Joan Roís de Corella

LETRA FENGIDA QUE ACHILLES SCRIU A POLÍCENA, EN LO SETGE DE TROYA, APRÉS MORT ÈCTOR

Si sobresgran amor, fent-me report de strema pena, de presta mort no m'assegurava, temor bastaria robar la ploma a la mia mà e tua, per hon, del perill de ma vida, encara per letra no series certa. Mas nom plau per mi, a qui nunqua has offés, attengues nom de homicida. E si, per lo poch que de tu fins ara mereixch, mes paraules de fe not paren dignes, serà forçat ma presta mort, obligant-te a tart penediment, los sia testimoni de veritat. E, si a la fortuna ha plagut de tu no haja attés conexença e si penedint-se algú de perdó és merexedor, no solament de tu yol mereixch, mas encara guardó, per la smena que en sdevenidor me spera, si só cert de mon servir not desplàcia, ab tot que, si bé la fi de mes obres tens vista, me stimaràs de culpa delliure, encara que, en nom de enemich, haja offés los murs de Troya, puix mon voler no ha pres terme en destroyr lo gran Ylion. Mas, seguint les cruels leys de Mars, he offert ma persona a sanguonoses batalles, tenyint, en aument de la stima de ma honor, los verts camps troyans de la mia sanch, e no com spia, mas com a cavaller, é seguit los militars costums. Ne ab cautela é pensat, com Ulixes, furtar los cavalls, fills de l'Aurora, per la pèrdua dels quals són vostres sperances del tot fallides. E si, per tan justes scuses, not dolràs del perill de ma vida, hajes pietat a la tua terra, la qual, ja quasi destroyda, de tu sola repar spera. Puys sobre mi tant poder la granea de ma benvolença te atorga, que, si de tu m'és pres en compte, só content més no offendre los murs de la tua ciutat, ab tot que Agamènon, perdudes ses sperances, me reptarà de poch ànimo o de necligent cavaller. Però, als que de tu attenyen complida conexença, me hauran per quiti de tal infàmia. E nom desplau, per fer majors mos mèrits en sguart teu, diguen que aquell qui ha sobrat les forces e ànimo del gran Èctor, sol de tu, desarmada, sinó de strema bellea sia vençut. E, encara que, com a dona, mes sperances tengua en llàgremes, les quals, banyant ma lletra, crech per elles, millor que per més poch avisades paraules, te serà manifesta la sobresgran dolor que de continu de mi no s'absenta, la qual, si not parrà merexedora de ser per amor satisfeta, mereixqua de present me comportes enamorat. Tant que mos mèrits de tanta benvolença te facen mostra, que no tingues poder ésser-me ingrata. E, puix totes mes paraules te mostren tens poder de perdre o restaurar ma vida, elegeix qual més te plàcia, puix fora ton voler, cosa alguna delit nom porta. Sol un premi de tan strema benvolença me spera: que la tua bellea te fa meréixer, no solament desamant, ésser amada, mas, com a deessa, te presenta de adoració digna. E si, a la fi, la mia lletra not parrà de semblant resposta mereixedora, supplique los déus contra mi a semblant irat moguen a la de Medea contra Jàson, perquè, desesperat de guardó, ab presta mort prenga fi tan penada vida.

Respon Polícena

Ja la nit era passada e los cavalls de Ffebo a l'acostumat camí se aparellaven, e la mia mà encara dubtava pendre lo paper, crehent no admetria la ploma scrivint a tu paraules de amistat, ne menys elegia de la malvolença a què tes obres cruels me obliguen, ma letra te fes mostra, perquèm paria la crueldat de tos actes no merexeria satisfactió de irades paraules. Y, en tal contrast, lo «no» e lo «sí» per a tu scriure egualment mon voler acceptava, duptant tanta crueldat ensemps ab tan strema amor en tu poguessen haver posada. E la fi de tals contrasts era legir altra vegada la tua letra, la qual me paria de presta resposta mereixedora, si cregués les tues mans fossen lo darrer terme hon ella arribaria. Mas recelava que la glòria que de ma letra attenyeries, te faria a tos amichs descobrir lo que per amor és rahó tingues zelat. E sols per aquest sguart m'és enujosa ma vàlua, puixs creya seria descobridora de ma benvolença, portant exemple als grechs que ma letra veurien, de la fragilitat de nostra femenil condició. Aquella a qui en tantes maneres tens offesa, ara te scriva paraules a enemich no degudes. E, axí, més cansava la mia mà per a tu scriure la stima de ma honor, que no ira. E, sens dubte, sobre ta letra attenguera terme ma vida attribulada, si amor nom fes clarament veure que, restaurant ta vida, devia de homecida fogir lo nom. E, per ço, delliber respondre a les paraules de ta letra, de les quals me plau, per ser de tanta amor acompanyades, que, a elles responent, not puch mal scriure. Tum demanes guardó de present, per la smena que de tos mals en l'esdevenidor te spera, a la qual no basta lo preu de ta persona, e promets les tues armes més no offendran los murs de Troya. Crech que, delliure de tants passats perills, desiges dels que encara te speren guardar-te, e vols per causa la stima de ma bellea en scusa de ton poch ànimo. Pensa los déus, ja cansats de més als troyans noure, se deixaran de favorir a vosaltres. E, axí, si Júpiter egualment nos mira e la ira de Juno se amansa, serà forçat la tua persona tantes offenses sostinga, ab tan gran pèrdua de ta honor, que no freturés de altra més justa scusa per al que me has offés. Però, als déus, envejosos de nostra pròspera fortuna, perquè de llur poder no perdéssem conexença, ha plagut de vosaltres, a qui tan poch stimàvem, hajam pres tants dans, que repar no speren. Ab tot quels vostres no sien menys, però, la gran stima nostra egualment perdent, fa adversa nostra fortuna. Ne açòt dich perquèm plàcia scriure't paraules que de enuig te facen report, mas perquè, attribuynt als déus la causa de nostres mals, stimaré menors les tues offenses. D'on se porà seguir que, ab menys pèrdua de ma stima, serà posible attengues lo que ta letra demana. Abandone la ploma, tement la tarda de mon scriure no meta en perill ta vida.