra ànimo e sies no poch alegre en seguir lo que yo vull". "Seguiré respòs Píramus pregant aquell déu qui en forma de simple toro enganà la gentil filla de Agenor, sia en guarda de nostre viatge. A tu, Tisbe, deman de gràcia que, si a mi seguien treballs que la mort me procurassen, no t'enuges de viure, car gran dan seria al món la pèrdua de ta vida. E, més te prech, not cuytes venir primera a la font. Espera yo y sia, perquè primer als dans ofira ma persona". Ab tal concert e moltes làgremes nos partim, besant la paret, puix d'aldre no teníem licència. Partint-me, donchs, del meu Píramus, sovint alçava los ulls a Febo. E paria'm los seus cavalls ésser tant canssats, que tenien lo dia en major espay de l'acostumat, ho paria'm que Febo, per contemplar la bellea de Leuco, detardava son viatge e, ab la sua luminosa cara, defenia la terra de les tenebres de la escura nit, la qual vingué molt pus tart del que solia. E, puix viu dispost temps per a ma partida, cobrint-me lo cap e la cara ab un vel perquè no fos coneguda, ixquí del carçre de la trista casa, acompanyant-me ànimo de infinida amor. E, si en lo camí algun murmur sentia, reclamava Píramus, car de altre déu socós no esperava. E, sens dupte, tant per temor com per treball, yom canssava, mas la sperança que de veure Píramus tenia, me portava novella força. Tant, que vinguí en poch espay a la bella font, a la qual Píramus encara no era aribat. Larga cosa seria recontar los duptosos penssaments que en aquella hora ma enamorada penssa combatien. Mas no estiguí molt espay que viu, per la freda lum de Diana, venir una leona, la qual paria tinta de sanch, qui, ab suaus passos, a la clara font se endreçava. E, per fogir a la ferea de tan brava bèstia, ab gran cuyta lexí prop la font aquell vel ab lo qual era venguda cuberta, amagant-me en la escura ombra de una cova que poch espay de la font estava, fins que penssí que ja la leona seria partida. E temia molt que, venint Píramus, se tingués per enujat de la mia tarda. Exint, donchs, de la cova, sens que la temor no havia del tot perduda, deya en mi: "O! Com contaré a Píramus los perills en quèm só vista? E, serà'm pres en comte de infinida amor. E, si nom creu, mostrar-li é los passos de la leona". Ab tals penssaments venguí en aquell morer, les rames del qual, ab gentil ombra, la clara font cobrien. E paregué'm no ésser aquell lo loch d'on m'era partida, car viu lo vert morer ab lo fruyt negre, portant dol de molta tristor, lo qual, ans que partís, ab càndida blancor relluhia. Estant en aquest dupte, sentí gran remor prop la font, que penssí tornàs altra vegada la fera bèstia. E, baixant los ulls per veure si axí era, viu los cos de Píramus, qui, ab la pena de la cruel mort, batia la sangonosa terra. Yo no sé ab quin estil ni ab quals paraules poré recitar la granea de tanta dolor. Perdí tots mos sentiments e, lançant-me davant lo fret cos, mesclades ab la sua sanch les mies amargues làgremes, ab plorosa veu deya: "Píramus! Si la mort te dóna licència, alça los ulls e veuràs la tua Tisbe". Ab gran pena obey a les mies paraules, levant un poch los ulls al nom de Tisbe, los quals prest baixà, car la mort cruel havia robat les forces a la sua gentil persona. Ab tant adolorit plant passí tan gran part de la nit, que ja Febo, ab sos daurats cabells, començava a illuminar la terra. E viu en la mà de Píramus aquell vel lo qual yo havia leixat fogint a la leona, d'on coneguí la causa de la sua mort, car estava lo vel tinct de sanch e tot esquinçat de les dents de la brava bèstia. E aumentà més ma dolor, puix coneguí la granea de sa benvolença. E, rompent les mies vestidures, ab dolorosa veu deya: "Qui és aquell, per sobressavi que sia, pugua fogir a la crueldat dels inplacables fats, los quals jamés, per plors ni sospirs, muden alguna de aquelles coses que, de principi, tenen ordenades? O, Píramus! Hon era lo teu esforç? No sabs tu que algú nos procura la mort, sinó per flaquea de ànimo? O, Píramus! E, per què un poch espay no perdonaves a la tua vida, perquè vesses Tisbe delliure de tots perills? Quis deu alegrar, encara que de un gran perill sia estalvi? O, cruels déus! Per quèm delliuràveu de la leona, puix sabíeu que la mort, ab tan gran pena, me era vehina? Mas, què aprofita lo plànyer sobre cosa irreparable, car sols la mort és sens repar? Però, puix ab moltitut de làgrimes no puch reçussitar la tua vida, plau-me lo morir, que la vida sens tu en estrem m'és enujosa. Mas, perquè la causa de nostra mort per a sempre sia palesa, prech als déus aquest arbre jamés no consenten que lo seu fruyt leixe lo dol de nostra desaventura. E als déus més soplich, puix en vida a nostres desigs tant han contrastat, ara, aprés mort, ordenen quels nostres cossos en un mateix sepulcre reposen". Encara dient tals paraules, me lancí damunt aquella espasa que del cos de Píramus sangonosa exia, leixant ma vida entre sos frets braços. Han-me portat los fats en aquest trist verger, en lo qual sempre les desiguals penes de amor nos tribulen».