Joan Roís de Corella

SCRIU MEDEA A LES DONES LA INGRATITUD E DESCONEXENÇA DE JÀSON, PER DAR-LOS EXEMPLE DE HONESTAMENT VIURE

La strema malvolença que, per hu sobre tots desconexent, a tots los hòmens porte, nom consent, entre tants altres treballs, de aquest sia delliure, que puga la cansada mà retraure de pintar en blanch paper la inhumana desconexença del ple de engans, dissimulat, ficte Jàson, ab tot quel record de mals tan dolorosos nova dolor de present me presente. Mas, perquè en exemple manifest, de tart creure, les dones que aprés de mi vendran, tinguen en guarda de llur stima honestat. Per la desaventurada fi de mes amors e dolors, retrauran la femenil promptitud dels perillosos e allenegants passos, als quals la folla desordenada benvolença ab paliats, fictes, mortals e breus delits empeny. D'on se porà seguir quels vans pomposos hòmens, qui de continu nostra stimada casta honesta fama ab mostra de enamorades dolors combaten, despendran en va lo inútil temps de llur miserable vida. A les fèrtils daurades pacífiques ribes de Colcos arribà aquell grec que, primer de tots los hòmens, mostrà als velosos vents les blanques veles stendre e a les inquietes hones de la indòmita mar sofferir ésser llaurades ab la primera nau, nomenada del nom qui la havia feta: Àrgon. Acompanyat de noble companya de animosos strenus jóvens de Grècia, entrels quals Èrcules, Orfeu, Càstor, Pòlux, Linteus e altres, los noms dels quals en virtuosos actes scriure seria, en prolixitat de llargues istòries, canviar la fi de ma breu scriptura. En tranquilitat de pacífica, opulent e benaventurada vida regnava mon pare, lo qual, no com a hoste, mas en egual de fill o gendre, acollí a l'ingrat Jàson. Sient en la real cadira de la sua empaliada sala, ab gratiosa benigne cara, abandonà les orelles a les sues animoses paraules, en stil de semblant manera: «La viril inquieta joventud, de nobles sperances guarnida, sempre spirant a honorosa victòria, virtuosíssim rey, als teus regnes me portà. No com a splorador ni spia, fent aguayts al pròsper stat de ton viure, mas per offerir ma persona si a tu és plahent en la perillosa conquesta del daurat anyell, perquè eternament ma fama revixqua. Car stime morts lo primer jorn de llur naxença aquells qui en tenebres de scura vida axí callat otiós viure passen, que ans de aquest món los implacables fats los transporten, que a conexença de algú lo seu viure pervinga, essent menys que pedres o arbres, los quals per útils proprietats e suavitat de fruyts delitosos los vivints en gran stima colen. E aquells stime gloriosament viure, los quals, ab strenuïtat de ànimo morint sens jamés poder morir, en segura vida, ab serenitat de gloriosa fama eternament reviuen». Plagueren al rey les paraules animoses de Jàson, que un poch spay tardà en donar-li tal resposta: «La tua elegant, real e bella forma, afabilíssim jove, me assegura que no com spia has pres los ports segurs en les ribes de mos regnes. Mas voldria, axí com no tens enveja al tranquille stat de ma senyoria, tinguesses larguea de la tua virtuosa e benaventurada vida e, per la feltat e amor que a les stranyes coses portes, perdonases a la tua proportionada e gentil persona, perquè no fos past als animals tan feroces. Aumenta ab multiplicades virtuoses obres la honor de ta fama, reservant la vida per actes de virtut stimada, que dels prudents animosos se spera, en diferència dels animals sens rahó, los folls perills squivar. Sols los virtuosos són dignes de llongament viure. Aquella cosa rectament és desigada, la qual, aprés que és atesa, fa millor al qui la posseeix. E, per ço, algú de virtut acompanyat no deu elegir la mort, sinó per vàlua que més que la vida dignament se stime. Deixa, donchs, animós grech, pensaments de tan vana empresa, puix vertadera virtut te contrasta que, per amor de popular e pomposa fama, no perdes la vida. Sil teu viure virtuts acompanyen, per què elegeix la mort, la qual, si fosses jutge just, sinó al viciós e de greus delictes culpable, no la daries? E, si virtuts no t'acompanyen, ab crueldat contra la tua pròpria persona vols començar virtuós viure?». No mogueren al sforçat Jàson les sàvies paraules de mon pare, al qual, en semblant stil, no tardà respondre: «A tu, rey prudentíssim, antich en benaventurada vida, mèritament se sguarda en la exequtió de les obres virtuoses subtilment mirar e, a mi, jove, seguint les regles de cavalleria, ab grandíssims perills, gloriosa fama obtinga. Als vells animosos basta que, sens fer legea de covarts actes, sostinguen la primera glòria quen la joventud, ab actes de perillosos treballs, guanyaren, que, altrament, avançar riquees lo pobre jove mercader treballa, que no aquell que, ja riquíssim, sol li basta la conservatió del que posseeix. E, posat cars, de veritat les tues prudents paraules advoque rahonablament tingueren en mi força, ans que, mon delliber essent publicat, justament me hagués obligat a la exequtió de tal empresa. Que de moltes coses, ans de palesament ésser eletes, sens vergonya hom se pot retraure, les quals, aprés, sinó ab grandíssima infàmia no consenten ésser deixades. Lo món tot no ignora, no com ha mercader, ab companya tan noble, he llançat àncores en les ribes de tos regnes. Hajes, donchs, més pietat a la fama que a la vida, si no desiges que, ab tenebrós incriminat viure, eternament muyra». Maravellàs lo prudentíssim rey del sforç de tan animoses paraules, a les quals responent, dix:

Parla lo rey e respon a les rahons de Jàson

«Clarament veig, magnànim jove, quels contrasts de mes rahons encén majors les flames de tos desigs audaces. A mi plau, desplahent-me, licenciar a tu per al que vols, manifestant-te les leys e conditions de aquesta mortal perillosa conquesta. Spay de tres milles de la nostra gran illa de Colcos una poqua illa dista, en la qual un anyell, cubert de resplandent lúcida e daurada llana, reposa. E, perquè les coses, que sens dificultat haver se poden, la stima de llur vàlua perden, ha plagut al déu Març, en guarda de aquesta tan noble joya stiguen dos indòmits ferossíssims toros, qui, de continu, per lo nas e la boca fumants spantables flames exalen, lo mirar sols dels quals axí la vista humana aterra, que sens altra força basta al daurat anyel donar segura defensa. Stà aprés una scura spantable cova, la entrada de la qual un terrible drach occupa, axí corrompent lo circunstant spay de pestilent ayre, que és imposible sol un moment en tal loch algú puga viure. A tu, gratiós jove, és forçat puix tu mateix te forces domar aquests indomables toros e fer quels seus colls, ab mansuetud benigna, lo jou sostinguen. Aprés, ab bellicosa força, matar lo inexpugnable drach, les dents del qual sembrades en la novament llaurada terra se convertiran en cavallers tan audaces, que quascú per si bastaria a metre en perill ta vida. Yo tinch dolor en los regnes de Pèlias no haja terra que per a tu fos deguda sepultura, que ab tant perill hajes navegat, elegint sepulcre en los meus pacífichs regnes. Donchs, en lo temps quels fats licència te atorguen, deixa delliber de tan perillosa empresa, que del prudent savi se spera millor pensar lo que ans pensat no havia. E, puix est home, seguint lo consell e prudència humana, no prenga la tua electió en cosa imposible terme, la qual per algú no pot rectament ser eleta ni consellada».

Parla Jàson e respon a les paraules del rey

«A les tues paraules, rey humaníssim respòs Jàson, deixe respondre, perquè lo jorn que partí dels regnes de Pèlies responguí a totes les rahons que a la fi de mos desigs contrastar podien. E, per ço, com majors perills me rahones perquè no u vulla, tant més affectadament ho vull, que, per a tenir pacífica, ociosa e reposada vida, nom freturava deixar l'estrado de Ysífiles, qui, ab claredat de linatge, bellea sens par, riquea incomparable, ab mostra de amor strema, als volers de ma joventut bastament satisfer podia, les pregàries de la qual, doloroses habundants llàgremes, piadoses paraules que a les feres bèsties a misericòrdia pogueren moure, a mi no han pogut retraure que als teus ports arribat no sia, deixant a Ysífiles, en penyora de ma absència, prenyat que en breu la farà partera. Regracie't, donchs, rey de gran benignitat, la licència que m'atorgues, en la qual te mostres misericorde, més que en amonestar-me deixàs tan honrada empressa».

Ara parla Medea

La inquieta fama, que ab veloces ales sens fatiga sempre volant majors forces atteny, plegant Jàson en nostres platges les blanques veles, havia portat a les mies orelles la sua venguda. E, perquè és quasi imposible fogir al que natural desig de veure coses noves inclina, yo no puch dir quant desigava veure lo novell hoste, acompanyat de excellent, noble, gentil companya, essent la sua fama axí partial e favorable, que entrels vivints singular lo cridava, ab proportió de elegant forma, de color venusta, ab gratiosa, afable, modesta continença e axí de les altres perfections quen prompte conéxer se poden, que paria excellís límits de conditió humana. Per veure, donchs, lo tant lohat grech, sabent la ora de la sua venguda, entrí en la reyal cambra de mon pare, la qual una porta a la gran sala obria, tancada e closa ab paraments de gran stima, en manera que, sens ésser vista, podia yo per strets spays veure. A mi paregué que la sua presència gran part avançava al que en llahor sua hoyt havia. Aprés, scoltant suavitat de tant animoses e tan gentils paraules, que dolça armonia a les orelles dels hoynts resonaven, de tant sforç acompanyades, que paria jamés en lo seu cor temor havia pres posada, o que era déu inmortal, de poder sofrir inposible. Ni aquestes singularitats de Jàson scrich perquè la fi del meu scriure sia pintar lo paper de les perfections que naturalea a Jàson líberament atorgava, mas per mostrar a les dones, a les quals los meus scrits endrece, quant poch creure ni fiar deuen en bellea, en paraules, en enamorada continença ni en cosa alguna, que en les enganoses promeses dels variables hòmens veien, dels quals llur major pomposa victòria és si, de nosaltres benignes, ab pèrdua de nostra stimada honestat, triümfen. Scoltava yo les rahons de aquest sobre tots ficte, les quals me portaven pietat humana e més quant les veya de tant sforç enbellides, que tant me paria mereixedor més de la vida, com affectadament mostrava poch stimar-la. Però, nos feya en mi tan gran la misericòrdia, que stimàs de la mort fer-lo delliure, fins que yo hoy lo nom de Ysífiles, la qual, sens tarda, benignament considirí ab quina dolor dubtoses sperances entrestien la deserta prenyada reyna, absent Jàson, que entre tots los hòmens digne de ser amat se mostrava. E, axí, no per socórrer a Jàson, mas a Ysífiles, delliberí sens discurs de prudent delliber, seguint la femenil conditió restaurar la vida de aquest, sdevenidora mort mia.

Encara parla Medea

Per al novell e ben acollit hoste, ab companya tant insigne, stava aparellat un apartament de nostra alta posada en gran abundància de moltes e delicades viandes e altres coses que a la reyal conditió se sguardaven. E, presa licència de mon pare, la fatiga del treballós navegar ab repòs de molls e richs strados alleujaren. Retragué's lo rey en la mia cambra per contar-me la nova venguda de Jàson, recitant l'esforç de les sues animoses paraules, mostrant dolor present de la sua sdevenidora pèrdua. E, perquè als reals costums se sguarda acollir los pacífichs strangers ab triümpho de honrada festa en altra manera, tenebrosa e scura vida los reys avars e miserables porten, closos dins los llímits de llurs regnes e terra, delliberà lo rey, mon pare, per aquella nit aparellar a Jàson gran e bella festa, en la qual volgué acompanyada ab les mies donzelles e ab les nobles dones de nostra ciutat yo vingués.

Encara parla Medea

Les qui passau per lo camí de voler en bellea ésser stimades, pensau ab quin studi, ab quanta solicitut, ab quanta folla ambitió de vana e pomposa glòria, ab lo artifici de les mies mans, volguí ajudar a la natural bellea, seguint la miserable, vana e femenil conditió. Que, ab diversitat de unts e colors stranyes axí reparant, cobrim ab novella scorça la veritat del nostre cuyro, que a Linteus seria difícil veure nostra vertadera figura, al qual era possible d'ella les spesses e grosses parets veure. E no solament culpant als déus de nostra factura volem, adobant, millor fer lo que ells bé han fet, mas, encara, ab mortificats, pestilents e mortífers materials, nos presentam en altra nova figura, testificant lo nostre miserable desig de ser lloades, ab vera mostra de poqua honestat, despenent lo temps de nostra inútil vida cerquant, fins en les entramenes de la terra, menes dels metalls que a nostra vana bellea ajudar puixen. E, com a corbs e ocells inmundes, dels pudents ossos dels morts animals, ab solicitud no poqua, cerquam les medulles, fent ydola de nostra bellea ab engans de tan manifesta falsia, que, sens dubitatió alguna, fermament crehent, assentim a qualsevol llaor que de ser belles parle, stimant quascuna rahonablament ésser muller del gran Júpiter. D'on se sdevé que, ab legea de tant abominables erres, encorrem sovint en inconvenients de gran infàmia, portant ab nosaltres les armes ab què prenent nos maten, semblant a l'aspis, que, scoltant la dolça mortífera veu de l'encantador, a perdre la vida afectadament se presenta.

Parla Medea

Resplandia, ab multitud de cremants encesses entorges, la nostra reyal cambra de llum e claror tan strema, que paria encara Phebo sobre lo nostre orizon lo seu luminós carro detenia. Resonava la dolça armonia de diversos acordats instruments en acort de proportió tan alta, que, ab grandíssim treball, aquells a qui lo delitós so attenyia, altra cosa podien fer, sinó lo gest e continença que la suau e plahent armonia amonestava. Tardí algun spay perquè ab més honor fos rebuda venir a la tan honrada festa e encara perquè ab major voler me sperassen los quim desigaven veure acompanyada de nobles, gentils e gratioses donzelles, acostant-se primer dels altres Jàson ab aquella humil reverència que a ffilla de rey se sguarda, aprés del qual Èrcules, mostrant en la sua viril continença lo ànimo e força que dins si portava. Vinguem en lo loch en lo qual mon pare, ab majestat de noble e honrada companya, en la sua real cadira magníficament reposant, ab cara afable, dix: «Filla, Medea, preneu Jàson e, ab gratioses paraules, alegres dances, passau sens fatiga en delitosa festa lo spay de la nit tenebrosa». Seguem-nos en lo més alt strado de nostra gran sala Jàson e yo, passant entre nosaltres aquelles gentils cortesies e honestes paraules quentre persones afables en la primera vista passar poden, aprés de les quals demaní a Jàson la causa de la sua venguda, mostrant ignorar lo que sabia. E tardà un poch spay ab los hulls bayxos, poques vegades endreçant-los ab gran modèstia a la mia cara tornar-me resposta, acompanyant ab gran sospir lo començ de tals paraules:

Parla Jàson

«No desig de veure novells pobles ni avara cobdícia del daurat anyell me han portat als opulents e delitosos regnes de ton pare, mas la ínclita fama de la tua sobreexcellent bellea, la vista de la qual sola he delliberat reembre ab tant perillós viatge, en pèrdua de ma vida offerint la mia persona en la perillosa e mortal conquesta de la lúcida e daurada llana. Perquè, si als déus és plahent de tan incerta dubtosa victòria attenga gloriós triümpho, tendré mèrits de novella fama, per hon a tu, sobre totes singular, poré en alguna cosa plaure. E, si als déus no plau que de tant animós combat la vida campe, ja tinch conort que no m'era posible, encara no combatent, la tua strema bellea me comportàs llongament viure». Semblants paraules Jàson acabava, quant no ab cara falaguera yo responguí:

Respon Medea

«Clarament se mostra que no est arribat a nostres terres per avara cobdícia de la lúcida llana ni per desig de veure novells pobles. Ans, seguint ton costum, par que vajes per lo món enganosament conquistant la honestat de aquelles dones que a les tues fictes e falses promeses donen vana crehença. E, has pensat en qualsevol regne de Grècia haja una Ysífiles, a la qual, per ésser la primera a qui ab paliades paraules de ficta benvolença vestides has enganat, alguna ignorància la scusa. Mas, si a mi feyes creure lo que falsament les tues paraules rahonen, essent quiti de culpa e yo culpable, no tendria contra tu rahó de justa querella, que no mèritament algú de l'enemich se clama, si, ab manifestes cauteles combatent, lo destroeys. Les tues fictions e mals a mi descuberts clarament mostren de tu no dega creure cosa que fermetat ni veritat acompanye. E, més, que no ignore la mortal inamistat de vostres desordenats desigs contra nostra honesta pudicícia, fengint ab encarides, inútils e vanes paraules sostenir tals mals e dolors, que, no solament un home, mas hun regne, a total destructió portarien, soferint los greus dans que vosaltres fictes rahonau. Axí passau vostra inquieta, viciosa e incriminada vida, oblidant cosa que a virtut se sguarde, endreçant la fi de tots vostres treballs al desonest servey de Venus. Si la amor, Jàson, que fengida rahones, fos vera, no a mi, mas a Ysífiles la endreçaries, la qual, sens ficció, a tu no mereixent ama. Mas, perquè en vanes paraules no despengues lo temps de tan honrada delitosa festa, si de present, en sguard meu, strem de tan gran amor com rahones en tu reposa, has oblidat a Ysífiles, dónes rahó lo semblant en l'esdevenidor sens algun dubte, de tu spere. E, si Ysífiles com és digna cosa creure no has oblidada, lo quem dius, essent coneguda falsia, me dóna occasió justa, manifestant al rey, mon pare, lo attreviment de tan folles paraules. Ans, de la vanitat de ta conquesta, prengués fi la tua culpable vida, mort de aquelles dones que, de fàcil, a inútils paraules ab ferma crehença les orelles abandonen». No tardà molt, ab modesta humil continença, Jàson respondre:

Respon Jàson

«No penses, sobre totes bella senyora, que mon voler sia que de present tu dónes crehença a la veritat de mes paraules. Solament só content atorgues que poden ésser veres, que la tua en tan alt grau bellea e lo teu strem avisament, ab les altres tantes singularitats, basten e forcen a qualsevol que de tu tinga clara conexença, obligar encara a major benvolença de la que yo rahone. Que, si en lo present món felicitat quieta attényer se deixa, fora tu seria imposible possehir-la e, possehint a tu, perfetament se attenyeria, perquè les tres parts de bé, on los humans actes s'endrecen, en tu sola acabadament se troben: honest, útil e delitable. Que les tues virtuts, passant límits de femenil conditió, deessa més que dona te representen e als qui t'adoraran, exempts de ydolatriar, reserven. Les parts proportionades de la tua bellíssima persona, ab color venusta, en tan alt grau de belleat transporten, que tu sola est bellea e les altres, més e menys, segons quen alguna semblança seguir te poden. Les tues riquees, sdevenidora reyna, en tan gran abundància pugen, que bastarien saciar l'apetit de la insatiable avarícia. Encara que lo repar de mos mals, que de tu sola sper, jamés no m'avinga, sí les nomene, perquè mon voler en alguna part a elles endrece. Mas per reduhir a la tua memòria los béns que posseeixs, sol perquè atorgues ésser possible en tant strem sies amada, ab tot que mon voler, encara que sobre tots gran, solament pren terme en tu, e no en cosa que fora tu se trobe, guiat per tremuntana de honestat, dins los límits de la qual e no fora mos desigs enclosos, ta fama, honor, honestat e bellea demanen. E, per ço, invocant los déus que als matrimonis favor donen, he tengut limitat attreviment en dir lo que de mi has hoyt. Al que dius de Ysífiles responch, sobre totes bella reyna, que de present no tinch Ysífiles oblidada, perquè no jamés en mon enteniment ne volentat tant loch ha tengut occupat, que fos mester exir-ne fora perquè tu y entrasses, ni penses yo desig tu entres en la part de mon voler hon ella stà o és stada. Yo ame a tu ab voler cubert e vestit de tan honesta benvolença, que lo delit que ma carn sentir spera, solament l'acullch, perquè és imposible delit gran en aquest món sentir, si la ànima y cors abduys no y senten. A Ysífiles he amat e ame, perquè, essent jove no cast, al delitós loch de la carn affectat, algun spay de temps he detengut ma ànima cativa, fins que, ab sforç de virtuós ànimo, regonexent ma pereosa tarda, partint-me d'ella, só arribat als térmens de la tua bella vista, per los quals attényer de ma pàtria era partit, ans que de Ysífiles tingués conexença, passant per los seus tàlems com a explorador e hoste, no fent-li injúria ans gràcia no poqua de stalviar-li la vida, puix ab força d'armes, en venja de crueldat de tans homeys, conquistí ella e a son regne, e acollint-la en ma volentat, no com a muller, mas com a bella cativa presa e conquistada per capità jove. A tu, Medea, mèritament reyna de la abitable terra, desig, si de la lúcida llana pròsper stat me resta, possehir los teus honestísims tàlems en lícit matremoni, e no lo daurat anyell per despulla de ma noble victòria. E, si per adversa fortuna me deixe de viure, tant com vixques sies certa per tu no per lo vellor d'or, animosament, Jàson, perdent la vida, reviu de gloriosa fama». Encara Jàson tan avisades paraules acabava, quant, ab cara un poch affable, yo responguí:

Respon Medea

«No cregues tu, animós grech, que de mi tant ignore, que les singularitats que recites, per mies les tinga. Però, una cosa la part tua advoca: que, si en mi són, fer se pot que tant com dius me ames e, si fora de mi com és veritat se troben, tinch més rahó de agrayr-te que granea de amor en tan gran seguretat te haja conduhit, que per ver afermes en mi tenir posada les perfections que, fora de mi, en alguna altra descansen. Mas, tinch recel les rahons que dius, axí en la tua enamorada pensa reposen, com la tua llengua les parla, lo que rahonablement se deu creure per los llímits de la tua honesta demanda. Però, no penses, Jàson, que de present axí done fe a tes paraules, que de cosa alguna encara honesta te pose en sperança. Mas, seguint la femenil misericorde conditió, faré la tua vida delliure ab honrada e triümphant victòria, car ja tinch dolor la daurada llúcida llana de tants cavallers sia stada sepultura, los quals, primer de tu, morts cruelment, axí han amollit lo meu ànimo, que no a tu, mas a qualsevol que aprés d'ells a morir portàs l'adversa fortuna, delliberara fer de mort stalvi. Nom sentes, donchs, grat de tan singular benefici, lo qual, no com a Jàson, mas com a home o creatura, de mi reebs. Fes-ne gràcia a la invariable ordenança dels inmutables fats, los quals en tots los teus fets se mostren ésser no poch favorables, disponent lo teu novell navegar, a temps en les nostres platges, que yo delliberàs haver misericòrdia a qualsevol que, axí com tu, afectadament, per strenuïtat de valent ànimo, desigàs la vida perdre. E, perquè de açò no tingues dubtosa sperança que stà en mon poder fer-te delliure, no vull que ignores quel temps de ma vida, despés en continuat studi de alta profunde sciència, me ha portat saber de secrets als altres mortals no intelligibles. A mi los mobles vents me obeheixen, tots los elements, lo sol, la lluna, cels e planetes; a mi los infernats cruels déus temen; la virtut diversa de les no conegudes erbes a mi és manifesta; dels cants dels ozells tinch plena intelligència; e, a la fi, lo que persona mortal per màgica sciència attényer ha pogut. Yo só aquella que als darrers térmens de saber, si tals se troben, só arribada. Ab alguna de aquestes coses yo faré los indòmits ferosíssims toros a tu humils e mansuets, l'espantable drach, sobrat e vençut starà en la tua libertat fer de les sues dents ço que leys de la conquesta ordenen, quel teu animós sforç als déus ha mereixcut, ab strema audàtia, hajes sobrat la envejosa fortuna. Alegra't, donchs, Jàson, puix la tua noble victòria stà en les mies mans, largues en haver-te pietat». O, cosa de gran maravella! La ferocitat de l'ànimo de aquell qui perills tan excessos no havien pogut amollir, les misericordes paraules de una donzella axí havien placat, que, les llàgremes cahent dels hulls, un poch spay tardà en respondre, seguint stil de semblants paraules: «De aquells qui ab gratitud als beneficis rebuts satisfer volen, se spera que, no cerquant la intentió de quils benifica, ab grandíssima obligatió se'n recorden, pensant quant és gran la cosa que reben. No solament de tu, sobre totes sabent reyna, é yo attés la corporal vida, mas l'altra, per la qual treballava eternament sempre vivint en gloriosa fama. O, més virtuosa que totes les mortals! Dius que, no com a Jàson, mas com a home o creatura, me est donadora de tanta glòria. Axí mostres tu lo loch alt on tes virtuts attenyen, que, sens enterés, sens altre sguart, no ab altre premi, sinó sol de la virtut, uses de pietat tan excelsa, restaurant la vida e fama a mi, que de tu fins ara res no merexia. Ara tinch causa de més agrair-te, perquè les coses que per sola virtut se obren, de major guardó són dignes. E, per ço, ma vida, ma libertat e ma persona d'ací avant no tinch per mia, puix, havent-la perduda, de tu la he cobrada. E, ara, la prench en comanda, ensemps ab la glòria de la sdevenidora victòria, de la qual, no per mi, mas per tu, só alegre, perquè, més honrada, major sia ta senyoria, com de cosa de més stima libertament seràs senyora». Acabava Jàson la darrera veu de ses paraules, stant ja de peus, que li paria, de tant llargues rahons, alguna sospita no sens causa los qui en nosaltres miraven prendre'n porien. Prenent-me per la mà, en dances, festes, jochs passam l'espay de aquella nit, que ja Apollo sobre la terra los seus daurats cabells començant stendre, les sumitats dels monts illuminava. E, presa licència de mon pare, acompanyada de aquelles donzelles ab les quals era venguda, entrí en lo meu apartament. E, perquè no vull en llarga istòria la ploma stendre, los contrasts, les temors, les sperances que ma pensa, de son exempta, combatien, deixe de scriure. Y, encara, perquè la fi de mon treball no és mostrar a les dones les no sangonoses batalles de amor, per a fer-les en amar més promptes del que llur benigne misericorde conditió les inclina. Ans desig lo meu mal, essent-los exemple, llur vida, en virtuts e honestat despesa, gloriosa eterna famals presente. E, puix aquesta és la fi de ma breu scriptura e dels prudents se spera, segons la fi que volen elegir, tals coses ab què més fàcil attényer la puguen, solament diré, dels cassos de ma adversa fortuna, aquells que la humana ingratitud dels hòmens conserven. Molts dies no passaren que, seguint lo consell de ma indústria, l'ingrat Jàson animosament obtench del daurat anyell gloriosa victòria, que fon als mortals cosa de gran maravella, que més déu que home l'estimaven, lo qual, ab humils semblants paraules, me presentà la despulla de tan noble victòria: «No stimes, bella reyna, que del que he vençut me alegre, sinó com a socors de ser vencedor de ta volentat. Tu est la fi on tots mos volers s'endrecen. E res no vull, sinó perquè tu a mi vulles fer-te gràcies. Del que per mi has fet no só obligat, perquè cosa imposible justament a negú obliga. Ni a mi se sguarda regraciar-te cosa que hajes feta, puix sobre mi no tinch poder, que axí tot en ésser teu me só transportat, que Medea no Jàson me stime. Donchs, si gràcies fer se poden, fes-les tu a Medea, que Medea ha vençut. Medea ha navegat. Medea és partida de Thesàlia per conquistar lo daurat anyell. Tua és la victòria. Jàson res no ha fet, sinó ques mostra en senyal del que tu pots fer. Donchs, pus sens tu lo meu ésser nos troba triümphant, reyna de gran prudència, acaba fer-me vencedor, quel teu poder de major stima se mostrara fent stimar a mi, que fora tu res no só. E, puix la valor del que tu vals llargament basta, que, romanint yo lo pus honrat cavaller quentrels altres se trobe, encara tu romans sobre totes més honrada. No refuses venir en los regnes de Grècia, muller mia, car en altra manera mos desigs als teus tàlems no endrece. A tu vull tota, perquè de mi tot sies senyora. Record-te que, sobre les coses que en aquest món possehir se deixen, és ésser amat de vera e no ficta benvolença». No tardí respondre a Jàson, en manera de semblants paraules: «En va lo temps de mon studi despés fóra, si la vàlua, forces e gran poder de amor ignorava. Mouen los cels les infaticables intelligències, delitant-se en tal moure, sol per l'amor que a la primera causa tenen. Reposen los elements en llurs speres, per la amor que als propris lochs porten. E, axí, tots los elements les coses que a llur ésser se condonen, afectadament volen, que no en altres parts trobar se deixen, sinó en aquelles que a sa conditió són conformes. Aprés, los animals de rahó exempts, ab quanta delitosa fatiga llurs fills nodrint, sovint a mort per ells se presenten! Ab quanta solicitud la pròpria natural companya conserven! E, axí, si de l'univers la conservatió mires, veuràs amor és sola qui la conserva, la qual, sis perdia, en un moment la mundana màchina, a no-res caminant, en total destructió pervendria. Pensa los animals de rahó acompanyats, en los exemples dels quals en breu prolixitat vull la ploma stendre. Mira los actes tots de nosaltres, si amor los governa, perquè desigam viure, perquè en strem amam lo nostre ésser, qués la causa que tan afectadament volem tenir fills, perquè, amant a nosaltres, no podent eternament conservar nostre ésser, treballam en nostres fills se conserve. Mira cosa de gran maravella: que lo gran pes e fexuga càrrega de amor alleuja e fa delitosa la càrregua sobre la qual se carrega. Car, si per cosa que no ames, sostens treballs, ab quanta dolor, tristor e congoxa los soportes! E, si, per cars, comences amar lo per què treballes, aquells mateixs treballs que tristament sostenies, novament, ab quant delit alegrament los soportes! E de majors encara cerquar treballes, perquè ton delit e plaer en servir lo que ames se causa e, perquè vejes la ignorància dels mortals, que moltes coses senten, les causes de les quals no saben. E més vosaltres, jóvens, a qui la natura de claredat de linatge ha dotats, que par no voleu diferir dels menors altres hòmens, sinó en ésser en egual de bèsties ignorants prenent glòria. Com res no sabeu, vos teniu per enganats de ser hòmens e treballau que de bruts animals tingau la pràtiqua. E, per ço, dubte, Jàson, en lo teu enteniment aquestes coses subtils se aposenten. Vosaltres dieu quen ésser amats vostre delit se troba. E, axí, vostres treballs endreçau, que de ser amats tingau seguretat ferma. Fallits d'enteniment! Com cerquau delits en los stranys e no propris actes? Si a tu, Jàson, alguna te amava e tu ho ignorases, negun delit ne attenyeries. E, si creyes ésser amat, encara que ver no fos, gran alegrian tendries. E, axí, algú no s'alegra per ésser amat, mas, sabent o crehent que és amat, ell ama, en la qual sua amor e no en la stranya delit atteny. Per què penses, Jàson, que lo mal dels cels sobre tots los altres als molt enamorats turmenta? Per què lo dubte e recel que tenen del que amen, que sia axí com ells stimen, donant-los causa de minvar llur benvolença, perden lo delit que tenien quant sens tal recel molt amaven? E, axí, mira com l'enuig dels cels se causa, per poch amar lo que ans amàveu. Has pensat com nostres adversitats, pèrdues e afanys, ab amor les alleujam? Mira com, si nostres amichs de nostres mals se condolen, la dolor nos alleuja. Com se pot fer que la tristícia de l'amich quentristir nos deuria y, ensemps ab la nostra, fer-se major nos alegre? Yo crech, Jàson, tu ne has vist speriment, ignorant la causa, la qual és aquesta: per la certinitat e conexença que tenim de ser amats, quant vehem que de nostres mals l'amich se dol, nosaltres novament més lo amam, a la qual més amor segueix alegria, quens tol o alleuja la tristor que de nostres adversitats tenim. E, perquè en breu les forces de amor comprengues, recorda quants han la mort eleta, encara dubtosos, inserts de la sdevenidora vida, sol per la amor que a la gloriosa fama portaven. E no solament l'an eleta, mas, sens tristor, en les pròpries persones exequtada, quels tolia la inefable tristor de la spantable mort lo delit quels portava la gran amor de llur fama. Mas, perquè més legir de philosofia, que dir-te lo que vull, seria, si en l'ésser e obres de amor la ploma allargava, solament vull cloure quels perills, dans, desonors que, seguint a tu, com a muller, seguir me poden, alegrament los sostendria, puix tes obres fossen tals, que mèritament me inclinassen en strem amar-te. E nostra vida, en augment de amor passant totes les altres, axí nostres ànimes fes unes, que yo fos Jàson més que Medea e tu Medea més que Jàson, perquè, en tranquille vida, del triümpho dels inmortals déus perdéssem enveja». «O, més que tots vivints entenent, bella reyna de gran prudència! Diverses vegades les mies orelles han hoyt la dolça armonia de la concordant veu de l'arpa de Orpheu, lo suau cant de les mortals serenes. Aquells són delits quen les orelles se aturen. Mas la suavitat de les tues sentències, passant dins la ànima, tan novell delit li presenta que stime, si tots los dolorosos turments ab acerbitat de penes algú en fort manera turmentassen, si les tues paraules hoya de les penes, la sua carn seria incensible. Y encara de una singularitat als altres sabents avances: que les profundes altes sciències, quels mortals tots ignoren, axí en dolç, vulgar e gentil stil splanes, que la suavitat de tan gratiós perlar obre los passos de l'entendre, per hon les greus e altes sciències líberament passen. D'on clarament se mostra tu sola est sabent del quels altres tots ignoren, com de sciència lo vertader senyal sia als ignorants saber mostrar. Ara conech molts quel nom de scients usurpen. Res no saben, sinó que dels llibres alguns vocables recorden, poch o no gens entenent lo que signifiquen. Però no vull llohant a tu despendre en treball de fi imposible lo temps que de parlar me atorgues. Yo no puch del sdevenidor a tu fer certa, perquè tal saber sols als déus se sguarda, ni lo que de present en mes enamorades entramenes reposa, ab aldre que ab vertaderes peraules puch manifestar. Pren la tua vàlua per seguretat de mes promeses, ab la conexença que de aquella en mon enteniment reposa. E, si naturalment axí tots desigam ésser benaventurats que no és posible desigar lo contrari, com se porà fer que, possehint a tu, elegís deixar-te, perquè voluntàriament, de benaventurat, passàs en strem miserable? Los déus qui són veritat infallible invocant prench en testimoni, suplicant sens tarda en ta presència me tolguen la vida, si alguna fictió mes paraules acompanya. De les altres coses que a la fortuna sguarden, no és en mon poder fer-te certa. Però, de mi no sies dubtosa, que ans lo sol, mudant lo acostumat cors, illuminarà la nit e la lluna lo dia e los cels fatigats reposaran, que Jàson de altri que de Medea sia. E, si, per cars, aprés de llarga vida, a la cruel citatió de la mort tu primer comparies, sens dubte sies certa, en tal cars, de mi seré homecida, perquè, en aquest món sens tu viure, mortal e gran affany stime, e, morint ab tu, delitosa mort sostendria. Y, encara, per tolre'm poder e avinentea, que, aprés de tu, no presomís alguna de Jàson ésser senyora». O, mansuetes, púdiques, onestes e castes dones! Apreneu en guarda de vostra stima pudicícia e mirau les paraules de Jàson, de quanta honestat acompanyades, que no vol de mi cosa alguna, sinó en lícit matrimoni! Mirau ab quanta fermetat los déus invocant pren en testimoni! Mirau de quanta amor és sobrat, que la mort ab mi per millor elegeix, que, apartat de mi, viure. E veureu que, molt temps no passarà, més affectadament de mis volria partir del que ara ésser ab mi desiga. No sé que és pijor: o que fictament tals paraules diga, o que, dient-les ab veritat, de haver-les dites se penida. Aquesta és la comuna conditió dels variables e fictes hòmens. D'on se sdevé que res cert de ses promeses sperar és, en vanes e folles sperances, cerquar repòs en la mar furiosa. Ni m'és posible comanar a l'inanimat paper la humil continença, los lacrimants sospirs, los enamorats sguarts, ab les quals cosses axí les sues paraules acompanyava, que era quasi imposible qualsevol cosa que demanàs li fos negada. Bastà en mi tant la força de les sues rahons e promeses, que no solament fuy alegra seguir a Jàson. Mas, encara, de abundant tresor despullant los richs còfrens de mon pare, ensemps ab mi lliurí a Jàson la vàlua de un regne. Ni amor de pare ni de pròpria pàtria, ni temor de perills del spantable mar, ni pèrdua de mos regnes, nom pogueren retraure que muller de Jàson no arribàs, aprés de llarch naveguar per moltes e diverses ribes a les desigades platges de Thesàlia. E, perquè de amor desonesta acurtem los pasos, no vull que us sia cubert quant la femenil condició a executió de qualsevol mal és prompta, si per desordenada benvolença és guiada. La temor que de perdre Jàson tenia, me féu portar ab mi un infant, germà meu, lo qual ab mes pròpries mans degollant, partí e dilacerí lo seu chich, moll e tendre cors en parts diverses, sembrades en la polsosa terra, perquè mon pare, perseguint a Jàson per cobrar a mi e los seus tresors, fos axí torbat en cobrar e collir los troços e menbres de son fill, escampats en la sangonosa terra, que a mi restàs spay de fogir ab lo meu Jàson. E no vull ab cruels paraules encarir legea de tan diforme delicte, perquè és poch en sguart del que delliber scriure. Ni prengau a maravella, honestes dones, que mans femenils a executió tan feroce fossen promptes, que lo jorn que la stima de nostra honesta castedat elegim perdre, en crueldat e qualsevol altra malícia no solament avançam los hòmens, mas les feres salvatges bèsties, que, per attényer lo que desordenadament desigam, oblidant nostra misericorde mansueta conditió, tota maldat stimam poqua.

Encara parla Medea

Set anys passaven que, en tranquille benaventurada vida stant Jàson ab mi, augmentava nostra benvolença, que nom sent bastant poder descriure stat de tant plaent enamorada vida. Relluhia Jàson de gloriosa fama, multiplicant cada dia en forts animosos actes, volant per tota Grècia ab suaus daurades alles la sua inefable virtut. Tant, que a les orelles de Creon, rey dels corintians, los actes de Jàson axí pròsperament pervengueren, que delliberà, donant-li una filla, Creüsa, per muller, gendre e successor lo cridàs de son regne. Trametent per ell, en poch spay arribà en lo regne del novell sogre. O, inmortals déus, los qui Jàson invocà en testimoni de les sues promeses!, altre sucors no us deman, sinó quem siau favorables, que tanta desconexença scriure puga. Parlà lo rey ab lo desigat gendre, aprés del qual parlament, per una letra de semblant stil, les sposalles de Jàson, ensemps ab la condemnatió de la mia injusta sentència me foren paleses.

Letra de Creon a Medea

«Creon, rey dels corintians, a tu, Medea, per nefandíssims crims merexedora no de una mort, mas de mil, si tantes la tua perversa persona sostenir ne podia, a pregàries de l'illustre e car gendre Jàson, mitigant la justa sentència, exellant-te de nostres regnes un dia de spay te atorga».

Parla Medea ab si

«O! Rompen-se los cels! Obra's la scura terra! Cayguen les planetes! Scurexquen los ayres! Refrede's lo foch! La freda aygua se scalfe! Perjur ple de engans, de mi has hagut pietat! La mort, a pregàries tues, me és en exili canviada. Per la mia vida has pregat, puix yo restaurí la tua. Però, ¿not recorda que, exellat e offert a la mort per lo cautelós honcle, per mi en triümpho de noble victòria est tornat en los teus regnes e la vida en edat antigua de ton pare ab la mia art màgiqua é canviat en vert e florida joventut? Sils meus delictes de mort me fan culpable, quines leys a tu, quils has obrats, te delliuren? Tu, Jàson, los has fets ab les mans de Medea, que eren tues. Qui deu, culpant lo coltell, ab lo qual la mort se executa, stalviar al qui mata? Creon, no refuse la tua sentència, si a Jàson, més que yo culpable, ab mi bandejes. Jàson ha mort mon germà e ha fet les filles de Pèlias sens culpa matassen son pare. Mira com has fet bona electió de gendre! Si Jàson vol ésser teu, quèn spera Creüsa, si a Medea deixa? Si no u vol ésser, per quèl forces, que forçat no pot ésser teu? Dexa'l a mi, quels maleficis de Jàson nol fan marit, sinó de Medea. Mas, per què despench en va, com a dona de succors desemparada, planyent lo temps breu de mon exili? Sils déus ab hulls de justícia los humans actes sguarden, mal inpunit ni virtuós acte sens remuneratió és imposible reste. Hi, encara que les penes dels mals se allarguen, no per ço dexen de venir als qui les merexen. Retrauré, donchs, les mies mans de obrar mals e, ab virtuosa paciència, alleujaré lo decahiment de la mia adversa fortuna. Rompa en diverses parts lo cor de Medea e lo seu cors sia partit en chiques pesses, ans que ella comporte que Creüsa de sos fills sia madastra. Ara vols començar a obrar virtut, Medea? Multiplica en mals, que tart començaries virtuós viure! Fallida de ànima, als enemichs est piadosa; als teus, cruel! A ton germà no perdonist mort dolorosa; a la sposa de Jèson, seràs misericorde? Los teus mals ja no comporten smena! Multiplica en gravitat de leigs delictes! Sies temuda, puix Jàson no t'ama! Veniu, fills meus! Apreneu de semblar a vostres pares! Portau aquesta capça a vostra madastra, Creüsa! Digau-li que s'alegre ab Jàson, puix sens ell Medea resta trista! E no tardeu, fogint de la casa de Creon, tornar a mi, perquè sens tarda me façau venja de la ingratitud de vostre pare». Partiren-se los chichs infants, portant a Creüsa present ple de encantaments e maleficis, lo qual, poch spay aprés que fon ubert, encés foch spantable, que ensemps Creon e la filla e los alts palaus de la reyal posada convertí en cendra, en altitud de tan altes flames, quels cels menaçaven. Alegra't Medea, que ara Creüsa no possehirà los teus tàlems! Aquesta era la festa que Jàson de les sues noces merexia! Vixqua l'ingrat! Que poch saben ésser cruels los qui, donant una mort, se vengen. Muyra, donchs, venint en aument de dolorosa vida! Què li has fet, Medea? Has-li mort la sposada! Aqueix és lo seu plaer, que no passarà molt temps que, axí com a tu, la haguera dexada. Quant yo dins mi semblants paraules rahonava, arribà lo ple d'engans desconexent a la porta de la casa on yo era, al qual, de la finestra, diguí: «O, enemich de veritat! Com tens atreviment de venir en loch on yo sia? On són les tues promeses? On és la gratitut de tants beneficis? O, fallit de enteniment! Oblidaves-te aquella que t'avia fet reviure, not porà fer morir? Tu creyes quel poder de Medea no podia sinó ajudar a Jàson? Pensa aquella qui ab strem de quasi infinida amor te ajudava, ab terrible ira de la tua ingratitud causada, los dies tots de ta vida te aombrarà de tanta misèria, quentrels vivints seràs nomenat per exemple de adversa fortuna. ¿Not recordaves que de tu tenia fills, los quals, ans que d'acít perteixques, en la tua presència degollaré? Fent troços de llurs tendres carns e molles, comportaré quels dónes tu sepultura. E nom desplau sinó que sobergua ira tan fort me turmenta, que no m'à comportat hun poch spay haja tardat pendre de tu acabada venja, semblant a la de Prognes e Filomena: donant-te a menjar tos fills, perquè, engendrats de tal pare, dins les tues perverses entramenes tinguesen, aprés lur mort, convinent sepulcre». Les llàgremes, en gran abundància, la cara de Jàson fins en los pits regaven, quant, ab veu dolorosa, respòs a mi: «Medea, yo só lo culpable. Dexa tos fills. Elegeix e pensa de mi la mort que més plaent te sia e executa-la sens tarda, o, si vols, ab mes pròpries mans cruelment dilacerant ma persona, donaré ample camí a la mia ànima. Hon és lo teu saber, que, per noure a mi, mates tos fills? Quèt poria més noure qualsevol ferosíssim enemich, a qui en strem de sobergua offensa aguesses offés, sinó matar los fills qui tu has parit? E, si la fúria té la tua pensa axí entenebrada que de ferocitat de tan leig acte not vulles retraure, augmentant en crueldat, sies més piadosa. Mata primer a mi, perquè, ab més homeys, sies menys cruel hi, encara, perquè és natural orde los fills les obsèquies del pare celebren, o, per ventura, farta de la mia sanch, perdonaràs al scampament de la tua». Encara crech més parlara Jàson, sinó que oy de terrible ira me forçà rompre les sues piadoses paraules ab irada veu e continença: «Ara és contenta Medea, puix te ha conduhit en lo pus alt grau que de misèria trobar se puga, que affectadament vols la mort e no trobes qui la't done. Aquexes tues llàgremes són vertaderes, en paga de les fictes que, essent en Colcos, ploraves, quant, ab paraules de amor strema, demanaves los meus tàlems. Tu est lo culpable, Jàson, e, per ço, tos fills morran, que són teus e per tu culpables. Tu, no bastant paguar la obligatió de tanta desconexença, és forçat que, ensemps ab tu, les tues coses ho paguen. Engendra cada dia fills en mullers enganades, puix tan benaventurada fils spera. Par-te molt injusta cosa que, per los teus mals, tos fills muyren? Aqueixa és la mia glòria, perquè a tu sia major pena. La fi de mos desigs no és fer actes de justícia, mas a tu fer miserable. Dius que altre mal nom faria mon enemich? Los mals se stimen, no per lo que són, mas per quils fa. Si yo de la mort de mos fills me dolch, prench de mi venja de la erra que fiu de amar-te; si no me'n dolch, venge'm de tu, que mate tos fills. Però, Jàson, no dubtes que, axí com ans de la tua ingratitud res no podia avorrir que tu amasses, axí ara m'és forçat haver en oy tot lo que tu ames. E, axí com res no podies possehir que no fos meu, ara res no posseix que meu sia. Amor feya les nostres coses unes, dessamor les parteix. Creüsa havia nostra benvolença, nostres béns, nostres fills, partits. Teus són, Jàson, e, per ço, no són meus. Nols ame, sinó perquè ab llur cruel mort en venjar-me de tu, sobre tots ingrat, me servexen. Crech encara, si vivien, irien per lo món semblants al pare, enganant honestes dones ab fictes sposalles. Muyren, donchs, en ta presència, ficte ple de engans! E viuràs tu, conquistador de feminil honestat, per exemple de miserable pare». Ensemps ab tals paraules, tallí lo cap dels fills de Jàson, tirant-los a la cara del pare, ab lo coltell, que de la corrent sanch tint restava, dient: «Dóna sepultura a tos fills, puix les tues desconexences nols han comportat més viure. Aprés, ab lo coltell sangonós travesant, squinça lo teu cors pervers, abominable, perquè en los inferns la miserable ànima inefable pena soporte».